dimarts, 24 de gener de 2017

The One

Avui a l´ascensor he coincidit amb una noia alta i espigada que duia un perfum que em resultava molt familiar. M´he posat a rumiar a què o a qui em recordava aquella olor. I aleshores l´he identificada: The one de Dolce&Gabanna. I aleshores m´han assaltat els records, sense previ avís. 

Recordo una conversa que vaig tenir fa molt temps, potser 15 anys, amb un amic mentre preníem una cervesa en got de plàstic amb els peus enfonsats a la sorra. Ja havien begut una mica, i jo quan estic contenta, a part de no vocalitzar bé, sóc molt transcendental. Ell em preguntava pel nóvio que jo tenia aleshores i jo li vaig respondre que no m´anava malament, però que segur que no era el definitiu perquè no em feia sentir única. Vaig pensar que no m,entendria, però ell també estava content i receptiu, així que em va dir que sabia de què parlava, perquè a ell li passava el mateix. Només que ell, a aquesta sensació, no li deia sentir-se únic, sinó que li deia ser el número 1. Vam començar a riure molt, a enumerar totes les vegades que ens havíem sentit un zero a l´esquerre i a posar exemples de què ens feia sentir numero 1 - buf, la de foteses que vam dir-. Al fer-se fosc, cadascú va tornar a casa seva a dormir la mona. Però la conversa se´ns va quedar gravada.

Van anar passant els anys i els amors, i malgrat que ja no veia tant a aquest amic, cada cop que  parlaven, ell em deia, què, ja ets la número 1?. I la resposta sempre era que no, que no m´acabava de sentir única i quan jo li preguntava a ell, també responia que no, que en aquells moments es sentia el número 2, el 3, el 4 o encara més enllà. I així es va construir la nostra broma particular. Fins i tot recordo que un dia, estan embarassada, li vaig enviar un missatge per dir-li que acabava de comprar un perfum amb un olor dolç molt intens que es deia The one de Dolce&Gabanna, i que serà la meva olor fins que aconsegueixi ser la única, la primera, la número 1.

I després el temps va seguir passant i vam seguint acumulant més experiències, més riures i més mals d,esquena. I un bon dia, vaig rebre un missatge que deia Pat, com va, ja ets la numero 1?. Feia mesos que no ens veiem, però vaig respondre molt ràpid: Si. Segur. Ara si. I és clar, ell no es va poder reprimir i em va trucar immediatament. Què ha passat? A qui has conegut? Per què no m´has dit res?... I jo, divertida, el deixava dir. Qui és? Qui és? Qui és?. I aleshores, rient, vaig respondre. Es diu Max. Es que resulta que avui el Max m´ha dit mama d´una manera... Es definitiu. Em sento única.

Aleshores el meu amic, va  riure i em va dir, renyant-me, que això no comptava i  que era molt cursi. I jo li vaig donar la raó. Era molt cursi. Però secretament sabia que si, que si que comptava. Perquè l´amor té moltes formes i lo important és tenir-lo, sentir-lo. I jo el tinc i el sento. I això em fa sentir la número 1!



I curiosament, no sé perquè, després d´aquesta conversa el meu amic i jo no hem tornat a fer la nostra broma particular i mai no m´ha tornat a preguntar si he aconseguit ser la número 1. I curiosament, mai no he tornat a posar-me aquesta colònia perquè ja no m´agrada - massa vainilla-.  I ara sé que no em cal cap ornament ni cap additiu per sentir-me la primera, la única, la indicada; perquè sentir-se així no depen dels altres, depen principalment de tu. 

dilluns, 23 de gener de 2017

Anuncis i pelis que generen massa expectatives

 

Estava de vacances i passejava relaxadament per la plaça del Rossio a Lisboa. Feia un dia espectacular, calorós però agradable, estava molt morena i no parava de riure i mirar-ho tot. Era feliç. 

