Una carta per a TU

Ara que he passat els cinquanta i les he vist de molts colors, crec que començo a entendre de què van algunes coses, i és per això que m’he decidit a escriure’t quatre ratlles que podrien ajudar-te a tenir una bona vida. 

En primer lloc, penso que parlar de la vida és parlar de la cooperació. Així que si mantens una actitud de cooperació envers els altres, la seva vida i la teva seran millors, perquè per viure una vida plena, necessitem viure en comunitat: els humans som éssers socials per naturalesa, i la nostra evolució ens ha fet dependents de la comunitat. Així, necessitem els altres per créixer, per aprendre, per compartir, per estimar... vivim millor quan cooperem entre nosaltres, quan compartim objectius i tenim cura els uns dels altres. Pensa que, com diu Harari, allò que diferencia els humans d’altres espècies no és només la intel·ligència o la capacitat de comunicació, sinó la capacitat de creure en ficcions compartides -construccions imaginades en les quals decidim creure-hi col·lectivament, com la religió, les lleis, els drets humans, els diners, les nacions...- i la capacitat de cooperar en grups molt grans i complexos, més enllà de la proximitat familiar o les amistats. 

De fet, aquesta capacitat de compartir ficcions i cooperar en grans grups, amb gent que no coneixes o no has vist mai, són unes de les claus fonamentals per entendre l’èxit evolutiu de l’Homo sapiens-. I si, potser em diràs que hi ha altres espècies  -com les abelles, les formigues o els llops-, que també cooperen, però ho fan en grups limitats, a nivell de rusc, de formiguer o de ramat, i sovint per motius molt concrets de supervivència; mentre que els humans ens podem unir per construir una catedral; per defensar l’escola pública, el dret a l’autodeterminació o els drets humans; per celebrar unes olimpíades… (malauradament, també ens podem unir per lluitar els uns contra els altres, però avui no et vull parlar d’això). 

La relació entre la cooperació i la necessitat humana de viure en comunitat és fonamental per entendre com funciona la nostra espècie: els humans necessiten viure en comunitat, no només per sobreviure sinó per viure millor, més plenament. I el que fa possible la convivència en grups tan grans i complexos és la capacitat de crear i creure en relats comuns, perquè aquestes ficcions compartides (cultura, religió, diners, lleis...) actuen com a normes invisibles i regulen la nostra manera de comportar-nos en societat -per exemple, dues persones que mai s’han vist cooperen perquè ambdues creuen en el sistema legal, en l’euro, etc-. Per tant, la comunitat crea ficcions i creu en elles; i, alhora, les ficcions compartides reforcen la comunitat, creant vincles entre les persones, i donant sentit i cohesió a la comunitat. 

Ara bé, el fet de viure junts per viure millor implica que tothom sigui lliure de ser, què tothom pugui tenir els mateixos drets i les mateixes oportunitats socials i que ningú no sigui exclòs ni discriminat. I és per això que vull explicar-te la meva visió de la llibertat, del republicanisme i de la democràcia, perquè considero que aquests conceptes poden ajudar-nos a construir una societat més justa, més lliure, més igualitària i més inclusiva. 

Quan et parlo de llibertat, no parlo d’absències de normes i de fer el que et doni la gana, sinó que et parlo de la llibertat inspirada en el pensament republicà, de la llibertat com a no-dominació. Et parlo de la llibertat que ens permet viure en una societat on ningú estigui sotmès a la voluntat arbitrària dels altres, on ningú pugui venir a controlar-te, dominar-te o imposar-te el que a ell li vingui de gust sense el teu consentiment. Coincideixo amb moltes doctrines filosòfiques en considerar que la llibertat real és aquella que et permet tenir capacitat efectiva d’actuar i decidir; i això només és possible quan en una societat hi ha igualtat d’oportunitats real; quan els recursos es distribueixen d’una manera justa i quan, des de les institucions, es vetlla per aquesta no-dominació. Per tant, per garantir que la gent gaudeixi de llibertat real, caldrà que la societat tingui lleis justes, institucions democràtiques i igualtat d’oportunitats per a tothom -no podrem parlar de llibertat si una part de la societat pateix discriminació, marginació o vulneració dels seus drets-. 

De la mà de la llibertat i de bracet de la convivència, et toparàs amb el republicanisme, que és una manera de pensar la política amb una llarga tradició a Occident, que posa al centre la llibertat com a no-dominació i la vida en comunitat, entenent també que la llibertat no és només individual sinó que dependrà de les condicions polítiques i socials del nostre entorn. Així, una societat republicana ha de garantir que tothom pugui participar en les decisions col·lectives, que les institucions protegeixin els drets de tothom i que ningú no tingui poder excessiu o arbitrari sobre els altres. Recordes que al començament t’he dit que per tenir una vida plena necessitem ser lliures i necessitem viure en comunitat? Doncs és per això que el pensament polític republicà, especialment en el seu vessant cívic, em sembla una forma de pensar que ens ajuda a tenir una bona vida. 

Arribats a aquest punt, et vull parlar de la democràcia, concepte que hauràs sentir nomenar una infinitat de vegades i que, segurament, relaciones amb les eleccions i les campanyes electorals. Però jo vull anar més enllà d’aquesta visió reduccionista, així que et parlaré de la democràcia entesa com una pràctica quotidiana, ètica i relacional, arrelada en la manera com convivim, deliberem i ens reconeixem mútuament com a iguals... és a dir, parlarem de la democràcia, basada en una tradició filosòfica, com a forma de vida col·lectiva i com a cultura cívica. 

Veuràs que, a priori, la democràcia és un sistema polític on el poder resideix en el poble; però també és una manera de viure junts, de reconèixer l’altre com a igual en dignitat i en capacitat de judici moral; de relacionar-nos; dialogar; escoltar; respectar les diferències; prendre decisions i cercar el bé comú. La democràcia ha de ser un sistema obert, per poder ser revisada i millorada, i en aquest procés de revisió i crítica, nosaltres, els ciutadans, hem de jugar un paper fonamental. Així, una democràcia autèntica i en forma, serà aquella que promogui la igualtat, lluiti contra les discriminacions, generi espais de participació real i drets efectius per a tothom, i garanteixi les condicions materials i simbòliques perquè tothom pugui participar realment, i no només formalment. A més, si hi penses, t’adonaràs que la democràcia també és una d’aquelles ficcions compartides que hem esmentat abans: la democràcia no té una existència material pròpia, però respon a un relat comú, a un acord col·lectiu que existeix perquè milions de persones hi hem volgut creure. Això significa que la democràcia funciona perquè les persones pensem que és un sistema que facilita la cooperació social i política, perquè creiem en les seves normes i reconeixem les institucions que se’n deriven... però si aquesta creença col·lectiva s’ensorrés, la democràcia deixaria de resultar-nos útil. 

