dimarts, 27 de novembre de 2012

COSES QUE PENSO QUAN NO PUC DORMIR

Ahir mentre esperava la son, pensava en una frase que vaig escoltar fa poc a una noia pèl-roja, d´aquelles que llueixen milers de pigues i rinxols ataronjats: “Para alcanzar algo que nunca has tenido tendrás que hacer algo que nunca hiciste”.

M´encanta el missatge. És positiu. Motiva. Anima a superar-te a tu mateix... Però com que ara es fa fosc aviat, plou i fa fred, s´acosta el Nadal i tot sembla gris, de seguida li vaig treure una segona lectura, menys optimista: I què dimonis has de fer per desfer-te d’aquelles coses que tens i que no acaben de desaparèixer mai de la teva vida? També has de fer alguna cosa que mai havies fet abans? I quina és? Què has de fer per desfer-te de les coses que ja no vols tenir? Viatjar al passat i fer-ho tot diferent i així canviar el present???

Aleshores vaig somriure pensant que els viatges al passat només son possibles per el Michael J. Fox i que Regreso al futuro és la saga preferida d´uns quants coetanis meus. I d´aqui, com que seguia sense dormir-me, vaig enllaçar pensaments recordant algunes de les pelis que havia vist al cinema de petita i que m´havien impactat. Recordo quan vaig veure Superman i em posava molt nerviosa el seu planeta originari perquè era un lloc ple de gel, vidres i miralls on no hi havia res i jo em deia a mi mateixa, ¿de debò hi ha planetes on no hi ha res?. I aleshores vaig passar a pensar en l´ET. Quina enveja em feien aquells germans! Jo també volia rebre a casa la visita d´un ET entranyable i divertit que es quedés una temporada amb nosaltres. Veien la peli imaginava que volar en bici seria una passada però em faria cagar de por i em preocupava que ni la meva Orbea ni la BH de ma germana tinguessin cistella... On col.locariem a l´ET perquè viatgés còmode?.

Fa poc llegia que fins i tot es parla d´una Generació ET que agruparia totes aquelles persones que avui ronden els quaranta anys i que reconeixen que la peli els va marcar un abans i un després a la seva infantessa, perquè la cinta de Spielberg exaltava valors com ara l´amistat, la lleialtat, l´honor, el coratge… i ens va fer somiar a molts nens d´arreu del món que desitjàvem fermament tenir un ET a casa. Tal va ser l`èxit d´ET ara fa 30 anys, que la frase “Mi casa, teléfono…”  ha estat classificada en la decimocinquena posició de 100 frases de pel·lícules més cèlebres del cinema nord-americà de l´American Film Institute (pels curiosos, dir-vos que la posició numero 1 és per “Francamente querida, me importa un bledo” de Rhett Butler/Clark Gable a “Lo que el viento se llevó”)

I de sobte vaig adonar-me que el meu fill sempre m´esta parlant de planetes i d´extraterrestres –cosa que fins ara trobava estranya- i resulta que ara veig que de petita a mi també em fascinaven aquestes històries i que la meva sèrie preferida era "V". I de sobte penso que potser a tots els nens feliços del món els fan somiar els mateixos temes i això em reconforta. I de sobte penso que és tan guapo i tan dolç que me´l menjaria i que no hi ha res que no faria per ell. I de sobte ja no estic tan gris i tanco els ulls pensant que, per arribar allà on mai no he arribat abans, m´he de proposar fer quelcom realment extraordinari.
I de sobte ja dormia.
Zzzz Zzzz

dijous, 22 de novembre de 2012

Síndrome de París


Feia dies que no apareixia per aquí però avui m´he trobat amb una síndrome rara que m´ha fet somriure. Es tracta de la Síndrome de París. Imagino que estareu pensant que una síndrome no pot ser divertida, però aquesta penso que ho és, o potser estic negre i el meu humor també s´ha tornat d´aquest color.

El cas es que la síndrome de París és un transtorn identificat fa més de vint anys pel psiquiatra Hiroaki Ota que apareix quan un nipó visita la ciutat de París i es troba que hi ha una gran contrast -negatiu- entre les seves expectatives a l´hora de viatjar a la capital francesa i el que es troba realment a París. El xoc cultural que pateixen quan palpen la realitat francesa en directe és tan fort que el japonès entra en una crisi nerviosa. Perquè ens entenguem: el japonès/esa de torn programa tot emocionat un viatge a París, ciutat que té idealitzada, sobretot degut al cinema i la literatura. Un cop allà, descobreix que la ciutat no és tan romàntica ni tan idíl·lica com s´havia imaginat i en canvi es troba amb una capital moderna i plena de gent que té pressa, parla o crida només en francès i que no són precisament els més simpàtics del món. El turista nipò no pot assimilar la rudesa del caràcter francès i entra en shock. Però per sort la ambaixada nipona ha pensat en ells i en el moment que comencen a tenir algun símptoma de la síndrome de París - tals com mareig, falta d´alè i al·lucinacions - poden trucar a una línia telefònica habilitada especialment per aquests casos i que funciona 24 hores tots els dies, on els informen i aconsellen sobre les passes a seguir per suportar aquesta decepció cultural, tot i que diuen que la cura definitiva passa per tornar al Japó i no trepitjar París mai més.
Es calcula que de cada milió de japonesos que visiten París, vint d´ells han de ser atesos o repatriats per patir aquesta síndrome. Definitivament els turistes japonesos són un cas!

I la dada que crida més l´atenció: si només vint de cada milió de turistes japonesos desplaçats a París pateixen aquest trastorn, ja es pot parlar de síndrome? Ho dic perquè aleshores seria fàcil descobrir i identificar noves síndromes molt similars a aquesta pel que fa als símptomes... Per exemple, una multinacional de renom amb 3000 treballadors. Si d´aquests, posem que 50 estan molt decepcionats perquè l´empresa no respon a les expectatives que s´havien generat abans d´entrar a forma part del seu planter, i els "xoca" el caràcter rude i fanfarró d´alguns dels jefazos o fins i tot tenen fóbia a anar a treballar o pateixen ansietat o al-lucinacions, podríem parlar de, per exemple, la Síndrome de Nissan**?. O podríem parlar de la Síndrome del Joan, si per exemple comences a sortir amb un noi que es diu Joan que no sols no arriba a les expectatives que t´havies generat tu soleta sinó que a més a més, et fa entrar en crisi nerviosa quan veus segons quin comportament seu i resulta que les seves 4 o 5 novietes anteriors també han patit aquest desencant?

Doncs si és així, reconec que ara per ara dec estar patint moltes síndromes rares, perquè hi ha un munt de coses i de persones que em fan sentir marejada, sense alè, decepcionada, al.lucinada...

**Imagineu que l´empresa multinacional de la que parlem hipotèticament fos Nissan