dimarts, 25 de febrer de 2014

"Social Media Guard": nuevo anuncio viral de Coca-Cola

Us deixo el nou anunci, ja viral, de Coca Cola.


 
Us pot agradar aquesta beguda o no. Podeu simpatitzar més o menys amb la seva filosofia de marca. Podeu desaprovar els ingredients amb els quals elaboren el seu producte estrella de fórmula secreta. I estar totalment en desacord amb l´ERE que han presentat ara fa poc... però fent publicitat són bons, molt bons (potser perquè tenen molt interès i /o molts dinerets per invertir en marketing, branding, publicitat...)

******* 


Os cuelgo el nuevo anuncio, ya viral, de Coca Cola.



Porque os puede gustar o no esta bebida. Podéis simaptizar más o menos con su filosofía de marca. Podéis desaprobar los ingredientes que utiliza para elaborar su producto estrella de fórmula secreta. Y podéis estar en total desacuerdo con el ERE que han presentado hace poco... Pero haciendo publicidad son buenos, muy buenos (tal vez porque tiene mucho interés y mucho dinerito para invertir en marketing, branding, publicidad...)

HER

Crec que has de veure aquesta pel.lícula perquè et sorprendrà segur. 


T´he de dir, però, que també et farà reflexionar una miqueta, i amb tota seguretat, et posarà trist. Però veient el trailer... no em diguis que no té un guió original, tendre i innocent, i una factura preciosista?.


Situada en un futur pròxim, HER, la nova pel.li dirigida per Spike Jonze, explica com Theodore, un home solitari i introvertit a punt de separar-se, compra un dia un nou sistema operatiu, un software avançat, que funciona amb Intel.ligència artificial i que està concebut per a satisfer totes les necessitats de l´usuari. L´alter ego del sistema operatiu, la seva veu femenina, és la Samantha -que no és altra que l´Scarlett Johansson- i sense adonar-se´n, en Theodore comença a establir una relació íntima i romàntica amb ella. Pot funcionar aquest tipus de relació? Et pot fer feliç un sistema operatiu? Pots enamorar-te d´algú a qui mai no podràs tocar?.


A mesura que avança la història comences a presagiar que la cosa no anirà bé perquè et recorda massa a un d´aquells jocs de nens que només començar ja saps que acabarà malament. O potser no? 





divendres, 21 de febrer de 2014

Persones apassionades que val la pena tenir a prop


Avui  parlaré de la gent apassionada. 

Són gent que s´implica, que exposa la seva opinió, que saben el que volen, saben dir no i s´allunyen quan cal - per damunt de formalismes i "educació" mal entesa-. Són intensos, tot ho fan a lo gran, perquè la seva emoció s´ha fet crònica: quan estimen, t´estimen molt i quan ja no et volen, marxen. Tenen un gran desig d´aprofitar la seva existència terrenal, per això saben gaudir d´una cervesa davant del mar, d´una cançó, d´una tasca que els omple o  d´una muntanya blanca i gelada que els desafia. Els agrada la vida i els agrada conèixer gent nova i noves circumstàncies. Quan provisionalment estàn decebuts, s´automotiven de nou amb qualsevol excusa. Prenen partit, es posicionen, riuen amb la boca ben oberta i quan ploren, ploren un riu sencer, per poc després tornar a somriure.

Irradien energia. Els reconeixeràs pel seu discurs, per descomptat, apassionat, però també per altres trets en comú, com ara:

dimecres, 19 de febrer de 2014

Nou anunci hivern 2014 Estrella Damm // Nuevo anuncio invierno 2014 Estrella Damm


Aixeca´t del sofà... #entrenalanima

Oe, Oe, Oe, Oe... Ja hi som. La cervesera catalana Estrella Damm torna a treure un nou anunci!.

Però aquest cop, en lloc de convidar-nos a sortir de festa major, anar a la platja amb unes noies guapíssimes o celebrar una barbacoa amb els nostres amics enrotllats, ens convida a sortir al carrer a viure la nostra cultura, sota el lema Aixeca´t del sofà. Entrena l´ànima - #entrenalanima-. 

Amb aquest anunci d´hivern, Damm s´apropa a la cultura en totes les seves expressions: teatre, música, dansa, recitals, màgia, gastronomia... tota aquesta cultura que pots troba a prop de casa, al teu poble o al teu barri. 

Quan mireu el vídeo, reconeixereu un munt de personatges del món de la cultura...

 A veure si us agrada!



