La teoria de la interseccionalitat. Per què l´eslògan "All Lives Matter" és racista? Per què seria il.l'ogic celebrar el Dia de l´Home?l

La interseccionalitat és una teoria que sosté que l'experiència d'opressió  o l’experiència de privilegi, es configura a partir de la interrelació entre diverses categories socials (eixos), com el gènere, l'ètnia, la classe social, l'orientació sexual, l'edat, la religió, etc.

El concepte interseccionalitat va sorgir dins del feminisme negre nord-americà a finals del segle XX, per entendre, des d’una perspectiva feminista i antiracista, la realitat de les dones negres, que patien una situació de discriminació: el punt clau era mostrar que aquests dos eixos (color de la pell i gènere), per separat, no podien explicar la situació de desigualtat d'aquestes dones, sinó que calia unir aquests dos eixos, per veure com aquests s’interrelacionaven, i donaven lloc a un tipus d’opressió concreta -tenint en compte que el fet d’incorporar la perspectiva antiracista, no restava importància a l’eix de gènere, sinó que ajudava a entendre’l millor, perquè permetia entendre les interrelacions entre colonialisme i patriarcat-. Així, en aplicar la teoria de la interseccionalitat, es va poder incorporar la mirada antiracista i postcolonial dins els feminismes, per analitzar i visibilitzar les desigualtats específiques que pateixen les dones migrades. 

La interseccionalitat contempla tant l’opressió com el privilegi, situant totes les persones en tots els eixos de desigualtat -tots tenim un gènere, una edat, un origen, un color de pell, etc, que ens afecten d'una manera o una altra a la nostra experiència-, per poder evidenciar les múltiples relacions que hi ha entre les diferents dimensions de les estructures de poder. Sense oblidar que tots nosaltres podem experimentar diferents posicions simultàniament i, alhora, que molts eixos de desigualtat venen donats, però d'altres poden anar canviant al llarg del temps (modificant la nostra posició dins dels eixos de desigualtat): 

• Per exemple, puc patir discriminació com a home negre, però alhora puc exercir opressió com a home cap a una dona. O puc ser una dona i sofrir discriminació per raó de gènere, però, alhora, puc exercir opressió com a dona blanca. 

• Hi ha eixos que venen donats -ser dona, ser blanca, haver nascut a Europa, etc-, i hi ha eixos que poden anar canviant: estar a l'atur o estar treballant; ser jove o ser adult; estar en edat reproductiva o no estar-ho; ser migrant o ser nacional; ser pobre o ser ric; estar casat o estar separat; tenir estudis o no tenir-ne... El fet que alguns eixos puguin anar canviant amb el pas del temps, provoca que nosaltres podem passar del privilegi a la discriminació/opressió, o a l'inreves, al llarg de la vida, ja sigui de manera gradual (per exemple, a mesura que envellim, deixem de tenir el privilegi de ser fèrtils, deixem de ser joves, deixem de tenir un cos normatiu, etc) o de sobte (hi ha una guerra i emigro a un altre país, on seré considerat un immigrant). Per tant, la nostra situació dins els eixos de desigualtat s'anirà definint segons els eixos que ens venen donats i segons els eixos generats per les nostres experiències.

El Black Lives Matter es va crear específicament per representar la lluita en contra del racisme que patien els negres a mans de les institucions racistes dirigides pels blancs. Angela Davis, referent del moviment d'alliberació afroamericà i de la lluita per canviar el sistema judicial estatunidenc, apunta que, amb l’eslògan All Lives Matter -moviment que va aparèixer com a resposta al Black Lives Matter i que, a priori, podria semblar més inclusiu-, s'intenta diluir dins una gran “majoria” -totes les persones del món-, els eixos específics que afecten a una “minoria” -les persones negres-, i, per tant, és un concepte que, d'una banda, nega la xenofòbia, i, d'una altra, reflecteix una visió de rebuig i ignorància cap al racisme. Com si aquest no existís. Com si les persones negres no haguessin viscut durant segles l'opressió de les persones blanques, pel sol fet de ser negres. O com si les persones negres no poguessin reivindicar els seus drets com a col·lectiu, enfront de la discriminació i la desigualtat específica que pateixen, i s'haguessin de fusionar dins del concepte universal de “totes les vides”, perdent així l'essència de la seva lluita i les seves reivindicacions.

L'All Lives Matter, com a moviment/eslògan que abastaria totes les persones del món, estaria negant el problema, específic i estructural, que pateix la comunitat negra, tot igualant la situació de negres i blancs; a més, implicaria que la vida de totes les persones corre el mateix perill davant la violència policial, quan està demostrat que no és així, perquè als EUA, i a altres llocs del món, tens un percentatge molt més alt de patir violència policial i morir a mans de les forces de seguretat, si ets negre -o indígena, o llatí-. Per tant, no és que totes les vides no importin igual, sinó que, actualment, les vides de les persones negres corren més perill davant la violència policial, i això és el que denunciava el Black Lives Matter.

