dilluns, 14 de setembre de 2015

14 de setembre: tornem al cole!




Ei, què tal? Com va?... Fa uns dies -unes setmanes- que no apareixia per aquí perquè he estat una mica liadeta, fent camí, però ara que la tornada a l´escola ja és un fet, m´he decidit a compartir amb vosaltres els meus propòsits per aquest nou curs que comença.

Bé, abans de tot aclariré que, malgrat que jo no començo cap curs nou, el 14 de setembre s´ha convertit en una data molt assenyalada al calendari, no només perquè els nens tornen a l´escola, sinó perquè reiniciem una rutina que s´allargarà fins al juny de l´any vinent i que només quedarà escapçada per les vacances de Nadal o les de Setmana Santa. Ens acomiadem de l´estiu, de la llum, de la platja, dels xiringuitos, de la llibertat d´horaris i diem adéu als viatges i a les nits d´estiu que ens van fer somiar. El 14 de setembre és un inici, una data que ens marca la tornada a la realitat i al recolliment provocat per la manca de llum i les baixes temperatures, i per això, a l´igual que succeeix amb l´1 de gener, moltes persones ens proposem, sigui mentalment o en una llista a l´agenda, canviar d´hàbits per tal de dur una vida més plena, més còmode o com a mínim, més semblant a la vida que cadascú voldria.

Per això, a part dels clàssics, començar un curset d´idiomes o apuntar-me al gimnàs i anar-hi com a mínim 3 dies a la setmana -prometo que aquest si que el compliré-, he afegit a la llista alguns altres propòsits que, de segur, em faran un xic més feliç. Aquí van:

dilluns, 7 de setembre de 2015

Pels carrers de Berlín

Es pot enyorar quelcom que no has viscut?. Et pot abandonar algú que mai no ha estat amb tu?. Ja mai no sabré si el Miquel em va reconèixer aquell matí als jutjats, però aquella trobada va ser el principi de la fi. O el començament de tot.

Vaig tornar a casa abatuda. Em sentia ridícula, vilipendiada. A corre cuita, vaig posar quatre peces de roba en una maleta petita i amb l´excusa d´una exclusiva d´última hora, vaig anunciar que havia d´agafar un vol. Però no vaig agafar cap avió. Vaig llogar un cotxe amb GPS i vaig començar el que seria el meu llarg periple cap Berlín. Havia passat mitja vida penedint-me de no haver fet aquell viatge al novembre del 89 així que ara el faria tota sola. Tenia por i no sabia si en seria capaç, però m´ho devia.




Vaig recórrer la ciutat amb els ulls d´abans, assaborint cada racó, cada color, cada nova descoberta. Als vespres, arribava al hostel esgotada, sense esma per res més que no fós despullar-me i ficar-me al llit. M´adormia de seguida, en una son tranquil.la i reparadora. I poc poc a poc, sense adonar-me´n, les meves pors antigues es van anar esfumant pels carrers de Berlín...