dimecres, 29 d’octubre de 2014

"10 Hours of Walking in NYC as a Woman"

Hollaback!, organización sin ánimo de lucro que persigue erradicar el acoso sexual de las calles de los EEUU -y que actualmente ya cuenta con plataformas en muchas otras ciudades del mundo-, grabó durante 10 horas a una chica vestida con camiseta y pantalones negros caminando por la ciudad de Nueva York para demostrar qué tipos de acoso te acechan por las calles de la Gran Manzana. 

Te horrorizará saber que durante estas horas de grabación, la joven actriz que protagonizó el experimento recibió más de 100 muestras de acoso de tipo sexual -sin incluir en esta cifra los guiños de ojo o los silbidos- y que en la grabación es posible captar la incomodidad, la inseguridad, incluso el miedo, que sintió la protagonista del vídeo -a pesar de tratarse de una actriz contratada para este fin-.

Y no sólo eso, la propia organización ha denunciado a través de Twitter que la actriz ha recibido, a través de Internet, amenazas de violación.

Increíble. Repugnante. Triste. Humillante. ¿Y nos pensábamos que las cosas estaban cambiando?. 


Mira este vídeo y dime qué opinas.


dissabte, 25 d’octubre de 2014

Casament o espectacle?

" Qué se le dice al novio: tío bueno, tío bueno, tío bueno... Qué se le dice a la novia: guapa, guapa, guapa". Flipo. Em quedo petrificada. Sento vergonya aliena. Cada dissabte al matí que, per casualitat, passo pel davant de l´ajuntament de la meva ciutat em quedo al.lucinada. No m´ho puc creure.

La gent crida com bojos quan surten els nuvis de la Casa Consistorial. Llencen arròs o pètals de rosa -fins aquí tot molt tradicional-. Toquen botzines com aquelles que porten els aficionats als camps de futbol. O directament, com els d´avui, es converteixen en típiques animadores de rugby, de les que surten a les pel.lis americanes, i comencen a entonar cançons inventades per a l´ocasió o a victorejar la parella de nuvis. "Hip, hip, hurra". I la gent que passeja s´atura a mirar-s´ho. I com que la plaça de la vila és quadrada i té uns quants bancs, i la porta de l´ajuntament queda el bell mig de la plaça com si es tractés de l´escenari principal d´un teatre, sempre hi ha gent espectadora que observa l´escena com si estigués a les grades d´un circ. Perquè mira que l´espectacle és realment esfereïdor!

I jo ho sento però no ho entenc. Jo no m´he casat per pura convicció -no penseu que mai no m´ ho ha demanat ningú-. No m´he casat per diferents motius, però un d´ells és que no m´agrada ser la reina de la festa. Ni que la gent em cridi "guapa" al mig del carrer. I menys encara anar disfressada de princesa i maquillada com una actriu de cabaret.

Per què a més a més, als casaments, des del meu punt de vista, gairebé sempre les dones són les que sortim més mal parades, estèticament parlant, tant si ets la núvia, com si tens el privilegi de ser dama d´honor o ets una convidada més: què fàcil és caure-hi de quatre grapes i vestir-te amb un vestit llarg de ras de colors llampants, o un escot de vertigen que no llueixes mai i pujar-te a unes sabates de taló amb plataforma que et fan caminar d´una manera estranya, com un ànec marejat, o anar maquillada com un lloro.. I anant amb aquesta pinta tan poc habitual en tu, em sap greu però és molt difícil no semblar garrula o hortera. És mooolt difícil no semblar-ho, perquè hi ha una primíssima línia que separa el fet d´anar mudat de l´anar disfressat, i no sé per què, les dones travessem aquesta línia amb facilitat quan es tracta d´anar a un casament. Els homes no ho fan això, vull dir que em semblen molt més discrets que nosaltres. Per què ho fem?. Per què ens guarnim com un paó i despleguem tots els nostres recursos en un sol dia com si no hi hagués cap més ocasió per lluir-nos?.