De la mateixa manera, us aviso, cauen en aquest parany totes aquelles persones que, quan arriba el dia de la Dona, es queixen en veu alta dient que els homes no tenen un dia dedicats a ells i que això si és discriminació; o aquelles persones que, quan arriba el Dia Internacional de l'Orgull LGBTIQ+, es queixen que els heterosexuals no tenen un dia dedicats a ells. Que sapigueu que, històricament, els "homes", com a col.lectiu, no han patit cap discriminació ni han sofert opressió pel fet de ser homes -encara més, resulta que ser "home" et situa, directament, a l'eix dels privilegis-, mentre que les dones si han patit opressió, i en continuen patint, pel fet de ser dones; que sapigueu que els "heterosexuals" del món, com a col.lectiu, no han patit cap discriminació ni han sofert opressió, pel fet de la seva orientació sexual -encara més, resulta que ser heterosexual et situa directament a l'eix dels privilegiats-, mentre que les persones LGBTIQ+ han sofert i continuen sofrint opressió i discriminació pel fet de ser-ho i, fins i tot, a molts llocs del món, ser LGBTIQ+ es considera il.legal i hi ha persones d'aquest col.lectiu que han hagut de fugir dels seus països per por, amenaces o agressions.

 

Penseu també que, quan el col.lectiu de dones de tot el món -o sigui, la meitat de la població del planeta- reclama igualtat, no pretén que els homes renunciïn als seus drets, sinó que el que pretén és que els homes renunciïn als seus privilegis, perquè tenir privilegis per damunt d'altres persones, no és quelcom innat en l'ésser humà, sinó que és una construcció social i ideològica -el patriarcat és un sistema social basat en la jerarquització, en el poder i en la dominació dels homes sobre les dones, però, evidentment, no és una qüestió essencial a la naturalessa de l'ésser humà-.

  

De manera que abans de queixar-te absurdament, pensa bé el que diràs. Perquè a la cúspide de les persones que gaudeixen de més privilegis, trobaríem: els homes, masculins, blancs, joves, heterosexuals, europeus, de classe alta, amb estudis, no migrants, que pertanyen a una religió majoritària, que són persones CIS, que estan sans, que són físicament normatius i atractius.... 

Sinead O´Connor, 1966 - 2023: nothing compares to you.

A l´any 1990 jo era un adolescent, intensa i somiadora com qualsevol altre adolescent, i des del primer moment que la vaig escoltar, vaig deduir que la cançó, Nothing compares to you, inclosa a l’àlbum “I Do Not Want What I Haven't Got” de la Sinead O´Connor, estava dedicada a un amor romàntic no correspost, a una ruptura sentimental o a un clàssic desamor i me la vaig fer meva. Però de seguida vaig saber que no. Que en realitat, en aquesta versió de la cançó, originalment escrita i gravada per Prince el 1984, la Sinead O´Connor expressava la fúria, el dolor i la devastació que va sentir en perdre la seva mare quan encara no tenia vint anys, i aleshores, encara em va impressionar més la seva manera d´interpretar-la, perquè era evident que aquesta cançó la removia a ella i que, cada cop que la cantava, tenia la capacitat de remoure´ns a tots, fins al punt que, estic convençuda, mai ningú no ha sabut interpretar i transmetre el dolor de la pèrdua tan magistralment com ho va fer la Sinead a Nothing compares 2 U.

Durant un temps vaig estar obsessionada amb aquesta balada de bellesa melancòlica i amb els ulls verd pàl·lid de la noia que la cantava. Em vaig aprendre la lletra, la vaig traduir i mirava hipnotitzada el videoclip una vegada i una altra -els més joves no ho sabeu, però va haver-hi un temps que la gent passava hores davant la tele mirant vídeos musicals i, fins i tot, quedàvem a casa d,algun amic per veure vídeos plegats-. Crec que, com a molta altra gent d,arreu del món, l,icònic videoclip de la Sinead se´m va quedar gravat a foc a la memòria: la seva veu electritzant; la seva cara preciosa en primer pla; els seus ulls penetrants fixats a la càmera o abaixats quan l,emoció la desbordava; la seva estètica i els cabells tallats al zero; la seva figura prima i esfilegassada reflectida al Sena; el seu caminar desolat pel parisenc parc de Saint-Cloud, arrossegant el seu abric negre entre escultures antigues de marbre blanc; les seves llàgrimes...

La lletra de Nothing compares 2 U, expressa amb exactitud aquell buit que segueix a la pèrdua dolorosa d´algú estimat, que tots hem experimentat o experimentarem en alguna ocasió, i la cançó ha esdevingut una de les millors interpretacions vocals de tots els temps. Hi ha veritable dolor en la veu de Sinéad O'Connor. Dolor, soledat i nostàlgia davant la impossibilitat de recuperar un temps que saps que no tornarà. I ara que la Sinead ha mort, encara menys.

He de dir que després de Nothing compares 2 U no vaig seguir tan de prop com hagués volgut la carrera de la cantant i compositora irlandesa, però aquests dies he estat llegint articles i veient documentals sobre ella i crec que no s´ha valorat prou la Sinead O´Connor com a artista, perquè va ser víctima de la narrativa que les dones som molt complicades o estem boges -no pot ser que la malaltia mental que sovint la va assetjar, desacrediti les seves reivindicacions, la seva música o les seves grans aptituds artístiques-. Hi ha molts artistes homes que també han patit malalties mentals, però no s´ha menystingut la seva carrera artística per aquest fet ni se´ls ha desacreditat com si es va fer amb l´artista dublinesa.

