dissabte, 6 de febrer de 2016

Six degrees of you... a sis graus de tu (teòricament)

Des del primer moment que vaig escoltar parlar de la teoria dels sis graus vaig quedar fascinada. Com sabeu, és una hipòtesi que intenta provar que qualsevol persona de la Terra pot estar connectat a qualsevol altre persona del planeta a través d´una cadena de coneguts que no té més de sis intermediaris - és a dir, per mitjà de sis baules pots tenir accés a qualsevol  persona del món-. 

Els orígens d´aquest teoria el trobem a l´any 1929 en un conte de nom Chains de l´escriptor hongarès Frigyes Karinthy i es basa en una mena d´equació exponencial, de manera que un conjunt de coneguts s´acaba convertint en la població mundial sencera. 

La teoria va tornar a reaparèixer en el llibre "Six Degrees: The Science of a Connected Age” del sociòleg Duncan Watts, que també parla d´accedir a qualsevol esser humà només en sis “salts”. No em digueu que no resulta emocionant?.

Per demostrar la certesa de la hipòtesis s´han realitzat diferents experiments. Així al 1967, un psicòleg dels EEUU, Stanley Milgram, va posar en pràctica l´experiment del petit món: va seleccionar un grup de persones del mitjà oest de Nord Amèrica perquè enviessin targetes postals a un desconegut situat a Massachusetts, a varis milers de quilòmetres de distancia. Els participants-remitents coneixien el nom del destinatari, la seva ocupació i la seva localització aproximada i se´ls va demanar que enviessin el paquet a una persona a la que ells coneguessin directament i que ells creguessin que tenia més possibilitats , d´entre tots els seus amics, de conèixer directament al destinatari. I cada persona que rebia el paquet havia de repetir el procés i així successivament fins que el paquet fos entregat personalment al destinatari final. Els participants pensaven que la cadena fins a arribar al final inclouria centenars d´intermediaris però el resultat va ser que cada paquet només va necessitar, com a mitjana, entre cinc i set intermediaris!. Val a dir, però, que aquest experiment va tenir moltes crítiques, doncs, per exemple, a la mitjana no es van incloure els paquets que mai no van arribar a Massachusetts; a més a més, els participants no van ser escollits aleatòriament sinó que van seleccionats una mica a dit:  tots ells, per exemple, tenien un nivell econòmic per damunt de lo normal i per tant, no es pot dir que fossin del tot representatius

Però si als anys seixanta del segle passat ja es van aconseguir aquests resultats, us imagineu el nivell d´accés a tot el món que tenim actualment gràcies a les noves tecnologies com ara internet o la telefonia mòbil?.

La hipòtesi ha anat arrelant poc a poc en la cultura popular, mitjançant articles i estudis apareguts a diverses publicacions, jocs d´ordinador, jocs populars -com el de Six Degrees of Kevin Bacon-,  programes informàtics… fins que al 2011, l´empresa Facebook, que aleshores comptava amb 721.000.000 membres - més o menys el 10% del  total de la població mundial-, va realitzar un estudi anomenat "Anatomy of Facebook" amb tots els usuaris actius de la seva pàgina en aquell moment i va analitzar el conjunt d´amics en comú, per treure una mitjana de quantes baules hi havia entre un usuari i un altre qualsevol. De la prova es van excloure celebritats i famosos, però tot i així, els resultats van demostrar que el 99,6% de parells d´usuaris van estar connectats entre si per 5 graus de separació. Aquesta és la prova més propera a demostrar la teoria -concretament va donar un resultat de 4,75 baules-.  No és increïble?.

I a mida que s´ha anat normalitzant l´ús d´internet arreu del món i especialment de les xarxes socials, com ara LinkedIn, Twitter o Instagram, a més a més de Facebook, s´ha reduït encara més la connexió entre dues persones escollides a l´atzar en tot el planeta: l´any 2013 dos investigadors de la National Chiao Tung University a Taiwan van crear una enorme bases de dades, de gairebé mil milions de persones, per dur a terme una investigació sobre la teoria dels sis graus actualitzada i van concloure que el nombre de baules que separaven a dues persones qualsevol, dins de la xarxa social, era, de mitjana, 3,868!. 

Arribats a aquest punt, no ho puc evitar. Faig una crida popular a tots els meus amics i coneguts de la vida real, a tots els meus amics, coneguts o followers de les xarxes socials, a tothom que em pugui llegir en algun moment: si us plau poseu-me en contacte immediat amb el Will Smith. Per favor, per favor, per favor!!!!  


dijous, 4 de febrer de 2016

MOMO i el temps que jo voldria



Hi ha res més angoixant que la sensació asfixiant de no tenir temps?. Allò de veure que no arribes, que no pots aturar-te, que no et sobra ni un minut i que et sents realment insatisfet?. Hi ha coses que quan les tens no te n’adones, fins i tot és possible que ni tan sols les valoris gaire, però quan et manquen, et poden arribar a obsessionar – com ara els diners, la parella, el temps- ... i deixeu-me que us digui que a mi, concretament, el que m´obsessiona és el temps. Aquell temps que passa, el que no arriba, el que no tinc, el que no gaudeixo.