*******

Levántate del sofá ... # entrenalanima

Oe, Oe, Oe, Oe ... Ya está aquí otra vez. La cervecera catalana Estrella Damm vuelve a sacar un nuevo anuncio!.

Pero esta vez, en lugar de invitarnos a salir de fiesta mayor, ir a la playa con unas chicas guapísimas o celebrar una barbacoa con nuestros amigos enrollados, nos invita a salir a la calle a vivir nuestra cultura, bajo el lema Levántate del sofá. Entrena el alma - # entrenalanima-.

Con este anuncio de invierno, Damm se acerca a la cultura en todas sus expresiones: teatro, música, danza, recitales, magia, gastronomía... toda este despliegue cultural que puedes encontrar cerca de tu casa, en tu pueblo o en tu barrio.  

Cuando veáis el vídeo, reconoceréis un montón de personajes del mundo de la cultura...

A ver si os gusta !
                            
 

dimecres, 12 de febrer de 2014

"LA VUELTA A LA TORTILLA"

Us penjo aquest curt solidari dirigit pel Paco León. L´actor i director s´ha inspirat en el cas de 8 dones de diferents llocs d´Espanya que van patir un càncer de mama. Els beneficis d´aquest curtmetratge seran destinats íntegrament a la Societat Espanyola d´Oncologia Mèdica (SEOM) que els revertirà a la II Beca d´Investigació SEOM - Buckler 0.0 per a la lluita contra el càncer de mama.

"LA VUELTA A LA TORTILLA"
No deixis de veure´l i no deixis de compartir-lo ! 

*******

Os cuelgo este corto solidario dirigido por Paco León. El actor y director se ha inspirado en 8 mujeres de diferentes lugares de España que sufrieron un cáncer de mama. Los beneficios de este cortometraje serán destinados integramente a la Sociedad Española de Oncología Médica (SEOM) que los revertirá en la II Beca de Investigación SEOM - Buckler 0.0 para la lucha conta el cáncer de mama.

"LA VUELTA A LA TORTILLA"
 No dejes de verlo y no dejes de compartirlo!


dimarts, 11 de febrer de 2014

El "Club dels jo tinc, jo valc, jo construïré" // El "Club del yo tengo, yo valgo, yo construiré"

 


Ahir llegia un article de la Kathleen Ann al Huffington Post que parlava del club que està creixent més ràpidament arreu del món capitalista aquests darrers anys, el club dels "jo abans tenia", format principalment per una classe mitjana que està desapareixent. Només donar-li una ullada, entendreu molt bé de què tracta l´article. I si el llegiu a fons, segurament us deprimireu. I per això, perquè estic farta de tant pessimisme, he volgut fer-ne la meva pròpia lectura positiva -sí, de veritat, sempre es pot fer una lectura positiva o com a mínim, una mica més positiva-.

Així que us diré que jo abans tenia una feina que no m´agradava gaire i on no em valoraven gens -per sort, ja no la tinc-. Us diré també que jo abans tenia un pis amb terrassa davant de la platja i per sort ja no el tinc -l´hagués acabat de pagar amb més de 80 anys perquè el vaig comprar quan el preu de la vivenda estava pels núvols-. Us diré també que jo abans tenia una parella amb la qual no era feliç. Un cotxe de color gris que sempre estava brut. Alguna amistat tòxica que no vaig saber gestionar. Un horari terrible que no em deixava prou temps per la gent que jo m´estimo. Una estabilitat avorrida que no em deixava descobrir coses noves... I tot això, per sort, ja no ho tinc.

Perquè un dia -en part per decisió pròpia i en part obligada per altres factors-, vaig abandonar la meva zona de confort i em vaig atrevir a caminar pel camí de la incertesa. I tot i que fa vertigen, perquè els canvis sempre fan por, us he de dir que estic vivint més i millor. M´estic retrobant. Cada dia aprenc quelcom nou. Estimo més. Valoro més. Tinc més il.lusió. Gaudeixo més -sí, malgrat que res no sigui perfecte-.


Tampoc creieu que m´he tornat tonta: és evident que estem atrapats en una greu crisi econòmica, democràtica, social i cultural, i que molts polítics no estan fent la  feina per a la qual van ser escollits. És evident que hi ha molta corrupció, un munt d´explotadors que s´estan aprofitant de la situació i milions de persones que ho estan passant malament. Però hem de tenir fe en nosaltres mateixos. Perseguir allò que volem i creure que estarem bé. I donar gràcies. I tornar a començar si cal, adaptant-nos als nous temps, perquè mirar enrere per lamentar-nos, ens fa aturar, i mirar endavant amb por i pessimisme, ens impedeix avançar.

