diumenge, 26 d’agost de 2012

El problema de necessitar agradar


No us ha passat mai allò de quedar amb algú -no em refereixo sols a una "cita" sinó a algú de qualsevol sexe a qui acabes de conèixer- que no t´ha acabat de fer el pes, que no t´interessa gens ni mica, i quan tornes cap a casa vas pensant si tu li hauràs agradat a ell? T´has esforçat molt per ser simpàtic i si resulta que si, que si que li has agradat, que li has caigut bé, et poses content -tot i que és una persona que a tu no t´ha fet ni fú ni fa- i en canvi, si veus que no heu sintonitzat, et fa una miqueta de ràbia, i penses que perquè no li has agradat o perquè no li has caigut bé o per què no s´ha adonat que tu ets la bomba?. Doncs si heu tingut aquest tipus de sensació, teniu un problema: el problema de "voler agradar" sempre i a tothom, a qualsevol hora i a qualsevol lloc.

Esta clar que som animals socials i a tots ens agrada agradar i què és mooolt agradable sentir-se reconegut i recolzat en les coses que pensem, en les que fem o en les que diem. Però quan resulta que és converteix en una prioritat, quan ets capaç d´adaptar-te tant a una altra persona per tal d´agradar-li, quan renuncies a ser com ets per tal de rebre l´aprovació del grup o per sentir-te popular, tens un problema. I és greu. És greu perquè en el fons creus que com tu ets en realitat no li agradaries als demés i d´aqui la teva preocupació constant per agradar. Es greu perquè no t´atreveixes a ser tu mateix per por al rebuig, doncs necessites veure´t reflectit positivament en els ulls dels demés per sentir-te bé. És greu perquè renuncies a gaudir de les coses que vols fer o dir i fas el que saps que agradarà als demès i els farà sentir bé a ells. És greu perquè no et valores a tu mateix, si no que et sobrevalores o t´infravalores depenent de com et veuen els altres i per tant, deixes el control de la teva vida en mans de persones alienes a tu i d´elles dependrà, fins i tot, el teu estat d´ànim. I sobretot, és greu perquè lamentablement no pots agradar sempre a tothom, i el no agradar per a tu significa frustració, quan en realitat, no agradar és tan habitual com agradar.

dimecres, 22 d’agost de 2012

Mañana más de lo mismo?


Cada dia quan surto de la feina i vaig a buscar el cotxe, aquest és l´escrit que llegeixo a la porta d´un pàrquing:

"¿Y MAÑANA MÁS DE LO MISMO?"


És una interrogació senzilla que convida a una reflexió complicada. I profunda. Perquè és cert: Demà el mateix que avui? I demà passat? I el següent?.... Buf... Millor no pensar-hi massa però l´escrit esta a meitat del camí i a no ser que vagi distreta parlant amb algú, no puc evitar llegir-lo.

Però avui ha estat diferent. Avui l´he llegit en silenci i m´he rigut per sota el nas. Jaja. No senyor. Demà no serà el mateix. Ni passat demà. Perquè avui comencen les meves vacances!. Han trigat a arribar però ja les tenim aqui, vacancetes d´estiu quan ja gairebé s´acaba l´estiu, però és igual, tenir temps lliure no té preu. Aquest anys les necessitava més que mai i potser per això, estic decidida a aprofitar-les al màxim i a esforçar-me per tenir el meu propi periode "COME, REZA, AMA" jaja... Apa, anem parlant. Bones vacances!

dilluns, 20 d’agost de 2012

Casualitat, destí o prendre decisions adequades?

"Cómo encontramos y reconocemos a nuestras almas gemelas y qué decisiones debemos tomar que pueden transformar nuestra vida, es uno de los temas más importantes y fascinantes de nuestra existencia. El destino dicta el encuentro con los demás... Pero a partir de aquí, una decisión errónea o una oportunidad desaprovechada, puede conducir a una gran soledad y mucho sufrimiento. Un acierto en la elección, una oportunidad aprovechada, nos puede proporcionar una profunda felicidad."
BRIAN WEISS

[Brian Weiss és un psiquiatra nordamericà autor de cèlebres obres relacionades amb l´amor i la creença en la reencarnació, basant-se en el testimoni dels seus propis pacients en estat hipnòtic -teràpia regressiva a vides passades-].