Així doncs, cada cop que escolteu les seves cançons, recordeu la O´Connor com una gran dona artista que ens ha deixat un important llegat. Una dona brillant dotada d,una veu celestial, poderosa, i una gran força interpretativa, que al llarg de la seva carrera va publicar deu àlbums d´estudi -tots ells d,estil molt diferent entre si i tots ells molt apreciats per la crítica especialitzada-; va compondre també grans cançons per sèries i cinema; va versionar amb èxit temes de grans artistes; va col.laborar amb artistes de renom i va participar en nombrosos concerts benèfics. Recordeu-la com una dona amb estil propi i una forta personalitat que va utilitzar el seu art per reivindicar-se. Una dona artista mare soltera de quatre fills. Una dona de cor rebel, desafiant, oberta, inconformista, valenta, turmentada, controvertida, implicada, sincera. Una dona activista que va denunciar algunes de les aberracions comeses per part del clergat catòlic i el silenci al respecte de la mateixa església catòlica; o el racisme i la violència policial; o les embrutidores exigències del capitalisme; o les despietades estratègies de la indústria musical. Una dona que va tenir una relació complexa amb la fe i la religió, abraçant diferents creences al llarg de la seva vida. Una defensora del feminisme i de la comunitat LGBT. Una dona que sempre va parlar obertament sobre el seu dolor i sobre els seus problemes de salut mental. Una gran dona artista que va pagar un preu molt alt per la seva franquesa.

GETTY IMAGES

No normalitzis els maltractaments. No els toleris. No en siguis còmplice

Acceptar amb naturalitat fets horribles per poder sobreviure. Normalitzar a nivell intern. Viure una normalitat desviada. Convertir el maltractament en rutina, adaptar-s'hi, arribar a creure que el que et passa és normal per poder subsistir i alhora continuar mirant-te els ulls. Enganyar-te a tu mateixa. Callar perquè explicar la veritat seria humiliant (com explicar-li els altres que acceptes l'inacceptable i continues convivint amb el teu maltractador). Aguantar l'indicible perquè no vols ser estigmatitzada. Perquè sembla que el que no es diu en veu alta, no existeix. Perquè no vols que el maltractament arribi a oïdes dels teus fills, ni ara ni algun dia llunyà, que mai ningú no pugui utilitzar la violència del seu pare en contra seu, que mai no s'avergonyeixin de la seva mare perquè no va saber tallar amb aquesta relació insana i tòxica que la lliga al teu maltractador. Així que dissimules i fas veure que no passa res. Encara que de vegades no aconsegueixes controlar-te i acabes explicant-ho a algú amb qui després evitaràs coincidir perquè et farà vergonya haver-li mostrat la podridura del teu món, eixamplant  d´aquesta manera el teu aïllament.

Però finalment, un dia aconsegueixes trencar amb el maltractador, aconsegueixes dir adéu a la persona  que t´ha estat maltractant al llarg dels anys. Creus que ja està, que s´ha acabat el suplici, però aleshores hauràs d´enfrontar-te a la normalització col·lectiva que et farà gairebé tant de mal com el maltractament pròpiament dit. Perquè veuràs que la gent no et creu. Molta gent, fins i tot la del teu entorn més proper,  escull no posicionar-se, perquè consideren que no és el seu problema i que és millor no intervenir "als conflictes de parella". Veuràs com molta gent propera a tu -de la feina, del veïnat, de la família política i la de sang, de l´escola dels teus fills, amics comuns...- acaben acceptant el maltractador en el seu grup, es relacionen amb ell, el tracten com si res hagués succeït malgrat que tu ja t'has atrevit a verbalitzar el que estaves vivint. Ho has denunciat. Potser, fins i tot s'ha celebrat un judici. Però així i tot, et qüestionen. Et responsabilitzen a tu. Diuen que sempre havies tingut mal caràcter, que tenies la casa poc recollida, que eres molt descarada vestint o que no sabies cuinar. Si, hauràs d´escoltar coses així en ple segle XXI!. 

Te n´adonaràs que, en general, la gent no vol prendre partit,  vantant-se de ser persones justes. Diran que "és la teva paraula contra la d´ell i resulta que ell sembla molt bona persona, tan simpàtic quan recull els fills a l, escola, sempre tan servicial". Diran que es declaren neutrals, oblidant que si davant d'una injustícia no et sents incòmode, interpel·lat o atacat és que estàs de part del bàndol equivocat. Oblidant que les dones no menteixen. Oblidant que el percentatge de denúncies falses amb les quals aquestes persones justifiquen la seva suposada imparcialitat és NOMÉS del 0,01% - entre el 2009 i el 2016, les condemnes per denúncies falses van ser  de 79, en front d´1.055.912 denúncies per violència de gènere-.  