De totes maneres, com que mai no es pot dir d´aquesta aigua no beuré i la vida dóna moltes voltes, si algun dia em trobés en aquesta tessitura, faria algunes coses diferents. Per començar no em casaria públicament al mig del carrer del Mar ni em faria les fotos al mig de tots els vianants que passegen o surten a comprar. Tampoc aniria vestida de princesa, més aviat em posaria un vestit de tavernera medieval -posats a disfressar-nos que em senti còmoda i sexy a l´hora, i a mi les princeses, com que no, com que no em semblen sexys-. Convidaria poca gent i els exigiria un mínim code dress -res complicat, perquè només els demanaria senzillesa si us plau-. I em casaria en un entorn més íntim, potser una platja o una terrassa a la muntanya -ho sé, això tampoc no és original perquè en qüestió de casaments tot està inventat-. I sobretot, sobretot, sobretot, demanaria als convidats que no es deixessin endur per l´eufòria del moment i que no es posessin a cridar com a bojos. Ni a tocar botzines. Ni a enlairar-me mentre jo intento que no se´m vegin les calces.

Digueu-me reprimida, però no ho sé. Penso que no cal fer del teu casament un espectacle burlesque. De veritat no cal, gràcies. 



dimecres, 22 d’octubre de 2014

Boa mistura: street art con sentimiento


Pasos de cebra con mensaje tipo "Perdona rápido, agradece lento" o "No hay imposibles, sólo improbables" o "Te comería a versos". Mensajes escritos en columnas, tipo "Respira el momento". Mensajes que embellecen aún más las playas. Lonas de colores que adornan un patio interior. Cúpulas que parecen paraguas brillantes. Fachadas coloreadas que cambian por completo la imagen de un pueblo. Suelos que se tiñen de todos los colores del arco iris. Bloques de pisos que se convierten en paleta de pintor.

¿Y quién está detrás de todo este fantàstico y emotivo street art?. Pues se trata de Boa Mistura, un equipo multidisciplinar, formado por arquitectos, ilustradores, diseñadores, etc, nacido en Madrid a finales de 2001, cuando se conocieron pintando graffitis por las calles de su ciudad. Y desde entonces, sus proyectos han visto la luz en Sudáfrica, Brasil, México, EE.UU, UK, Georgia, Argelia, Noruega, Reino Unido, Serbia o Panamá.

El término, "Boa Mistura”, viene del portugués “Buena Mezcla”, y con este nombre de grupo se hace referencia a la diversidad de formaciones y puntos de vista de cada uno de los componentes de este equipo de artistas. Con su trabajo, Boa Mistura pretende transformar la calle y los espacios públicos, creando vínculos entre las personas, y a mi parecer, lo están consiguiendo. ¿No opináis lo mismo?






















dimarts, 21 d’octubre de 2014

48 h Open House Bcn: arquitectura, arquitectura i més arquitectura



Aquest cap de setmana, 25 i 26 d´Octubre, no ets pot perdre les 48 h Open House Barcelona: aquesta iniciativa va començar a Londres a l´any 1992 i des d´aleshores diverses capitals del món s´han anat apuntant a la celebració d´aquest esdeveniment. I en què consisteix aquesta proposta? Doncs bé, es tracta d´un cap de setmana de portes obertes a més de 160 edificis de Barcelona - tots ells de diferents estils, edat, tendències i tipologies- completament de franc.


Així doncs, aquesta cinquena edició del festival de l´arquitectura és una nova oportunitat de veure els edificis de sempre des de dins, descobrint i valorant, des d´una perspectiva diferent, el valor d´un espai ben dissenyat i ben construït. I sense rascar-nos la butxaca -cosa que s´agraeix en els temps que corren-. L' Estació de França, l'Arc de Triomf, el Pavelló de la República, els pisos de Canyelles, la Fabra i Coats, l'edifici Media Pro, la Universitat de Barcelona... aquests són alguns dels edificis que podràs visitar enguany a les 48h Open House Barcelona

I no et preocupis, si no saps quins edificis veure, perquè Arxius d´Arquitectura a Catalunya ha fet una petita i variada selecció per ajudar-te en la teva tria -la trobaràs al seu perfil d´instagram @arxiusarquitectura.

