dijous, 26 de març de 2015

El primer i el darrer viatge

Una nit, mentre sopàvem a la fresca, m´ho va explicar. Resulta que feia anys, quan va fer el seu primer viatge de feina, el van enviar a Granada. Un cop allà, sol, va decidir que potser estaria bé donar un cop d´ull a l´Alhambra. S´hi va acostar caminant i va tenir la sort d´ensopegar amb un bon home que li va explicar que estaven a punt de tancar -fa anys, l´accés a la fortalesa vermella no es programava per Internet com es fa ara- però que hi havia prevista una visita privada per a un grup i que intentaria colar-lo. I dit i fet, aquest guarda el va deixar passar.

El sol estava caient i els darrers raigs de llum dibuixaven una atmosfera daurada, màgica, que convidava a somiar. A l´Alhambra hi regnava un silenci gairebé absolut. Eren només 11 persones afortunades i un guia d´aquells que saben explicar les coses bé i que després de parlar, restava uns minuts en silenci per donar temps als seus oients a reflexionar, tot imaginant les vides passades dels habitants del palau. Va explicar-los que arquitectònicament l´Alhambra homenatjava el quadrat perquè en aquesta figura geomètrica es representen els quatre elements, les quatre estacions, les quatre edats de la vida,  els quatre punts cardinals, que donen ordre al món, i els quatre rius del Paradís. Els va parlar del meravellós sostre de fusta ple d´estels on apareixen els 7 cels de la cultura musulmana, un a sobre de l´altre, i de les 10.000 inscripcions, la majoria poemes, en àrab clàssic que adornen la ciutat sencera. Ell escoltava embadalit.

La pedra vermella brillava enamorada de l´astre solar que estava a punt de pondre´s; l´aigua que corria per les canonades de les fonts parlava una dolça llengua seductora i sota aquella llum màgica, les flors i els arbres dels jardins feien una festa de colors. M´explicava que es va sentir en una comunió perfecta amb l´entorn: es sentia pedra, es sentia llum i es sentia immensament feliç. A estones voltava pels jardins tot sol, observant, olorant i imaginant tota mena de meravelles. I a estones retornava al grup de desconeguts escoltant les històries d´aquell fantàstic narrador. Estava força emocionat sense saber perquè i no volia marxar, però la nit va caure sobre la terra dels mortals i van abandonar el palau roig.

Va anar caminant distretament sense destí fins arribar a l´Albaicín, barri de complicats carrers estrets, basars i molta gent. Va trobar una terrassa amb lloc per asseure´s i es va prendre una cervesa fresqueta. Continuava impressionat pel que havia sentit uns minuts abans i no va sopar res. Va passejar sota la lluna fins a arribar al seu hotel, es va treure la roba i es va deixar caure despullat sobre el llit. Va aclucar els ulls i va repassar mentalment tot el que havia viscut aquell dia.

L´endemà es va llevar exultant i va córrer a trucar la mare, per explicar-li aquesta mateixa història. Al acabar li va dir: "Mare, no hi tornaré mai més a l´Alhambra". En aquest punt el vaig interrompre, perquè no entenia res. ¿Per què no hi volia tornar més si li havia agradat tant?

Em va respondre que havia pres aquella decisió just abans d´adormir-se aquella nit a Granada i que fins al moment havia resistit la temptació: mai no havia tornat a l´Alhambra i mai no hi tornaria. Aquella posta de sol havia estat tan perfecta que no volia que  una nova visita distorsionés el meravellós record  que s´havia gravat a la seva memòria per sempre més. Deia que volia mantenir aquella experiència intacta, protegir el record, i recuperar-lo cada vegada que així ho volgués, perfecte, magnífic, únic. Aleshores va callar.

En aquell instant de silenci vaig observar els seus ulls clars, enyorats però nets, sota les seves celles de nen bo i els seus cabells de punxa. Estava totalment subjugada per la seva història. I de sobte ho vaig saber. De sobte em vaig adonar que ell era realment especial, una d´aquelles persones que saben gaudir la vida i esprémer-la fins a l´última gota per obtenir-ne el millor dels nèctars.

Fa uns minuts m´he assabentat que complirà la seva promesa. Mai no tornarà a l´Alhambra. Mai no llegirà aquestes línies. Mai es farà vell. No hi hauran més postes de sol ni més viatges... La mort, la gran cabrona, se l´ha endut d´una manera impredictible.

