dimecres, 30 d’octubre de 2013

Prenent decisions...



Em fa l´efecte que darrerament no paro de prendre decisions. Grans, petites, conscients, inconscients, precipitades, meditades, improvisades al darrer minut, llargament reflexionades... Us adoneu de la quantitat de decisions que prenem al llarg del dia, des del mateix moment que sona el despertador?. Si el pares o si el deixes sonar, si et lleves, si et quedes cinc minuts més, si ordenes al cervell que camini primer cap al bany enlloc d´anar primer cap a la cafetera, quan et dutxes, quan et rasques, quan tries que vols esmorzar, quan decideixes que et poses de roba, al conduir, a la feina, amb els fills, amb els amics, a soles... 

I al fer aquesta reflexió, m´ha vingut al cap una cita que avui llegia al twitter "No hay mejor momento que AHORA para dejar de hacer lo que no quieres hacer". I m´he adonat que, malgrat que prenem milers de decisions diàries,  hi ha un tipus de decisions que ens costa molt prendre, bé perquè les considerem decisives pel nostre present o pel nostre futur o bé perquè són decisions importants, que ens preocupen i ens roben la son. El cas és que sovint passen setmanes, mesos o fins i tot anys abans que ens decidim a decidir i fem el pas definitiu.

Així que si en aquest moment et trobes davant d´una d´aquestes decisions difícils i et sembla que la teva vida està just en aquell punt d´inflexió on la balança ja s´hauria d´inclinar cap a una o l´altra banda però tu encara no saps què fer, et deixo unes quantes pautes perquè les tinguis en compte.

La primera i la més important: Encara que tinguis por, fes-ho igualment. No deixis que la por et bloquegi. Que la por no decideixi per tu, que no sigui un inconvenient. En segon lloc, intenta que la decisió sigui profitosa per a tu que ets el protagonista de la teva vida. Això no és egoisme: l´amor i el respecte cap a un mateix és l´únic que ens garanteix una vida plena, sense frustracions ni ressentiments -evidentment, que miris per tu NO implica que perjudiquis als altres gratuïtament-. En tercer lloc, aplica decisió a les teves decisions, és a dir, un cop prenguis una decisió, sigues ferm, no dubtis. I si després resulta que t´has equivocat, no passa res, no et fustiguis, perquè tothom té dret a equivocar-se. No et facis retrets innecessaris ni tampoc tiris la tovallola, senzillament, aprèn dels errors i torna-ho a intentar d´una altra manera. En quart lloc, sigues valent en les teves decisions, malgrat que no agradin a tothom ni el teu entorn les entengui de seguida. Sovint "sabem" la decisió que hem de prendre però ens fa por la repercussió que tindrà: no deixis de prendre una decisió que saps correcte per covardia. Forma part del nostre aprenentatge prendre decisions d´acord als nostres principis i a la nostra saviesa malgrat que els altres no les aprovin. En cinquè lloc, sigues irreductible, però no sempre. Amb això vull dir que si has pres una decisió però els resultats et van demostrant que no és encertada, has de ser capaç de fer marxa enrere. No et perjudiquis a tu mateix per no saber reconèixer que estaves equivocat. Oblida l´orgull. I si veus que la teva decisió no et porta on tu volies, revisa-la i enfoca-la d´una altra manera. Per últim, sigues just, aplica la justícia. Ser objectiu a l´hora de prendre una decisió és complicat però has de ser imparcial i actuar segons el teu criteri. Has de ser capaç d´actuar de manera neutral, considerada i desapassionadament. A què sovint et sembla més fàcil resoldre els dilemes aliens que els teus propis dilemes? Això et passa perquè no hi estas implicat directament i pots ser objectiu. Així que intenta-ho en la teva presa de decisions, objectiva els teus dilemes, enfoca´ls com si fossin d´una altra persona i un cop tinguis la solució, aplica-la al teu cas personal.


Penseu que us passareu la vida prenent decisions, que algunes seran més transcendentals que altres, però que haureu de triar. Penseu que els canvis sovint fan por, però són sinònim de progrés.  Penseu que decidir no decidir i deixar que passi el temps no és una opció, perquè la vida s´ha de viure... no la deixeu només passar!

dissabte, 26 d’octubre de 2013

Actuar diferent als altres no és una tasca fàcil...




