dijous, 28 de novembre de 2013

La meva càmera instantània






Mireu-la bé! A què és super cool? I xulíssima?. Doncs és meva!.

És la càmera de fotos Instax Mini 7S White de Fujifilm i funciona més o menys com funcionaven les antigues Polaroids - concretament aquest model fa les fotos una mica més petites que les que feia la Polaroid, però Fujifilm també ha tret al mercat un altre model, que fa les fotos a una mida més gran-.  

El cas és que la miro i m´encanta!. Tan blanqueta, rodoneta, tan mona i tan retro... Fa anys que volia tenir una càmera instantània - té un punt de nostàlgia i al mateix temps trobo que fa fotos "especials", divertides i artístiques-. I ara fa uns dies, el meu "hado madrino" particular, que sempre intenta aportar la seva dosi de màgia als dies més grisos, me la va regalar. I com que resulta que els guerrers de la llum som agraïts, des d´aqui vull enviar-li un petó molt fort... Penso fer moltes fotos amb aquesta càmera!.

Mentrestant, per si us ha picat la curiositat, ni que sigui una miqueta, i voleu saber més dels guerrers de la llum, us deixo uns apunts del seu "Manual" per a què us inspireu... 


¿Qué es un guerrero de la luz?
Los guerreros de la Luz guardan la chispa en sus ojos.
Todo Guerrero de la Luz ha sentido miedo de ir a la batalla.
Todo Guerrero de la Luz ha, en algún momento del pasado, mentido o traicionado a alguien.
Todo Guerrero de la Luz ha recorrido un camino que no era el suyo.
Todo Guerrero de la Luz ha sufrido por las más triviales razones.
Todo Guerrero de la Luz ha, al menos una vez, creído que no era un Guerrero de la Luz. 
Todo Guerrero de la Luz ha fallado en sus deberes espirituales. 
Todo Guerrero de la Luz ha dicho SI cuando quería decir NO.
Todo Guerrero de la Luz ha hecho daño a alguien a quién amaba.

Por eso es un Guerrero de la Luz, porque ha pasado por todo esto y sin embargo nunca ha perdido la esperanza de ser mejor de lo que es.

-Paulo Coelho-

 


*************



Mi cámara instantánea


Miradla bien! A qué es super cool? Y chulísima? Pues es mía!.

Es la cámara de fotos Instax Mini 7S White de Fujifilm y funciona más o menos igual que las antiguas Polaroids - concretamente este modelo, hace fa les fotos un poco más pequeñas que las que hacían las Polaroids, pero Fujifilm también ha sacado al mercado otro modelo que hace las foto en un tamaño más grande-.  

El caso es que la miro y me encanta. Tan blanquita, redondita, tan mona y tan retro... Hace años que quería tener una cámara instantànea - tienen un punto de nostalgia y al mismo tiempo creo que hace fotos "especiales", divertidas y artísticas-. Y justo hace unso días, mi "hado madrino" particular, que siempre intenta aportar su dosis de magia a los días más grises, me la regaló. Y como resulta que  los guerreros de la luz somos agradecidos, desde aquí quiero enviarle un beso muy grande... Pienso hacer muchas fotos cone sta cámara!.

Mientrastanto, por si os ha picado la curiosidad, ni que sea un poquito, y queréis saber más cosas de los guerreros de la luz, os dejo unos apuntes de su  "Manual" para que os inspiréis... 

¿Qué es un guerrero de la luz?
Los guerreros de la Luz guardan la chispa en sus ojos.
Todo Guerrero de la Luz ha sentido miedo de ir a la batalla.
Todo Guerrero de la Luz ha, en algún momento del pasado, mentido o traicionado a alguien.
Todo Guerrero de la Luz ha recorrido un camino que no era el suyo.
Todo Guerrero de la Luz ha sufrido por las más triviales razones.
Todo Guerrero de la Luz ha, al menos una vez, creído que no era un Guerrero de la Luz. 
Todo Guerrero de la Luz ha fallado en sus deberes espirituales. 
Todo Guerrero de la Luz ha dicho SI cuando quería decir NO.
Todo Guerrero de la Luz ha hecho daño a alguien a quién amaba.

Por eso es un Guerrero de la Luz, porque ha pasado por todo esto y sin embargo nunca ha perdido la esperanza de ser mejor de lo que es.

-Paulo Coelho-

 

dimarts, 26 de novembre de 2013

La versió nipona del teu nom




Cansada què el teu fill petit sàpiga tots els noms dels personatges de Doraemon i tu siguis incapaç de memoritzar-ne més de dos? Vols sorprendre als teus nebots que sempre saben més que tu -pel que fa a noves tecnologies, vídeos virals, idiomes i grups musicals-?. O vols trobar un nick original per  a registrar-te a Internet mantenint l´anonimat?