A mesura que et facis gran, et preguntaràs sovint si realment la democràcia funciona, així que m’avanço i m’atreveixo a donar-te una resposta: la democràcia no sempre funciona perquè no és perfecta; però, d’entre tots els sistemes polítics imperfectes, ha demostrat ser el millor per garantir una vida col·lectiva justa, lliure i igualitària. També et diré que la democràcia és un sistema complex, i perquè funcioni eficaçment, cal que tothom hi cregui, que hi participi, que ens eduquem en valors democràtics i, sobretot, que lluitem plegats contra les desigualtats socials i les discriminacions que limiten la llibertat de moltes persones. 

Quan parlo de desigualtat social em refereixo a l’existència de diferències en l'accés a recursos, oportunitats o drets entre persones o grups socials -per exemple, accés desigual a l’educació segons el barri on vius o tenir més esperança de vida segons la teva classe social-. La desigualtat pot ser legal (diferències de sous entre treballadors de diferents sectors -la qual cosa és injusta, perquè no es basa en criteris equitatius, però està permesa per la llei-) o il·legal (si una empresa paga menys a una dona que a un home per fer la mateixa feina, està vulnerant la llei). I quan parlo de discriminació, t’estic parlant de mantenir un tracte injust o desfavorable cap a una persona o grup de persones, per raó de gènere, origen, religió, orientació sexual, color de la pell, origen cultural, classe social, discapacitat... la qual cosa sempre és injusta i gairebé sempre il·legal (bé, segons el país on et trobis), perquè les discriminacions vulneren drets fonamentals de les persones, com ara negar l’entrada a un local a una persona per ser migrant, no contractar algú pel fet de ser dona o menysprear algú pel fet de ser dona, ser gai, ser negre... Per desgràcia, massa sovint, les desigualtats socials i les discriminacions són estructurals, i poden continuar existint malgrat que hi hagi democràcia. A més, la discriminació pot generar o agreujar encara més les desigualtats i, alhora, trencar la cohesió social i limitar la llibertat real de les persones, perquè si una dona no pot accedir a les mateixes oportunitats que un home, no és lliure... i resulta que les dones són la meitat de la població mundial, la qual cosa significa que la discriminació per raó de gènere resta drets i llibertats al 50% de la humanitat, una veritable barbaritat. 

La democràcia només pot ser forta si tothom se sent part de la comunitat, i per això, hem de poder transformar les normes socials i les condicions materials i institucionals, que generen desigualtats i discriminacions, fins a aconseguir la seva erradicació. Per això, les democràcies contemporànies tenen el repte de crear formes de convivència que permetin una millor gestió de la diversitat; introduir la perspectiva de gènere en les seves institucions; garantir una inclusió real i igualtat d’oportunitats reals per a tothom; impulsar la presència activa de les dones en la política i en la presa de decisions; detectar i corregir desigualtats entre homes, dones i altres identitats de gènere; visibilitzar les veus que han estat històricament excloses o marginades; i transformar les estructures de poder que perpetuen el patriarcat... perquè només així es podrà garantir una vida col·lectiva justa, lliure i igualitària per a tots i totes. 

Max, no sé si jo arribaré a veure totes aquestes transformacions fetes realitat, però confio que tu sí. O com a mínim, confio que siguis d’aquelles persones que lluiten per millorar la seva comunitat i cooperen amb els altres per construir un món millor, més just i més igualitari per a tota la humanitat, incloses les dones que tant de temps hem estat invisibilitzades. Desitjo de tot cor que estimis i siguis estimat, que no siguis sotmès a cap voluntat que no sigui la teva i que mai pateixis ni infringeixis desigualtat, exclusió, marginació o discriminació. 

Ara, el futur ja és vostre. Gaudiu-lo plenament. I aprofiteu el vostre temps a la Terra per millorar el llegat que us hem deixat. 

La teva mare

La teoria de la interseccionalitat. Per què l´eslògan "All Lives Matter" és racista? Per què seria il.l'ogic celebrar el Dia de l´Home?l

La interseccionalitat és una teoria que sosté que l'experiència d'opressió  o l’experiència de privilegi, es configura a partir de la interrelació entre diverses categories socials (eixos), com el gènere, l'ètnia, la classe social, l'orientació sexual, l'edat, la religió, etc.

El concepte interseccionalitat va sorgir dins del feminisme negre nord-americà a finals del segle XX, per entendre, des d’una perspectiva feminista i antiracista, la realitat de les dones negres, que patien una situació de discriminació: el punt clau era mostrar que aquests dos eixos (color de la pell i gènere), per separat, no podien explicar la situació de desigualtat d'aquestes dones, sinó que calia unir aquests dos eixos, per veure com aquests s’interrelacionaven, i donaven lloc a un tipus d’opressió concreta -tenint en compte que el fet d’incorporar la perspectiva antiracista, no restava importància a l’eix de gènere, sinó que ajudava a entendre’l millor, perquè permetia entendre les interrelacions entre colonialisme i patriarcat-. Així, en aplicar la teoria de la interseccionalitat, es va poder incorporar la mirada antiracista i postcolonial dins els feminismes, per analitzar i visibilitzar les desigualtats específiques que pateixen les dones migrades. 