Sovint et malinterpretaran. Et jutjaran negativament. I fins i tot seràs el blanc fàcil d´unes quantes injustícies... Amb tota seguretat, ser fidel a tu mateix et comportarà alguns problemes, però també moltes satisfaccions!

Ja ho va dir Nietzsche, "el individuo ha luchado siempre para no ser absorbido por la tribu. Si lo intentas, a menudo estarás solo, y a veces asustado. Pero ningún precio es demasiado alto por el privilegio de ser uno mismo. ” 

Sigues tu mateix, malgrat tot i tots!



dimecres, 23 d’octubre de 2013

Festa del cinema





Enguany s´ha tornat a celebrar la Festa del Cinema que ja va per la seva cinquena edició: durant tres dies - del 21 al 23 d´octubre- ha estat possible veure pel.lícules a menys de tres euros.

La Festa del Cinema és una iniciativa de les federacions de productors, distribuïdors i cinemes espanyols, i també de l'Institut de Cinematografia i Arts Visuals. Per aconseguir entrades t´has de registrar prèviament al web de l´organització, tot i que després, un cop ets a les taquilles*, el personal està tan desbordat per la gran afluència d´espectadors que ni tan sols et demanen l´acreditació. 

Hi participen el 90% de les sales de cinema i tot i que en aquest moment la "festa" encara no ha acabat val a dir que ha estat un èxit total. Dono fe que les cues d´espectadors esperant per entrar a la sala eren impressionants i que moltes persones aprofiten aquesta festa per anar a dues o tres sessions diàries. Les dades dels organitzadors confirmen que durant els dos primers dies de la festa, el nombre d´espectadors ha crescut un 900% respecte a les setmanes anteriors, la qual cosa convida a una reflexió ràpida: si les entrades del cinema tenen un preu assequible, les sales s´omplen.  Per tant, si les sales estan mig buides -que és el més habitual-, no serà degut a l´alt preu de les entrades?.

Tot i que la Federació de Cinemes d´Espanya ha dit que aquesta rebaixa en el preu de l´entrada no seria sostenible en el temps, jo discrepo. Potser no és rentable mantenir el preu de 2.90 euros cada dia de l´any, però tampoc és necessari que el preu mig d´una entrada sigui de 9 euros, perquè aleshores, és gairebé impossible que una família de, per exemple, cinc membres es pugui permetre anar al cinema més d´un cop al mes.

No oblidem que el cine és cultura i que darrerament s´està convertint en un luxe a l´abast d´un pocs. Potser, com es deia avui al twitter, el problema de la crisi del cinema no és "la pirateria" sinó "un altre tipus de pirates", d´aquells que porten vestit i corbata. 

*Us semblarà mentida, però el mot correcte és "taquilla" i no pas "guixeta".

dimarts, 22 d’octubre de 2013

Small bites of London


A primera vista, Londres podria semblar una ciutat grisa, pel clima i pel seu riu fosc, però els londinencs s´han encarregat durant anys de posar-hi la seva nota de color, de manera que han fet d´aquesta ciutat gran, formada per la City i 32 districtes més, la capital de les finances, els negocis i la cultura. La seva influència en política, educació, entreteniment, mitjans de masses, moda i art l´han convertit en una ciutat de referència i una de les majors destinacions turístiques en l´àmbit mundial. Londres és una ciutat global, on hi pots trobar de tot. T´atrapa amb els seus carrers plens de petites botigues, els seus restaurants d´arreu del món, els seus museus, el seu disseny, els teatres, els seus pubs i els seus salons de te, la seva música, els seus mercats, la seva puntualitat... I Love London!


 

 
 

 
 
 

dijous, 17 d’octubre de 2013

FOURTY!



Hi ha qui opina que una imatge val més que mil paraules , no? Doncs tot i que jo no hi estic d´acord al cent per cent -bàsicament perque les imatges només representen un instant i una part de la realitat i poden ser manipulades- us he penjat aquest foto,  perquè no quedi cap dubte... Avui faig 40 anys!!! - i això és ben cert jaja-.