Tinc la solució!. Avui he trobat a la xarxa una cosa curiosa... No sé si és gaire exacte - tot apunta a què no- però si més no fa gràcia i queda aparent:





A cada lletra se li assigna una síl.laba per formar un nom propi "niponitzat". Alguns exemples: Max es diria RINKANA. Èlia seria KUTAKIKA. Jordi seria ZUMOSHITEKI. Pat, versió curta, seria NOKACHI (el trobo xulo) i Patrícia seria NOKACHISHIKIMIKIKA (lleig, llarg i complicadet)... Com seria el teu?


**********************************


Cansada que tu hijo pequeño sepa todos los nombres de los personajes de Doraemon y tú seas incapaz de memorizar más de dos? ¿Quieres sorprender a tus sobrinos que siempre saben más que tú -en cuanto a nuevas tecnologías, vídeos virales, idiomas y grupos musicales-?. O quieres encontrar un nick original para registrarte en Internet Red manteniendo el anonimato?

Tengo la solución!. Hoy he encontrado en la red algo curioso ... No sé si es exacto - todo apunta a que no pero al menos hace gracia y queda aparente:


 
A cada letra se le asigna una sílaba para formar un nombre propio "niponizado". Algunos ejemplos: Max sería RINKANA. Elia sería KUTAKIKA. Jordi sería ZUMOSHITEKI. Pat, versión corta, sería NOKACHI (me parece muy chulo) y Patricia sería NOKACHISHIKIMIKIKA (feo, largo y complicadito) ... Como sería el tuyo?

dilluns, 25 de novembre de 2013

Mira´m fins que em vegis ! / Mírame hasta que seas capaz de verme








Imagineu que teniu dos fills: un d´ells sempre es queixa de tot,  té un esperit rebel i s´oposa per inèrcia a qualsevol petició que li feu. És, com dir-ho, molest. Busca-raons. Però el cert és que sempre acaba fent totes les tasques que li demaneu. I les fa bé. Fins i tot millor que bé, perquè es molt perfeccionista. L´altre fill, més tranquil i serè, sempre us diu a tot que sí. Mai es queixa. Quan li demaneu que es faci responsable d´una tasca, de seguida mostra voluntat de dur-la a terme, però després, a l´hora de la veritat, mai l´acaba del tot, la fa a mitges i sempre té una excusa -excusa que us exposa molt dolçament, aclucant els ulls mentre us demana amablement la vostra ajuda-.

Si us quedeu en una primera lectura, el germà rebel creixerà escoltant que és dolent - tot i que en els fons és responsable i treballador- i el germà serè, creixarà escoltant que té molt bon caràcter, que és molt bon minyó i que posa molta voluntat en tot - tot i que a la llarga mai acaba res i sempre aconsegueix que els altres carreguin amb la seva responsabilitat-.

El que passa és que ser pares o estimar a algú implica fer una segona lectura, o una tercera o una quarta si és necessari. No us heu adonat que cada ésser humà té un caràcter i una personalitat diferent? No penseu que malgrat que el fill "rebel" hauria de llimar el seu caràcter té molt bon cor i és molt responsable? No us ha passat pel cap, ni una sola vegada, que el fill "serè" és molt viu i molt llest i ha trobat l´estratègia perfecta per no fer res i quedar sempre bé? De debó voleu premiar i fomentar la MANIPULACIÓ, les excuses inventades i les mitges veritats? Qui dels dos és més confiable?.

Per conèixer a un fill, a un amic o a la parella, per veure la seva essència i entendre-la, cal fer moltes lectures. Moltes. Però sovint per manca de temps o per comoditat, ens quedem amb una primera lectura i estigmatitzem a un nen amb l´etiqueta de "dolent" quan l´únic que calia era posar-hi una mica de la nostra part: veure´l i escoltar-lo amb el cor -enlloc d´amb els ulls i les oïdes- i donar-li eines per canalitzar correctament la seva rebel.lia.

Penseu també que amb la persona que ens resulta còmode perquè sempre esta d´acord amb el nostre parer, hem d´anar més enllà i esbrinar si les seves peticions d´ajuda són reals. També hauríem d´analitzar si la seva aparent fragilitat ens "agrada" perquè ens fa sentir útils i imprescindibles. O pitjor encara, no serà que sota la disfressa de l´amabilitat i la màscara de la fragilitat l´únic que vol aquesta persona és prendre´ns  el numero?.

Així que ja ho avanço, si no aneu més enllà, si no mireu el fons de les persones i us quedeu només a la superfície,  el germà "rebel" creixerà amb la culpa i l´etiqueta de "dolent" i el germà de les "excuses" ben estructurades creixerà amb l´etiqueta de "bo" -interioritzant a més a més, que  la manipulació és una eina positiva-. I costa molt, molt,  desempallegar-se de les etiquetes que ens endollen de petits. O cal que us expliqui com és la vida d´un adult que ha passat la seva infantesa escoltant que era DOLENT? O cal que us expliqui el mal que pot arribar a escampar un adult MANIPULADOR?.