Així que ja ho sabeu, tots aquells que aquest cap de setmana no teniu un compromís ineludible amb la Festa dels Súpers a l´anella olímpica del Parc de Montjuïc, ja teniu un pla alternatiu la mar d´interessant.

dilluns, 20 d’octubre de 2014

Roma es amor al revés: principio y fin

A estas alturas todo el mundo sabe que amor al revés es Roma. Y casi seguro que todo el mundo ha visto la película de Davind Fincher "El curioso caso de Benjamin Button", basada en un relato del estadounidense F. Scott Fitzgerald y protagonizada por Brad Pitt. O bien ha leído "El regresivo", uno de los relatos de Manuel de Pedrolo en Trayecto Final -libro que me fascinó hace ya unos cuantos años-.

Y, ¿por qué os explico ahora todo esto?. Pues porque acabo de ver este vídeo y me doy cuenta que las narraciones contadas al revés siempre me han llamado la atención: la alteración del orden cronológico de las historias, el hecho de observarlas justamente al revés,  me desconcierta y me inquieta a partes iguales. 

Más aún cuando parece que en realidad  el orden no importa y que, empieces por donde empieces, inicio y final vienen a significar lo mismo: en un principio o cuando nos llega el fin, siempre estamos solos.



dilluns, 13 d’octubre de 2014

Vermut & friends


Diumenge al migdia. Vinc de fer el vermut amb unes amigues i m´han quedat claríssimes unes quantes cosetes. 

Com ara que Barcelona és una ciutat plena de terrasses amb encant i que trigaràs anys a conèixer-les totes. 

O que beure una cervesa ben fresqueta sentadeta al solet és un luxe low cost que  hauríem de practicar més sovint i a ser possible en companyia -allò de mediterràneament-.

M´ha quedat  clar que aquest octubre és diferent d´altres octubres. Potser perquè tinc més temps. O perquè miro més endins i això m´està fent canviar la mirada. O perquè fa un solet tan agradable que ho il.lumina tot. 

Com a toc frívol diré que també he observat que estan de moda els serrells -flecos para los amigos- tipus cowboys i oest americà. I que es porten a les botes, a les bosses, a les samarretes, a les jaquetes i a tot arreu -ho anoto doncs per la meva shopping wish list-.

Però sobretot he vist clar que les meves amigues són unes dones imperfectes súper perfectes. Lluitadores. Úniques. I m´encanten. I quan parlo amb elles sembla que els problemes ja no són tan greus i acabo rient si o si, perquè la vida és xula, malgrat algunes coses i algunes persones. Perquè les dones comuniquem més i millor. Amb menys paraules i més gestos. Amb mirades. Amb empatia. I escoltem més. I cuidem més als altres. I som més solidàries, més tol.lerants, més obertes, més humanes i més properes. I jo tinc la sort d´estar envoltada de dones reversibles -maques per dins i maques per fora-.

Així que us recomano que practiqueu el vermut & friends diumenge al matí, perquè, evidentment, no se´t solucionaran tots els problemes, però segur, segur que tornes a casa una mica més lleugera. Més contenta. Més somrient.

diumenge, 12 d’octubre de 2014

Gone Girl: Perdida, la nova pel.li de David Fincher


Guauuu. Acabo de veure aquesta pel.li en v.o.s. i encara estic flipant. És d´aquelles pel.lícules hipnòtiques que et mantenen pendent de la pantalla gran fins al darrer minut. És com el llibre que no pots deixar de llegir.

Gone girl / Perdida, la nova pel.lícula de David Fincher -director de Seven, The Game, El club de la lucha, La habitación del pánico o El curioso caso de Benjamin Button, entre d´altres- és una adaptació del best-seller "Perdida" de Gillian Flynn, tot i que us he de dir que el llibre i el film no acaben exactament igual, així que malgrat que hàgiu llegit la novel.la, us garanteixo que Gone girl us sorprendrà i us fascinarà fins al darrer instant.

Aquest thriller psicològic arrenca el dia del cinquè aniversari de noces de la parella protagonista, quan el marit, de nom Nick, truca a la policia per informar que la seva dona, l´Amy, ha desaparegut misteriosament. A mesura que avança la investigació policial sobre l´estranya desaparició de l´Amy -que sembla haver-se evaporat a l´aire-, és fa més evident que el que semblava una matrimoni model, realment no ho era. Així que la polícia, i els seus propis veïns, comencen a sospitar que el Nick ha matat la seva dona.

