diumenge, 27 de maig de 2012

From Love to Bingo Getty Images AlmapBBDO


La teva vida en 60 segons. Una història d´amor, la història d´una vida. O moltes històries d´amor que comencen i acaben igual. Es un video de  60 segons que conté 873 imatges: 873 fotogràfies que se sobreposen unes a les altres de manera que apareixen 15 imatges per segon. Moltes cares, molts somriures. I la vida que s´escorre entre els dits.





Del amor al bingo, és un treball que una empresa de publicitat ha penjat a Youtube per promocionar a l´agència Getty Images i esta tenint un èxit rotund a la red. Van dedicar 6 mesos a elaborar-lo malgrat que  només té una durada d´un minut: quinze imatges per segon i a cada imatge apareixen diferents persones, a diferents llocs. Diuen que l´ull humà és capaç de detectar unes trenta imatges per segon, però el cervell no té temps d´assimilar-ne tantes, per això cada vegada que veus el clip et sembla descobrir noves imatges que en el visionat anterior t´havien passat per alt.

És doncs un video currat però de totes maneres a mi em resulta inquietant. Suposo que em posa nerviosa perquè mostra de manera massa evident com la nostra existència és efímera, absurda i el pitjor de tot, que tots som una miqueta mediocres, perquè ens sentim especials, creiem que el nostre amor, que la nostra història, és diferents a la de la resta del món però a l´hora de la veritat, la nostra vida s´assembla a la dels demés com s´assemblen dues gotes d´aigua. Buf... De vegades la veritat fa mal 

dimecres, 23 de maig de 2012

Converses i propòsits


Darrerament parlo molt amb la Carla, una de les meves millors amigues, sobre el nostre canvi de valors. Si, estem patint una petita revolució. Amb el que ens ha anat succeint ens els darrers anys i ens les nostres converses llaaaargues a partir de mitjanit, hem descobert que tant ella com jo erem unes "clàsiques", entenent per clàsiques unes conservadores de cuidado. Massa tradicionals, massa tontes, no ens hem adonat que ja no tenim vint anys, que les regles del joc ara són unes altres i que hem madurat i ja és hora de comportar-nos com a dones amb veu pròpia. Resulta que hem descobert que massa sovint la culpabilitat (cristiana) no ens deixa ser intel-ligentment egoïstes (budisme), que de vegades mirem més de fer el que s´ha de fer que no pas el que realment volem fer:  el nostre subconcscient cristià de cole de monges i mises el diumenge fins que vam fer 14 anys, sovint ens impedeix gaudir de la vida i fer el que ens rota. Per això a partir d´ara no pensarem tant en si decebem algú o no. No farem res que no volguem o no ens vingui de gust i aprendrem a dir no sense dubtar i sense sentir-nos malament -el món laboral queda al marge d´això, evidentment i per desgràcia-. Ja no ens "sacrificarem" més per res que no ens surti directament del cor, perquè hem vist que després de molts sacrificis absurds, no rebem cap recompensa i no, no estem disposades a esperar a arribar al paradís per recollir el que ens mereixem. Nosaltres ho volem aqui i ara. Perquè vida només hi ha una. Perquè volem ser felices ara, sense fer mal a ningú, però sense haver de justificar-nos.

Així que a partir d´ara renunciem a la nostra porció gran d´ingenuïtat i ens quedem només amb una petita part, molt petita. Mantindrem això si la il.lussió, la capacitat de sorprendre´ns i el bon humor que sempre ens ha acompanyat a les nostres vetllades de vi negre o té aràbic. Seguirem rient amb la boca ben oberta i els nostres ulls ho continuaran observant tot... però sense el vel tradicional que abans no ens deixava avançar amb pas segur cap a la nostra felicitat.

dimarts, 15 de maig de 2012

Sinceritat sobrevalorada... o com algunes “veritats” poden espatllar moment màgics

Fa poc em vaig trobar una noia a qui ja no veig massa sovint. Havíem estat prou amigues però per falta de temps, com sempre, ara feia uns mesos que no en sabia res. Prenent una canya, em va explicar la seva darrera història sentimental. 