Davant la mort absurda els problemes quotidians esdevenen pura futilesa... No sé què dir, no sé què escriure, el llenguatge es fa ineficaç. Intento imaginar què vas pensar en el darrer moment i se´m fa un nus a la gola. 

Però aprendrem de tu, mantindrem intacte el teu record per recuperar-lo tantes vegades com calgui. Un cinema, una nit d´estiu, una terrassa, moltes birres, uns ulls que s´il.luminen al parlar dels fills, una rialla, una escapadeta en moto, unes oïdes que t´escolten, unes mans boniques que et recolzen...

Torna a sentir-te llum, descansa en pau.  

dimarts, 24 de març de 2015

Torna la fira Badalona Home Design 2015


La Segona edició de la fira Badalona Home Design (BHD) d´enguany es celebrarà al barri del Centre de Badalona, a l'antic edifici de Correus de la Plaça Assamblea de Catalunya, una construcció dels anys cinquanta abandonada des de fa sis anys, que s´està reformant per a l´ocasió. 

L´edició de la Badalona Home Design 2015 obrirà les portes el proper 23 d´abril, coincidint amb la Diada de Sant Jordi i amb la Fira de Sant Jordi badalonina, que s´instal.la al carrer Francesc Layret -es talla la circulació de vehicles i es converteix un tram de carrer en un bulevard ple de paradetes de llibres i roses-. La Badalona Home Design romandrà oberta 3 setmanes i mitja, concretament fins al 17 de maig, de manera que també coincidirà amb les dates centrals de les Festes de Maig de Badalona.

La fira disposarà d´una zona d´auditori on es duran a terme tota mena d´activitats com ara tallers de tècniques de decoració, conferències i taules rodones al voltant del món de la decoració, que ja van obtenir un gran èxit en l´edició anterior. L´edifici que acollirà la fira també disposarà d´un servei de bar i restauració on se serviran àpats i on, a més a més, està previst que es celebrin actuacions musicals en directe.

La fira BHD mostrarà el treball d´una trentena de professionals locals - decoradors, dissenyadors, arquitectes o interioristes-, que transformaran un espai real, l´edifici de Correus, convertint-lo en un aparador del comerç interiorista i de disseny de la ciutat, per tal de donar a conèixer les tendències del sector. El nombre de participants gairebé dobla el nombre d´expositors de l'any passat. 

Jo em moro de ganes de veure com queda reformat i decorat l´antic edifici de Correus, així que no em penso perdre la Badalona Home Design 2015. I vosaltres? No en teniu ganes?. 




(Si voleu seguir totes les novetats d´aquesta fira BHD, podeu informar-vos a la pàgina facebook dels organitzadors aquí o a la seva web)

diumenge, 22 de març de 2015

¿Recibes salario emocional?

¿Recibes algún tipo de salario emocional?. Déjame que lo dude. Y lo dudo porque, desgraciadamente, el agradecimiento no forma parte de nuestra cultura empresarial. ¿Cuándo fue la última vez que tu superior te dió las gracias por un trabajo bien hecho y presentado a tiempo?. ¿Nunca?. Lo más probable es que la empresa en la que estas trabajando crea que tú debes estar agradecido porque ellos te proporcionan un puesto de trabajo, pero no a la inversa, y esta falta de reciprocidad, acaba provocando la fuga de talentos, el descontento de los trabajadores, poca productividad y mal clima laboral.

En mi opinión, el salario emocional es un elemento muy importante, siempre que se perciba en la medida justa, diferenciada y oportuna. Porque el agradecimiento de tus superiores genera satisfacción por el trabajo bien hecho y ganas de superarte a ti mismo. Saberte valorado te hace sentir bien, y entonces, sin que nadie te lo exija, te vuelves más productivo, a la vez que generas un buen ambiente de trabajo. Sentirte reconocido te motiva, genera confianza en ti mismo, despierta tu talento y te convierte en un activo mucho más valioso para tu empresa.

Está claro que no se puede obligar a nadie a querer a nadie, y del mismo modo, no se puede obligar a un Superior/Responsable/Etc -ponle el nombre que más te guste- a ofrecer un salario emocional a los empleados a su cargo, pero resulta que aprender a ser agradecido con tu equipo, aprender a valorar a los trabajadores, generar confianza mútua, dar un margen de autonomía, compartir inquietudes laborales y reconocer el trabajo bien hecho, te haría ser mejor líder  y lo que es aún más importante, más buena persona. 