Si us plau, abans d´etiquetar a ningú, sigui gran o infant, no et quedis amb la lectura fàcil. Pensa-t´ho dues vegades, fixa-t´hi, ves més enllà de les aparences, i MIRA´L FINS QUE SIGUIS CAPAÇ DE VEURE´L




*************************************


Imagina que tienes dos hijos: uno de ellos siempre se queja de todo, tiene un espíritu rebelde y se opone por inercia a cualquier petición que le hagas. Es, cómo decirlo, molesto. Le gusta discutir. Pero lo cierto es que siempre termina haciendo todas las tareas que le pides. Y las hace bien. Incluso mejor que bien, porque es muy perfeccionista. El otro hijo, más tranquilo y sereno, siempre te dice a todo que sí. Nunca se queja. Cuando le pides que se haga responsable de una tarea, enseguida muestra voluntad de llevarla a cabo, pero después, a la hora de la verdad, nunca la acaba del todo, la hace a medias y siempre tiene una excusa - excusa que te expone muy dulcemente, entornando los ojos, mientras te pide amablemente que le ayude-.

Si os quedáis con una primera lectura, el hermano rebelde crecerá escuchando que es malo - aunque en el fondo es responsable y trabajador -y el hermano sereno, crecerá escuchando que tiene muy buen carácter, que es muy buen chico y que pone mucha voluntad en todo - aunque a la larga nunca termina nada y siempre consigue que los demás carguen con su responsabilidad-.


Lo que pasa es que ser padres o amar a alguien implica hacer una segunda lectura , o una tercera o una cuarta si es necesario. No os habéis dado cuenta de que cada ser humano tiene un carácter y una personalidad diferente? No pensáis que aunque el hijo " rebelde " debe limar su carácter tiene muy buen corazón y es muy responsable? No os ha pasado por la cabeza, ni una sola vez , que el hijo "sereno" es muy vivo y muy listo y ha encontrado la estrategia perfecta para no hacer nada y quedar siempre bien ? De verdad deseáis premiar y fomentar la MANIPULACIÓN, las excusas inventadas y las medias verdades? ¿Quién de los dos os parece más confiable ?.


Para conocer a un hijo, a un amigo o a la pareja, para captar su esencia y entenderla, hay que hacer muchas lecturas. Muchas. Pero a menudo por falta de tiempo o por comodidad, nos quedamos con una primera lectura y estigmatizamos a un niño con la etiqueta de "malo" cuando lo único que hacía falta era poner un poco de nuestra parte: verle y escucharle con el corazón - en lugar de con los ojos y los oídos - y darle herramientas para canalizar correctamente su rebeldía-.


Pensad también que con la persona que nos resulta cómoda porque siempre está de acuerdo con nuestra opinión, deberíamos ir más allá y averiguar si sus peticiones de ayuda son reales. También tendríamos que analizar si su aparente fragilidad nos "gusta" porque nos hace sentir útiles e imprescindibles. O peor aún, no será que bajo el disfraz de la amabilidad y la máscara de la fragilidad lo único que quiere esta persona es tomarnos el pelo?.


Así que ya os lo adelanto,  si no vais más allá, si no miráis el fondo de las personas y os quedáis sólo en la superficie, el hermano "rebelde" crecerá con la culpa y la etiqueta de "malo" y el hermano de las "excusas" bien estructuradas crecerá con la etiqueta de "bueno" - interiorizando además, que la manipulación es una herramienta positiva-. Y cuesta mucho, mucho, desembarazarse de las etiquetas que nos enchufan de pequeños. O necesitáis que os explique cómo es la vida de un adulto que ha pasado su infancia escuchando que era MALO? O necesitáis que os explique el daño que puede llegar a esparcir un adulto MANIPULADOR a su alrededor?.


Por favor, antes de etiquetar a nadie, sea mayor o niño, no te quedes con la lectura fácil. Piénsalo dos veces, fíjate, mira más allá de las apariencias, y MIRALE HASTA QUE SEAS CAPAZ DE VERLE.

divendres, 22 de novembre de 2013

El dolç èxit del Candy Crush Saga




Quantes, digues, quantes invitacions a Candy Crush has rebut en el darrers mesos?. Potser no les has comptat però ja et dic jo que n´has rebut moltes perquè Candy Crush és el joc de moda i els que hi juguen, estan tan enganxats que no poden evitar convidar els seus amics una vegada i una altra. 
 