Així que viu l´aquí i ara. Planta les teves pròpies flors, cuida les que ja tens, i apunta´t al "club del jo tinc, jo dono gràcies, jo valc, jo construïré". Ens apuntem junts?


*******

Ayer leía un artículo de Kathleen Ann en el Huffington Post que hablaba del club que está creciendo más rápidamente en el mundo occidental en los últimos años, el club de los "yo antes tenía", formado principalmente por una clase media que está desapareciendo. Sólo darle un vistazo, entenderéis muy bien de qué trata el artículo. Y si lo leéis en profundidad, seguramente os deprimiréis. Y por eso, porque estoy harta de tanto pesimismo, he querido hacer mi propia lectura positiva -sí, de verdad, siempre se puede hacer una lectura positiva o al menos un poco más positiva-. 


Así que os diré que yo antes tenía un trabajo que no me gustaba demaaisado y donde no me valoraban nada -por suerte, ya no la tengo-. Os diré también que yo antes tenía un piso con terraza frente a la playa y por suerte ya no lo tengo -hubiera acabado de pagarlo con más de 80 años porque lo compré cuando el precio de la vivienda estaba por las nubes-. Os diré también que yo antes tenía una pareja con la que no era feliz. Un coche de color gris que siempre estaba sucio. Alguna amistad tóxica que no supe gestionar. Un horario terrible que no me dejaba tiempo suficiente para dedicar a la gente que yo quiero. Una estabilidad aburrida que no me dejaba descubrir cosas nuevas... Y todo esto, por suerte, ya no lo tengo. 


Porque un día -en parte por decisión propia y en parte obligada por otros factores-, abandoné mi zona de confort y me atreví a caminar por el camino de la incertidumbre. Y aunque da vértigo, porque los cambios siempre dan miedo, tengo que decir que estoy viviendo más y mejor. Me estoy reencontrando. Cada día aprendo algo nuevo. Amo más. Valoro más. Tengo más ilusión. Disfruto más -sí, a pesar de que nada sea perfecto-. 


Tampoco creáis que me he vuelto tonta: es evidente que estamos atrapados en una grave crisis económica, democrática, social y cultural, y que muchos políticos no están haciendo el trabajo para el que fueron elegidos. Es evidente que hay mucha corrupción, un montón de explotadores que se están aprovechando de la situación y millones de personas que lo están pasando mal. Pero debemos tener fé en nosotros mismos. Perseguir aquello que queremos y creer que estaremos bien. Y dar gracias. Y volver a empezar si es necesario, adaptándose a los nuevos tiempos, porque mirar atrás para lamentarnos, nos frena, y mirar hacia adelante con miedo y pesimismo, nos impide avanzar. 


Así que vive el aquí y ahora. Planta tus propias flores, cuida las que ya tienes, y apúntate al "club del yo tengo, yo doy gracias, yo valgo, yo construiré". Nos apuntamos juntos ?

dilluns, 10 de febrer de 2014

Per què juguem tots al Candy Crush? // Por qué todos jugamos al Candy Crush?

M´hagués agradat tenir un poble. O viure a una ciutat diferent de la que vaig nèixer. O haver estudiat a una universitat llunyana i haver-me quedat a viure allà en acabar els estudis. Per què?

Perquè resulta que a totes les pelis -ja siguin americanes o europees- quan el protagonista està molt fotut -per una decepció personal molt gran, un acomiadament de la feina, una ruptura sentimental o la mort d´algú estimat- sempre, sempre, sempre, agafa el cotxe i torna al seu lloc d´orígen. I allà es retroba amb vells amics, o amb la família que feia temps que no veia, o amb una antiga promesa... i al final s´acaba trobant a si mateix, de manera que el que va començar com un simple canvi d´aires s´acaba convertint en un viatge iniciàtic. I aleshores el protagonista recupera les ganes de viure, o li canvia la forma de veure les coses, o troba l´amor de la seva vida...

Sigui com sigui, l´existència del protagonista canvia a millor quan s´està uns dies al seu poble i per això jo sempre havia volgut tenir-ne un; per fugir en cas d´emergència. Però no en tinc.

Així que en les meves hores baixes, a falta de pressupost i de poble on refugiar-me, m´he de conformar amb els remeis casolans de tota la vida, menys melodramàtics però més fàcils de dur a terme, com ara menjar-me unes pim´s, fer un cine, quedar per prendre cafè amb un amic o comprar-me unes sabates. Fins ara. Perquè ara he descobert un altre mètode molt efectiu per a sobreviure a aquestes hores baixes...