La violència de gènere parteix d´un caldo de cultiu que barreja molts ingredients, alguns altament nocius: tolerància excessiva al maltractament, assumpció de la desigualtat homes i dones, minimització de les agressions, culpant i responsabilitzant a les dones - és l´únic delicte on la víctima es converteix en sospitosa-, interiorització d´un rol de submissió per part de les dones, homes que tenen referents culturals basats en la imposició, cosificació de les dones... La violència de gènere és també transversal i això significa que no hi ha un perfil definit: qualsevol, de qualsevol edat, nacionalitat, nivell cultural i laboral pot ser un maltractador. I si, el més habitual és que el maltractador tingui una vida en aparença normal, o que sembli bona persona, fins i tot pot ser encantador. 

Per tant, l´educació i la prevenció són ara per ara les eines més importants per aturar aquesta epidèmia masclista. Així que posa el teu gra de sorra. Fes pressió social. No normalitzis, no toleris.  Les dones no menteixen. Les dones no presenten denúncies falses. La imparcialitat no té cabuda quan hi ha violència de gènere, maltractament, abusos o assetjaments. I no, no es pot ser sempre imparcial. No, no sempre pots mantenir-te al marge i si ho fas, conscientment o inconscientment, estàs col·laborant amb el botxí. 

Així que deixa de normalitzar el maltractador perquè ajudes a estendre la idea que es pot maltractar a una persona durant anys i després seguir amb la teva vida tan tranquil·lament, sense conseqüències, amb total impunitat, sense rebre un sol retret, sense que ningú et recrimini la teva conducta, sense que ningú et jutgi. Si normalitzes la violència de gènere com a simple problema intern d, una parella estàs col.laborant a què la violència de gènere es perpetuï, estàs abonant el masclisme, legitimant el maltractament a les dones:

• Si tractes el maltractador com si no passés res, ell es convenç que no ha fet res dolent, i per tant, creurà que la seva conducta és normal i que la culpa és de la víctima. Continuarà reproduint el seu comportament amb altres víctimes.
• La normalització col·lectiva del maltractador ajuda al fet que s'estengui encara més la violència de gènere, perquè la gent jove rep el missatge que no hi ha res execrable a maltractar i controlar la víctima. Amb el teu silenci normalitzes el maltracte i fas gaslighting a la víctima, que observa com el seu entorn fa veure que no passa res, entenent que és ella que no discerneix la realitat. Els darrers anys l´increment de la violència digital entre els joves és espectacular: no és l´única causa, però el fet de no criminalitzar públicament la violència de gènere, fa que els joves també la "normalitzin". De manera que troben que la violència en el si de la parella és "normal" i amb l, ajuda de la tecnologia i les xarxes socials cada any que passa augmenta notablement el control, la vigilància i la pressió sobre la parella. Així que si vols ajudar a transmetre valors d´igualtat, respecte i no discriminació, deixa de normalitzar el maltractament.
• La normalització col·lectiva del maltractament debilita encara mes si cap, a la víctima, que es tornarà més vulnerable i sentirà que no val la pena haver-se arriscat a denunciar perquè el maltractador  en lloc de pagar el mal que fa fet, en lloc de ser qüestionat socialment, és acollit com un més, com si mai no hagués maltractat ningú. L'acceptació social al maltractador, l´intent de responsabilitzar a la víctima de la violència rebuda,  fa que per ella sigui encara més complicat despertar de la letargia de la seva consciència, en creure que aquestes maneres violentes de viure habitualment en la seva vida, són normals sense més ni més. 

Així que fes-te i fes-nos un favor. Abandona l, equidistància, que ara està tan de moda, perquè no hi ha punt mitjà en la violència de gènere. Fes pressió social contra el maltractament. Rebutja públicament la violència de gènere. No la normalitzis. No la toleris. No en siguis còmplice.

3 d,octubre: Catalunya es mobilitza contra la brutal repressió de l, Estat espanyol per impedir el referèndum de l´1-O

Et vols casar? Així potser sí!

Quantes vegades has escoltat algú que deia ... jo em casaria però no crec en l,església...  No tinc peles ni ganes de convidar tota la família... casar-se és un negoci... M´agradaria, però en una cerimònia íntima... M´atabalen els formalismes... Els preparatius em maten: diuen que preparar un casament és una de les situacions més estressants... Jo no ajuntaria tota la meva família ni boja... Els restaurants et cobren un menú normal a preu d´or ... 

I no només ho has escoltat en boca dels altres, sinó que també ho has pensat, sobretot si ets una d,aquelles persones que  mai s´ha volgut casar. Potser perquè no vols ser com tothom i detestes les cerimònies típiques i tòpiques. Perquè mai has volgut entrar a la roda de treballar molt en una feina que no t´agrada per casar-te, hipotecar-te i tenir fills. O perquè els comiats de solter et fan venir basques. O bé perquè odies les celebracions multitudinàries i t´incomoda ser el protagonista, sentir-te observat i que tothom es vulgui fer fotos amb tu. O perquè no creus en l´esglèsia ni tampoc et vols casar al teu ajuntament, en el que per cert hi governa un grup polític amb el qual no simpatitzes gens ni mica. 