La interseccionalitat contempla tant l’opressió com el privilegi, situant totes les persones en tots els eixos de desigualtat -tots tenim un gènere, una edat, un origen, un color de pell, etc, que ens afecten d'una manera o una altra a la nostra experiència-, per poder evidenciar les múltiples relacions que hi ha entre les diferents dimensions de les estructures de poder. Sense oblidar que tots nosaltres podem experimentar diferents posicions simultàniament i, alhora, que molts eixos de desigualtat venen donats, però d'altres poden anar canviant al llarg del temps (modificant la nostra posició dins dels eixos de desigualtat): 

• Per exemple, puc patir discriminació com a home negre, però alhora puc exercir opressió com a home cap a una dona. O puc ser una dona i sofrir discriminació per raó de gènere, però, alhora, puc exercir opressió com a dona blanca. 

• Hi ha eixos que venen donats -ser dona, ser blanca, haver nascut a Europa, etc-, i hi ha eixos que poden anar canviant: estar a l'atur o estar treballant; ser jove o ser adult; estar en edat reproductiva o no estar-ho; ser migrant o ser nacional; ser pobre o ser ric; estar casat o estar separat; tenir estudis o no tenir-ne... El fet que alguns eixos puguin anar canviant amb el pas del temps, provoca que nosaltres podem passar del privilegi a la discriminació/opressió, o a l'inreves, al llarg de la vida, ja sigui de manera gradual (per exemple, a mesura que envellim, deixem de tenir el privilegi de ser fèrtils, deixem de ser joves, deixem de tenir un cos normatiu, etc) o de sobte (hi ha una guerra i emigro a un altre país, on seré considerat un immigrant). Per tant, la nostra situació dins els eixos de desigualtat s'anirà definint segons els eixos que ens venen donats i segons els eixos generats per les nostres experiències.

El Black Lives Matter es va crear específicament per representar la lluita en contra del racisme que patien els negres a mans de les institucions racistes dirigides pels blancs. Angela Davis, referent del moviment d'alliberació afroamericà i de la lluita per canviar el sistema judicial estatunidenc, apunta que, amb l’eslògan All Lives Matter -moviment que va aparèixer com a resposta al Black Lives Matter i que, a priori, podria semblar més inclusiu-, s'intenta diluir dins una gran “majoria” -totes les persones del món-, els eixos específics que afecten a una “minoria” -les persones negres-, i, per tant, és un concepte que, d'una banda, nega la xenofòbia, i, d'una altra, reflecteix una visió de rebuig i ignorància cap al racisme. Com si aquest no existís. Com si les persones negres no haguessin viscut durant segles l'opressió de les persones blanques, pel sol fet de ser negres. O com si les persones negres no poguessin reivindicar els seus drets com a col·lectiu, enfront de la discriminació i la desigualtat específica que pateixen, i s'haguessin de fusionar dins del concepte universal de “totes les vides”, perdent així l'essència de la seva lluita i les seves reivindicacions.

L'All Lives Matter, com a moviment/eslògan que abastaria totes les persones del món, estaria negant el problema, específic i estructural, que pateix la comunitat negra, tot igualant la situació de negres i blancs; a més, implicaria que la vida de totes les persones corre el mateix perill davant la violència policial, quan està demostrat que no és així, perquè als EUA, i a altres llocs del món, tens un percentatge molt més alt de patir violència policial i morir a mans de les forces de seguretat, si ets negre -o indígena, o llatí-. Per tant, no és que totes les vides no importin igual, sinó que, actualment, les vides de les persones negres corren més perill davant la violència policial, i això és el que denunciava el Black Lives Matter.

De la mateixa manera, us aviso, cauen en aquest parany totes aquelles persones que, quan arriba el dia de la Dona, es queixen en veu alta dient que els homes no tenen un dia dedicats a ells i que això si és discriminació; o aquelles persones que, quan arriba el Dia Internacional de l'Orgull LGBTIQ+, es queixen que els heterosexuals no tenen un dia dedicats a ells. Que sapigueu que, històricament, els "homes", com a col.lectiu, no han patit cap discriminació ni han sofert opressió pel fet de ser homes -encara més, resulta que ser "home" et situa, directament, a l'eix dels privilegis-, mentre que les dones si han patit opressió, i en continuen patint, pel fet de ser dones; que sapigueu que els "heterosexuals" del món, com a col.lectiu, no han patit cap discriminació ni han sofert opressió, pel fet de la seva orientació sexual -encara més, resulta que ser heterosexual et situa directament a l'eix dels privilegiats-, mentre que les persones LGBTIQ+ han sofert i continuen sofrint opressió i discriminació pel fet de ser-ho i, fins i tot, a molts llocs del món, ser LGBTIQ+ es considera il.legal i hi ha persones d'aquest col.lectiu que han hagut de fugir dels seus països per por, amenaces o agressions.

 

Penseu també que, quan el col.lectiu de dones de tot el món -o sigui, la meitat de la població del planeta- reclama igualtat, no pretén que els homes renunciïn als seus drets, sinó que el que pretén és que els homes renunciïn als seus privilegis, perquè tenir privilegis per damunt d'altres persones, no és quelcom innat en l'ésser humà, sinó que és una construcció social i ideològica -el patriarcat és un sistema social basat en la jerarquització, en el poder i en la dominació dels homes sobre les dones, però, evidentment, no és una qüestió essencial a la naturalessa de l'ésser humà-.

  

De manera que abans de queixar-te absurdament, pensa bé el que diràs. Perquè a la cúspide de les persones que gaudeixen de més privilegis, trobaríem: els homes, masculins, blancs, joves, heterosexuals, europeus, de classe alta, amb estudis, no migrants, que pertanyen a una religió majoritària, que són persones CIS, que estan sans, que són físicament normatius i atractius.... 

El llegat de Händel: talent, creativitat i intuïció

Per qüestions que ara no venen a tomb, recentment vaig estar llegint sobre Händel i en vaig descobrir moltes coses interessants. En primer lloc, per situar-vos, i per si us esteneu esprement el cap intentant recordar qui era Händel, us diré que és el compositor de l’oratori “El Messies”, que té com a peça principal “l’Al·leluia”, que tots heu escoltat, si o si, ressonant com un tro, ja sigui marcant l’arribada de Nadal o al teatre, a cerimònies, en anuncis o en pel·lícules, com ara “Viridiana” (1961) de Luis Buñuel; i també és qui, l’any 1727, creà quatre himnes per a la coronació de Jorge II, i entre ells, la cançó "Zadok, the priest", que des d’aleshores s’ha utilitzat a totes les coronacions del Regne Unit -així, a priori, potser no us sona gaire, però, i si us dic que l'himne de la UEFAChampions League s´ha inspirat en aquesta peça barroca?