Recuerda, si tienes un equipo a tu cargo y aprendes a "cuidar" a cada uno de sus miembros, el empresario al que prestas tus servicios también saldrá beneficiado, porque tendrá una plantilla de trabajadores más felices y más motivados. 

Así que venga, ¿por qué no te animas?. No te costaría tanto ser un "Jefe/a" agradecido/a... Y además, ¡es gratis!. 

dijous, 19 de març de 2015

Ni síndrome de Diógenes Digital ni síndrome de Diógenes Sentimental

La primera vez que oí hablar del síndrome de Diógenes me impresioné mucho porque era muy joven y no entendía cómo y de qué manera la soledad podía afectar a una persona mayor hasta el punto de encerrarse en su casa, aislándose del mundo, abandonando cualquier cuidado personal y dedicándose a acumular grandes cantidades de basura y desperdicios domésticos. 
A menudo, las personas que sufren este síndrome, reunen importantes cantidades de dinero en su casa o en el banco sin tener conciencia de lo que poseen y viven pensando que su situación es de extrema pobreza, lo que les induce a ahorrar aún más y guardar artículos sin ninguna utilidad. La mayoría de personas que sufren este trastorno son personas que se sienten solas, o no han superado la muerte de un cónyuge o familiar muy cercano o presentan cuadros depresivo. Por lo tanto, la soledad es el primer factor desencadenante de este síndrome que afecta mayoritariamente a personas de edad avanzada. Con frecuencia resulta difícil ayudar a quiénes sufren este trastorno porque evitan todo tipo de atención y no permiten que nadie entre en su hogar y conozca su "secreto". 

Mucho más tarde, hace un par de años, empecé a escuchar hablar del síndrome de Diógenes Digital, que se basa en la acumulación de material multimedia y cuyo factor desencadenante parece ser la infinita información que tenemos a nuestro alcance -gracias a las nuevas tecnologías-, y nuestra imposibilidad de asimilarla:  centenares o miles de correos en negrita que se acumulan en nuestro gmail y que no tenemos, ni tendremos, tiempo para leer, pero tampoco nos atrevemos a borrarlos por si acaso nos resultan necesarios más adelante - lo cual es incongruente porque desconocemos el contenido de tales mails-, descargas que nunca consultaremos, centenares de carpeta con fotos que no hemos vuelto a ver, videos que jamás visualizaremos y que se almacenan en nuestro ordenador sin orden alguno. Esta sobreexposición informativa nos conduce irremediablemente a hacer de la procrastinación parte de nuestra rutina -eso de archivar correos pensando que ya los leeremos más adelante o descargarnos pdf para consultarnos "otro día"-, de modo que siempre tenemos tareas pendientes por hacer y esto nos produce desconcierto, sensación de descontrol y estrés.



Y hace unos días, después de encontrarme con un amigo al que hace meses que no veía, descubrí el síndrome de Diógenes sentimental... 

dissabte, 14 de març de 2015

3/14/15 Hoy se celebra el dia Pi


Casi todo el mundo tiene una idea aproximada de qué es el número pi (π): se utiliza para calcular el área de un círculo, así que es la relación entre la longitud de una circumferencia y su diámetro. Al calcular esta relación, el resultado es Pi, un curioso número irracional de infinitos decimales sin patrones de repetición, que se representa por 3,14 en su forma más sencilla. A día de hoy, el record informático de cálculo de decimales de Pi ha alcanzado los 10 billones de dígitos.
De este símbolo matemático se han dicho muchas cosas, como por ejemplo que esta cifra podría contener la esencia misma del universo entre sus decimales -por eso, en la serie de señales enviadas por la Tierra con el objecto de ser identificadas por una civilización extraterrestre, se ha utilizado Pi-. O que la Gran pirámide de Giza - la más antigua de las 7 maravillas del mundo-, fue construida en base a Pi y la proporción dorada del número áureo -según esta teoría, al dividir el perímetro de la pirámide de su base por su altura no da como resultado número equivalente a 2 Pi-. 
Sea como sea, el número Pi ha fascinado a la ciencia desde su descubrimiento y precisamente hoy, 14 de marzo, se celebra el "Día Pi", una ocurrencia del físico Larry Shaw que gracias al éxito cosechado por su iniciativa, en 2009 logró pasar por la Cámara de Representantes de EEUU para declararlo día nacional. Pero resulta que además, hoy es el día Pi más exacto del siglo: mes 3, día 14, año 15, a las 9 horas, 26 minutos, y 53 segundos. 3,141592653. Este día tan especial no se volverá a repetir hasta el marzo de 2115.
Imagino que salvo a algunos nerds, este día de Pi no os hará una ilusión especial, però aún así, el hashtag "Happy Pi Day", es desde anoche, TT mundial. ¿Curioso, no?. Así que venga, que por mi no quede...
 ¡Happy Pi day 2015!