Coneix un noi al casament d´uns amics comuns. S,intercanvien els telèfons. Comencen a enviar-se sms, whatsApp, mails... queden un dia per fer una cervesa, un altre per anar al cinema i una nit per sopar. Fins aquí la història prometia i la meva amiga esta prou il·lusionada OBRO PARENTESIS: La meva amiga es una tia molts independent, que viu sola fa anys. Que ha tingut parelles de llarga durada i de menys. Que esta sola perquè de moment li va millor que acompanyada, però no, no és una dona desesperada, ni necessita un home al seu costat a qualsevol preu. De fet si esta sola no es per lletja o per avorrida o antipàtica. No. Esta sola perquè és una mica exigent, poc conformista i prou llesta per no embolicar-se amb un rèmora qualsevol per molt atractiu que sigui. Amb això vull dir que té 35 anys però no es mort per trobar un príncep blau ni molt menys per casar-se de blanc.TANCO PARENTESI. Quan acaba el sopar van a fer una copa a un bar musical. Fan una mica el tonto i acaben fent-se petons com dos adolescent. I res més. És tard i cadascú marxa a dormir a casa seva perquè l´endemà treballen. Sembla que la següent cita serà la definitiva: o passa algo o ja no passa res.

Així que després de 1000 missatges prometedors més (mails, whats, sms...) tornen a quedar per sopar. Ella s´arregla especialment per a la ocasió. Vol sopar, riure, ballar i té ganes de passar amb ell tota la nit. La cita transcorre segons el previst. Estant força contents degut a l´ampolla de vinet negre que ha caigut durant el sopar i les dues copes de després. Ell li proposa d´anar a casa seva, i ella li diu que prefereix anar a la seva. Es desplacen en taxi. La temperatura dels seus cossos augmenta a mida que s,acosten al pis d´ella. Les pulsacions es disparen, les pells suen, les respiracions s´acceleren. A l,escala es mengen els morros. Al replà gairebé es despullen i es llepen la pell. Entren al pis precipitadament, arrossegant la meitat dels mobles pel camí. Es besen. Es miren. Es toquen. Ella el va guiant cap a l,habitació. Cauen al llit ja despullats. Ella agafa un condó del calaix de la tauleta. Tot és a punt. Aleshores ell, sobre d´ella, parla: Espera, espera un

diumenge, 13 de maig de 2012

Resilència

Es la capacitat dels èssers humans per a sobreposar-se a periodes de dolor emocional i traumes. Quan una persona és capaç de superar un fet traumàtic o un periode de dolor emocional intens es diu que té una resiléncia adequada, capaç de superar els contratemps i fins i tot de sortir-ne enfortit 

Resilència: Seria allò de convertir els fets negatius en fets positius. He de dir que he tingut sort a la vida i no he patit grans traumes (creuo els dits)... També he de dir que SI que tinc una gran resilència perquè he tingut un llarg periode de dolor emocional (per mi molt llarg) en el que vaig patir, però crec que vaig sortir més forta, mès objectiva i més intel.ligent que abans. 

dimarts, 1 de maig de 2012

Auri a Mallorca

Heu pensat mai a deixar la ciutat i canviar de vida? Deixar la feina, deixar l´estrès, deixar els horaris impossibles, deixar de còrrer...  allunyar-te de la família, dels amics de sempre, d´antics amors, dels teus llocs preferits, dels cinemes, dels restaurants, de les botigues, de l´ambient característic de Barcelona. Allunyar-te del transport públic, de les festes de la Mercè, del barri de Gràcia, del Born, de Montjuïc, del Tibidabo, de la nostra platja, de les nostres rondes? Ho pots imaginar?
Conec a una persona que ho ha fet.

Ara viu a Mallorca i tot i que és tracta d´una illa petita, per arribar fins la platja triga més de mitja hora en el seu cotxe atrotinat. Té molts pocs veïns. La seva casa blanca és envoltada de vinyes i unes poquetes cases aïllades. El seu jardí inmens està ple de flors i arbres de fruites (pot menjar les seves pròpies taronjes, llimones, carxofes, caquis...), té una bassa plena d´aigua de pluja i una gossa poregosa que li fa companyia. Tot és blanc, pur i tranquil. Dintre de la casa una xemeneia per abrigar-se quan fa fred, una cuina de pedra, un pou antic, un rebost, un vestidor. Tot encantadorament rústic. I silenci a tot arreu. I vida tranquil.la. I matins de ioga i vesprés de posta de sol sense sorolls.