Bé doncs ara que estem situats, comencem. Durant els segles XV-XVI, a Europa es va desenvolupar el Renaixement, un moviment artístic i cultural que marcarà el pas de l'edat mitjana a l'edat moderna, i que es va caracteritzar per una recuperació de l'antiguitat clàssica i un ressorgiment de l’interès pel coneixement, la cultura i l’art. Van ser el mateixos artistes i literats d’aquests segles els que es van adjudicar el terme de renaixentistes, amb la voluntat d'allunyar-se de la metafísica dogmàtica de la societat medieval i atorgar el protagonisme a l’humanisme. Però, posteriorment, els pensadors de la segona meitat del S. XVIII, van adoptar pejorativament el terme “barroc”, al·legant que en el període que ens ocupa, l’art era quelcom grotesc, excessiu i extravagant. Actualment, però, els revisionistes del barroc han retornat a aquest estil el valor que es mereix, la paraula “barroc” ha perdut el seu significat denigrant i es considera l’art Barroc com un estil continuador del Renaixement, que es contraposa a l’estil sobri del Renaixement clàssic i que ens parla d’una època (1600 a 1750), dotada d’una vitalitat extraordinària i, alhora, plena de contrastos i contradiccions. Podríem dir doncs, que el Barroc serà un estil integrador de totes les arts, que cercarà, per damunt de tot, persuadir al públic en totes les expressions artístiques, per mitjà de l’apel·lació als sentits; la riquesa sensual; i la creació de tensió fins a conduir l’espectador a un clímax dramàtic. En aquesta època a més, tindran lloc grans innovacions tecnològiques que dotaran els instruments de més recursos, que seran aprofitats pels compositors per fer evolucionar la creativitat i la concepció de la música instrumental (que s’independitzarà de la música vocal). La màxima esplendor del Barroc musical es produirà de la mà de les produccions de Vivaldi, Bach i Händel. Però nosaltres ens enfocarem en Händel.

A grans trets, Georg Friedrich Händel (1685-1759), va ser un compositor britànic nascut a Alemanya, geni de la música occidental i universal. El seu llegat, síntesi dels estils musicals alemany, italià, francès i anglès de la primera meitat del S. XVIII, inclou 43 òperes i 26 oratoris. Però com es va convertir Händel en un dels compositors més influents del seu temps? Händel era un home extravertit, amant de la teatralitat, de la vida mundana, del menjar i del beure; i posseïdor d'un gran esperit comercial, que va saber adaptar la seva obra als gustos del seu temps i va incorporar al seu art les diferents tendències musicals de l’època, aprenent a compaginar diferents estils del Barroc segons l’ocasió. Una mostra de la seva excepcionalitat radica en el fet que és el primer compositor que dirigeix la seva música al públic en general, cercant satisfer els seus gustos, en comptes de cercar l’aprovació de la noblesa i dels mecenes, com era habitual. Això significa que es va convertir en un empresari, que sempre va treballar per a ell mateix, per a les seves companyies o pels teatres que va dirigir, alternant etapes de grans èxits amb etapes de penúries econòmiques -malgrat alguns fracasos comercials, Händel va ser, en general, un compositor exitós, reconegut i admirat pels seus contemporanis, tot i que també va mantenir certes rivalitats amb altres propietaris de teatre-. Händel mai va formar part de cap orde religiós com Vivaldi, ni va treballar només al servei de la noblesa, com Bach-, de manera que va aconseguir viure per i per a la música.

Retrat de Händel (c. 1736), per Thomas Hudson (Extret de la WEB de la Secretaria de Cultura d’Argentina)

Format musicalment a Alemanya, un cop obtingué el domini de tots els gèneres musicals, marxà a Itàlia per treballar com a mestre de capella al servei del príncep de Hannover, qui, el 1714 es convertiria en el rei Jorge I de la Gran Bretanya. Händel va acompanyar el rei Jorge I a Anglaterra i va esdevenir el mestre no oficial de la música Real. Händel va viure a Londres, immers en els ambients cortesans i burgesos, durant gairebé cinquanta anys (obtenint la nacionalitat britànica el 1727), i és en aquesta ciutat on obté un ampli reconeixement social i aconsegueix el seu prestigi com a compositor, seduint el públic anglès que, ben aviat, l’encimbellarà com a músic nacional. Durant uns anys, Händel es dedicà prolíficament a compondre òperes italianes, entre elles, “Rinaldo” (1710), “Ottone” (1723) i “Giulio Cesare” (1724), que destacaven per les seves textures orquestrals complexes, per la representació de personatges emocionalment profunds i pel seu virtuosisme vocal. Però quan el públic va anar perdent l’interès per les seves òperes, evidenciant la crisi de l’òpera italiana, Händel es centrà en la creació d’un oratori anglès -la seva gran aportació a l'oratori serà el tractament del cor, que esdevindrà l’autèntic protagonista dels esdeveniments-.

Però, què fa que Händel sigui tan excepcional? Per destacar la genialitat händeliana, agafarem com exemple tres versions de la seva música: la sarabanda de l'òpera “Almira”, que ens brinda una melodia melangiosa i emotiva que captiva l’audiència des de la primera nota; l'ària "Lascia la spina, cogli la rosa", que pertany a l'oratori “Il triomfo del Tempo e del Disinganno” -obra d'insòlita modernitat-, és una melodia serena, plena d'expressivitat, que commou l’oient i el convida a contemplar la bellesa en el seu estat més pur; i l'ària "Lascia ch'io pianga” de l'òpera “Rinaldo”, que remou l’ànima de tothom que l’escolta a causa de la seva melodia dolça i melangiosa. Doncs bé, les dues àries comparteixen la mateixa música, però tenen un text diferent; i la melodia original d’ambdues, s’extreu d'una sarabanda de l'òpera "Almira" la primera òpera de Händel estrenada el 1705 a Hamburg. Això significa que dos anys després d’Almira, el compositor reutilitzà part de la música de la sarabanda per a l'ària “Lascia la spina, cogli la rosa” (1707), peça escrita durant el seu període italià, que forma part del seu primer oratori i on Händel intenta demostrar el caràcter efímer dels plaers mundans. Més tard, el 1711, reutilitza novament aquesta música i li posa una nova lletra per l’ària “Lascia ch’io pianga”, que forma part de l’òpera “Rinaldo” -primera òpera de Händel destinada al públic anglès-. El fet de tenir la mateixa melodia i esquema, però diferent text, és una tècnica de composició musical basada en el reciclatge musical, anomenada contrafactum, que s’utilitzà habitualment al Barroc perquè permetia als compositors compondre un gran nombre d'obres en molt poc temps -com heu pogut comprovar, Händel tenia experiència en aquesta tècnica-.