Però tot i així, quan hi penses, et descobreixes pensant que t´agradaria celebrar quelcom especial amb la teva parella, tenir una mena de celebració íntima, personal, al teu estil. Potser et faria il·lusió que la teva parella "improvisés" per a tu una celebració especial i que et vingués a recollir un divendres a la feina amb una maleta a la mà: dins hi hauria un vestit boho&chic, unes sandàlies de plataforma i uns bitllets d´avió cap a un destí inesperat on us prometríeu estimar-vos fins al final. O potser t,agradaria que una nit d´estiu et convidés a fer una copa a uns banys antics i vora el mar, tots dos entonats i amb una corona de flors al cap, us féssiu la promesa de formar una família i d,acompanyar-vos l´un a l´altre durant molts anys. O que et preparessin una escapada a una masia antiga del segle XVII, d´aquelles que tenen un estanc amb nenúfars i una caseta pels criats que s´ha reconvertit en apartament pels convidats i després de sopar, a les postres, el masover us casés, brindant amb la cervesa artesanal que fa segles que es prepara a la comarca. O que el teu company/a t, arrossegués amb qualsevol excusa fins a la terrassa d´aquella plaça plena de gent on vau quedar per primer cop a fer un cafè i al vespre, en caure el sol, aparegué el vostre millor amic amb dos braçalets d,argent originaris de Formentera i us casés entre rialles sota les palmeres. 

Al lloc i a l´hora que tu vulguis.

Sense cap o gairebé cap convidat.

Sense cap rerefons, ni religiós ni civil.

A la teva manera.

T´agradaria però creus que això no és possible?. Doncs t´equivoques. Sí que existeix. Se´n diu casament o cerimònia humanista i és una nova manera d´entendre i celebrar el compromís entre dues persones que s´estimen, tot i que, com tot en aquesta vida, corre el perill de convertir-se en un negoci més. Però deixant les parts negatives de banda, us diré que fa que aquests tipus de cerimònies resultin tan atractives:

1000 músics tocant a l´hora Smells Like Teen Spirit de Nirvana: el projecte ROCKIN 1000 That´s live

Flipada. L´he vist més de vint vegades i encara estic hipnotitzada, flipant i al·lucinant amb aquest vídeo!.

ESPECTACULAR això de reunir més de 1000 músics professionals, creant la banda musical més gran de la Terra -the Biggest Rock Band on Earth-, per fer realitat el projecte Rockin'1000 That's Live tocant rock´n roll, junts i en directe.

Escoltar com sona Smells Like Teen Spirit a mans del Rockin´1000 resulta extraordinàriament màgic, d´una banda perquè Kurt Cobain va morir tant jove que va pujar directament al pòdium dels artistes que esdevenen immortals, els del Club dels 27,  al temps que la seva música es convertia, potser sense voler-ho, en la banda sonora de tota una generació, la meva. I d´altre banda, perquè trobo súper emocionant la poderosa energia que es genera quan un grup nombrós de persones canta, reivindica o celebra quelcom a l, uníson, unit i invencible. M,hagués agradat tant ser-hi!.

Els músics de Rockin´1000 però, no només rendeixen tribut a Nirvana: l´equip de Rockin´1000 va oferir el seu primer concert real el passat 24 de juliol de 2016 a l, estadi Manuzzi de Cesena (Itàlia) oferint el seu espectacle "That´s Live" davant de més de deu mil persones. Durant el concert, aquests 1000 músics que composen la major banda de rock del món, van tocar un repertori a mode de resum de la història del rock. Beatles, Black Keys, Rolling Stones, Patti Smith, Led Zeppelin, Jimi Hendrix... 

Totes les peces d´aquest inèdit concert van ser enregistrades i finalment s´ha editat un àlbum que es va posar a la venda enguany. El disc conté un recull de 17 cançons icòniques de la història del rock:

1 – Bitter Sweet Symphony – Verve
2 – Come Together – Beatles
3 – Gold On The Ceiling - Black Keys
4 – Born To Be Wild – Steppenwolf
5 – Jumpin’ Jack Flash – Rolling Stones
6 – It’s A Long Way To The Top – AC/DC
7 – C’Mon Everybody - Eddie Cochran
8 – Seven Nation Army – White Stripes

9 – BlitzKrieg Bop – Ramones
10 – Smells Like Teen Spirit – Nirvana
11 – Rebel Rebel – David Bowie
12 – Police On My Back - Clash
13 – People Have The Power - Patti Smith
14 – Rockin’ In The Free World - Neil Young
15 – Song 2 - Blur
16 – Medley
17 – Learn To Fly - Foo Fighters

No us venen unes ganes boges de cantar, de saltar, de suar, de ballar i de cridar?

Les dones de colors de la Romina Lerda

Acabo de descobrir aquestes pintures a la xarxa i m´he quedat atrapada. M´encanten!. Investigant qui les havia pintat, he esbrinat que es tracta d´una jove artista plàstica argentina de nom Romina Lerda. Aquesta artista pinta únicament dones, de totes les races i totes les formes (africanes asiàtiques, europees, roses, morenes, pèl-roges), en formats grans i amb olis i acrílics. 

Totes les dones que apareixen a l´obra de Romina Lerda tenen uns trets característics molt definits: ulls extraordinàriament grans que miren fixament i una mirada neta que t´hipnotitza. Cabells de tots els colors, llargs al vent o recollits, sempre adornats de somnis i tocats de fantasia, de flors, papallones, plomes o fruites. Però a més a més, tots els projectes de Lerda comparteixen la passió pel color de la seva autora: els quadres destaquen per l´amplia gamma de colors vius i brillants, escollits i combinats per l´artista de manera que transmeten alegria, bellesa, energia positiva i amor. 

