dissabte, 23 de juny de 2012

Revetlla: No vull quedar-me sol aquesta nit de Sant Joan!


Ho cantava el Serrat i ho pensa la majoria de la gent, perquè gairebé tothom que conec té programat demà a la nit assistir a la celebració d´una verbena, a una festa, a un soparet, a pasar la revetlla a la sorra de la platja (que una nit com aquesta sembla la Rambla dissabte al migdia) o a una casa llogada per passar-hi el cap de setmana amb amics o com a mínim, més modestament, compartirà un tros de coca i una copa de cava, assegut al sofa de casa. És un fet. Ningú vol quedar-se sol la nit de Sant Joan.

Suposo que perquè és una nit amb connotacions màgiques i misterioses, una nit de renovació -el bany simbòlic a la platja quan surt el sol- i de veneració del foc -saltar per damunt de les flames i cremar objectes vells, en representació de les coses negatives que volen deixar enrere o allunyar de nosaltres-. És també una festivitat pagana que marca el solstici d´estiu a l´hemisferi nord -malgrat que diuen que la data exacte d´aquest inici seria el 21 i no el 23 de juny- i que a nosaltres ens recorda que s´acosten les vacances. Es una nit divertida, arrelada a molts llocs i anhelada pels infants (pels petards, pel soroll i pel foc). I no podem oblidar que és una nit supersticiosa associada als rituals màgics.

Em feia gràcia dur a la pràctica algun d´aquest rituals així que he estat googlejant una bona estona, però gairebé tots els encanteris que he trobat per realitzar la nit de Sant Joan estan destinats a aconseguir parella i a més a més, són complicadíssim de fer (per aconseguir tots els ingredients hauries de començar a preparar el ritual un mes abans de la revetlla), així que quan ja em donava per vençuda, n´he trobat un de molt senzill, el Ritual dels Desitjos. El nom és molt suggeridor, no?... El còpio per si algú fa temps que té un desig secret molt intens que no s´acaba de complir mai:  
 
 Materials: 
- Una espelma de color blau cel (no sé jo si als xinos serà fàcil de trobar aquest color)
- Una fulla d´heura comú (en castellà hiedra)
- Un tros de paper blanc

Procediment:
El  23 de juny a les 12 en punt de la nit, s´ha d´encendre l´espelma i deixar-la que es consumeixi fins al final, en un lloc segur i sense que s´apagui la flama en cap moment (qui tingui pensat passar la revetlla fora de casa, que s´oblidi d´aquest ritual perquè anar de festa amb una espelma encesa de color blau cel,  no sé... no ho acabo de veure). Després s´ha d´escriure al paper el desig, agafar la fulla d´heura comú i posar aquestes dues coses sota el coixí amb el que dormirem. Al matí següent hem de cremar el paper, agafar les cendres i la fulla d´heura i enterrar-ho al jardí, o si no en tenim, a un test. I en un temps raonable, desig complert!

Bé, per provar que no quedi, no?... I a qui no tingui ganes de fer de bruixa casolana, sempre té la opció de possar-se un vestit ben curtet de tirants, unes sandàlies romanes i sortir al carrer a celebrar la vida!


diumenge, 10 de juny de 2012

ADICCIÓ llegir llegit llegint

Buf...Setmana trepidant. Febre lectora.Tres llibres, tres històries completament diferents i una sola lectora, jo mateixa, enganxada a viure altres vides que no són la meva. Quan començo un llibre que m´agrada no puc parar. No veig res més, no escolto, no parlo, em fico dintre de la història i no paro fins saber què els ha passat als personatges.

Reconec que a excepció de dos o tres autors a qui llegeixo tots els llibres que publiquen, la resta de títols els trio per la sinopsis que apareix a la contraportada: si aquestes línees m´atrapen, m´enduc el llibre a casa. Reconec també que el meu plaer no comença al moment d´obrir un llibre i començar a llegir-lo. No. Comença abans. Una mica abans. Quan estic a la llibreria i puc passar-me hores -si ningú em reclama-  fent la meva tria. Vaig llegint sinopsis, vaig descartant uns i els altres, els "escollits" els vaig transportant d´una estanteria a una altra. I em sento secretament contenta, excitada per la bona estona que sé que passaré al llegir-los. De vegades (per pasta) no em puc endur tots els llibres que m´agradaria i he de renunciar a alguns dels que havien estat pre-triats. I aleshores, quan els torno a la seva estanteria, sento una petita ansietat, perquè tinc mala memòria i sé que potser més endavant, quan torni a la llibreria, ja no tornaré a trobar mai més aquest llibre, perquè  n,he oblidat el títol, la portada...