És un remei infal.lible que et bloqueja els pensaments negatius, t´ajuda a posar la ment en blanc i et fa desconnectar de tot allò que et preocupa. El Candy Crush!. 

I estava la mar de contenta amb aquesta troballa quan vaig començar a advertir que cada cop més persones del meu voltant hi estaven enganxats. I aleshores vaig començar a fer-me preguntes: es tracta d´un joc addictiu més o és que cada dia que passa més persones del meu entorn tenen la necessitat de deixar la ment en blanc i fugir de la realitat?. És normal que tantes persones necessitin "evadir-se" així? Ets dels que creus que mentre tinguis vides al Candy Crush tot estarà bé?. Ens hem de preocupar o és només un joc que està de moda?




*******


Me hubiera gustado tener pueblo. O vivir en una ciudad diferente de la que nací. O haber estudiado en una universidad lejana y haberme quedado a vivir allí al acabar los estudios. ¿Qué por qué? 

Porque resulta que en todas las películas -ya sean americanas o europeas- cuando el protagonista está hundido -por una decepción personal muy grande, un despido del trabajo, una ruptura sentimental o la muerte de alguien querido- siempre, siempre, siempre, coge el coche y regresa a su lugar de origen. Y allí se reencuentra con viejos amigos , o con familia que hacía tiempo que no veía, o con una antigua novia... y al final se acaba encontrando a sí mismo, de modo que lo que comenzó como un simple cambio de aires acaba convirtiéndose en todo un viaje iniciático. Y de este modo, el protagonista recupera las ganas de vivir, o cambia totalmente su forma de ver las cosas, o encuentra el amor de su vida... 
Sea como sea, la existencia del protagonista cambia a mejor cuando está unos días en su pueblo y por eso, yo siempre había querido tener uno; para huir en caso de emergencia. Pero no tengo. 
Así que en mis horas bajas, a falta de presupuesto y de pueblo donde refugiarme, me tengo que conformar con los remedios caseros de toda la vida, menos melodramáticos pero más fáciles de llevar a cabo, como comerme unas pim´s, ir al cine , quedar para tomar café con un amigo o comprarme unos zapatos. Hasta ahora. Porque ahora he descubierto otro método muy efectivo para sobrevivir a esas horas bajas... 
Es un remedio infalible que te bloquea los pensamientos negativos, te ayuda a poner la mente en blanco y te hace desconectar de todo lo que te preocupa. Es Candy Crush !. 
Y estaba como unas castañuelas con este hallazgo cuando advertí que cada vez más personas de mi alrededor estaban enganchados. Y entonces empecé a hacerme preguntas: se trata de un juego adictivo más o es que cada día que pasa más personas de mi entorno tienen la necesidad de dejar la mente en blanco y huir de la realidad?. Es normal que tantas personas necesiten "evadirse" así?. Eres de los que crees que mientras tengas vidas en Candy Crush todo estará bien?. Tenemos que empezar a preocuparnos o es sólo un juego que está de moda?

dimarts, 4 de febrer de 2014

Ets bo en Jiu-Jitsu social? // Eres bueno en el Jiu Jit social?




Recentment he descobert que tinc certa habilitat en el Jiu Jitsu social, però de debò que em surt de manera espontània i natural: ni ho provoco, ni ho tinc estudiat. Al contrari, penso que sempre ha format part de la meva personalitat perquè sóc una persona curiosa de mena i perquè quan m´interessa algú o quelcom, quan alguna cosa em sorprèn de debó, no puc evitar parar-hi molta atenció i fer totes les preguntes que em calguin per entendre i conèixer aquesta persona o aquesta situació. I això fa que sovint moltes vegades les persones a les quals acabo de conèixer m´expliquin coses que no havien explicat mai abans a ningú -i que jo em reservo, evidentment-.

Sabeu ja de què parlo? Doncs quan es parla de Jiu Jitsu social o "art de la suavitat" fem referència a la capacitat que tenen algunes persones d´aconseguir una gran quantitat d´informació del seu interlocutor sense revelar res personal.

Vist així, sembla una tàctica de manipulació, però com sempre, tot depèn de l´objectiu pel qual actues d´una manera determinada. En el meu cas, ja he dit que no sóc conscient d´estar fent res en especial i que no pretenc fer cap ús amb la informació que em dóna la gent -de fet, quan els pregunto, no sé que respondran, així que no hi ha cap interès personal meu ocult rere les preguntes-. L´únic que vull, de veritat, és conèixer aquella persona perquè m´ha  cridat l´atenció i perquè m´interessa, i per tant, el meu interès és genuí.

