divendres, 28 de setembre de 2012

Decideixo no decidir res



De vegades la vida és així. De vegades no tens els control, ni saps com recuperar-lo, així que decideixes no decidir (bé, això també ho esta fent el Rajoy, així que segurament no deu ser una elecció gaire intel·ligent). El que fas es deixar-te dur i no saps si el que et tocarà serà bo o dolent, així que provisionalment vius en una muntanya russa –lo de provisional és important, perque viure en una muntanya russa no és massa bo, però si com a mínim tens clar que és una situació provisional, la cosa no es tan terrible-. Això si. De vegades puges i de vegades baixes.
.

Pujant
Pujant
Pujant
...
Caient
Caient
Caient




I aleshores la opció més coherent és aïllar-te una mica per tal de no arrossegar a ningú al teu costat, perquè aquest camí de la no decisió, és un camí que s´hauria de fer sol. I si el fas ràpid encara millor (segons les prediccions maies no ens queda gaire temps).

Però quan ho he comentat en veu alta, he trobat que hi ha gent que creu que decidir no decidir no és possible. Que és una contradicció. I aleshores m´he topat amb un debat infinit sobre la lògica. Per què si afirmes que has decidit no decidir, en el fons estas dient que has pres una decisió. És com dir que deixaràs que sigui el temps qui decideixi per tu. Per tant, has decidit alguna cosa i per tant, l´enunciat no té lògica.

Perquè ens entenguem, una altra afirmació sense lògica seria afirmar: "Jo sempre dic mentides". Si sempre dius mentides aleshores ara també n´estaries dient una i per tant, en realitat, sempre dius la veritat?.

Buf. Complicadíssim això de la lògica!. Justament ara que voldria tenir la ment en blanc. Buidar-la... Però resulta que les persones no som discs durs que es poden formatejar, reparar i reiniciar. Nosaltres necessitem temps. I espai. Espai individual (per sort ni el millor hacker del món pot entrar al nostre cap si no volem). Així que mentre em dedico a no decidir, mentre ocupo a soles el meu espai, penso fer una altra cosa que se´m dóna molt bé: distreure la ment, canviar de tema... Por cierto, ¿creeis que este año se volverán a llevar las botas de media caña con punta alargada y tacón fino? ¿creeis que Mary Paz podría considerarse un referente de moda??... jajaja. Mònica, m´encantes!

dissabte, 22 de setembre de 2012

Veure imatges de les persones que estimes alleugera el dolor



Dissabte a la nit. Tinc un sopar. A última hora decideixo planxar una camisa. Mentre ho faig recordo dues coses: que mai he après a planxar bé i que una vegada vaig tenir un novio mooolt alt i que, jugant a ser la perfecta mestressa de casa, vaig decidir planxar una de les seves camises gegants perquè ell veies lo enrollada que podia ser. Va ser la primera i la darrera vegada que se´m va ocórrer una idea tan absurda: vaig trigar ben bé mitja hora a planxar aquell tros de roba que semblava un llençol i quan vaig acabar, suant i desesperada, les mànigues continuaven arrugades. Així que procuro fugir sempre que puc d´aquesta tasca tan desagraïda, però dissabte a la nit em vaig animar (bé, no sabia que posar-me i feia tard - que raro!-). Em va semblar que havia millorat el meu estil o bé que la planxa treia tan vapor que la cosa anava ràpida… gairebé diria que estava orgullosa de mi… I de sobte em vaig fotre una cremada que vaig flipar!

La primera reacció: cagar-me en tot. La segona: estrènyer la cremada amb l´altre mà. I la tercera: mullar-me el braç sota l´aixeta mentre decidia si posar-me pasta de dents –però anava justa de temps- o àloe vera –però vaig recordar que se m´havia mort la planta temps enrere-. I al final, veient que res m´alleujava aquell dolor punyetero, vaig vestir-me a tota pressa jurant que no tornaria a comprar res més que necessites planxa. 

Aleshores no sabia que la millor solució hagués estat mirar la foto d´un ésser estimat... Vosaltres ho sabíeu?... Diuen que esta científicament demostrat que mirar la imatge del teu enamorat/ada alleugera el dolor!

Segons Sean Mackey, de la Universitat de Stanford dels EEUU (ho sé... sempre són estudis d´universitats llunyanes), l´amor és un eficaç analgèsic. Ho va constatat després d´estudiar a l´any 2010 el cervell d´estudiants enamorats mitjançant un escàner de ressonància magnètica funcional, mentre els sotmetien al dolor. Aleshores va veure que després de la prova, el grau d´alivi del dolor quan veien la foto del seus estimats era semblant a la morfina i conclou afirmant que l´amor redueix la sensació de dolor per mitjà del nucli accumbens (centre de recompensa del cervell)

Si fem cas d´aquest estudi, la tècnica es podria emprar en infinitats de casos. Per exemple, quan estas a punt de parir, amb unes contraccions horroroses que no saps on comencen ni on acaben, i creus que no sobreviuràs a aquell dolor insuportable, res d´epidurals, ni de respiracions controlades, ni d´estrènyer els punys fins que els dits se´t posen blancs. Res d´això!. Agafes i molt tranquil.lament, et treus de la butxaca del camisó la foto del pare de la criatura, la mires una estoneta i llestos. Arreglat! Dolor controlat. Jaja. Us imagineu que faríem la majoria de dones si en un moment així el personal mèdic ens oferís la foto del nostre estimat per fer suportable el dolor???

Per això, tot i que sóc una fan declarada de les investigacions curioses, penso que aquest estudi és, com a mínim, qüestionable... o només és pot aplicar en cas de dolors lleugers ... o potser mai no he estat tan enamorada com els estudiants de Stanford!!!



dimarts, 18 de setembre de 2012

Emoticones SI o emoticones NO ?

Ho sento. No m´agraden. Fins i tot diria que em fan ràbia. Com els pares Noel que pengen als balcons al Nadal... no suporto les emoticones!!!

Els senzills, tipus smiley alegre i trist encara... però la resta?. Detesto rebre un missatge farcit d´aplaudiments, cares de sorpresa, de decepció, ulls ploraners, cors, llavis que xiulen i dibuixets varis, sobretot si es tracta d´un entorn laboral. I a més, no hi ha prou amb enviar-ne una? Cal enviar 10 emoticones de cop???? És per mandra o per manca de vocabulari?. Segurament es tracta d´un problema personal, potser les emoticones em despisten, no les se interpretar prou bé o em fan sospitar que la gent les utilitza per ser borde -i després intenten suavitzar la seva falta de tacte posant un smiley sonrient al final del missatge, quan ja te l´han fotut-.

A més a més, el tema és més complicat del que sembla, perquè no totes les emoticones són smileys malgrat que sovint es facin servir aquestes dues paraules com a sinónims. 

El smiley és fruit d´una campanya de MK empresarial intern amb la qual es pretenia crear bon rollo entre els treballadors. Somriures que alegressin la jornada i fomentessin un bon ambient laboral, tipus allò de Have a nice day, que penso que encara fa més ràbia: "La previsión de producto para el mes de abril no era la correcta. Cómo la calculaste? Me la puedes volver a pasar antes de mediodía?. Que tengas un buen día!"... No em digueu que rebre aquest tipus de correus interns quan són les onze del matí i estas a tope no sona a recochineo puro y duro??. La imatge del smiley seria aquella cara somrient, de color groc, dos punts negres que fan d´ulls i mig cercle que fa de somriure, adoptat per la cultura de música dance acid house de finals dels 80 i que té la seva versió trista.