I fent balanç us he de dir que la meva vida m´està agradant, que m´agrada tota la gent que he conegut als llarg dels anys, tots els meus amics, totes les coses que he vist, tots els riures que he compartit -i les llàgrimes fins i tot-, i els amors, i les nits sense dormir, i els dies d´estiu a la platja, i els dies que no hi ha qui em desperti, i estrenar unes sabates noves i comprar llibres que fan olor de nou i el meu Max, que quan l´abraço tot va bé, i la meva família, a qui no deixo de sorprendre i sempre hi són, i els projectes que vaig dur a terme, els que no van poder ser i els que seran... 

I si fins ara la vida m´ha agradat, sé que encara m´agradarà més, perquè amb els pas dels anys un aprèn a valorar les coses petites no només les grans. Aprèn a escollir les persones que sumen i descarta les que resten. Aprèn a estimar-se un mateix i es permet ser més feliç. Es perdona sempre. Oblida abans. Estima millor. Es despentina més... O sigui que prepareu-vos perquè en els propers 40 anys sentireu parlar de mi jaja benvinguts fourty!!!

dimecres, 16 d’octubre de 2013

La dieta de moda i altres pensaments




Cada dia quan connecto el facebook em trobo amb el "bon dia" que la meva cosina dedica a tots els seus amics de la xarxa. Em fa somriure perquè el seu "bon dia" consisteix a penjar al seu mur una foto suggerent d´un home d´aquells guapíssims que tenen l´esquena ample i el cul petit. I veig que els seus amics de facebook ja esperen aquest ritual, i cada matí comenten la foto del dia i en fan broma. Fins i tot, els que tenen més sentit de l´humor - o potser els que secretament creuen que estan de més bon veure-, li fan arribar la seva foto "suggerent" amb el pit descobert, passejant per la platja aquest estiu o en format d´autoretrat fet davant del mirall del bany de casa seva, perquè ella la pengi al seu mur. I aleshores els amics comuns de tots dos, de la meva cosina i del noi de bon veure, sí que es tornen bojos i es dispara el nombre de comentaris. 

Aquell dia no va ser menys que els altres, i després de fer una ullada a l´ordinador i rebre el bon dia en forma d´home guapo de pit descobert, vaig anar a fer uns encàrrecs i després vaig arribar-me fins a un restaurant on havia quedat amb un amic que ara viu fora de Barcelona. 

Només veure´l el vaig trobar diferent, no sabria dir perquè, però vaig pensar que devia ser el color de la seva camisa, rosa xiclet, que l´il.luminava la cara. Vam asseure a la taula i vam començar a xerrar primer i a menjar un arroset boníssim després. Jo m´el mirava i el continuava trobant diferent, com més alegre. I aleshores m´ho va dir: M´he aprimat vuit quilos!. Jo, contenta per ell i per haver resolt el misteri de perquè el trobava tan rialler -les persones quan s´aprimen tenen una altra actitud, riuen més i els brillen els ulls-, vaig començar a interrogar-lo per saber quin tipus de dieta estava seguint (sóc una devota no practicant de totes les dietes del món: m´agrada estar al dia i saber quina és la dieta de moda), així que esperava impacient que em donés les claus de la seva dieta. Em va dir que es basava en un llibre escrit per un doctor, ex banquer de la City de Londres, que s´havia limitat a escriure el que a ell li semblava lògic tenint en compte el passat de l´home -si, quan vivíem a les cavernes i érem caçadors-. Segons l´autor del llibre, Michael Mosley, com els nostres avantpassats no sempre tenien el menjar a la seva disposició perquè l´alimentació de la tribu depenia de com havia anat la cacera, estem biològicament acostumats a fer-nos un fart de menjar brutal en un mateix dinar per a continuació començar un període -obligat- d´abstinència i que per mantenir l´equilibri físic i estar en el nostre pes, és el que hem de continuar fent avui en dia. De manera que cinc dies a la setmana pots menjar TOT el que vulguis i dos dies no consecutius de la setmana no has de menjar res de res. Res de res?. Bé, potser una poma i un iogurt -concretament, els homes poden consumir 600 calories el dia del dejú i les dones 500-.  