També he descobert que la Romina Lerda és l´artista que està al darrere de la imatge que es va fer viral sota el hashtag #NiUnaMenos, consigna mundial de la lluita contra la violència de gènere: es tracta de la imatge del rostre d´una dona mig tapat per un mà amb un cor perfilat al palmell dibuixat sobre un fons rosa que segurament tu o alguna amiga teva heu tingut com a foto de perfil a les vostres xarxes socials:

MOVEMBER... Deixa´t bigoti!

Aquest novembre, MOVEMBER torna a proposar als homes que es deixin bigoti. I aixó de què es tracta? MOVEMBER, contracció en anglès de les paraules Moustache/bigoti i November/novembre, és un esdeveniment anual que es celebra amb la intenció de conscienciar la població sobre temes de salut de l,home: tens tot el mes de novembre per deixar-te créixer el bigoti o tenyir-te´l o donar-li una forma original -i si ets dona, per aconseguir-ne un de fals- i reivindicar, d´una manera divertida, el compromís amb la investigació sobre el càncer de testicle i de pròstata, altres malalties masculines i salut mental. 

Durant els trenta dies de novembre, diferents empreses i col.lectius d´arreu del món es sumen a la causa amb un munt de propostes on el bigoti serà el protagonista indiscutible. Esdeveniments, trobades, curses de bicis, exposicions, xerrades, promocions a establiments i comerços, obres de teatre,  Movember parties... tot per tal de recollir fons que ajudin a créixer aquest projecte solidari. El fet de convertir el bigoti, signe de virilitat per excel·lència,  en el signe exterior d´aquest compromís solidari respon a la necessitat de "normalitzar" els tipus de càncer pròpiament masculins i que tothom, homes i dones, en parlin amb naturalitat, rebutjant tabús.

Movember es va celebrar per primera vegada a l,any 2003, a Austràlia, quan un grup de joves de Melbourne va tenir la idea d´afaitar-se per posteriorment deixar créixer el seu bigoti per donar suport a un amic que estava patint un càncer de pròstata. L´any següent, la Fundació Movember ja estava en marxa i començà a recaptar fons per a destinar-los a la lluita contra el càncer masculí: d, ençà fins avui, aquesta aventura solidària no ha deixat de créixer i expandir-se arreu del món. Actualment, cadascun dels països implicats organitza les seves pròpies activitats durant el mes de Novembre amb la finalitat de conscienciar la població d´aquestes malalties que afecten els homes i per a recaptar fons que es destinen al seu GAP - Global Action Plan- d´investigació i generalització del diagnòstic precoç  (producció de material educatiu, divulgació al mitjans, etc). 

Si voleu participar-hi, ja sigui de manera individual o col·lectivament, entreu a la pàgina web de MOVEMBER: hi trobareu tota la informació sobre el projecte, els esdeveniments que es celebren a prop de la vostra ciutat, les maneres de participar-hi activament, com fer un donatiu o com divulgar la seva tasca a les xarxes socials.

Si vols veure o enviar MoPhotos, clica aquí.

Alice in Wonderland Escapade Theatre

Ho escric a corre cuita perquè malgrat que han prorrogat, només us queda la sessió d´avui, la de demà al vespre i la de diumenge per xalar amb l´Alice in Wonderland al teatre Gaudí!.

Jo hi vaig ser ahir i no em podria haver agradat més aquesta comèdia musical tan curiosa, sexy, elegant, irreverent  i, a més a més,  en anglès i subtitulat en català –això de les pantalles subtitulades en català és tot un  encert, per no quedar-te amb el dubte del que diuen els personatges, sobretot si no tens un nivell gaire alt de la llengua de Shakespeare, com és el meu cas-. 

Què fa que aquest musical negre sigui tan especial?. Doncs tots els elements, curosament orquestrats per la seva directora Sue Flack, fundadora i directora artística de la companyia Escapade Theatre: els decorats, el vestuari i l´estètica steampunk, la caracterització dels personatges, la utilització dels llums, l´escenografia, la mímica facial i l´actuació magistral dels joves actors, la lletra de les cançons, els efectes sonors, la música, la veu dolça de l´Alice… tot plegat contribueix a crear una atmosfera màgica i envolvent convertint la petita sala del teatre Gaudí en un meravellós cau de conills. 

En la meva opinió, el toc steampunk fa que aquesta Alice in Wonderland sigui encara més especial: el steampunk és un subgènere de fantasia que s´ambienta en una època o en un món on l´energia produïda per les màquines de vapor és usada de manera preponderant i que vindria ser, un món que té lloc al S. XIX, sovint ubicat a l´Anglaterra victoriana, però amb elements que provenen de la ciència-ficció o de la fantasia, invents tecnològics ficticis o tecnologia que s´ha inventat posteriorment, com ara els ordinadors. Perquè us en feu una idea, les pel·lícules  Blade Runner, Dune, Wild Wild West, La Liga de los hombres extraordinarios o Sky Captain, són exemples d´aquest subgènere. Actualment l´Steampunk ha anar evolucionant i madurant, fins a convertir-se en un moviment artístic i sociocultural. 