I fins aquí puc llegir perquè no m´agrada anar de spoiler per la vida.

Només us donaré una pista més: en el matrimoni format pel Nick i l´Amy, hi ha un dels dos que és un veritable psicòpata. D´aquells psicòpates que ja us he parlat alguna vegada: persones que cauen bé, que semblen bones persones, encantadores, atractives, però resulta que no tenen sentiments de culpa, ni empatia, ni escrúpols. Són mentiders i mesquins. No tenen principis. Són egoistes, controladors i manipul.ladors. Tenen un objectiu i faran el que faci falta per aconseguir-lo, sense remordiments, trepitjant a tot aquell que s´interposi en el seu camí.

Qui serà el psicòpata a Perdida? El Nick? L´Amy? O tots dos?. Has de veure aquesta pel.li!

dissabte, 11 d’octubre de 2014

El hada ignorante


¿Crees que conoces a tu pareja?. ¿Pondrías la mano en el fuego por ella?. ¿Cuántas hadas ignorantes hay por el mundo?. ¿Eres tú una de ellas?. Ayer vi la película italiana El hada ignorante, estrenada en 2001, y me encantó. 

El film narra la historia de Antonia, una doctora especializada en el VIH, cuyo marido muere de repente en un accidente de coche. Tras la muerte de su esposo, Massimo, su desconsolada viuda descubre que él ocultaba algo inimaginable: mantenía una relación sentimental paralela con un hombre. Antonia, incrédula, decide conocer esta parte oculta de Massimo y poco a poco entabla una amistad con Michele, el amante de su marido -amistad que cambiará la vida de ambos para siempre-. 

Y si la cinta por si sola ya desborda sentimientos y emociones por los cuatro costados, os aseguro que la música y las canciones terminan de redondear el producto.

Esta película recibió unos cuantos premios, entre otros: Mejor largometraje en el Festival Internacional de Cine LGBT de Austin y en el Festival de Cine LGBT de Nueva York. Premios al Mejor actor (Stefano Accorsi), a la Mejor actriz (Margherita Buy) y a la Mejor Producción en los Premios Nastro D´Argento y Premio del Público en el Festival Image-Nation, Festival Internacional de Cine LGBT de Montreal.

¡Si podéis, tenéis que verla! 





divendres, 10 d’octubre de 2014

Quedar-se o marxar? De totes totes, marxar!

Un dels pitjors errors que solem cometre els éssers humans és voler viure coses amb algú que en realitat no té cap interès especial a viure res amb nosaltres. És un dels errors més comuns i també un dels errors més frustrants perquè no hi ha res més devastador que donar-te a algú, oferir-li la teva companyia, o el teu amor, o voler compartir amb ella el teu temps, els teus pensaments i que et rebutgi -bé sigui perquè s´ha cansat de tu, perquè no li sembles prou interessant o bé perquè hi ha altres persones, fins i tot ell mateix, que l´interessen molt més-.

Arribats a aquest punt, quan ja sabem que no ens volen, podríem entomar el rebuig amb elegància i simplement desaparèixer. Però gairebé mai ho fem. El que fem és quedar-nos al costat de qui no ens valora, pensant que el farem canviar d´opinió, pensant que no trigarà a descobrir el que valem, que s´adonarà que ens vol. I es aquí, i només aquí, quan estaràs cavant la teva pròpia tomba.

Perquè a partir d´aquest moment, només tindràs patiment i desengany. I la teva autoestima caurà en picat a mesura que et miris als ulls de l´altre i comprovis que la seva mirada no et diu res perquè ja no et veu, perquè no t´aprecia, no et valora ni et té en compte. I segurament, sense ser-ne conscient, actuaràs a la desesperada  i deixaràs de ser tu. 

I et convertiràs en víctima i botxí al mateix temps: perquè manipularàs el que faci falta per retenir aquesta persona al teu costat i al mateix temps començaràs a devaluar-te a tu mateixa. I creuràs que no vals, que no ets prou i et preguntaràs una vegada i una altra, per què o per què a tu.  I potser acabes creient que no ets prou prima, o que tens una feina de merda -o que no en tens-, o que no ets prou atrevida o que no vesteixes prou bé o no saps cuinar o que ets lletja. O que ets avorrit. O massa baixet. O massa vell. O poc llest, poc atractiu. O que no guanyes prou diners. Tant se val. El cas és que dubtaràs de tu, deixaràs d´estimar-te i ja mai seràs feliç.