Precisament, fa poc parlava amb uns amics d´aquest tema: les casualitats existeixen? Depenem totalment de l´atzar o tenim plena capacitat d´influir sobre el nostre destí?. Jo sóc de les que pensen que de les decisions que anem prenem depén la resta de la nostra vida... Però també considero que la SORT és un factor determinant. 

I per això suposo que sóc tan cagadubtes i em costa tan decidir-me. I per això m´agrada conèixer gent, perquè mai es sap quin paper tindran a la nostra vida - a les romàntiques: no, no em refereixo només a possibles prínceps blaus-. I per això intento fixar-me en els petits detalls, per si m´arriba la "gran oportunitat" no deixar-la escapar. I per això, de vegades creuo els dits i em trobo pregant secretament a no se quina deïtat, en plan si us plau, si us plau, si us plau, demanant un miqueta de sort.. o molta, depèn del anhels del moment. I per això allà on esteu, us demano que obriu moooolt els ulls!!!

dijous, 16 d’agost de 2012

J'aime le cinéma français!


El cine sempre m´ha agradat i si és en v.o.s encara més. El cas es que la majoria de vegades, hi vaig sense planejar-ho, vull dir que com que no tinc massa temps lliure, quan de sobte trobo que tinc un temps "sobrant", aprofito per acostar-me al Icària i trio una pel·lícula a l´atzar. Normalment, mentre faig cua per comprar l´entrada, miro la programació al taulell que hi ha al darrera de la guixeta, on apareixen tots els títols i els horaris de les pelis en llums leds vermells. Comprovo quina franja horària s´adapta al meu temps i entre les 4 o 5 pelis que puc escollir, trio la que em fa més gràcia -resumint, trio la que té el títol que sóna millor-. I resulta que l´altre dia em vaig adonar que moltes de les pelis que havia vist el darrers mesos eren made in France.

Abans de res, he de dir que per desgràcia no sóc una gran entesa del setè art, però m´ho passo d´allò més bé, asseguda a la meva butaqueta veient transcórrer la vida dels demés per la pantalla gegant. Però a més de tenir la possibilitat de viure experiències alienes, esta clar que el cinema aporta cultura. Per exemple: malgrat que mai no he estat a Nova York a la vida real, us puc assegurar que tinc un grapat d´imatges de la ciutat gravades a la retina, talment l´hagués visitat desenes de vegades. I se com són els cafès que prenen els novaiorquesos, què fan quan els acomiaden -tots agafen una caixa de cartró que apareix del no res on recullen els seus objectes personals minuts abans d´abandonar definitivament el seu lloc de treball-, com els agrada fer footing per Central Park o com decoren la ciutat quan arriben les festes de Nadal. I tot això ho conec gràcies al cinema. 

Doncs bé, algunes de les pelis que he vist en els darrers mesos:

  • Pequeñas mentiras sin importancia... per pensar. I si, les mentides sempre acaben tenint importància.
  • Cena de amigos... per seguir pensant. I més mentides.
  • La delicadeza... per plorar una miqueta si ets de llàgrima fàcil i per confiar que sempre pots tornar a començar
  •  Bienvenidos al norte... per riure una mica
  •  Intocable... per riure molt. Boníssima
  • Le Skylab... nostàlgica - o potser es que havia begut una mica de vinet abans de veure-la-

Tenint en compte que no puc anar al cine sempre que vull, deu n´hi do quantes pelis franceses he vist darrerament, no? Penso que potser aquesta incipient amistat que sento per les pelis de factura francesa es deu a que, amb tota seguretat, tinc més coses en comú amb els nostres veïns que no pas amb els llunyans nord-americans, no? Com a mínim ells també paguen en euros, el físic de les persones, les cases, els cotxes o la roba s´assemblen més al nostre dia a dia. I a sobre, esta l´idioma. Perquè qui no ha somiat alguna vegada que li xiuxiuegen a cau d´orella, je t´aime, je t´aime...

