dimarts, 14 de febrer de 2017

El retrobament: tot un viatge emocional al passat



Avui passejava distreta per la meva ciutat i de sobte he topat amb ella... Segueix on sempre. Em consta que sempre hi és. Sé que podria anar-la a veure qualsevol dia d´aquells que tinc temps per mi, però per un o altre motiu, mai ho faig. 

Segurament perquè no hi penso. O potser és per mandra. O perquè sense saber-ho, prefereixo no retrobar-me amb el passat.  Perquè de vegades la nostàlgia és com un pessic a l´estómac. O com una glopada de tristesa blava i espesa, que de seguida et passa a les venes i t´arriba al cor, inundant tot el teu cos de melangia.

El cas és però, que avui sense pensar-hi, m´he trobat amb ella. M´he quedat aturada contemplant-la des de l´altra vorera, confiant que ella no em veuria a mi. Segueix sent bonica, però no tant com abans o al menys com jo la recordo -ho sé, la memòria sovint ens traeix i magnifica els nostres records, de manera que algú que recordaves molt alt resulta que no ho és tant-. He tancat els ulls i he recordat els milions de moments que vaig compartir amb ella. Quantes emocions, quantes alegries, quantes coses hi vaig aprendre i com em va costar abandonar-la. 

Recordo aquell dia perfectament. El dia que sabia que la deixava per sempre. Estava satisfeta pels anys que havien passat plegades, però sabia que havia de marxar i seguir el meu camí; tot i així, deixar-la enrere em feia por, aquella mena de por que sentim quan ens separem del que coneixem per endinsar-nos en lo desconegut. Però vaig fer el cor fort. Vaig empassar-me la saliva serrant les dents per mirar de desenredar el nus que sentia a la gola i em vaig allunyar d´ella sense mirar enrere, sortint per la porta petita, fent un esforç per retenir les llàgrimes que brillaven als meus ulls -només una d´elles va escapar-se galtes avall i de seguida la vaig esborrar amb el puny del jersei, sense que ningú la veiés-.

Sé que amb ella es van quedar molts dels meus somnis d´infant. Els tres Reis d´Orient, el Ratolí Pérez, la Caputxeta i la Blancaneus. Els gronxadors, els nens de Parxís, el tobogan gegant, les pissarres verdes i les taules de dues places. Amb ella es va quedar també la biblioteca plena de novel.les de l´Enid Blyton. I més de mil somriures. I una desena de plors. I els patins de quatres rodes i les gomes de saltar. Algunes amigues que no he tornat a veure més, i les mestres, i la missa del Gall... Tot i que he de confessar que jo em vaig endur tot el que vaig poder arreplegar: totes les lletres del món, tots els números i tots els símbols aritmètics. Els mapes, els rius i les muntanyes. La història dels nostres avantpassats. La fotosíntesi i la pol.lonització. I un grapat de principis i un grapat de valors. I molts coneixements, moltes lliçons...

Per això, avui quan m´he topat amb ella l´he observada en silenci durant uns minuts. Volia dir-li que moltes vegades l´he trobat a faltar. Volia donar-li les gràcies perquè amb ella em vaig fer gran.

Us deixo la seva imatge perquè sabeu qui és, si mai us la trobeu...

La meva ESCOLA

3 comentaris :

  1. Ah, un viatge de retorn a la infantesa...està bé mirar enrere de tant en tant, encara que sigui pel retrovisor
    A mi em passa el mateix quan, ocasionalment, passo per davant l'institut Pau Vila, no ha canviat gens...i jo, en canvi...

    ResponElimina
  2. No parem de canviar, no? El temps passa potser massa ràpid?

    ResponElimina
  3. Com va dir aquell bon home: les hores passen lentes i els anys molt ràpid.
    Pensa que el temps no deixa de ser una percepció, quina diferència hi ha entre un minut i mil anys?

    ResponElimina