dijous, 26 de juliol de 2012

Coherència


Les persones canvien, a curt i a llarg termini, a mida que passa el temps. És una realitat i a més és un instint (o t’adaptes o no sobrevius). I encara més, els canvis són part de l´evolució i evolució molts cops significa millorar. Però on esta la delgada línea roja? Vull dir, fins a quin punt es normal canviar de manera de pensar, de fer o d’opinar, fruit d´una evolució natural i fins a quin punt travessem la línia, i el nostres canvis són pura frivolitat, allò de canvio d´opinió segons el vent que bufa avui,  canvio de manera de fer perquè sóc un depredador social que vull quedar bé amb tothom, o canvio de pensament amb facilitat perquè en el fons, mai no he tingut valors, ni criteri propi i la veritat es que ni jo mateix sé qui sóc ?

Ja ho deia l´anunci. El ser humano es extraordinario. I tant. Som éssers molt complexos amb un cervell misteriós que té milions de terminacions nervioses que s´estimulen al rebre inputs de l´exterior, de manera que les nostres reaccions, el nostre pensament es va transformant a mida que anem vivint. Això fa que les persones siguem contradictoris per naturalesa, no? Vull dir segons el que vagi succeint, actuem d´una manera o d’una altra, ens anem adaptant a l´entorn. Esta clar doncs que l´entorn ens modifica, les experiències ens fan canviar, l´amor, les traïcions, l´amistat o l´enveja ens afecten, de manera que podem arribar a fer alguna cosa que pensaven que mai no faríem. O podem arribar a pensar una cosa que semblava que mai tindria cabuda al nostre cap. O podem estar un lloc on havien jurat que mai no hi seriem.

I per si ja no és prou complicat anar adaptant-se a l´entorn a mida que passa la vida intentant respectar els nostres valors essencials, resulta que vas, canvies, i et sents fatal. La teva veueta interior, com els dimoniets vermells dels dibuixos animats, no para de dir-te a cau d´orella, que l´estas cagant, que ets un "chaquetero" i et sents culpable per haver canviat, per ja no ser la persona que havies estat i per no saber com justificar qui ets ara. Imagineu (no cal imaginar gaire) una dona que se suposa d´esquerres que no surt de casa sinó porta al damunt l´ultim disseny de Jesús del Pozo. O un senyor ecologista, biodegradable i greument preocupat per la capa d´ozó que té pasta i decideix tenir dos llocs de residència: un a Formentera perquè és molt hippie i queda bé i l´altre a Barcelona, perquè és la ciutat on té la feina, així que viu  bitllet d´avió amunt bitllet d´avió avall, i això no és gaire sostenible... Lleig, no?


Doncs així de "en fals" em sento jo quan, amb la que esta caient, vaig boja per comprar-me unes sabates de color vermell. O quan em deprimeixo perquè no sóc prou prima, quan se que hi ha molta gent que no sap que podrà sopar avui. O quan m´emprenyo perquè no tinc prou temps per mi, o per no fer res, quan sé que hi ha persones meravelloses que passen quatre hores seguides fent un tractament de quimioteràpia, creuant els dits perquè tot els vagi bé. Em sento en fals, molt en fals... I aleshores només em consola pensar que potser tanta contradicció és només una manera de sobreviure. Buf.



dimecres, 18 de juliol de 2012

Microrelato


"Mientras subía la escalera de la avioneta que habría de devolverla al continente, Mamen echó un último vistazo a la isla para retener en su memoria todos los colores y todas las luces de aquel paraíso. Regresaba muy bronceada y su vestido playero blanco relucía como un vestido de novia. La maleta de charol rojo pesaba menos porque iba más vacía. Las suelas de sus chanclas, inmaculadas a su llegada, ahora estaban gastadas. Pero volvía con el corazón lleno. Se sonrió. A modo de despedida había dejado el foulard verde atado al pomo de su puerta. Él entendería.
Jamás podría olvidar a Ignasi… ni falta que hacía porque pronto volverían a reunirse. Viva la vida pensó Mamen."

dimarts, 17 de juliol de 2012

Horitzons que s´esvaeixen



Ho deia una de les protagonistes a La sonrisa de Mona Lisa. "L´horitzó és una línia imaginària que s´allunya a mida que t´acostes a ella". Era només un comentari casual, però a mi em va fer pensar. No digueu que no és curiós? Una línia que sempre hi és però en realitat no existeix. Quelcom que tothom veu però ningú no arribar a tocar mai. Una mica com la pastanaga que el ruc no arriba a tastar. Una mica com determinat tipus de persones que quan les coneixes t´enlluernen i et semblen properes, admirables, però a les que mai no arribes a conèixer perquè estan allunyant-se constantment -potser perquè elles mateixes saben que en les distàncies curtes  perden molt-.

Per desgràcia, trobo que massa sovint m´he creuat amb aquests tipus de persones. Per desgràcia, sovint em crec la gent que diu les coses amb molta seguretat i un somriure als llavis. M´atrauen. Tinc ganes de trepitjar les seves petjades, d´escoltar les seves paraules i de creure cegament en elles.
I per això sovint m´equivoco i persegueixo herois sense superpoders, cavallers sense honor i savis sense doctrina. I per això m´he fet un propòsit seriós malgrat que encara no sigui cap d´any: s´ha acabat. Res d´horitzons, res de pastanagues, res d´idealitzar persones que en realitat no existeixen més enllà del meu imaginari personal. 

Per què, quina mandra esgotar-se caminant sense anar enlloc, no?.

dissabte, 14 de juliol de 2012

Coses per mirar i veure a Barcelona

Hi ha tantes coses per veure, per descobrir, per sorprendre, que si tens ulls tens l´obligació moral de  mirar-ho tot... Veuràs portes de casa que et conviden a no entrar mai i quedar-te fora prenent la fresca. Negocis  enfonsats, professions en perill d´extinció que ni el xinos són capaços de reactivar. Cervesa casolana, fresqueta i catalana -boníssima-. Fonts d´inspiració modernista. Cinema a l´aire lliure, sota la lluna i amb els peus a la sorra. Horts urbans al mig del Born i veïns que denuncien l´us de transgènics per part d´empreses que tots coneixem. Caminar pel centre de Barcelona, mirar cap al cel i adonar-te que estas cobert d´arbres. Aconseguir, per fi, la bola de Drac i sostenir-la entre les mans!. Ninos que esperen pacientment asseguts. Aigua blava del nostre Mediterrani. Flors al parc. Castellers enfilant sempre amunt. La casa on m´agradaria viure.