Així que en mig d’aquesta època accelerada, trobo que no hi ha res més estressant que algú que treu la seva agenda atapeïda, te la planta al davant i comença a cantar-te totes les tasques que té programades pels propers dies, per mirar de trobar un forat per tu. I jo, que ja estic de per si agobiadeta amb el tema, només tinc ganes d´apretar a córrer perquè no m´agrada aquesta programació del temps ni ocupar unes línees a l´agenda d´algú al costat d´una reunió o una visita al dentista. Ho trobo desolador. Allà on altres persones hi veuen “organització del temps”, jo hi veig una “màtrix”, hi veig homes de gris, lladres que et xuclen el teu temps, vides programades per endavant sense deixar lloc a la improvisació.

I a més, quan més hi penso, més conscient sóc que aquest anhel de voler disposar del meu temps - que per desgràcia és finit- com em doni la gana, no és d´ara. Recordo que fa un munt d´anys, molts, vaig llegir un llibre que em va impactar. Un llibre que aconseguia angoixar-me i posar-me nerviosa cada cop que el rellegia. Un llibre estrany, inquietant i torbador. MOMO.

Momo, és una novel·la escrita per Michael Ende al 1973 (mira tu per on, l´any que jo vaig néixer) subtitulada “Els homes de gris”.

La Momo és una nena orfe que viu a les runes d´un amfiteatre d´una ciutat italiana. Té l’habilitat de saber escoltar d´una manera tan especial que és capaç de trobar respostes i solucions als problemes de qualsevol que parli amb ella. Per això té molts amics al barri i sap inventar jocs molt divertits. Però de sobte aquest equilibri es trenca amb l´arribada del homes de gris. Aquests homes són uns éssers estranys representants del Banc del Temps que intenten promocionar la idea d´estalviar temps per dipositar-lo al Banc i recuperar-lo més endavant, amb interessos.  La gent els comença a fer cas cegament, de manera que s´obliden de viure i es dediquen compulsivament a estalviar temps i a anar amb presses i aviat la ciutat sencera canvia: la vida es torna estèril i es deixa de fer tot allò que es considera una pèrdua de temps –com l´art, la imaginació, somiar o dormir-. Els edificis i la roba es confeccionen exactament igual per a tothom. Tot es fa ràpid i sense personalitat. I la gent no se n´adona que quan més corre i més de pressa va, menys temps té perquè en realitat el que estan fent els homes de gris és robar-los el temps: aquests éssers consumeixen el temps dels demés en forma de cigarretes, fetes de pètals secs de les flors horàries que representen el temps. Sense aquestes cigarretes, els homes de gris deixarien d´existir, moririen i per això els seus principals enemics són els nens, perques aquests no entenen ni d´estalvi, ni de temps ni de negocis.

La Momo, per la seva especial personalitat, es converteix en un obstacle pels plans del Banc del Temps i per això els homes de gris intenten desfer-se d´ella. Però la nena, juntament amb  Casiopea que és la tortuga del Mestre Segon Minut Hora i que es comunica amb ella mitjançant missatges lluminosos que apareixen a la seva closca, es rebel·la contra la dictadura dels homes de gris i  aconsegueix derrotar-los. 

La novel·la té com a temàtica principal el concepte del temps i de com l’utilitzem els éssers humans a les societats modernes. És una crítica profunda al consumisme, al poder ocult de les grans empreses que mouen fils d´amagat en benefici propi, i al model racional de concebre el temps: un model que prioritza l´estalvi del temps i que oblida aquells petits moments i aquelles petites sensacions, que sense aportar cap rendiment econòmic, són realment importants en la vida humana perquè tenen una vessant espiritual.

Doncs bé, us ho dic. Odio els homes de gris, odio els lladres de temps i reivindico el dret a no fer res, a perdre el temps mirant la lluna, a no programar, a parlar durant hores sense cap altra finalitat que no sigui intercanviar pensaments, a improvisar, a fer el que em vingui de gust, a prendre el sol mentre llegeixo... Per favor, no em busquis un "forat" a la teva agenda atapeïda. Per favor, no mirem amb ansietat les agulles del rellotge, patint perquè no arribem!