Ara bé, hi ha molta gent interessada a caure bé, ja sigui per motius professionals -vendre el seu producte, tancar un negoci, esbrinar "secrets" de la seva competència-, com per motius personals -vèncer la timidesa, conèixer gent nova després de traslladar-se a una nova ciutat on no hi té cap amic-, i per això, l´especialista en lideratge empresarial,  Jeff Haden, assenyala que per caure bé s´ha de practicar, si o si, el Jiu Jitsu social, i ha determinat tot un seguit de tàctiques que es poden aplicar per tal de millorar en el JJS.

I quines són aquestes tàctiques? Doncs quan coneixes algú i li vols causar una bona impressió, hauries d´activar els següents mecanismes:

Tenir una postura correcta que no transmeti una posició de poder o superioritat, apropar-te a l´interlocutor, somriure, fer les preguntes correctes que demostrin el teu veritable interès, mostrar respecte i empatia, reaccionar de la manera adequada davant la resposta, no jutjar les respostes - tenir una actitud propera i oberta de manera que l´interlocutor es trobi còmode i amb ganes de confessar-te algun dels seus pensaments més íntims-. 

Deixar parlar i escoltar amb ulls i oïdes. No treure a relluir tots els nostres mèrits, perquè ara no venen al cas i el que volem és saber coses del nostre interlocutor: no facis de la conversa una competició, no tractis de guanyar el concurs "conèixer a algú". Al contrari: intenta perdre. Sigues generós. Deixa't impressionar. Admet un defecte o una debilitat.  Fes saber al teu interlocutor allò que et sembla que el fa especial. 

Penseu que a tots ens agrada la gent que és com nosaltres, i si al conèixer a algú et mostres realment feliç d´haver-lo conegut, li agradaràs, però a més a més, es relaxarà i es mostrarà tal i com és en realitat. 

També diuen que el contacte -no sexual, evidentment- és molt poderós: per exemple, tocant el braç del teu interlocutor durant la conversa dones una impressió més amigable i propera, perquè és una manera de trencar les barreres naturals, disminuint la distància real i percebuda entre tu i l'altra persona.

No li expliquis la teva vida en fascicles ni rebelis els teus secrets més inconfessables, però sigues sincer, tipus "ostres jo això ho vaig intentar però no em va sortir bé". No tinguis por de mostrar la teva vulnerabilitat: el teu interlocutor agraïra la teva sinceritat i la teva humilitat. Sigues tu mateix.  

I naturalment, mentre dura la conversa, no miris el mòbil ni el rellotge, no desviis la teva atenció cap a una altre lloc, no tallis el teu interlocutor ni canviis de tema, no comencis a explicar les teves "batalletes" -tot això, a més de donar mala impressió, té un punt de mala educació, deixa´m que t´ho digui-. Ha de ser evident que ara estas on vols estar i que consideres que estas tenint una gran conversa.

El veritable expert en JJS utilitza tot el seu interès, la seva fascinació, la seva cortesia i les seves gràcies socials per a llançar un encanteri en al seu interlocutor. I precisament per això AGRADEN.

Però malgrat totes aquestes indicacions, us diré que la clau més important en això de caure simpàtic i ser bo en el Jiu jitsu social és ser autèntic i que el teu interès per l´altre persona sigui sincer -que no hi hagi cap segona intenció ni cap interès ocult-. Per tant, actuar desinteressadament en les nostres interaccions amb els altres i aconseguir que la gent es senti a gust  mentre parla per primer cop amb nosaltres és clau. Perquè no us enganyeu: els somriures falsos s´acaben detectant,  les segones intencions s´acaben descobrint i a totes les persones interessades se´ls acaba veient el llautó.

*******

 
Recientemente he descubierto que tengo cierta habilidad en el Jiu Jitsu social, pero en serio que me sale de forma espontánea y natural: ni lo provoco, ni lo tengo estudiado. Al contrario, pienso que siempre ha formado parte de mi personalidad porque soy una persona curiosa y porque cuando me interesa alguien o algo, cuando algo me sorprende de verdad, no puedo evitar prestarle mucha atención y hacer todas las preguntas que me hagan falta para entender y conocer esta persona o situación. Y esto hace que, muy a menudo, las personas a las que acabo de conocer me cuenten cosas que no habían contado antes a nadie -y que yo me reservo, evidentemente- . 