Recentment la versió per a mòbil de Candy Crush ha celebrat el seu primer aniversari i val a dir que aquest primer any de vida ha estat ple de rècords inesperats - s´ha descarregat 500 milions de vegades-. Però la cosa no acaba aquí. Penseu que el joc fou desenvolupat per al Facebook a l´abril del 2012, i fins ara, ja s´han jugat més de 160.000 milions de partides arreu del món. I per què he dit rècords "inesperats"? Doncs perquè, tot i que King -empresa d´origen suec creadora del Candy-, ja duu 10 anys desenvolupant jocs online, afirmen que en cap cas esperaven l´èxit aclaparador del Candy Crush per a smartphones. 
 
Segons alguns estudis independents, les claus de l´èxit del joc més sweetest radica en què és molt fàcil d´aprendre, té una dinàmica de joc molt senzilla i un alt component social -que ha afavorit la seva expansió viral per la Xarxa-. Però a més hi té molt a veure l´efecte Zeigarnik, relacionat amb la memòria a curt termini i la tendència a recordar tasques inacabades amb major facilitat que les que han estat completades: el fet de passar de nivell al Candy Crush se´ns oblida fàcilment pel fet de ser un repte relativament senzill, però quan perdem, tenim la necessitat de resoldre el trencaclosques i aquí és on apareix l´addicció. 
 
L´empresa King té oficines a Londres, Hamburg, Estocolm, Malmö, Barcelona, Malta, Bucarest i San Francisco, i el seu negoci es basa principalment en els micropagaments dels usuaris, perquè tot i que el joc és gratuït, els jugadors han de pagar petites quantitats de diners per obtenir ajudes o vides extres. Aquesta estratègia - sol.licitar petits pagaments per a superar una successió de trencaclosques "fàcils" i addictius-, els estaria reportant uns ingressos d´1 a 3 milions de dòlars al dia.
 
Però tot i aquests alts beneficis, King no s´atura i continua creant altres jocs, com ara el seu "Papa Pear", que està en ple procés d´expansió: és un joc d´estratègia protagonitzat per una pera que va rebotant pel món tot recollint fruites i verdures. 
 
Tot i que conec a un munt de gent addicte al Candy Crush i al seus atractius caramelets de colors, us he de dir que jo no hi jugo... perquè ja fa molts anys que dura la meva història d´amor amb el Tetris - ho sé, és tot un clàssic però tot i així, li sóc totalment fidel-.
    *************************************** 

Cuántas, dime, cuántas invitaciones para Candy Crush has recibido el los últimos meses?. Tal vez no las hayas contado pero ya te digo que habrás recibido muchas porque Candy Crush es el juego de moda y sus jugadores, estan tan enganchados que no pueden evitar invitar a sus amigos una y otra vez.
 
Recientemente la versión para móvil de Candy Crush ha celebrado su primer aniversario y vale la pena destacar que en este primer año de vida ha tenido unos cuantos récords inesperados - se ha descargado 500 millones de veces-. Pero la cosa no termia aquí. Pensad que el juego fue desarrollado para Facebook en abril de 2012, y hasta ahora, ya se han jugado más de 160.000 millones de partidas en todo el mundo. Y por qué he dicho récord "inesperados"? Pues porque a pesar de que King -empresa de origen suego creadora del Candy-, ya lleva 10 años desarrollando juegos online, afirman que en ningún caso esperaban el tremendo éxito de Candy Crush para smartphones. 
 
Según algunos estudios independientes, las claves del éxito del juego más sweetest radica en que es muy fácil de aprender, tiene una dinàmica de juego muy sencilla y un alto componente social - que ha favorecido su expansión viral por la Red-. Pero también tiene mucho que ver el efecto Zeigarnik, relacionado con la memoria a corto plazo y la tendencia a recordar tareas inacabadas con mayor facilidad que las que ya han sido completadas: el hecho de superar un nivel en Candy Crush se nos olvida fácilmente porque es un reto relativamente simple, pero cuando perdemos, tenemos la necesidad de resolver el rompecabecas y aquí es donde aparece la addición. 
 
La empresa King tiene filiales en Londres, Hamburgo, Estocolmo, Malmö, Barcelona, Malta, Bucarest y San Francisco, y su negocio se basa principalmente en los micropagos de los usuarios, porque aunque el juego es gratis,  los jugadores tienen que pagar pequeñas cantidades de dinero para obtener ayudas o vidas extras. Esta estrategia -solicitar pequeños pagos para superar una sucesión de puzzles "fàciles" y adictivos-, les estaría reportando unos ingresos de 1 a 3 millones de dólares al dia.
 
Pero a pesar de estos altos beneficios, King no se detiene y continua creando otros juegos, como por ejemplo su "Papa Pear", que està en pleno proceso de expansión: es un juego de estrategia protagonizado por una pera que va rebotando por el mundo recogiendo frutas y verdura. 
 