I ara, fixem-nos en “Rinaldo”. És una òpera de tres actes -estructura habitual en les òperes de Händel-, escrita en poques setmanes, que narra l'amor entre el guerrer cristià Rinaldo i Almirena, basant-se en el poema èpic “La Jerusalem Alliberada” de Torquato Tasso. En la seva estrena, comptà amb la interpretació de dos famosos castrati de l'època, fet que contribuí al seu gran èxit. I aquí faig un incís: qui són els castratis?

Per explicar l’origen i el paper dels castrati durant el Barroc, ens remuntem als anys que el conreu de l'òpera arribà a la cort de Nàpols, on treballava Alessandro Scarlatti (1660-1725) com a director musical. Autor prolífic, Scarlatti va contribuir a la consolidació de l'òpera seria, amb l'establiment de l'ària da capo i la moda del bel canto, un estil operístic que atorgava una especial importància a l'elegància de la línia melòdica. El belcantisme afavoria el lluïment dels cantants, que aprofitaven les cadències de les àries per a demostrar de manera lliure el seu virtuosisme vocal. Els papers femenins els cantaven els castrati, homes que havien estat castrats de petits amb la intenció que, quan arribessin a la pubertat, poguessin conservar la tessitura aguda de la veu amb la potència d'un cos desenvolupat. Aquesta pràctica aberrant, consistent a desposseir els nens dels seus atributs masculins, ja apareix documentada l'any 1565 a la Capella Sixtina: com que l'Església prohibia l'entrada de la dona als cors i als escenaris teatrals, els castrati s'encarregaven d'interpretar les veus agudes. Durant el Barroc, els castrati van esdevenir veritables divos, precursors de les rockstars i els ídols mediàtics actuals, i allà on actuaven, despertaven la passió de tota mena de públic, com un fenomen fan del Barroc.

Bé, reprenent el fil, us diré que amb el temps, “Rinaldo” esdevindrà una obra de concert molt popular i al llarg del segle XX, les seves reinterpretacions seran constants. Així, per exemple, l'ària “Lascia ch'io pianga” s’inclourà en la pel·lícula “Farinelli il castrato” (1994) de Gérard Corbiau, aconseguint commoure i emocionar a l'audiència actual -no us perdeu aquesta pel·lícula, que us transportarà directament al Barroc i us permetrà escoltar unes àries precioses. Penseu que per recrear la veu del castrati protagonista, Farinelli, es van barrejar digitalment les veus de la soprano polonesa Ewa Malas-Godlewska i del contratenor nord-americà Derek Lee Ragin-.

Fotograma extret de la pel.lícula ““Farinelli, il castrato” (1991) de Gérard Corbiau

El fet que una sarabanda serveixi com a base per a dues àries posteriors (cadascuna amb un missatge líric diferent de gran qualitat musical); el fet que Händel dominés a la perfecció els diferents estils musicals i readaptés algunes de les seves obres per atendre les tendències del moment; el fet que intentés treballar només per a ell mateix com a empresari musical/teatral; així com el fet que estrenés “Rinaldo” amb la col·laboració de dos castratis famosos, no us fa pensar que el compositor era, com a mínim, una persona extraordinàriament creativa, versàtil i innovadora? El cert és que Händel va tenir el talent, la intuïció i l'agudesa necessària per a donar al públic el que aquest requeria i per això va aconseguir crear un tipus de música captivadora i atemporal, que ha acabat arrelant a la cultura popular europea.

A banda de la seva feina com a compositor d'èxit i empresari musical, Händel, que morí sense fills, era un home generós, un veritable filantrop, que va crear un fons destinat als músics en declivi i a les seves famílies; va oferir concerts de caràcter benèfic;  i va recaptar i donar importants sumes de diners a l'hospital d'infants abandonats de Londres (el Foundling Hospital). En el seu testament, Händel es va recordar de moltes persones (familiars, amics, gent que treballava al seu servei, músics, etc), i també va incloure la institució Foundling Hospital de Londres, a qui va llegar la partitura del famós oratori "El Messies".

A principis d’abril de 1759, en acabar una representació de "El Messies”, Händel, malalt i cec, caigué desmaiat i ja no es va tornar a aixecar. Al cap d’uns dies, el 14 d’abril, va morir al seu domicili londinenc. Amb Händel, i amb Bach, acabarà el Barroc i començarà una nova etapa per a la música.

El Pont del Petroli

Amb aquest nom, els badalonins ens referim al pantalà que l’antiga empresa CAMPSA va construir a la platja de la ciutat l’any 1965, per a la descàrrega de productes petrolífers des dels vaixells cisterna. La singular estructura, ubicada al front marítim, just al costat de la fàbrica modernista Anís del Mono, s’endinsa 235m en el mar i recentment ha esdevingut un mirador privilegiat del litoral badaloní, la base d'una estació oceanogràfica d'ús científic i un símbol icònic de la ciutat. Però com ha estat possible la transformació de senzilla estructura d,abastiment a pont emblemàtic i patrimoni industrial de la ciutat en poc més de cinquanta anys? 

El Pont Petroli va tenir un paper important en el desenvolupament industrial de la zona, quan nombroses fàbriques van ocupar part de la façana litoral badalonina i l’activitat tradicional de la pesca quedà relegada a un segon pla. El primer “pont del petroli” va aparèixer l´any 1879, quan la companyia Suari i Canals va construir una petita refineria de petroli amb un petit moll de fusta per descarregar el petroli dels vaixells.