Hi haurà qui et dirà que val la pena lluitar, que si estimes de veritat, val la pena quedar-se al costat d´algú que no et vol i a poc a poc anar "guanyant terreny". Anar aconseguint que s´acostumi a tu, que et tol.leri. Robant-li minuts amb l´esperança que els seus ulls et mirin i et vegin.

Però no és el meu estil ni seria el meu consell, perquè acabaràs amb l´ànima feta miques i necessitaràs anys de teràpia per refer-te d´aquesta història -els danys col.laterals d´aquestes "victòries pírriques" són massa alts-. El que jo et recomano és que deixis anar aquesta persona. Que recullis les teves pròpies runes i marxis per la porta amb el cap ben alt. Allunya´t.


Perquè ara no ho veus. Ara et semblarà més dolorós separar-te d´ell que quedar-te, però resulta que si marxes, amb la distància i la perspectiva del temps, tancaràs les ferides i recuperaràs la confiança en tu i podràs tornar a començar de zero, més forta, més valenta i més sàvia. Però si et quedes, la ferida sempre estarà oberta i seràs una ombra que s´arrossega, amargada, mesquina, humiliada; esperant les seves engrunes, analitzant cadascun dels seus gestos, conformant-te, esperant senyals, vivint a través d´ell i oblidant, cada dia una mica més, qui eres tu, què volies i què somiaves.

dimecres, 8 d’octubre de 2014

Malkovich, Malkovich, Malkovich

El fotógrafo Sandro Miller ha recreado decenas de fotografías mitícas -y sin utilizar Photoshop- para su proyecto "Malkovich, Malkovich, Malkovich: Homenaje a los maestros de la fotografía". Para estas fotografías, Miller ha contado con la participación del actor John Malkovich, que se ha transformado en una treintena de personajes célebres para homenajear sus retratos más icónicos.

Las fotografías, con una caracterización y una factura impecable, están triunfando en Internet. Ahí van algunas de ellas:










dilluns, 6 d’octubre de 2014

Octubre


A mi el mes de Octubre no me gusta. No me gusta porque hace más frío que antes y menos que después. Porque empieza a oscurecer pronto y con el cambio horario aún se reducen más las horas de luz. No me gusta porque no hay paga extra de otoño. Porque todas las vacaciones -las de verano, las de invierno o las de primavera- quedan muy lejos.  No me gusta porque no sabes qué ponerte. Insisto, no hace ni frío ni calor. Porque llega mi cumple y nunca puedo celebrarlo en la terraza porque de repente empieza a llover o hace demasiado viento. No me gusta porque se me antoja un mes triste. Nostálgico. No me ha gustado nunca. Ni siquiera me gusta su nombre.

Y sin embargo, algo debe estar cambiando en mí, porque este año lo veo distinto. Porque me está gustando octubre. Porque ya no estoy encerrada entre cuatro paredes esperando que anochezca y descubrí que las mañanas de octubre tienen mucha luz. Porque me encuentro bien. Porque tengo tantos planes en la cabeza que me gustaría que este mes durara más, que Octubre fuera más largo. Porque un día puedo llevar sandalias y al siguiente botas de piel. Porque me apetece el recogimiento y el trabajo interior. El silencio. Y la sopa de galets. Porque vuelvo a leer historias que me atrapan y quiero leer más y más mientras oigo llover.


Porque todo, todo, todo, depende del cristal con que se mire... Octubre, je t´adore

 





divendres, 3 d’octubre de 2014

Es bo tenir expectatives?

Ahir llegia que les expectatives són el nostre pitjor enemic.  De debò?. Aleshores es suposa que hem d´anar pel món sense expectatives i sense esperar res?. Segurament, el fet de no esperar res de ningú, ni tan sols de nosaltres mateixos, ens eviti futurs maldecaps i desenganys, però també és un pel trist no tenir gens de fe, no?. A més a més, no havien quedat que era millor ser positiu que negatiu?. I tenir expectatives no forma part de les persones optimistes?.