A pesar de conocer a muchísima gente adicta al Candy Crush y a sus atractivos caramelos de colores, tengo que decir que yo no juego con él... porque ya hace muchos años que dura mi historia de amor con Tetris -lo sé, es todo un clásico, pero aún así, le soy totalmente fiel-.

 

 

dijous, 21 de novembre de 2013

Et controlen el mòbil? Tolerància zero!




Segur que aquests dies heu llegit, a les xarxes socials o a la premsa, que ara fa 80 anys les dones van poder votar per primera vegada a unes eleccions. Parlo concretament del 19 de novembre de 1933, quan es van celebrar les segones eleccions generals de la II República Espanyola per a les Corts i per primera vegada les dones van poder exercir el seu dret a votar.

He de dir que quan llegeixo aquests tipus de notícies, tinc un doble sentiment: d´alegria, perque per fi es va reconèixer un dret legítim a les dones, i d´indignació,  perquè com és possible que les dones no tinguessin els mateixos drets en el mateix moment que els van obtenir els homes? Què fa que, en algun moment de la història, algú pensi que nosaltres les dones no tenim el mateixos drets i els mateix status que els homes?.

I si tornar la vista enrere i trobar-te amb aquesta mena de desigualtats fa ràbia, no cal que us expliqui el que es sent quan et trobes aquest titular -ara, a l´any 2013, a punt de celebrar, el proper 25 de novembre, el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere-.



Com? En ple segle XXI els nois espien i controlen a les seves parelles mitjançant el seu telèfon mòbil i elles ho troben "normal"? No s´adonen que això és un clar indici de violència masclista?

Les dades s´han extret d´un estudi recent sobre IGUALTAT, "Evolución de la adolescencia española sobre la igualdad y la prevención de la violencia de Género" - si vols veure el pdf de l´estudi complet pots trobar-lo a Público.es aquí-. I el més preocupant de tot plegat és la "falta de percepció" de la violència masclista entre els joves. Perquè de l´estudi es desprén que els nostres adolescents estan "normalitzant" dins de la parella fets com ara, el control abusiu, la fiscalització de les amistats, revisió del móbil, els gelos, la pressió per a tenir algun tipus de pràctica sexual no desitjada, la ridiculització davant dels amics, una petita empenta... I això són fets intolerables!.

 Això són senyals clars de violència de gènere i cal tallar-lo d´arrel. Tolerància zero. Perquè estem al segle XXI i a les dones NO ens han educat per ser menys, ni per callar, ni per acceptar cap control de cap mena, ni per ser el descans de cap "guerrer" de mig pel. Eduquem als nostres fills en la IGUALTAT i el RESPECTE. Parlem amb ells. No normalitzem el que no és normal. No treiem importància als fets. Si cal demaneu ajuda però NO accepteu cap relació, cap vincle ni cap situació que impliqui qualsevol grau de desigualtat.
 
********************************************************************


 Te controlan el movil? Tolerancia cero!

Seguramente estos días habeís leído, en la redes sociales o en la prensa, que hace ahora 80 años las mujeres pudieron votar por primera vez en unas elecciones. Hablo concretamente del 19 de noviembre de 1933, cuando se celebraron las segundas elecciones generales de la II República Española para las Cortes y por primera vez las mujeres pudieron ejercer su derecho a votar.

He de decir que cuando leo este tipo de noticias, tengo un doble sentimiento: de alegría, porque por fin se reconoció un derecho legítimo a las mujeres, y de indignación, porque ¿cómo es posible que las mujeres no tuvieran los mismos derechos en el mismo momento que los obtuvieron los hombres? Què hace que, en algún momento de la historia, alguién piense que las mujeres no tenemos los mismos derechos y el mismo status que los hombres?

Y si volver la vista atrás y encontrarte con este tipo de desigualdades te da rabia, no es necesario que os explique lo que se siente cuando te encuentras este titular - ahora, en el año 2013, a punto de celebrar, el próximo 25 de noviembre, el Día Internacional Contra la Violencia de Género-.


 Cómo?. En pleno siglo XXI los chicos espían y controlan a sus parejas mediante el teléfono móbil y ellas lo encuentran "normal"?. No se dan cuentan que esto es un claro indicio de violencia machista?

Los datos se han extraído de un estudio reciente sobre IGUALDAD, "Evolución de la adolescencia española sobre la igualdad y la prevención de la violencia de Género" - si quieres ver el pdf del estudio completo puedes encontrarlo en  Público.es aquí-. Y lo más preocupante de todo es la "falta de percepción" de la violencia machista entre los jóvenes. Porque del estudio se desprende que nuestros adolescentes están "normalizando" dentro de la pareja, hechos como, el control abusivo, la fiscalización de las amistades, revisión del móvil, los celos, la presión para mantener algún tipo de pràctica sexual no deseada, la ridiculización delante de los amigos, un pequeño empujón... Y estos hechos  son intolerables! 