“Pont del Petroli” de Suari i Canals (el curt) i Pont del Petroli de CAMPSA ( el llarg i l´actual). FOTOGRAFIA extreta de la WEB Visita Badalona: https://visitabadalona.com/pont-del-petroli/

Més tard, el 1965, la Campsa va construir una nova estructura, d'acer i formigó, al costat del pont de Suari i Canals -que ja no era de fusta, sinó que havia estat substituït per un moll de formigó-. Durant uns quants anys tots dos ponts va conviure, fins que el 1986, la Campsa anuncià que en el termini de cinc anys desmantellaria els pantalans de la platja perquè no s,utilitzaven. Finalment, es va enderrocar el pont petit i el més gran va continuar dempeus, però fou abandonat l'any 1990. Al paralitzar-se la funció industrial, el fons marí de l´entorn es va anar regenerant i entre els pilars del pont, que van actuar com a biòtops, van aparèixer un nou ecosistema amb una considerable biodiversitat de flora i fauna submarina i el lloc va esdevenir la principal zona de submarinisme de la ciutat.

Quan l'empresa propietària del pantalà demanà novament els permisos per enderrocar-lo, una forta pressió popular, liderada pel veí Josep Valls, inicià una lluita per la conservació d'aquesta estructura, argumentant el seu valor patrimonial i ambiental. Aquesta lluita veïnal va durar set anys i va tenir el suport dels ciutadans, del col·lectiu de submarinistes, dels amics del Pont del Petroli i dels mitjans de comunicació locals. Les mobilitzacions van tenir èxit, i l'any 2001, el consistori badaloní va sol·licitar el títol de “Pont” al Ministeri de Medi Ambient per evitar la seva destrucció.

L’any 2003, el pont passa a ser propietat de l'ajuntament, i després de diferents etapes de restauració, s'obre al públic l’any 2009, habilitat com a passeig-mirador i estació oceanogràfica. D'aquesta manera, el pont reconverteix els seus usos originals, passant de ser una estructura amb ús comercial, propietat d´una empresa privada dedicada a una activitat fabril que en el passat havia contaminat les platges badalonines, a convertir-se en un passeig-mirador, estació oceanogràfica, patrimoni industrial, i símbol dels nous temps on, reivindicant el seu passat marítim, Badalona es torna a obrir al mar. Pel seu valor simbòlic i identitari, el pont ha esdevingut: emblema de la ciutat; punt turístic de la zona; patrimoni cultural, en el sentit de propietat col·lectiva i element icònic de la ciutat: van ser diferents agents socials (veïns, mitjans de comunicació, associacions), els qui van prendre la decisió d,incorporar el pont al patrimoni industrial municipal; i memòria col·lectiva - tots els badalonins tenim records i memòries a l'entorn del Pont del Petroli-. Per la seva singularitat, el pont també s'ha convertit en un punt de rodatge habitual d'anuncis publicitaris, vídeos musicals i pel·lícules.

Des de la seva inauguració, el pont ha anat incorporat nous elements artístics/culturals, com ara l´escultura de l'Anís del Mono de Susanna Ruiz, dedicada a la històrica fàbrica; una placa de reconeixement dedicada al Josep Valls; visites guiades del Museu de Badalona al pont per donar a conèixer el passat i el present del front marítim de la ciutat; o la transcripció d'uns dels darrers poemes d'en Jordi Sarsanedas escrit després de visitar el pantalà - els espais escrits són, també, llocs de memòria col·lectiva-.

L'any 2020 el temporal Glòria va espinyolar el pont, partint-lo i separant-lo de la plataforma final, motiu pel qual, tres anys després, encara roman tancat al públic. Les obres de reconstrucció començaran l´any vinent i per decisió ciutadana en consulta popular, la plataforma final del pont serà circular, en lloc de ser quadrada com l'original. Així mateix, dades recentment enregistrades a l´estació oceanogràfica del pont indiquen que la qualitat del fons marítim s'ha anat deteriorant, per la sobreexplotació d´activitats aquàtiques a la zona, les deixalles i la presència d'espècies invasores en aquest entorn.

Si una bona gestió patrimonial implica, entre d'altres, la conservació del patrimoni perquè perduri en el temps; l'ús i gaudi del patrimoni per part de la ciutadania; i la promoció i difusió cultural de l´element patrimonial com a font de coneixement; sembla que el consistori municipal no està fent prou bé les coses i potser s'hauria de repensar l'actual model de gestió patrimonial del Pont del Petroli, per tal d'assegurar la seva preservació, i que tothom, present i futur, el pugui conèixer i gaudir. A més, entre nosaltres, preferiria que l'Ajuntament deixés de muntar cons de llum gegantins al Nadal i restaurés, d,una vegada per totes, el nostre Pont del Petroli.

 “Pont del Petroli” any 2016, abans del temporal Glòria. FOTOGRAFIA extreta del Blog Fita de Xavier Pujol: https://xavierpujolguarro.blogspot.com/2016/12/el-pont-del-petroli.html

 

Sinead O´Connor, 1966 - 2023: nothing compares to you.

A l´any 1990 jo era un adolescent, intensa i somiadora com qualsevol altre adolescent, i des del primer moment que la vaig escoltar, vaig deduir que la cançó, Nothing compares to you, inclosa a l’àlbum “I Do Not Want What I Haven't Got” de la Sinead O´Connor, estava dedicada a un amor romàntic no correspost, a una ruptura sentimental o a un clàssic desamor i me la vaig fer meva. Però de seguida vaig saber que no. Que en realitat, en aquesta versió de la cançó, originalment escrita i gravada per Prince el 1984, la Sinead O´Connor expressava la fúria, el dolor i la devastació que va sentir en perdre la seva mare quan encara no tenia vint anys, i aleshores, encara em va impressionar més la seva manera d´interpretar-la, perquè era evident que aquesta cançó la removia a ella i que, cada cop que la cantava, tenia la capacitat de remoure´ns a tots, fins al punt que, estic convençuda, mai ningú no ha sabut interpretar i transmetre el dolor de la pèrdua tan magistralment com ho va fer la Sinead a Nothing compares 2 U.