De sobte, em trobo un noi cafè amb llet (vull dir que no era ni negre ni blanc era mulat), guapíssim i amb un somriure d´orella a orella, plantat al meu davant. Jo em quedo sorpresa i ell comença a parlar-me en un castellà bastant apanyat. Em diu que porta estona mirant-me i que sóc la noia més bonica que ha vist mai. Que no paro de riure i que no ha pogut resistir-se acostar-se a mi per parlar-me. Buf. Jo que no m´ho puc creure. A mi això no em passa fa molt temps!. I a sobre el miro de dalt abaix i el meu taxador intern em diu que és tracta d´un home 9 (jajaja, l´home 10 no existeix). Els meus amics segueixen passejant i abans de tombar per un cantonada em reclamen i jo els dic que vagin tirant que de seguida vaig. El mulat guapo em pregunta si estic de vacances i que on m´estic. Li dic que sóc de Barcelona i que estic passant un dies a Lisboa, amb uns amics, a un hotel que queda molt a prop. Ell em diu que és portuguès però no de Lisboa (em diu el poble però ni el coneixia en aquell moment, ni el recordo ara). Em suaven les mans. Aleshores em diu que és músic i que s´estará a Lisboa uns dies perquè hi té varies actuacions que perquè no el vaig a veure tocar. Li responc que no conec Lisboa (buf, que tonta) i ell treu una targeta d´un local i em diu que allà actuarà aquell vespre. Que hi vagi sola o que hi vagi amb els amics. Responc la tonteria més gran que se m´acut, tipus, no sé si els meus amics voldran anar, no sé si sabrem trobar el local.. i ell em diu que quedem a les set a la mateixa Plaça del Rossio i que anem junts cap al local. Que si us plau hi vagi que em volt tornar a veure, que vol parlar més amb mi. La seva veu es preciosa. La seva seguretat espatarrant. El seu físic m´agrada molt. Fins i tot m´agrada com va vestit. Però no se m’ocorre res brillant a dir i li dic que val, que a les set ens veiem. Em demana el nom i quan li dic el repeteix com si l´estigués interioritzant. Com si el meu nom fós molt important. Per acomidar-se m´apreta el braç, m´acarona suau però amb força, xocant amb totes les meves polseres. Em mira als ulls i diu que fins al vespre i marxa. Trigo una mica a reaccionar i quan ho faig, em giro i el segueixo amb la mirada a veure cap on va. La meva part desconfiada em diu que ara es reunirà amb uns amics que l’aplaudiran per haver-me entrat amb tanta facilitat. Però no. Va sol i segueix caminant sol carrer avall fins que el perdo de vista.

Començo a buscar els meus amics i quan els trobo els ho explico. Hi ha qui diu que he d´anar a la cita jo sola, hi ha qui diu que hi anem tots i hi ha qui diu que no hi vagi. Jo callo, trec importància al tema i decideixo pensar-m’ho en silenci. ¿Per què no hi hauria d´anar?. El tiu és guapo, simpàtic, té ganxo, s´ha apropat amb molt respecte i a sobre, el fet que sigui músic de jazz em fa somiar en no sé quines històries. Començo a pensar quina roba em posaré mentre els amics triant un restaurant per dinar. No tinc gens de gana...

dilluns, 16 de gener de 2017

Blue Monday 2017



Avui t´has despertat encara més trist que qualsevol altre dilluns i no hi havia manera de treure el cap dels llençols? T´has notat cansat, desganat i amb moltes ganes de plorar i de no sortir del llit fins demà?... Si és així, no et preocupis. Diuen que el que t´ha passat avui és totalment normal. Perquè avui és el Blue Monday (Dilluns trist) i segons alguns experts, avui és el dia més depriment de tot l,any.

Aquesta és la conclusió d´un sospitós estudi realitzat per la Universitat de Cardiff (Regne Unit) al 2005 que, pel que sembla, determina, sense cap base científica,  que hi ha diferents factors que converteixen el dia d´avui, dilluns 16 de gener en el dia més trist de l´any:

El primer de tots està clar. És dilluns i això ja és fotut de per si. Però a més, hi ha el factor climàtic, ja que estem a l´hivern i els dies són foscs i curts, a més de l´anunciada onada de fred polar a casa nostra, fins i tot arran de mar. Un altre factor a tenir en compte és que ara és quan assimilem que s´ha acabat el Nadal, i amb ell, s´han acabat també les vacances, les reunions, els dinars, els sopars i els regals i si, has de treure l´arbre del menjador ja i rebaixar el parell de quilets acumulats aquests dies de celebracions. També influeix la temible garrotada de gener -allò de tenir el compte en números vermells i que la nòmina sembla que no arriba mai perquè el mes és llaaaaarg llaaaaarg i ara et sents malament perquè has gastat més del compte a les festes de Nadal-. I per si tot això no fos suficient, per aquestes dates, comencem a adornar-nos que tots els clàssics propòsits que vam prometre dur a terme durant el Nou Any -com per exemple deixar de fumar, fer esport, aprendre anglès, etc - se´n han anat en orris i per tant, estem decebuts amb nosaltres mateixos.