  • Te escucho - Federica de Paolis


te escucho-federica de paolis-9788415608066

Novel.la coral gràcies al telèfon que s´espatlla. M´encanta la barreja d´històries i la invasió de la intimitat -allò de mostrar el interior de les persones, que la majoria de vegades no són el que semblen... ni les seves històries d´amor-. I l´interrogant, què sabem de la vida real de les persones que ens envolten, dels nostres veins?. Això si,. hagués escollit un altre final

  • Sistema Victoria - Éric Reinhardt 
Mare meva. Aquesta història és tan comú -infidelitat- i al mateix temps, tan poques vegades s´explica amb tanta precisió i tants detalls.  I a l´hora que coneixem els adúlters d´aprop, l´autor ens fa una fotografia acurada del cruel conflicte de classes en el sistema capitalista. M´ha agradat moltíssim. M´ha fet pensar molt. Fins i tot hi ha algunt moment que....
Com és molt habitual en mi, el final no m´acaba de convèncer.
  • Hermana - Rosamund Lupton



Novel.la de misteri que t´atrapa fins el final gràcies a la seva original manera de narrar la història -en primera persona i dirigint-se a la germana desapareguda-, a la construcció dels dos personatges principals -dues germanes que tenen maneres molt diferents de viure la seva vida- i sobretot, gràcies a que no imagines qui ha estat l´assasí fins gairebé les darreres pàgines del llibre. És també una història d´amor fraternal... i de mares que han perdut un fill (i aquesta part m´ha fet plorar en més d´un moment). En aquest cas, el final si m´ha agradat, malgrat que m´he quedat amb ganes de saber alguns detalls que no s´han concretat.


Resumint. Llegir et fa somiar, conèixer, aprendre, viatjar... Llegir et fa lliure.


diumenge, 3 de juny de 2012

TODAS LAS CHICAS BESAN CON LOS OJOS CERRADOS

 

Ahir vaig anar a l´FNAC i vaig comprar un parell de llibres. Un d´ells era Todas las chicas besan con los ojos cerrados. No és el llibre de l´any, no et marcarà per sempre més - ni és la intenció de l´autor-, però et fa passar una bona estona (és llegeix molt ràpid) i moltes escenes et resultaran molt familiars

Ja m´imaginava que seria una novel.la de joves treintañeros amb problemes de treintañero, però esta prologat pel Berto Romero i em va fer gràcia. La crisi dels trenta, decidir fills si o fills no, la precarietat sentimental i la precarietat laboral, les reds socials, la soletat no desitjada, el pas inexorable del temps... La història transcórre a Barcelona i hi ha molts llocs, situacions i personatges que els sents molts propers.

Doncs bé, ja està, llegit. 
Eso está claro, eso es así.

dissabte, 2 de juny de 2012

Consells per a una bona vida

 

Conserva el que tens, oblida el que et fa mal, lluita pel que vols i valora el que posseeixes. Perdona a aquells que t´han ferit i gaudeix dels que t´estimen de veritat. Si vols, pots aprendre a veure sempre només la part bonica

Ens passem la vida esperant que passi alguna cosa i l´unica cosa que passa és la vida: massa sovint no entenem el valor dels moments fins que s´han convertit en records. I aleshores els enyorem.

Per això, has d´assaborir cada instant, cada persona.

Per això, has de fer el que vols fer abans que es converteixi en allò que "t´agradaria" haver fet.

Per això no t´hauries d´aturar mai a lamentar-te.

No facis de la teva vida un esborrany, perquè qui sap si tindràs prou temps per passar-ho tot a net.  Mai no és massa tard per començar de nou.