En fi. Que de vegades tot és contradictori i ja no sé què pensar. Només us puc dir que quan he deixat de tenir expectatives -en alguns moments molt concrets de la meva vida-, pel que fa a un projecte, o a la meva parella, o a la feina o a alguna amistat; quan he deixat de creure que les coses podrien millorar; quan he deixat de somiar i confiar en allò que més desitjava; també he deixat de tenir il.lusió. I sense ilusió és molt difícil mantenir l´entusiasme per la vida, perquè sovint la il.lusió és el motor que mou el món.

Penseu que quan les coses no són com voldríem. O quan volem canviar. O millorar. O tenim un somni. O volem optar a altres situacions diferents de la nostra realitat actual, la fe, l´esperança i les expectatives són una gran companyia.

I éstà clar que una de les nostres assignatures pendents és aprendre a gaudir el present i que generar-nos falses expectatives és frustrant i contraproduent. Hem d´aprendre a viure el moment sense preocupar-nos en excés per un futur incert que ningú coneix. I està claríssim que convertir-te en la lletera protagonista del conte no et fa cap bé.

Però també és evident que confiar què les coses no són inamovibles i que es poden canviar ens ha ajudat a fer del món un lloc millor. I és bo creure que tot pot millorar si t´ho proposes. O tenir fe en el futur. O lluitar pels teus somnis o per allò que et marques com a objectiu. O treballar dur perquè les teves expectatives s´acabin realitzant. 

Penseu també en la força de l´efecte Pigmalió -quan els altres dipositen les seves expectatives en nosaltres- O en allò que diuen que visualitzar les coses que desitges les atrau. O en la saviesa popular que diu que l´esperança mou muntanyes i que és el últim que es perd. 

Així que no sé... Potser tenir expectatives no és tan dolent. Potser, fins i tot, és recomanable - sempre, però, en la seva justa mesura-, no?.

dijous, 2 d’octubre de 2014

Troll. Troleo. Troleando. Remember: Dont´t feed the troll


Hasta la aparición de Internet, los trolls eran unos seres fantásticos que vivían en el bosque, tipo ogro, muy maleducados, groseros, sucios, malvados pero con pocas luces y que perdían mocos por la nariz -para haceros una idea, recordad a los trolls que aparecían en la serie de dibujos animados David el Gnomo-. Pero entonces aumentó masivamente el número de usuarios de Internet y con ellos, el uso de las redes sociales, y ahí se recicló el significado del término TROLL. 

¿A qué nos referimos hoy en día cuando hablamos de trolls?. Actualmente nos referimos a aquellos usuarios de Internet que anónimamente invierten su tiempo insultando a otros usuarios, faltando al respeto, ridiculizando a los demás y generando discusiones sin sentido, ya sea en foros, redes sociales, blogs, webs. El leitmotiv del troll es ofender a los demás usuarios de forma gratuíta y sin ninguna finalidad específica: aquello de tocar las narices porqué sí. No tienen normas ni escrúpulos. Lanzan su anzuelo -cualquier declaración carente de fundamento- y esperan a que alguién se lo trague. Y así empieza la polémica.

Según los expertos, si tienes la desgracia de tropezar con un troll, lo mejor que puedes hacer es evitarlo y no entrar en su juego, porque te desgastarás inútilmente y además, tienes la batalla perdida de antemano. Incluso la guerra. Porque según estudios recientes, el perfil psicólogico que se esconde detrás del troll señala que se trata de personas sádicas, manipuladoras, psicópatas y narcisistas, que carecen de empatía y se divierten con la desgracia ajena.  

Su único objetivo és ridiculizar, ofender y dañar a la comunidad. ¿Y por qué?. Por aburrimiento, por diversión, por venganza o para llamar la atención. En resumen, son peligrosos porque disfrutan haciendo daño a los demás, escondiéndose tras la tecnología y el anonimato.

Así que ya lo sabes. "Don´t feed the troll". Si no quieres que un troll te amargue el día, no respondas a sus ofensas. No te dediques a entretenerlo con tus respuestas. Ígnoralo. Porque si nadie les sigue el juego, se aburren y desaparecen.