Doncs res, que no tens cap excusa. Corre ara mateix a reservar la teva entrada -sessions del 3 al 5  juny- i prepara´t per gaudir d´una espectacular i desconcertant  Alice in Wonderland!.

Basada en la història de Lewis Carroll * Adaptada i dirigida per Sue Flack * Música per Julian Jahanpour, Dave Holmes, Adam Valentine i Nigel Haywood *  Intèrprets: Adam Valentine, Annie O'Callaghan, Ben Sbuttoni, Daniel Ewing, Jamie Lerner, Julian Jahanpour, Marina Xeix, Mark Aspinall, Natacha Elmir, Sharlene Halbert i Shivy Sheehan * Disseny de l’espai: Judit Colomer *  Llums: Tony Murchland * Vestuari i Attrezzo: Infestum Espectacles *  Coreogafía: Ana Micó i Naty Giménez * Maquillatge i Peluqueria: Mariajo Labrador, Deb Cartwright-Long i Jessica Álvarez * Fotos i Vídeo:Westudio.cat * Disseny Gràfic i Pòster: Derek Zinger *  Premsa i Verkami: Jaume Pàmies * Regidora: Neema Lahon.

Six degrees of you... a sis graus de tu (teòricament)

Des del primer moment que vaig escoltar parlar de la teoria dels sis graus vaig quedar fascinada. Com sabeu, és una hipòtesi que intenta provar que qualsevol persona de la Terra pot estar connectat a qualsevol altre persona del planeta a través d´una cadena de coneguts que no té més de sis intermediaris - és a dir, per mitjà de sis baules pots tenir accés a qualsevol  persona del món-. 

Els orígens d´aquest teoria el trobem a l´any 1929 en un conte de nom Chains de l´escriptor hongarès Frigyes Karinthy i es basa en una mena d´equació exponencial, de manera que un conjunt de coneguts s´acaba convertint en la població mundial sencera. 

La teoria va tornar a reaparèixer en el llibre "Six Degrees: The Science of a Connected Age” del sociòleg Duncan Watts, que també parla d´accedir a qualsevol esser humà només en sis “salts”. No em digueu que no resulta emocionant?.

Per demostrar la certesa de la hipòtesis s´han realitzat diferents experiments. Així al 1967, un psicòleg dels EEUU, Stanley Milgram, va posar en pràctica l´experiment del petit món: va seleccionar un grup de persones del mitjà oest de Nord Amèrica perquè enviessin targetes postals a un desconegut situat a Massachusetts, a varis milers de quilòmetres de distancia. Els participants-remitents coneixien el nom del destinatari, la seva ocupació i la seva localització aproximada i se´ls va demanar que enviessin el paquet a una persona a la que ells coneguessin directament i que ells creguessin que tenia més possibilitats , d´entre tots els seus amics, de conèixer directament al destinatari. I cada persona que rebia el paquet havia de repetir el procés i així successivament fins que el paquet fos entregat personalment al destinatari final. Els participants pensaven que la cadena fins a arribar al final inclouria centenars d´intermediaris però el resultat va ser que cada paquet només va necessitar, com a mitjana, entre cinc i set intermediaris!. Val a dir, però, que aquest experiment va tenir moltes crítiques, doncs, per exemple, a la mitjana no es van incloure els paquets que mai no van arribar a Massachusetts; a més a més, els participants no van ser escollits aleatòriament sinó que van seleccionats una mica a dit:  tots ells, per exemple, tenien un nivell econòmic per damunt de lo normal i per tant, no es pot dir que fossin del tot representatius. 

Però si als anys seixanta del segle passat ja es van aconseguir aquests resultats, us imagineu el nivell d´accés a tot el món que tenim actualment gràcies a les noves tecnologies com ara internet o la telefonia mòbil?.

La hipòtesi ha anat arrelant poc a poc en la cultura popular, mitjançant articles i estudis apareguts a diverses publicacions, jocs d´ordinador, jocs populars -com el de Six Degrees of Kevin Bacon-,  programes informàtics… fins que al 2011, l´empresa Facebook, que aleshores comptava amb 721.000.000 membres - més o menys el 10% del  total de la població mundial-, va realitzar un estudi anomenat "Anatomy of Facebook" amb tots els usuaris actius de la seva pàgina en aquell moment i va analitzar el conjunt d´amics en comú, per treure una mitjana de quantes baules hi havia entre un usuari i un altre qualsevol. De la prova es van excloure celebritats i famosos, però tot i així, els resultats van demostrar que el 99,6% de parells d´usuaris van estar connectats entre si per 5 graus de separació. Aquesta és la prova més propera a demostrar la teoria -concretament va donar un resultat de 4,75 baules-.  No és increïble?.