Ah!. Ara que hi penso, aprofito per respondre la qüestió que tot ens hem preguntat alguna vegada. Si el cinema és el setè art, quin son els sis restants??? Doncs serien: arquitectura, escultura, pintura, música, literatura i dansa... però recentment, a més del cinema que seria el setè, s´ha afegit un vuitè que seria la fotografia i un novè que seria la historieta (còmic - il.lustració). I sembla que la llista anirà en augment, perquè hi ha un debat obert i molts experts opinen que s´haurien d´afegir unes quantes branques més: teatre, gastronomia, perfumeria, TV... Personalment, dir-vos que jo hi afegiria l´art de viure bé, perquè conec unes quantes persones que són veritables artistes en aquesta especialitat. Chapeau!!!

dimarts, 14 d’agost de 2012

Unplugged: "desenxufats" del món


Perdut en la immensa mar blava. Les mans al timó de  la nau. Perdut en la immensa mar blava... És la lletra d´una cançó que cantàvem de petits. Sempre em neguitejava la situació del pobre home. L’imaginava a la deriva  per l´oceà, desesperat, sense poder parlar amb ningú ni tan sols per demanar auxili i recordant a tot hora al seu gran amor. Era la viva imatge de la soledat -recreada també a Llamando a la tierra de M-Clan-. Perdut i incomunicat. I ara resulta que les noves tecnologies fan que quan menys t´ho esperis, acabis convertit en un nàufrag com el de la cançó, perdut en la immensitat del planeta, desolat... perquè t´has quedat sense cobertura, sense connexió a internet i no hi ha manera de contactar amb ningú!.

No sé quin es el motiu, si es tracta de la fatídica llei de Murphy o què, però just quan no tens cobertura o s´esgota la bateria del mòbil, sorgeix una urgència super urgent. No us ha passat mai?

A mi, fa poquet. Estava a un càmping de muntanya on no hi ha cobertura (bé, els mes optimistes diuen que si, que només t´has d’acostar a un senyal que prohibeix circular a una velocitat superior als 10 km/hora, que esta al costat de l´edifici de les dutxes i que si t´estas allà, quiet com un estaquirot, tens cobertura). Em vaig armar de paciència, disposada a connectar amb la resta del món si o si, i com que el senyal està clavat a terra a ple sol, em vaig mullar els cabells i les cames a la dutxa i em vaig asseure a la gespa, a 40 graus. Però malgrat seguir tots els consells dels més experts del càmping, la realitat es que vaig passar una estona ben llarga al costat del senyal de prohibició i només vaig aconseguir que el mòbil es tornés boig "buscando red" o “sin servicio”. No hi ha res pitjor que esperar que passi una cosa que no passa mai, així que el meu nivell d´ansietat anava augmentant a mida que anava disminuint la bateria del Iphone

En un principi només volia saber que feien la resta d´amics que estaven de vacances, estar una mica informada, llegir alguns blocs que segueixo, penjar alguna cosa... però després va sorgir la necessitat de connectar urgentment amb una amiga per fer una reserva. Sabia que ella era a casa seva, esperant les meves dades i que no podria fer res fins que jo donés senyals de vida. Però ni telèfon, ni sms, ni whats ni mails.. Adéu reserva.

En un intent desesperat d´aconseguir la desitjada cobertura, anava aixecant els braços, amb el mòbil ben amunt per captar un rastre de senyal, o donava voltes en cercle mirant la pantalla a veure si apareixia un ratlleta com a mínim, una ratlleta de cobertura si us plau, però res de res. De tant en tant, apagava i encenia el telefon pensant que així tindria més possibilitats, però sempre apareixia el mateix. Sin servicio o buscando red. Frustració. La gent que passava per allà, veient-me vermella com un tomàquet, no es tallava de donar-me la seva opinió. La cobertura depèn del vent... De quina companyia ets? (just la que jo tinc era la pitjor companyia de totes pel que fa a la connexió)... Han posat una antena massa petita... Si vas a l´entrada del càmping potser hi ha més cobertura... M´estava posant de molt mal humor. 

Fins que vaig decidir que ja hi havia prou, que havia viscut la meitat de la meva vida sense cobertura i sense connexió i que podria sobreviure un cap de setmana més sense elles!. Així que en un acte de valentia total vaig apagar el mòbil i vaig deixar en mans de l´atzar tota la meva vida social i tota la meva sed de notícies. La persona més important de la meva vida s´estava amb mi al càmping, així que no s´enfonsaria el món si ningú no sabia res de mi en un parell de dies. No passaria res si no podia descarregar mails. I pel que fa a la meva amiga que improvisés com aconseguir les meves dades, que no era la primera vegada que viatjaven juntes!