El meu barri arran de mar


Quin bon rollo. Dissabte al matí. Em poso els meus texans curts, les meves sandalies de plataforma, agafo la meva motxilleta de pell vella i.... el carro de la compra: vaig a comprar al super!. Per començar us diré que tinc una carro super xulo, de color blau amb flors, amb jocs de rodes idonis per pujar escales i totalment plegable. Me´l vaig comprar en una època en que em vaig traslladar de pis varies vegades: vaig descobrir que el carro m´anava de conya per dur llibres d´un pis a un altre. No em va caldre llogar un camió de mudances: cada cop que passava pel meu antic pis, carregava el carro amb llibres i els deixava al meu pis nou. De manera que sense adonar-me´n vaig tenir les meves petites joies (estimo cadascun dels meus llibres per lo bé que ho he passat amb ells) a la nova casa.

Doncs bé, amb el meu carro blau enfilo cap al super. Ja fa cinc anys que visc en aquest barri al costat del mar i ara es quan n´estic realment encantada. Perque per fi el barri té vida -botigues, terrases plenes a l´estiu i a l´hivern, panaderia, super, estanc, quiosc, restaurants, parcs, carrils bici, accès a la platja- i fer fi jo conec gent. Per això, al costat dels dipòsits soterrats de les escombraries em paro a parlar a un noi, que resulta que ara esta casat amb una noia que anava amb mi a l ´escola i que a més, té una imprenta proveïdora de l´empresa on jo treballo. Xerrem un moment i segueixo el meu camí. Quan paso pel davant de les porteries,  miro el meu reflex en els vidres: em trobo tan xula amb les meves plataformes!. Sóc més alta que mai. 

Arribo al super i ja estic saludant gent. Fa uns anys això no em passava: perquè el barri era nou, jo no tenia el Max i no parava gaire a casa, ni anava a comprar tan sovint. Saludo una noia, mare de l´escola del Max, que no conec gaire però qué és amiga d´una amiga meva (que treballa a la pastisseria del barri) i que la té afegida al facebook. Per això, encara que no conec gaire a aquesta mare de l´escola, he vist moltes fotos seves i sé que té dos nens. Faig la compra ràpidament perquè en realitat només he vingut a buscar unes coses urgents, però aprofito per comprar sabó de rentadora i suavitzant que esta d´oferta (i al meu carro tot hi cap). A la cua de la caixa, em trobo amb un veí, que és molt guapo i ens saludem. Buf. Tant ell com la seva dona són guapíssims, joves i sempre van vestits a la ultima. Tenen dos fills que també són una monada. A l´escala els anomenem "els guapos". La caixera, que l´altre dia em va explicar molt de passada que s´havia aprimat molt perquè fa poc que s´ha separat, em diu si vull entrades pel Zoo, que les regalen si arribes a un mínim de compra, però que en el meu cas dóna igual si no arribo a aquest import mínim. Li dic que si, malgrat que a mi el Zoo no m´agrada. Penso que és un lloc degradant, que no cuiden els animals com cal i el concepte en si mateix (animals engabiats fora del seu entorn natural) no m´acaba de convèncer, però sé que tard o d´hora el Max em dirà d´anar-hi i si no hi va amb mi, anirà amb l´escola, així que potser una dia d´aquests faig l´esforç, perquè a més se segur que el Max no s´adonarà de la part trista del Zoo, ell només veurà animals que no ha vist mai fora de les fotogràfies i s´ho passarà bé. Quan sigui més gran, quan tingui més criteri, ja decidirà si el Zoo li agrada o no. Ara només seria una "aventura" més, sense reflexió.

Bé, ja he fet la compra i vaig cap a casa. Torno per l´altra cantó que així paso pel parc perquè hi ha més ombra sota els porxos.  Em trobo amb el Joel (que només veure´m em pregunta pel Max) i amb la seva mare. Ahir els nens van tornar de les colònies així que intercanvien quatre opinions sobre la casa de colònies, sobre els professors, sobre els monitors i sobre com s´han divertit els nens. Ens acomiadem fins demà, que fem una festa de fi de curs amb les dues classes de P3 a una parc molt bonic que té tirolines. 

Em paro davant de casa per buscar les claus a la meva motxilleta. Fa un dia espectacular. Trobo que la vida és molt bonica. Trobo que aquestes sandàlies son precioses. Trobo que m´encanta el lloc on visc.