Sabéis ya de qué estamos hablando?. Pues cuando se habla de Jiu Jitsu social o "arte de la suavidad" hacemos referencia a la capacidad que tienen algunas personas de conseguir una gran cantidad de información de su interlocutor sin revelar nada personal. 

Visto así, parece una táctica de manipulación, pero como siempre, todo depende del objetivo y de la intención por el que actúas de una manera determinada. En mi caso, ya he dicho que no soy consciente de estar haciendo nada en especial y que no pretendo hacer ningún uso con la información que me llega -de hecho, cuando pregunto a un interlocutor, no sé cuál va a ser su respuesta, y por lo tanto no hay ningún interés oculto tras las preguntas-. Lo único que quiero, de verdad , es conocer aquella persona que me ha llamado la atención porqué me resulta interesante, así que mi interés es genuino. 

Ahora bien, hay mucha gente interesada en caer bien, ya sea por motivos profesionales -vender su producto, cerrar un negocio, averiguar "secretos" de su competencia-, como por motivos personales -vencer la timidez, conocer gente nueva después de trasladarse a una nueva ciudad donde no tiene ningún amigo-, y por ello, el especialista en liderazgo empresarial, Jeff Haden, señala que para caer bien hay que practicar, si o si, el Jiu Jitsu social, y ha determinado una serie de tácticas que se pueden aplicar para mejorar en el JJS . Y cuáles son estas tácticas?.

Pues cuando conoces a alguién y quieres causar buena impresión, deberías activar los siguientes mecanismos: 

Tener una postura correcta que no transmita una posición de poder o superioridad, acercarte al interlocutor, sonreír, hacer las preguntas correctas que demuestren tu verdadero interés, mostrar respeto y empatía, reaccionar de la manera adecuada ante la respuesta, no juzgar las respuestas - tener una actitud cercana y abierta de manera que el interlocutor se encuentre cómodo y con ganas de confesarte alguno de sus pensamientos más íntimos-. 

Dejar habla y escucha con ojos y oídos. No saques a relucir todos tus méritos, porque ahora no vienen al caso y lo que quieres es saber cosas de tu interlocutor: no hagas de la conversación una competición, no trates de ganar el concurso "conocer a alguién". Al contrario: intenta perder. Sé generoso. Déjate impresionar. Admite un defecto o una debilidad. Haz saber a tu interlocutor lo que crees que lo hace especial . 

Ya sabes que a todos nos gusta la gente que es como nosotros, y si al conocer a alguién te muestras realmente feliz de haberlo conocido, le gustarás; pero además, se relajará y se mostrará tal y como es en realidad . 

También dicen que el contacto -no sexual, evidentemente- es muy poderoso. Por ejemplo, tocando el brazo de tu interlocutor durante la conversación darás una impresión más amigable y cercana, porque es una manera de romper las barreras naturales, disminuyendo la distancia real y percibida entre tú y la otra persona . 

No cuentes tu vida en fascículos ni rebeles tus secretos más inconfesables, pero sé sincero, tipo "Ostras yo eso lo intenté pero no me salió bien". No tengas miedo de mostrar tu vulnerabilidad: tu interlocutor agradecrá tu sinceridad y tu humildad. Sé tú mismo. 

Y naturalmente, mientras dura la conversación, no mires el móvil, ni el reloj, no desvíes tu atención hacia otro lugar, no interrumpas a tu interlocutor ni cambies de tema, no empieces a contar tus "batallitas" - todo ello, además de dar mala impresión, tiene un punto de mala educación, déjame que te lo diga-. Debe ser evidente que ahora estás donde quieres estar y que consideras que estas teniendo una gran conversación . 

El verdadero experto en JJS utiliza todo su interés, su fascinación, su cortesía y sus gracias sociales para lanzar un hechizo en su interlocutor. Y precisamente por eso GUSTAN . 

Pero a pesar de todas estas indicaciones, os diré que la clave más importante en esto de caer simpático y ser bueno en el Jiu jitsu social es ser auténtico y que tu interés por la otra persona sea sincero - que no haya ninguna segunda intención ni ningún interés oculto-. Por lo tanto, actuar desinteresadamente en nuestras interacciones con los demás y conseguir que la gente se sienta a gusto mientras habla por primera vez con nosotros es clave. Porque no os engañéis: las sonrisas falsas se acaban detectando, las segundas intenciones se acaban descubriendo, y a todas las personas interesadas se les acaba viendo el plumero.