divendres, 13 de març de 2015

El éxito imparable del lujo en plena crisis económica.

Hace unos días leía un artículo sobre el auge que está atravesando el sector del lujo, y francamente, confieso que me quedé de piedra. Al parecer, la firma de alta costura Valentino cerró 2014 con 102 millones de euros de beneficios -¡¡¡ 102!!!-. Sus resultados aumentaron en 2014 un 57% con respecto al 2013 y las ventas tuvieron un crecimiento del 36% respecto al mismo año. Y en cuanto a  Saint Laurentotra de estas lujosas firmas, tuvo unas ventas en el año 2011 de 353 millones de euros y en el ejercicio 2014 estas ventas se duplicaron llegando a los 707 millones de euros en 2014. 

Y todo esto, en plena crisis económica a nivel mundial y mientras el resto de los mortales, aquellos que no podremos acceder a estas firmas de lujo en la vida -ni ganas-, intentamos sobrevivir a una de las peores crisis económicas que han azotado a nuestra sociedad. Mientras la tasa del paro alcanza cifras espeluznantes, mientras aumenta el número de ejecuciones de hipotecas y el número de desahucios, mientras aumenta de manera alarmante la pobreza infantil, mientras centenares de miles de personas son atendidas  a diario por el Banco de Alimentos, mientras un 15% de las personas que tienen trabajo es pobre de todos modos, porque percibe un salario tan bajo que no permite cubrir sus necesidades básicas... mientras todo esto sucede, resulta que el lujo está en auge!

Por todos estos motivos, y muchos más que no puedo enumerar por falta de espacio, a mi esta noticia me da grima. Mucha grima. Porque es deleznable y espantoso que una parte minoritaria de la población mundial disfrute de una vida de lujo y excesos económicos mientras que el resto de habitantes del planeta, malvive para sobrevivir. Porque los níveles de extrema desigualdad son cada vez más notorios y se estima que cerca de la mitad de la riqueza mundial está en manos del 1% de la población

diumenge, 8 de març de 2015

Dia Internacional de la Dona // International Women's Day

El 8 de març és el 67è dia de l´any del calendari gregorià, és a dir, cada 8 de març queden 298 dies per finalitzar l´any. Però evidentment, no és per aquest motiu que celebrem el 8 de març: el celebrem perquè el 8 de març és el Dia Internacional de la Dona Treballadora

I sempre que escolto aquest enunciat un somriure irònic se´m dibuixa a la boca perquè penso que en el món actual i a l`època en què vivim, ser dona i ser treballadora té doble mèrit. D´una part perquè tots els sistemes econòmics acaben explotant els treballadors d´una manera o d´una altra, al.lienant-los, i més encara en temps de crisi. I de l´altra, perquè mira que a les dones ens han intentat trepitjar milers de vegades al llarg de la història i a gairebé totes les cultures. Mira que ens han intentat sotmetre -i a voltes ho han aconseguit- pel sol fet de ser dones. 

Perquè per desgràcia, cadascun dels drets que hem anat conquerint les dones com a col.lectiu al llarg de l´història els hem aconseguit amb sang i llàgrimes. I amb silencis. I amb pors. I patint discriminació. I humiliacions, xantatges, burles i amenaces. Hem pagat sempre un preu massa alt per uns drets que ens pertanyien per dret propi, per naturalesa, pel sol fet de formar part de la humanitat.