M´assegurava el meu amic que aquesta dieta està causant furor entre els britànics perquè realment funciona, perquè la gent s´aprima i a més a més, ho fa amb bon humor perquè la dieta dóna molta vitalitat a qui la practica i que per això mateix, compta ja amb molts adeptes famosos, com ara l´Angelina Jolie, la Jennifer Aniston o el Ben Affleck. Li vaig demanar com es deia el llibre i em va dir que l´havia llegit en anglès però que traduït seria una cosa com ara "Dieta del dejú"  i que la clau d´aquest règim és el no menjar de manera intermitent. 

Sigui com sigui, abstenint-se de menjar dos dies a la setmana o a base de molta voluntat, el cas és que ell havia perdut vuit quilos pel camí i estava molt satisfet.  I de sobte, en un encreuament de pensaments estranys, vaig pensar a passar-li al meu amic el contacte de la meva cosina, la que dóna el bon dia al facebook, per si estava interessat a què ella pengés la seva foto al mur... I de sobte em vaig adonar que hauria de deixar de tenir pensaments entremaliats i posar-me a dieta perquè l´enveja és molt dolenta jaja

dilluns, 14 d’octubre de 2013

Special present from India




Doncs res. Que de vegades la vida és xula i punt. I així ho sents quan el teu fill que habitualment et fa anar de cap, et demana que l´abracis molt fort, molt fort. O quan la persona que t´estimes et fa un petó de pel.lícula. O quan tens tota la casa ordenada i encara et queda una estoneta per estirar-te al sofà a llegir. O quan et menges una paellleta amb pernil i et beus un vi blanc fresquet. O quan una amiga especial fa un viatge a l´Índia per retrobar-se a si mateixa i reflexionar i resulta que entre els seus pensaments també hi vas ser tu, així que quan torna, fantàstica i renovada, et porta uns regalets, de colors brillants, perquè va pensar que feien per tu. I te´ls poses i immediatament notes que estan carregats d´energia positiva i somrius...


Gràcies a la vida per mostrar-me també la seva part més "xula"!