Val a dir que no tothom està d´acord a l´hora de determinar quin és el dia més depriment de l´any: hi ha els que opinen que el Blue Monday és sempre el tercer dilluns de l´any i els que opinen que és el darrer dilluns de la darrera setmana sencera de gener. En qualsevol cas, ja hi ha qui intenta obtenir-ne beneficis econòmics, perquè a països com EEUU i el Regne Unit, hi ha botigues i centres comercials que fan ofertes especials per a "animar" aquesta data.

Jo, pura casualitat, faig festa avui, però tot i així, em vull solidaritzar amb la resta de persones i dir-vos que ningú us pot dictar quin dia heu d´estar deprimits o quin dia heu d´estar enamorats, només faltaria!. També us vull dir que la nostra condició d,éssers humans  implica tenir sentiments i estar trists de vegades, i que no passa res. I per últim, pensa que tu i només tu ets responsable del teu estat d´ànim i de com entomar els problemes que puguis tenir, que segur que en tens. Ja sabem que tot és qüestió d´actitud i de com deixes que t´afectin les diferents situacions que et toca viure, així que fora dilluns grisos, fora dilluns institucionalment depriments!

dijous, 12 de gener de 2017

Cinque Terre en la Riviera del Liguria

Tsst, tsst... Ep! Ara que ningú ens escolta, voleu que us digui un lloc bonic de debò per fer-hi una escapadeta?. Si?... Doncs ecco, aquí ho teniu: les Cinque Terre!




Les Cinque Terre estan a la província italiana de "La Spezia", a una distància aproximada de 180 km al nord oest de Florència, a la costa Oest d´Itàlia. S'anomena Cinque Terre la part de la costa italiana del mar de Ligúria que va des de punta Mesca fins a punta di Montenero, on s´ubiquen aquest cinc pobles de color: Monterosso, Vernazza, Corniglia, Manarola i Riomaggiore. La zona ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat de la Unesco i Parc Natural. 


  

Monterosso. Vernazza. Corniglia. Manarola. Riomaggiore: 

Cinc pobles de colors voltats de pins, oliveres, vinyes i mar blau. Cinc pobles d, agricultors que han sabut modelar el terreny sense alterar-ne el delicat equilibri ecològic, emprant tècniques agrícoles particulars destinades a l´aprofitament de la terra. Cinc pobles de pescadors que, degut a l´aïllament provocat per la dificultat en la construcció del ferrocarril, conserven intacte la seva arquitectura i el seu encant ancestral. Cases petites. Medievals. Cases torres amb diferents entrades a cadascun dels nivells de la vessant de la muntanya. Runes. Castells. Carrers estrets - en genovès "carruggi"- que amaguen botiguetes d´artesania i petits locals de menjar típic: focaccia, farinata, trofie col pesto, peix, marisc i vi blanc - com ara un Agun o un Vernaccia- fets amb el seu propi raïm. Parets de colors vius. Esglaons. Balconades. Terrasses. Carrers empinats que pugen a les muntanyes i descendeixen al mar. Camins per fer senderisme. Penya-segats. Postes de sol. Sorra i pedres arrodonides. Platges d´aigües transparents. I una reserva marina protegida on fins i tot hi podràs albirar balenes... Aquests cinc poblets els podràs recórrer en tren o en vaixell, però en cap cas podràs visitar-los en cotxe, perquè així ho han decidit els seus habitants. Què més es pot demanar?






Si només tens temps per visitar-se un jo et recomano que vagis a Manarola perquè és el poble més tranquil i de moment, el menys turístic. Des de Manarola podràs recórrer la Via dell´Amore, una ruta romàntica amb vistes precioses que transcorre paral·lela al mar, entre penya-segats, per camins literalment cavats a la roca de la muntanya. Manarola és la població més antiga de les Cinque Terre i per mi també la més bonica. Potser perquè l, havia somiat abans de veure´n fotografies.