I vaig sobreviure. I estic molt orgullosa de mi perquè em vaig oblidar de seguida del meu estat unplugged tot i que, segons un estudi de la Universitat de Maryland realitzat amb la col·laboració de dotze universitats més dels EEUU -si, sempre són les universitats nord-americanes les que fan les investigacions rares, què hi farem- estar desconnectat 24 hores de les tecnologies (ni telèfons, ni Ipods, ni ràdio, ni ordinador, ni fcbk, ni twitter, ni mails, ni blogs, ni diaris digitals) provoca una síndrome d´abstinència anomenat Transtorn de privació d´informació que presenta símptomes molts semblants a deixar una droga o fer dieta. Sembla ser que els participants el que més trobaven a faltar era la música, seguit del telèfon: els estudiants d´avui en dia, poden sobreviure sense TV i sense diaris, però no sense el seu Ipod o el seu mòbil.

I per una vegada m´alegro de no ser tan joveneta, perquè a mi les noves tecnologies m´han agafat una miqueta gran -he dit una miqueta, no massa, eh- i suposo que per això mateix, puc sobreviure offline sense patir abstinència... Això si, la propera vegada que tingui previst estar desconnectada avisaré a tothom amb la suficient antelació per si volen dir-me quelcom moooolt important que tinguin ocasió de dir-m´ho en viu i en directe.




dijous, 9 d’agost de 2012

Street art, graffiti o "hippies que pinten parets"?



Aquest baobab fantàstic és a Barcelona, a tocar del Mercat de Sant Antoni (exactament Urgell amb Floridablanca). Ocupa tota la façana d´aquest bloc de 4 pisos i el van dibuixar penjant-se amb cordes, sense utilitzar andamis. A la foto -feta amb el meu mòbil- no s´aprecia lo xulo que és, de debò... Jo considero que és street art.

Tothom que passa pel carrer, s´atura a mirar-ho, encuriosida. No deixa indiferent ningú. Crida l´atenció, la gent s´ho mira divertida i si duu la càmera al damunt, fa una foto. El bloc de pisos  esta okupat per La Carbonera, centre social okupat que organitza activitats gratuïtes pel veïnat i cedeix espais a qualsevol col.lectiu del barri que ho demani.

A sota us deixo una foto amb més qualitat - que no he fet jo- perquè veieu el dibuix amb més detall:



S´ho han currat, no? Si això fós Berlín, aquesta façana sortiria a les guies turístiques de la ciutat com a punt d´interés cultural, i tots aniríem a veure-ho i després diríem jo vaig estar aqui!!!

dimarts, 7 d’agost de 2012

La marca Barcelona: el Gótic

Barcelona té mil racons amb encant per perdre’t i que no et trobin mai més però si n’hi ha un que jo considero màgic, aquest és el Barri Gòtic. Sempre que puc, busco temps per perdre´m a soles per aquest carrerons, anar passejant sense rumb, torçar per un carrer fosc, descobrir botigues que amaguen restes de muralles, locals moderns i locals antics, fàbriques de sabó, prendre una xocolata de les de veritat, parar-me a veure un pintor del carrer, gaudir de l´ambient, de la gent que volta com jo, de les places grans i de les places petites... Qui no s´ha meravellat amb la catedral tot observant com una núvia es fa fotos a les escales del temple? Qui no s´ha sorpres amb el seu claustre on tretze oques blanques passegen al seu aire? Qui no s´ha embadalit creuant per sota del pont del Carrer Bisbe -sembla Venècia- o s´ha aturat un moment a reflexionar al costat de la font de Sant Felip Neri? Qui no s´ha perdut pel carrer del Call o s´ha prés una cerveseta a la Plaça del Pi encantat veient la barreja de colors a les paletes dels pintors? Qui no ha quedat per fer un café a la Plaça del Rei, o a fer un falafel a la Plaça Reial o a escoltar música en viu al Paragüas? Qui no ha anat expressament a comprar una espelma especial per decorar un racó de casa o un nino de paper maixé o unes Dc Martens de disseny impossible?