Esto son señales claras de violencia de género y hay que cortarlo de raíz. Tolerancia cero. Porque estamos en el siglo XXI y a las mujeres NO nos han educado para ser menos, ni para callar, ni para aceptar ningún control de ningún tipo, ni para ser els descanso de cualquier "guerrero" de medio pelo. Eduquemos a nuestros hijos en la IGUALDAD y el RESPETO. Hablemos con ellos. No normalicemos lo que no es normal. No restemos importancia a los hechos. Si es necesario pedir ayuda, pero NO aceptéis ninguna relación, ningún vínculo ni ninguna situación que implique cualquier grado de desigualdad. 

dimarts, 19 de novembre de 2013

¿T´atreveixes a somiar?



 

Avui penjo un vídeo perquè el mireu quan tingueu un moment i hi penseu amb tranquil.litat, mentre aneu conduint o al metro o passejant. A mi m´ha semblat molt especial i li he donat unes quantes voltes... ja em direu que n´opineu. 

Hoy cuelgo un video para que lo miréis cuando tengáis un momento y lo reflexionéis con tranquilidad, mientras vais conduciendo, en metro o paseando. A mi me ha parecido muy especial y le he dado unas cuantas vueltas... ya me diréis qué opináis.

L´autor, Matti Hemmi va néixer a Helsinki però la seva infantesa va transcórrer a Madrid. La seva és una d´aquelles històries que ens fascinen: durant anys va estar al capdavant d´una multinacional del sector industrial, però un bon dia, quan semblava que la seva carrera professional estava totalment definida, va decidir que calia canviar el món i que el canvi havia de començar per un mateix, dedicant-se a fer allò que realment el motivava. Així que va plegar de la direcció empresarial i va començar a treballar d´assessor i coach de grans firmes. Ha escrit el llibre, "¿Te atreves a soñar?" i és autor del vídeo Inknowation -que ja té més de 4 milions de reproduccions al Youtube-.

El autor, Matti Hemmi nació en Helsinki pero su infancia transcurrió en Madrid. La suya es una de aquellas historias que nos fascinan: durante años estuvo al frente de una multinacional del sector industrial, pero un día, cuando parecía que su carrera profesional estaba totalmente definica, decidió que hacía falta cambiar el mundo y que el cambio debría empezar por uno mismo, dedicándose a hacer lo que realmente le motivaba. Así que abandonó la dirección empresarial y empezó a trabajar de asesor y coach de grandes firmas. Ha escrito el libro, "¿Te atreves a soñar?" y es autor del video Inknowation -que ya cuenta con más de 4 millones de reproducciones en Youtube-.




Dedicat a tots aquells que fins ara heu après el que se us demanava - heu fet "el que calia" i el "que s´esperava de vosaltres"-, però ara teniu moltes ganes de fer allò que realment us apassiona. 

Dedicado a todos aquellos que hasta ahora habéis aprendido lo que se os pedía -habéis hecho que que se "tenía que hacer" y lo que se "esperaba de vosotros"-, pero ahora tenéis muchos ganas de hacer aquello que realmente os apasiona.

diumenge, 17 de novembre de 2013

Només pensaments positius si us plau!





Suposo que aquestes alçades a tots vosaltres, quan heu travessat un mal moment, algun amic o amiga, familiar o conegut, us ha recomanat que tingueu pensaments positius. O heu anat a una sessió de ioga o a un seminari o a una xerrada, i heu sentit a parlar dels beneficis que podem obtenir si mantenim un pensament positiu, si ens motivem a nosaltres mateixos, si ens estimem, si ens fem afirmacions positives diàriament, si comencem el dia de bon rotllo i amb energia -en lloc de llevar-nos com el barrufet enfadat, el que es queixa de tot-. 

Hi ha qui creu, penso que encertadament, que som allò que pensem, que atraiem cap a nosaltres el que prèviament hem pensat i d´aquí la importància de tenir pensaments positius i renunciar als negatius per tal de tenir una vida plena.

Però com pots aconseguir que el teu cervell formuli només pensaments positius?. Diuen que els nens, els nens petits, els que no han sofert cap mena de trauma, conserven intacte aquesta capacitat de generar només pensaments positius. No esperen que mai els passi res dolent, ningú els ha decebut, no han patit cap desengany, cap desgràcia. Són innocents, confien en la vida i per això tenen l´autoestima ben amunt i creuen que s´ho mereixen tot i que només poden esperar coses bones del seu entorn. Es deixen estimar, troben que tothom és guapo, no discriminen a ningú, no culpen a ningú, no jutgen, no s´amoïnen pel futur i gaudeixen del present. Aquesta és l´actitud!. Així és com t´has de sentir si vols atraure la prosperitat i la felicitat.