I és avui que encara no suporto que ens jutgin sota un prisma que fila molts més prim que el prisma amb el qual es jutja els homes. No suporto que segueixin qüestionant si som bones mares quan deixem els fills a l´escola per anar a treballar o quan "aparquem" la vida laboral per dedicar-nos a tenir cura dels nostres fills. Rebutjo que es qüestioni si som bones treballadores quan ens quedem prenyades i agafem la baixa maternal per tenir cura dels fills - els fills només són nostres?-. O que s´insinuï que de vegades ens violen perquè ens ho busquem al anar soles pel carrer quan és fosc, vestides amb una faldilla massa curta. O que diguin que tal dona té molta sort de tenir un home al seu costat o que tal altra és una amargada perquè no té parella.

Ningú s´ha adonat que les dones mai violem a ningú?. Ningú s´ha adonat que mai hem provat de sotmetre cap altre grup? Que mai hem creat cap exèrcit ni hem envaït cap país ni hem iniciat cap combat per annexionar-nos un territori o conquerir un mercats estranger?. De debó ningú s´ha adonat que la història de la humanitat hagués estat una altra molt diferent si les regles dels homes no haguessin estat les regles del joc?.

Que quedi clar, nosaltres no volem ser opressores ni oprimides, senzillament, VOLEM SER!



dijous, 5 de març de 2015

Prou violència estètica contra les dones


A mesura que augmenta el culte al cos augmenta el rebuig vers les dones amb quilos de més, principalment a causa de la violència estètica que s´està popularitzant a tot el món occidental.


Què entenem per violència estètica?. Doncs consisteix en la promoció dels mitjans de comunicació i la difusió per part de la indústria de la moda, la publicitat, la música i el mercat cosmètic, d´uns cossos perfectes, que són irreals, inaccessibles, i que s´han concebut com un patró estètic que has de seguir, costi el que costi. I vés per on, resulta que costa molt i molt, perquè es tracta d´un ideal impossible d´aconseguir i més encara, impossible de mantenir al llarg dels anys, per moltes dietes que segueixis, molts cosmètics que utilitzis i molt gimnàs que practiquis. Pensa que en aquesta impossibilitat és on radica el quid de la qüestió, perquè si existissin unes pastilles miraculoses que de veritat fessin perdre pes per sempre, el negoci de la indústria farmacèutica deixaria de ser rentable en aquest camp i això, està clar, no els interessa. Així que no, no hi ha cap pastilla miraculosa al mercat que et faci aprimar i a més a més, no interessa ni descobrir-la ni comercialitzar-la.

Però la violència estètica no prové només de la publicitat, la moda i els mitjans de comunicació, sinó que prové del nostre entorn més proper:
  • Homes, marits, pares, companys, amics, germans, parella que promouen en les dones que formen part de la seva vida una transformació del seu cos -per veure-les lluir més primes- mitjançant la pressió, la desqualificació i les humiliacions.
  • Dones contra elles mateixes, quan es valoren només pel pes que els marca la bàscula i són capaces d´agredir-se a si mateixes, amb dietes no saludables o amb operacions d´estètica poc raonables, per tal de renunciar a les seves particularitats. Desgraciadament, la tirania del patró de bellesa  actual esclavitza i fa desgraciades moltes dones insegures, a més de provocar desordres en l´alimentació.
  • Dones contra altres dones, quan jutgen a les persones pels seus quilos de més. Són dones que menyspreen a les altres dones, les quals no han volgut seguir aquest patró estètic imposat per la societat. És allò de criticar una altra dona "perquè s´ha descuidat i s´ha engreixat com una foca" o per "com s´atreveix a anar així vestida amb el cul tan gros que té", etc. 
I tot i que no sempre podem parlar de violència estètica, la pressió social sempre hi és,  malgrat que la persona que pressiona no en sigui conscient o no tingui mala intenció. O mai t´has sentit a dir comentaris tipus:  "amb lo mona que estaries amb uns quilets de menys" o "posa´t pantalons llargs que així no se´t veuen tan els malucs".

Consti que amb aquest text no pretenc fer apologia de l´obesitat o fomentar el sobrepès, però si pretenc defensar la diferència i l´autoestima per damunt de tot. Perquè no es qüestiona només el nostre pes, sinó que es qüestiona qualsevol part del cos femení i d´aquesta manera, se´ns pressiona per a dissimular les arrugues, per tenyir-nos els cabells, per tenir les pestanyes més llargues del món, per no tenir pèls enlloc que no sigui el cap, per tenir uns pits gegants i turgents. Per què es fomenta la uniformitat en el gènere femení? On ha quedat allò de tots som iguals i alhora diferents?