Aquests dies, sense sorolls ni abraçades, no puc deixar de mirar cap dins i la condensació de mi mateixa és omnipresent. Viure i ja està. Deixar passar els dies. M,estic acostumant a reflexionar, imaginar i recordar, durant hores i hores. El meu cap fa salts en el temps contínuament, ara cap el futur incert ara cap el passat desdibuixat i de vegades m,assalten dubtes sobre què és real i que no ho és. Potser perquè la memòria és subjectiva i el cervell està programat per oblidar alguns records i fabricar-ne de falsos, si cal. També hi ha però, records amagats amb precisió que retornen quan no els esperes i t,agafen tan desprevinguda, que els obres la porta i els deixes passar, sense reticències. I és que com va dir Montserrat Roig, si hi ha un acte d,amor, aquest és la memòria. No oblidar algú o quelcom, és una mica seguir estimant.
El punt àlgid de la festa era el ball de la nit. Hi havia un dj que punxava música a una pista improvisada a l,explanada del davant de la masia. Allà sota la llum de la lluna plena, els convidats ballaven extasiats de bellesa, riures i immortalitat.
Jo havia anat amb un noviet d, aquells que per no res t,ignoren i et deixen de dirigir la paraula i ballava sola quan vas aparèixer i et vas plantar al meu davant per dir-me que era, amb diferència, la noia mes bonica de la festa. Reconec que aquesta tècnica per lligar era poc original, però em va semblar que ho deies de debò i l,estomac se,m va contraure de nervis dels bons, com quan reps la notícia que has tret un excel·lent en un examen difícil. Volia dir quelcom però no n,era capaç. Era molt insegura. Vaig somriure i vaig callar, però el teu nom se,m va instal·lar al vel de la boca. Tu, que no podies endevinar res del que jo pensava, em vas tornar el somriure i vas girar cua sense dir res més, suposo que decepcionat pel meu silenci.
Em vaig enretirar del ball i em vaig estirar a prop de la pista, sobre un llit inclinat de gespa molsuda, cap per amunt, amb les mans entrelligades sota el clatell, contemplant la lluna plena i rodona i aquella nit d, estiu meravellosa. Esperava que em busquessis. Si em tornaves a dir res, estava decidida a confessar-te que m,agradaves des del dia que no vas venir a esquiar perquè preferies esmorzar uns ous ferrats mentre llegies al sol d,hivern i, la imatge de tu llegint el diari per sota el teu serrell, em va perseguir tenaçment per totes les pistes cobertes de neu. Però no vas tornar. La nit va passar. La festa va acabar. I algú em va dir que t, havia vist abraçat a una noia de cabells vermells. Vaig suposar que ella devia ser la segona mes guapa de la festa.
Vaig continuar amb la meva vida de sempre. Coincidíem, molt de tant en tant, fins que un dia ens vam deixar de trobar.
Però jo, que crec en la relativitat del temps, en els senyals de l,univers i en que la realitat no existeix, sé que en un univers paral.lel, les coses van anar diferents aquella nit. I quan em vas dir que era, amb diferència, la noia mes bonica de la festa, jo et vaig confessar que a mi em semblaves, amb diferència, el noi més interessant. Tant, que el dia que em vas recomanar Una mujer dificil del John Irving, vaig córrer com una boja a comprar la novel·la per llegir-la d,una tirada i poder-la comentar amb tu quan et tornés a veure. En aquell altre univers, tots dos rèiem i xerràvem aturats al bell mig de la pista de ball. Feia molta calor i jo em notava la pell humida sota els cabells arrissats i quan em parlaves a cau d, orella un calfred em recorria el cos i se,m posava la pell de gallina. De sobte, vam restar callats un instant, expectants, mirant-nos als ulls, i aleshores, com si ho haguessin acordat en silenci, ens vam fer un petó dels llargs, d,aquells que multipliquen el desig i et transporten directament a la quarta dimensió.
En aquella altra versió de la realitat, em vas agafar de la mà i jo et vaig seguir, allunyant-nos de la gent i d,aquella peculiar música dels noranta. Vam estar junts tota la nit. I la següent. I l,altra. I moltes nits d,estius que van venir. De manera que em vaig estalviar tot un reguitzell de noviets rancis i estirats, d, aquells que et deixen de parlar quan s, enfaden per no res o et devaluen quan no actues exactament com ells voldrien.
En aquella univers paral·lel la meva vida ha estat diferent. Allà vaig aprendre a diferenciar el que no em convenia molt més aviat. Vaig deixar d,anar a esquiar quan no em venia de gust i vaig ballar només amb qui em donava la gana ballar.
En aquell univers paral·lel no estem confinats, la gent encara passeja pel carrer sense por agafats del bracet i esmorzen ous ferrats els diumenges al matí asseguts a la terrassa. I tu encara em recomanes llibres per llegir i jo encara els llegeixo ràpid pel plaer de comentar-los amb tu després.