Val a dir que ningú no es posa d´acord a l´hora de descriure l, encant de les Cinque Terre. Colors mediterranis? Pobles pintorescs? Encant decadent? Bellesa trista? Sigui com sigui, aquest cinc pobles de postal no deixen indiferent ningú, així que si tens ocasió, visita´ls. Perquè si no fossin reals, els hauríem d, inventar! 

dijous, 5 de gener de 2017

Les dones de colors de la Romina Lerda



Acabo de descobrir aquestes pintures a la xarxa i m´he quedat atrapada. M´encanten!. Investigant qui les havia pintat, he esbrinat que es tracta d´una jove artista plàstica argentina de nom Romina Lerda. Aquesta artista pinta únicament dones, de totes les races i totes les formes (africanes asiàtiques, europees, roses, morenes, pèl-roges), en formats grans i amb olis i acrílics. 

Totes les dones que apareixen a l´obra de Romina Lerda tenen uns trets característics molt definits: ulls extraordinàriament grans que miren fixament i una mirada neta que t´hipnotitza. Cabells de tots els colors, llargs al vent o recollits, sempre adornats de somnis i tocats de fantasia, de flors, papallones, plomes o fruites. Però a més a més, tots els projectes de Lerda comparteixen la passió pel color de la seva autora: els quadres destaquen per l´amplia gamma de colors vius i brillants, escollits i combinats per l´artista de manera que transmeten alegria, bellesa, energia positiva i amor. 

També he descobert que la Romina Lerda és l´artista que està al darrere de la imatge que es va fer viral sota el hashtag #NiUnaMenos, consigna mundial de la lluita contra la violència de gènere: es tracta de la imatge del rostre d´una dona mig tapat per un mà amb un cor perfilat al palmell dibuixat sobre un fons rosa que segurament tu o alguna amiga teva heu tingut com a foto de perfil a les vostres xarxes socials:


dimarts, 3 de gener de 2017

Els meus propòsits pel 2017? Wu wei i Lasciare andare




Tot justs fa tres dies hem encetat un nou any, el 2017. I per tot el que suposa un inici, un començament o una estrena, estem ansiosos i plens de bons propòsits per tal que aquests 365 dies nous de trinca siguin meravellosos.

He de dir que jo particularment estic encantada amb el 2017 perquè és una xifra molt especial: el número 21 i el número 7 -continguts dins el 2017- són els meus dos números preferits des de ben petita -sento una veritable passió pel número 7 i resulta que 21 és tres vegades set-. A més a més, un 17 és el dia del meu aniversari  però també ho és de dues persones molt especials per a mi. I el més destacat, el número 2017 és un dels fantàstics nombres primers, nombres que a mi em resulten especialment simpàtics, perquè només són divisibles per 1 o per si mateixos, fet que als meus ulls els atorga carisma i personalitat: els nombres primers són diferents de la resta, uns solitaris que no acaben d´encaixar del tot a la societat, com suggeria Paolo Giordano. Però no es tracta d´un nombre primer qualsevol, no senyor, el 17 és també un nombre primer de Mersenne i això el fa encara més atractiu, perquè actualment, tot i que els nombres primers són infinits, l´ésser humà només coneix 49 nombres primers de Mersennei l´ultim d´ells, descobert al 2016, té 22 milions de dígits!. El 17 és també un nombre primer de Fermat i un número de Leyland.  Dit això, no us sembla que el número 17 és realment especial?

El cas és que, gustos numèrics a part, estrenem un nou any que com tots els anteriors, esdevindrà irrepetible, així que el meu propòsit és aprofitar l´any 2017 al màxim i per això he decidit aplicar a la meva vida quotidiana els conceptes Wu wei i  Lasciare andare.

Voleu saber en què consisteixen el Wu wei i el Lasciare Andare?

A la vida se´ns generen moltes situacions, unes les podem viure i resoldre de manera "fàcil" i "natural", però hi ha unes altres que se´ns imposen i no ens agraden, o que no depenen de nosaltres, o que en realitat no sabem si arribaran a succeir, o que no les podem controlar o que no serveix de res intentar resoldre-les perquè en realitat la solució no està a les nostres mans. Per tant, a aquestes situacions no els hauríem de dedicar ni un sol pensament que ens resti temps o energia. Com enfocar doncs aquestes situacions no desitjades? Wu wei és un concepte important en la filosofia taoista que postula que la manera més encertada d´enfrontar les situacions, qualsevol situació, és no actuar, tot i que això no és sinònim de no fer res.