Així que passa temps amb els teus fills, si en tens, o amb els nebots, observa els nens quan vagis a la platja, al cinema, mira,ls quan estiguis dinant a un restaurant  o passejant pel carrer. Observa,ls i imita,ls, perquè si ets capaç de reproduir la seva manera de viure la vida, generaràs només pensaments positius, seràs  molt mindfulness i molt més happy.

divendres, 15 de novembre de 2013

Ens agrada l´Anís del Mono !!! / Nos gusta el Anís del Mono

Ens agrada l´Anís del Mono. Ens agrada perquè el sentim nostre. Ens agrada amb gel. Ens estimen la seva ampolla d´aire retro perquè forma part de la nostra sobretaula des de fa anys. Ens agrada perquè el seu museu ens vigila des de la sorra de la nostra platja. I perquè als Nadals, els mateixos Reis d´Orient s´instal.lan a l´antiga fàbrica de licor, per recollir les cartes de tots els nens badalonins.
Com a novetat, la reconeguda marca ha presentat un vídeo d´animació en el qual es repassa la història d´aquest licor "made in Badalona": gairebé 150 anys d´història i unes quantes anècdotes curioses en dos minuts d´imatges animades.
 
I pels amants del col.leccionisme i el packaging amb estil, dir-vos els passats Nadals, Anís del Mono va llançar una producció molt especial amb una edició limitada de 7000 ampolles. Les ampolles mantenine el, ja clàssic, disseny -tall de vidre adiamantat, però aquest cop tintades en vermell i amb una mica més del doble de la seva capacitat habitual, 1,5 litres. Si ja us fascinava l´ampolla pel seu aire retro, en color vermell us encantarà.
 A què és xula?. Jo en vull una!
 
*******
 
Nos gusta el Anís del Mono. Nos gusta porque lo sentimos nuestro. Nos gusta con hielo. Nos encanta su botella de aire retro porque forma parte de nuestra sobremesa desde hace años. Nos gusta porque su museo nos vigila desde la arena de nuestra playa. Y porque en Navidad, sus Majestades los Reyes de Oriente, se instalan en la antigua fábrica de licor, para recoger las cartas de todos los niños de Badalona.

Como novedad, la reconocida marca ha presentado un vídeo de animación en el que se repasa la historia de este licor "made in Badalona": casi 150 años de historia y unas cuantas anécdotas curiosas en dos minutos de imágenes animadas.
 
  
 
Y para los amantes del coleccionismo y el packaging con estilo, deciros que para la Navidad pasada, Anís del Mono lanzó al mercado una producción muy especial con una edición limitada de 7000 botellas: las botellas mantiene su ,ya clásico, diseño-corte de vidrio adiamantado, pero esta vez, tintado en rojo y con un poco más del doble de su capacidad habitual, 1,5 litros. Si ya os fascinaba la botella por su aire retro, en color rojo os va a encantar!
 

dimarts, 12 de novembre de 2013

Lleis absurdes dels EUA

 

Quan els de la meva generació érem petits i veiem una peli americana al cine, flipàvem amb tot el que apareixia a la gran pantalla. Ens al.lucinava la seva roba -les Converse, els texans, les dessuadores amb caputxa o les gorres per exemple-. Veiem bocabadats que allà la gent molt jove podia conduir un automòbil. I que tenien unes cases molt grans plenes d´electrodomèstics xulos. Els seus cotxes molaven molt. I les seves joguines i els seus vídeo jocs, també. Les escoles i els instituts eren enormes i sempre hi havia taquilles per a què els alumnes deixessin les seves coses... Tot això ens feia pensar que no hi havia res més in i més modern al món que els teenagers nord-americans. 

Després, amb el pas dels anys, ens vam adonar que la realitat no era ben bé així, que la societat nord americana no mola tant; no tenen sanitat pública i el país és ple de gent que malviu perquè realitzar el somni americà no està a l´abast de tothom. Ara sabem que és una societat molt més conservadora i tancada del que aparenta al seu cinema. Però tot i així, mai deixen de sorprendre´ns.

Per exemple amb el munt de lleis absurdes que encara tenen vigència a molts estats. Algunes d´aquestes lleis són tan ridícules, que la jove fotògrafa americana Olivia Locher ha realitzat una sèrie de fotografies, I Fought The Law, en les que representa visualment i de manera divertida algunes d´aquestes lleis absurdes vigents als EUA, amb la clara intenció de posar en evidència la seva irracionalitat.

Les imatges de Locher destaquen per l´us magistral del color i el seu irònic humor. Però a més, cal tenir en compte que per realitzar aquestes fotogràfies, l´artista ha hagut de desafiar les normes i infringir aquestes lleis, la qual cosa fa que el seu projecte sigui encara més irreverent -més encara quan ha anunciat que pensa fer el mateix tipus d´imatge amb totes les lleis absurdes dels cinquanta estats-. 