Durant un temps vaig estar obsessionada amb aquesta balada de bellesa melancòlica i amb els ulls verd pàl·lid de la noia que la cantava. Em vaig aprendre la lletra, la vaig traduir i mirava hipnotitzada el videoclip una vegada i una altra -els més joves no ho sabeu, però va haver-hi un temps que la gent passava hores davant la tele mirant vídeos musicals i, fins i tot, quedàvem a casa d,algun amic per veure vídeos plegats-. Crec que, com a molta altra gent d,arreu del món, l,icònic videoclip de la Sinead se´m va quedar gravat a foc a la memòria: la seva veu electritzant; la seva cara preciosa en primer pla; els seus ulls penetrants fixats a la càmera o abaixats quan l,emoció la desbordava; la seva estètica i els cabells tallats al zero; la seva figura prima i esfilegassada reflectida al Sena; el seu caminar desolat pel parisenc parc de Saint-Cloud, arrossegant el seu abric negre entre escultures antigues de marbre blanc; les seves llàgrimes...

La lletra de Nothing compares 2 U, expressa amb exactitud aquell buit que segueix a la pèrdua dolorosa d´algú estimat, que tots hem experimentat o experimentarem en alguna ocasió, i la cançó ha esdevingut una de les millors interpretacions vocals de tots els temps. Hi ha veritable dolor en la veu de Sinéad O'Connor. Dolor, soledat i nostàlgia davant la impossibilitat de recuperar un temps que saps que no tornarà. I ara que la Sinead ha mort, encara menys.

He de dir que després de Nothing compares 2 U no vaig seguir tan de prop com hagués volgut la carrera de la cantant i compositora irlandesa, però aquests dies he estat llegint articles i veient documentals sobre ella i crec que no s´ha valorat prou la Sinead O´Connor com a artista, perquè va ser víctima de la narrativa que les dones som molt complicades o estem bojes -no pot ser que la malaltia mental que sovint la va assetjar, desacrediti les seves reivindicacions, la seva música o les seves grans aptituds artístiques-. Hi ha molts artistes homes que també han patit malalties mentals, però no s´ha menystingut la seva carrera artística per aquest fet ni se´ls ha desacreditat com si es va fer amb l´artista dublinesa.

Així doncs, cada cop que escolteu les seves cançons, recordeu la O´Connor com una gran dona artista que ens ha deixat un important llegat. Una dona brillant dotada d,una veu celestial, poderosa, i una gran força interpretativa, que al llarg de la seva carrera va publicar deu àlbums d´estudi -tots ells d,estil molt diferent entre si i tots ells molt apreciats per la crítica especialitzada-; va compondre també grans cançons per sèries i cinema; va versionar amb èxit temes de grans artistes; va col.laborar amb artistes de renom i va participar en nombrosos concerts benèfics. Recordeu-la com una dona amb estil propi i una forta personalitat que va utilitzar el seu art per reivindicar-se. Una dona artista mare soltera de quatre fills. Una dona de cor rebel, desafiant, oberta, inconformista, valenta, turmentada, controvertida, implicada, sincera. Una dona activista que va denunciar algunes de les aberracions comeses per part del clergat catòlic i el silenci al respecte de la mateixa església catòlica; o el racisme i la violència policial; o les embrutidores exigències del capitalisme; o les despietades estratègies de la indústria musical. Una dona que va tenir una relació complexa amb la fe i la religió, abraçant diferents creences al llarg de la seva vida. Una defensora del feminisme i de la comunitat LGBT. Una dona que sempre va parlar obertament sobre el seu dolor i sobre els seus problemes de salut mental. Una gran dona artista que va pagar un preu molt alt per la seva franquesa.

GETTY IMAGES

Cabo de Gata: Parc Natural del Cap de Gata

 

Policia de la moral?

Als vint-i-set anys tens la teva primera filla. L´embaràs és una mica complicat, no et trobés bé, i el part deu n´hi do, però finalment quan tens la teva nena als braços trobes que tot ha pagat la pena. I comença aleshores una gran aventura, la més bella història d´amor que has viscut mai. 

Triar entre donar-li pit o biberó, les primeres dents, les primeres passes, treure-li el bolquer, aconseguir que dormi d´una tirada tota la nit, les primeres converses, escollir l,escola... La teva petita va creixent i fa molts amics a l´escola, i decideix que també vol fer patinatge artístic, i estudiar anglès a una acadèmia i anar al cau els dissabtes i fer excursions i campaments a l´estiu. I es va fent gran i comença l,institut, i li ve la regla i ja no li agrada la roba que li tries, ni la música que escoltes, i sembla que ja no us enteneu. I es vol depilar el cos sencer, deixar-se créixer la  cabellera atzabeja fins a la cintura,  posar-se una arracada al nas i pintar-se la ratlla dels ulls ben negre. I fa el seu primer petó a un noi, però no t,ho explica fins que ja ha besat uns quants nois més. I sovint a casa us baralleu i es passa hores tancada a la seva habitació. I suspèn algunes assignatures i sembla que no està contenta amb res. Ja no t´admira, de vegades li fas nosa, però després et busca - i et buscarà sempre, perquè en el fons t´estima molt i necessita que l´acompanyis en aquest viatge complicat que és fer-se adulta-. I passa el temps, i ara ja no es vol depilar, es talla els cabells amb un estil pixie llarg i ja no es vol perfilar els ulls. Li agrada llegir, li encanta el cinema, les pelis de por i escapar-se amb els amics a la muntanya. No es separa del mòbil i ho grava tot, fa vídeos i penja fotos, i les edita i sovint, quan tafaneges d´amagades el que fa,  l,enveges una mica, perquè s,està construint un món molt bell al seu voltant, més ampli, més lliure del que vas construir-te tu. I sembla que la teva nina s,asserena, que ja sap més el que vol i et torna a voler al seu costat, i et demana consell quan discuteix amb els amics o quan vol demanar un canvi d´horari al xiringuito on treballa a l´estiu. I us passeu setmanes parlant abans de decidir què vol estudiar i el primer dia que va la universitat tu et sents vella i plena, tot a l´hora, orgullosa d,ella i de tot el que està aconseguint. Des de la finestra de la teva habitació, la mires enfilar el camí cap a l´estació i l,admires, enlluernada, embadalida, perquè ja és una dona independent amb opinió pròpia i un futur immens s,estén al seu davant. 