*******

¿Hay algo más angustioso que la sensación asfixiante de no tener tiempo?. Ver que no llegas a todo, que no puedes pararte, que no te sobra ni un minuto y que te sientes realmente insatisfecho?. Hay cosas que cuando las tienes no te das cuenta, incluso es posible que ni siquiera las valores mucho, pero cuando te faltan, te pueden llegar a obsesionar -como por el ejemplo el dinero, tener pareja, tener tiempo para ti-... y dejadme que os diga que a mí, concretamente, lo que me obsesiona es el tiempo: el tiempo que pasa y se va, el que parece que no llega, el que no tengo, el que malgasto y no disfruto.


Así que en medio de esta época acelerada, pienso que no hay nada más estresante que alguien que te saca su agenda apretada, te la planta delante de tus narices y empieza a cantarte todas las tareas que tiene programadas para los próximos días, para tratar de encontrar un hueco para ti. Y yo, que ya estoy de por sí agobiadita con el tema, sólo tengo ganas de salir corriendo porque no me gusta esta programación del tiempo ni ocupar unas líneas en la agenda de alguien, al lado de una reunión de trabajo o una visita al dentista. Lo encuentro desolador. Porque ahí donde otras personas ven "organización del tiempo" , yo veo una "Matrix", veo hombres de gris, ladrones que te chupan tu tiempo, vidas programadas de antemano sin dejar lugar a la improvisación. 


Y además, cuanto más lo pienso, más consciente soy de que este anhelo de querer disponer de mi tiempo -que por desgracia es finito- como me dé la gana, no es de ahora. Recuerdo que hace muchos años , muchos , leí un libro que me impactó . Un libro que conseguía angustiarme y ponerme nerviosa cada vez que lo releía. Un libro extraño, inquietante y turbador. MOMO . 

Momo, es una novela escrita por Michael Ende  en 1973 (mira tú por donde , el año que yo nací), subtitulada "Los hombres de gris". 

Momo es una niña huérfana que vive en las ruinas de un anfiteatro de una ciudad italiana. Tiene la habilidad de saber escuchar de una manera tan especial que es capaz de encontrar respuestas y soluciones a los problemas de cualquiera que hable con ella. Por eso tiene muchos amigos en el barrio y sabe inventar juegos muy divertidos. Pero de repente, ese equilibrio se rompe con la llegada de los hombres de gris. Estos hombres son unos seres extraños representantes del Banco del Tiempo que intentan promocionar la idea de ahorrar tiempo para depositarlo en el Banco y recuperarlo más adelante, con intereses. - ¿os suena la fórmula?-.  La gente comienza a obedecerle ciegamente, de manera que se olvidan de vivir y se dedican compulsivamente a ahorrar tiempo y a ir con prisas y pronto la ciudad entera cambia: la vida se vuelve estéril y se deja de hacer todo lo que se considera una pérdida de tiempo -como el arte, la imaginación , soñar o dormir-. Los edificios y la ropa se confeccionan exactamente igual para todos. Todo se hace rápido y sin personalidad. Y la gente no se da cuenta de que cuanto más corre y más deprisa va, menos tiempo tiene porque en realidad lo que están haciendo los hombres de gris es robarles el tiempo: estos seres consumen el tiempo de los demás en forma de cigarrillos, hechas de pétalos secos de las flores horarias que representan el tiempo. Sin estas cigarrillos, los hombres de gris dejarían de existir, morirían y por ello sus principales enemigos son los niños, porque estos no entienden ni de ahorro, ni de tiempo ni de negocios.

 
 


Momo, por su especial personalidad, se convierte en un obstáculo para los planes del Banco del Tiempo y por eso los hombres de gris intentan deshacerse de ella. Pero la niña, junto con Casiopea que es la tortuga del Maestro Segundo Minuto Hora y que se comunica con ella mediante mensajes luminosos que aparecen en su concha, se rebela contra la dictadura de los hombres de gris y consigue derrotarlos.
 


La novela tiene como temática principal el concepto del tiempo y de cómo lo utilizamos los seres humanos en las sociedades modernas. Es una crítica profunda al consumismo, al poder oculto de las grandes empresas que mueven hilos a escondidas en beneficio propio, y al modelo racional de concebir el tiempo: un modelo que prioriza el ahorro del tiempo y que olvida esos pequeños momentos y aquellas pequeñas sensaciones, sin aportar ningún rendimiento económico, son realmente importantes en la vida humana porque tienen una vertiente espiritual. 

Pues bien, os lo digo . Odio los hombres de gris, odio a los ladrones de tiempo y reivindico el derecho a no hacer nada, a perder el tiempo mirando la luna , a no programar, a hablar durante horas sin ninguna otra finalidad que no sea intercambiar pensamientos, a improvisar, a hacer lo que me apetezca, a tomar el sol mientras leo... Por favor, no me busques un "hueco" en tu agenda apretada. Por favor, no mires con ansiedad las agujas del reloj, sufriendo porque no llegas!