Olivia Locher
A Texas és il·legal que els nens tinguin talls de cabells inusuals.

Olivia Locher
A Alabama és il·legal tenir un con de gelat a la butxaca del darrere en tot moment.


Olivia Locher
A Hawaii no es permet dur monedes col.locades a les orelles.


Olivia Locher
A Califòrnia no es permet que ningú vagi en bicicleta dins d´una piscina.


Olivia Locher
A Wisconsin, és il·legal que els restaurants serveixin pastís de poma sense formatge.


Olivia Locher
En Delaware és il·legal dur pantalons que siguin massa ajustats al voltant de la cintura.

Olivia Locher
A Arizona ningú pots tenir més de dos consoladors a casa.

No digueu que no són lleis estúpides?. Però tot i així, m´agradaria saber a qui se li va ocórrer i com va veure la necessitar de creació d´aquesta normativa.

Perquè costa imaginar els motius pels quals algú inventa qualsevol d´aquestes lleis. Més encara que es prenguin la molèstia de recollir-les en un codi o reglament oficial. I encara molt més, que algú les apliqui o vetlli pel seu compliment-... Increïble!

dilluns, 11 de novembre de 2013

REMARKETING




No us ha passat que entreu a una web a xafardejar unes sabates que us agraden, sortiu de la web i durant uns dies, allà on sigui que estiguis navegant, t´apareix l´anunci de les sabates que vas mirar? O que busques a Internet vols econòmics per anar a Berlín, no els compres perquè són cars, i els dies posteriors, pàgina que consultes, sigui la que sigui, t´apareixen anuncis de vols a Berlín?

Recordo que les primeres vegades que em va passar vaig pensar, innocentment, que era una casualitat "quina coincidència"... "misteris de google"... però ja fa temps que em vaig adonar que és una nova forma de publicitat, una manera d´acostar-se al client, mostrant-li allò que realment li interessa: el Remarketing

Tot i que us diré que tal com l´entenem avui en dia, el Remarketing és un concepte "renovat" respecte al que s´ensenyava a les facultats, perquè segons els temaris d´uns anys enrere el concepte era el següent: si MARKETING prové del verb to market i és "conjunt d´activitats tècniques i humanes que miren de donar respostes satisfactòries a las demandes del mercat en forma de productes i serveis", REMARKETING, seria to market again, és a dir, tornes a oferir al mercat un producte o servei que ja vas oferir, però fent-lo ara més atractiu perquè en el seu moment no va tenir l´acollida que esperaves. I per tant, el que ara ofereixes ha de ser més avantatjós pel públic i això implica un descompte en el preu o una promoció. Com ara rebaixar el preu d´un producte per excés de producció, o per acumulació de stocks, o vendre productes procedents de demostracions... és a dir, productes que en el seu moment no es van poder col.locar es tornen a posar a disposició del públic sota unes noves condicions que afavoreixin la seva venda.

Per tant, en el concepte original, això d´entrar a una pàgina web de roba i després rebre publicitat personalitzada d´unes sabates que t´han agradat al mateix preu de sempre per aconseguir que ho compris, no seria Remarketing. Aquesta tècnica, basada en la recerca d´un nou impacte visual posterior a la visita d´un usuari a una pàgina web, és RE-TARGETING. La intenció del Re-targeting és aconseguir que l´usuari torni a visitar la web de l´anunciant (direccionant-lo a la pàgina del producte en concret, al cistell de compra, etc).

Us adonareu doncs, que la diferència entre el Remarketing i el Re-targeting radica en el preu: si volem fer Remarketing com cal, al tornar a oferir un producte a l´usuari, hem de millorar el preu anterior o afegir algun benefici extra pel client -com enviar mostres o despeses d´enviament gratuït-. De fet algunes pàgines web ho fan: quan ets un usuari registrat i detecten que t´has interessat en un producte però no t´acabes de decidir, reps un mail al teu correu personal en el qual t´ofereixen un descompte del 5-10% si finalment et decideixes a fer la compra.

Fins ara, com a usuària de webs amb compra on line, no tenia clar si trobava el Remarketing útil o molest. Perquè si el que fa l´anunciant és aplicar el re-targeting cru i pelat i senzillament em "convida" altre cop a visitar la seva web, no li veig la gràcia - fins i tot us diré que cansa una mica que les sabates que has decidit no comprar et persegueixin per la xarxa o que un cop has comprat un bitllet d´avió, rebis publicitat en la qual el vol resulta ser molt més econòmic que el que has pagat-. Ara bé, si el Remarketing és genuí i va acompanyat d´un descompte o algun benefici extra pel client, per animar-lo a fer la compra, benvingut sigui!.