I a mida que s´ha anat normalitzant l´ús d´internet arreu del món i especialment de les xarxes socials, com ara LinkedIn, Twitter o Instagram, a més a més de Facebook, s´ha reduït encara més la connexió entre dues persones escollides a l´atzar en tot el planeta: l´any 2013 dos investigadors de la National Chiao Tung University a Taiwan van crear una enorme bases de dades, de gairebé mil milions de persones, per dur a terme una investigació sobre la teoria dels sis graus actualitzada i van concloure que el nombre de baules que separaven a dues persones qualsevol, dins de la xarxa social, era, de mitjana, 3,868!. 

Arribats a aquest punt, no ho puc evitar. Faig una crida popular a tots els meus amics i coneguts de la vida real, a tots els meus amics, coneguts o followers de les xarxes socials, a tothom que em pugui llegir en algun moment: si us plau poseu-me en contacte immediat amb el Will Smith. Per favor, per favor, per favor!!!!  

Obsolescència

Tothom ho sap. És vox populi. Allò de "els cotxes d´abans si que estaven fets per durar, però els d´ara no passen dels 10 anys". O "em vaig comprar un portàtil ara fa un any i ja no tira, va lentíssim, i el venedor de la botiga em diu que no val la pena arreglar-ho perquè està obsolet. Però si tot just té un any!".

Us sona aquest discurs?. No teniu la sensació que al mercat sempre hi ha un mòbil nou amb més prestacions que el vostre o un cotxe més ràpid amb més cavalls de potència?. Doncs bé, això que sentiu no és una sensació, és una realitat. I sí. Sempre hi ha un nou model que de seguida substitueix l´anterior. Aquesta "conxorxa" a escala mundial, aquest fabricar programant per endavant quina serà la vida útil del producte, decidint en quin moment quedarà obsolet completament, i quin nou model substituirà l´anterior, té un nom: obsolescència programada. 

I no us penseu que l´obsolescència consisteix només a treure continuadament al mercat noves versions que substitueixen les anteriors. No, no és només això. L´obsolescència programada va més enllà i consisteix a fabricar productes EXPRESSAMENT per no durar: bateries que moren al cap de 18 mesos d’ésser estrenades, com és el cas dels iPod d’Apple, impressores que es bloquegen quan arriben a un nombre determinat d’impressions, etc. Coses gairebé noves, que semblen noves, però que ja mai funcionaran. I arreglar-les és més car que comprar-ne una de nova o bé és del tot impossible perque no hi ha peces de recanvi -penseu que d´un producte es fa una producció curta per poder passar de seguida a fabricar-ne la següent versió-. 

No us sembla una bogeria? Una estafa més del capitalisme? Una incitació al consumisme i a l´acumulació de residus, perquè si, by the face?

I avui, mentre caminava pel carrer i prenia un cafè en llet en got de cartró i remenava el sucre del fons amb una cullereta de plàstic - tot molt Fifth Avenue- m´he adonat que el concepte un sol ús ens ha calat fons. Ens fascina el concepte utilitzar i llençar. Ens està bé que les coses no durin -pel plaer de comprar-ne de noves- i comprem coses per sortir del pas, pensant que ja ho reemplaçarem més endavant. Estem d´acord que tot, tot, tot sigui obsolet. Hem normalitzat l´obsolescència. Ens sembla el més natural del món que en ple segle XXI, quan es suposa que disposem de la tecnologia més avançada en la història de la humanitat, una bombeta es fongui al cap de mil hores d´ús. 

Hem traslladat l´obsolescència a la nostra vida quotidiana, de manera que ens sembla normal que l´amistat tingui data de caducitat. Ens sembla natural que els amors neixin ja amb una vida limitada -sovint quan hem de començar a esforçar-nos per fer rutllar una relació ens sembla més fàcil i més adient canviar-la per una de nova-. Acceptem que els empresaris, en lloc de motivar, reciclar i incentivar els treballadors que ja tenen en nòmina, els sembli més beneficiós canviar-los per nous treballadors, més motivats i amb un sou més baix. Els dictàmens de la moda ens empenyen a renovar l´armari cada estació i les cadenes de roba low cost en ho posen fàcil: ningú pretén que un jersei de punt li duri més d´una temporada, ens dóna igual que a la segona rentada ja li apareguin boletes, perquè l´any vinent ja estarà passat de moda i perquè ens fa il.lusió, comprar-ne un de nou i no, no tenim cap intenció d´esbrinar en quines condicions s´ha fabricat aquesta peça de roba per a a tenir un preu de venda tan irrisori-. Els mobles ens cansen perquè no volem passar-nos la vida veient la mateixa llibreria desfasada al menjador de casa. Els matalassos duren com a molt deu anys i després te n´has de comprar un de nou,  fabricat amb un innovador material de nom impronunciable, que encara et durarà menys que l´anterior i et farà suar el que no està escrit...

De sobte he tingut un esglai. Em preocupa tenir aquesta mena de pensaments. Em preocupa que considerem que les coses que tenen un any ja són velles. Em preocupa voler sempre la nova versió i deixar el planeta ple de residus i objectes de segona mà que s´hauran de destruir o reciclar. Em preocupa que un dia no massa llunyà, se´ns consideri obsolets, a tu i a mi, a tota la nostra generació, perquè hi hagi noves versions millorades de nosaltres mateixos -més joves, més guapos, més preparats i més... rentables econòmicament?-. 
Em preocupa. 
Tot plegat fa molta por.