diumenge, 13 d’octubre de 2013

TANCANT CERCLES


Traducció, personalíssima, d´un text que m´encanta i que rellegeixo sovint. Us el recomano, sobretot en èpoques de canvis, de dubtes i de pors...
Sempre cal saber quan s´acaba una etapa de la vida. Si insisteixes a romandre en ella més enllà del temps necessari, perds l´alegria i el sentit de tota la resta. Tancant cercles, o tancant portes, o tancant capítols... com li vulguis dir. El més important és poder tancar-los, i deixar anar moments de la vida que estan finalitzant.
Es va acabar la teva feina? Es va acabar la teva relació? Ja no viuràs més en aquella casa? Has de marxar de viatge? Ja no veuràs tan sovint aquell amic?. Pots passar la major part del teu temps present "rebolcant-te" en els perquès, rebobinant tota l´estona els fets per mirar d´entendre per què van tenir lloc, perquè van succeir així. El teu desgast en aquesta tasca serà infinit, perquè a la vida, tu i jo, el teu amic, els teus fills, els teus germans, tots i totes estem encaminats a anar tancant capítols, a anar passant fulls, a posar fi a certes etapes i certs moments de la vida, per tal d´evolucionar, de seguir endavant.
No podem estar en el present enyorant el passat. Ni tan sols pots perdre el teu temps FINIT preguntant-te perquè. El que va succeir, ja ha succeït i has de deixar-ho anar, despendre-te´n. No podem ser infants eternament, ni adolescents per sempre, ni treballadors de feines inexistents, ni tenir vincles amb algú que no vol estar vinculat a nosaltres. Els fets passen i hem de saber deixar-los anar!
Per això, de vegades, és tan important destruir records, regalar presents, canviar de casa, trencar papers, llençar documents i vendre o regalar llibres. Els canvis externs poden simbolitzar processos interiors de superació -això va per a tu-. Deixar anar, dir adéu, no aferrar-se... A la vida ningú juga amb cartes marcades, i per això s´ha d´aprendre a perdre i a guanyar. I de vegades hi ha un temps de perdre i has de saber deixar anar, passar pàgina i viure solament amb el que tenim en el present...
El passat ja va passar. No esperis que te´l tornin. No esperis que se´t reconegui. No esperis que alguna vegada s´adonin de qui ets tu. Deixa anar el ressentiment. Fora rancúnies. Donar-li voltes i més voltes al mateix assumpte només et perjudica lentament. T´enverina. T´amarga.
La vida només és possible cap endavant, mai cap enrere. Si no tanques portes, si les deixes obertes per si de cas, mai podràs desprendre't del passat ni viure l´avui amb satisfacció. Relacions o amistats que no acaben de tancar-se mai, tot i no fer-te feliç? Possibilitats de tornar? - (em pots dir a què?)- Necessitat d´aclariments? Paraules que no es van dir?  Silencis que ho van envair tot?. Si pots arreglar-ho ja i ara, fes-ho. Si no pots, deixa-ho anar, tanca la porta. Diga´t a tu mateix que no, que no tornen. Però no per un orgull mal entès, no per supèrbia, sinó perquè tu ja no hi encaixes allà, en aquell lloc, en aquell cor, en aquella habitació, en aquella casa, en aquella oficina, en aquella professió.
Tu ja no ets el mateix que vas ser fa dos dies, o fa tres mesos, o fa un any. Per tant, no hi ha res a què tornar. Tanca el pany. Tanca el cercle. Ni tu tornaràs a ser el mateix, ni l'entorn al que pretens tornar serà igual, perquè a la vida res es queda quiet, res és estàtic. Així que saber dir adéu és salut mental i amor a tu mateix.
Recorda que ningú és indispensable. Ni una persona, ni un lloc, ni una feina. Res d´això és vital per a viure perquè quan tu vas venir al món, vas arribar sol. Per tant, viure enganxat a altres coses és només un costum. I és un treball personal aprendre a viure sense res d´això, sense cap adhesiu humà o físic que avui et fa tant de mal deixar anar. És un procés d´aprendre a desprendre´s i tothom ho pot aconseguir, perquè et repeteixo: res ni ningú són indispensables. Només és costum, afecció, necessitat. Per tot això, tanca, clausura, neteja, llença, oxigena, sacseja´t, deixa anar, oblida-ho, digues adéu.
Hi ha moltes paraules per definir està sa mentalment i qualsevol que sigui la que triïs t´ajudarà a seguir cap endavant, amb tranquil·litat, gaudint del present. Això és la vida!
Paulo Coelho

dissabte, 12 d’octubre de 2013

Float table: no és una taula, és la taula!



Recordo que fa uns anys vaig estar buscant una taula per posar davant del sofà i no va haver-hi manera, no vaig trobar cap que ens acabés de fer el pes. I resulta que avui, sense buscar-ho, m´he trobat aquesta meravella xafardejant per Internet. Per favor, pot haver-hi una taula més quedona que aquesta?



Al primer cop d´ull no es pot apreciar, però a més de tenir un disseny força atractiu, aquesta moble és molt especial perquè es tracta d´una taula "flotant", una matriu de cubs de fusta magnetitzats que leviten amb respecte l´un de l´altre de manera que mai s´arriben a tocar. No hi ha res que els uneixi més enllà del camp magnètic i uns petits filferros: els cubs repel.lents es mantenen en equilibri per un sistema de la física clàssica referida a la tensió dels cables d´acer. La taula es diu Float Table i és idea dels enginyers i dissenyadors de Rock Paper Robot, una companyia que pretén oferir productes inèdits i originals tot barrejant disseny, mobles i enginyeria.

La ingeniosa mesa "flotante" hecha de cubos magnéticos

Cada taula s´ajusta artesanalment amb precisió per a ser estable i aparentar rigidesa, però si la prems, te n´adones de quin secret amaga.




Tot i que reconec que ha de ser poc funcional - perquè pot sostenir coses a la seva superficie però no t´hi pots recolzar ni escriure al damunt per exemple-, me n´he enamorat. Perquè la trobo xulíssima, original i hipnòtica - que aixequi la mà qui de petit no s´ha quedat embadalit al descobrir per primera vegada la màgia dels imants-. Això si, encara no he estat capaç d´esbrinar quin és el seu PVP!