I un dia celebreu que fa vint-i-dos anys i feu moltes fotos fent broma amb les espelmes amb forma d,ànec  i després de desparar la taula, et diu que a la nit tornarà tard, perquè té assemblea a la universitat i després anirà a sopar a casa del seu "amic", un noi molt maco que ha conegut a classe. I un capvespre qualsevol, estàs asseguda al menjador, davant d´un capítol nou de la teva sèrie preferida i et truquen. Agafes el telèfon contrariada perquè t´emprenya que et molestin just ara que tenies un moment de pau per tu. I el que escoltes a l´altra banda de l´aparell, no ho entens, però se´t congela la sang i el teu cervell es bloqueja i sents un brunzit desagradable dins les oïdes, com en una distorsió del temps i de l´espai. La veu et repeteix que la teva filla està en coma. Pels cops, perquè l´han apallissat, per haver sofert tortures i amenaces... Qui? Com? No acabes d,entendre res. Però es veu que, el que sigui que li hagin fet, li ha provocat una parada cardíaca i ara està en coma a l,hospital. No ets capaç d´entendre el significat de les paraules. La veu però, continua parlant. Es veu que a la teva nina la detinguda la policia de la moral, perquè no duia prou ben recollits els cabells. L,han dut a comissaria i allà no se sap encara que ha passat exactament, però ha sortit dins d´una ambulància. Només aconsegueixes dir: En coma? Pels cabells? La policia de la moral?. Cap d´aquestes paraules té sentit per tu. No hi ha cap mena de lògica en tot el que t,estan dient. 

Al cap de tres dies, la teva filla morirà, sense haver despertat de l´estat de coma en cap moment. No et deixaran veure l´autòpsia i mai no sabràs que va passar exactament. Però el que està clar, és que ella és morta i que ja no li queda cap futur per endavant. No pots assimilar que hagi estat assassinada per dur els cabells mal recollits. Només tenia 22 anys!. No pots concebre cap societat, en lloc de l,univers, tan miserable, tan absurda i tan injusta. No té sentit. Per tu, ni per ningú. Al teu voltant, tot es fon en negre. I malgrat que ara encara no ho saps, la revolta que sents dins teu, s,acabarà contagiant al món sencer.

T,imagines que ets tu qui rebés aquesta trucada? T,imagines que assassinen la teva filla per dur els cabells mal amagats sota un mocador? T,imagines que devia sentir la Mahsa Amini en aquella comissaria? T,imagines que sent ara la seva mare? La gent que l,estimava? Què senten les dones al saber que la seva vida pot valdre menys que un vel mal col·locat i que qualsevol d,elles podria ser la següent?

Potser, pel lloc on vivim i el moment en què hem nascut, no som capaços d,imaginar-ho. Potser ens costa entrar dins d´aquest relat perquè ens sembla que Iran és un país i una cultura que ens queda molt lluny i, per tant, el que ha passat no ens pot passar a nosaltres. Potser pensem que l,islamisme i la religió de l,Islam no han tingut ni tenen res a veure amb nosaltres, obviant que, en nom del cristianisme també s,han comès els crims més terribles i menyspreables de la història de la humanitat. Potser això de la policia de la moral iraniana - coneguda com a "Gasht-e Ershad"-, unitat de les forces de seguretat que es dedica a revisar que la població civil compleixi les normes del codi de vestimenta islàmic al carrer -unitat que també opera a d,altres països islàmics- ens remet a la policia del pensament d´Orwell i a la seva novel·la distòpica "1984" i per això, pensem que no és possible que la vida hagi esdevingut encara més terrible que la ficció. 

Però per desgràcia resulta que si, que està passant, que estan matant persones per no pensar com dicten uns quants, per dissentir quan els retallen drets fonamentals, per voler ser i per voler ser lliures. Està passant que estan assassinant les dones que lluiten contra la imposició del hijab i contra la imposició de qualsevol símbol o norma religiosa. Estan passant que estan matant, davant dels nostres ulls, el poble iranià que es manifesta contra el règim per les seves llibertats... i potser, segurament, no sabem què fer, però com a mínim, no fem veure què és un afer intern provocat per trets diferencials, culturals i religiosos que s,han de respectar. No es pot ser imparcial ni tolerants amb l,excusa que així és la seva religió, perquè s,estan violant sistemàticament drets fonamentals, especialment els de les dones: dret a la vida; dret a no ser discriminada per raó de sexe, religió, opinió, etc; dret a no ser detinguda arbitràriament ni desapareguda; dreta a la llibertat de pensament, consciència, religió, opinió i expressió; dret a no ser sotmesa a esclavitud ni servitud, etc.

Moltes creiem que cap religió, cap imposició religiosa, pot legitimar la pèrdua o l,anul·lació dels drets humans i menys encara, justificar ni una sola mort, però s,ha de ser molt valenta per atrevir-se a sortir als carrers d´Iran a defensar aquesta creença, perquè t,estàs jugant la vida. T,has de sentir molt ofegada, molt mancada de drets i molt ultratjada, per exposar el teu cos a les bales i als arrests indiscriminats. I fer-ho sense el hijab. I cremar els vels en públic perquè representen la repressió i la manca de llibertat. I tallar-se els cabells públicament en senyal de protesta i solidaritat amb les altres. I penjar vídeos denunciant la situació -les protestes contra el règim iranià ja compatibilitzen desenes de morts i més d,un miler de persones arrestades que no se sap exactament on són-. 

Ara mateix és gairebé impossible conèixer exactament quina és la situació a l,Iran, degut, d,una banda, a les restriccions que imposa el Govern als periodistes i a les xarxes i, d´una altra, a les detencions dels que s,atreveixen a difondre el que està succeint. Per això, perquè aquesta revolució no quedi silenciada, parlem-ne, fem-ne difusió, reivindiquem que totes les dones arreu del món tinguin el poder d,elecció a les seves mans, perquè només quan les dones siguin lliures es podran construir societats lliures.

Edith Dekyndt  Indigenous Shadow WIELS Contemporary Art Centre, Brussels