En primer lloc, penso que parlar de la vida és parlar de la cooperació. Així que si mantens una actitud de cooperació envers els altres, la seva vida i la teva seran millors, perquè per viure una vida plena, necessitem viure en comunitat: els humans som éssers socials per naturalesa, i la nostra evolució ens ha fet dependents de la comunitat. Així, necessitem els altres per créixer, per aprendre, per compartir, per estimar... vivim millor quan cooperem entre nosaltres, quan compartim objectius i tenim cura els uns dels altres. Pensa que, com diu Harari, allò que diferencia els humans d’altres espècies no és només la intel·ligència o la capacitat de comunicació, sinó la capacitat de creure en ficcions compartides -construccions imaginades en les quals decidim creure-hi col·lectivament, com la religió, les lleis, els drets humans, els diners, les nacions...- i la capacitat de cooperar en grups molt grans i complexos, més enllà de la proximitat familiar o les amistats.
De fet, aquesta capacitat de compartir ficcions i cooperar en grans grups, amb gent que no coneixes o no has vist mai, són unes de les claus fonamentals per entendre l’èxit evolutiu de l’Homo sapiens-. I si, potser em diràs que hi ha altres espècies -com les abelles, les formigues o els llops-, que també cooperen, però ho fan en grups limitats, a nivell de rusc, de formiguer o de ramat, i sovint per motius molt concrets de supervivència; mentre que els humans ens podem unir per construir una catedral; per defensar l’escola pública, el dret a l’autodeterminació o els drets humans; per celebrar unes olimpíades… (malauradament, també ens podem unir per lluitar els uns contra els altres, però avui no et vull parlar d’això).
La relació entre la cooperació i la necessitat humana de viure en comunitat és fonamental per entendre com funciona la nostra espècie: els humans necessiten viure en comunitat, no només per sobreviure sinó per viure millor, més plenament. I el que fa possible la convivència en grups tan grans i complexos és la capacitat de crear i creure en relats comuns, perquè aquestes ficcions compartides (cultura, religió, diners, lleis...) actuen com a normes invisibles i regulen la nostra manera de comportar-nos en societat -per exemple, dues persones que mai s’han vist cooperen perquè ambdues creuen en el sistema legal, en l’euro, etc-. Per tant, la comunitat crea ficcions i creu en elles; i, alhora, les ficcions compartides reforcen la comunitat, creant vincles entre les persones, i donant sentit i cohesió a la comunitat.
Ara bé, el fet de viure junts per viure millor implica que tothom sigui lliure de ser, què tothom pugui tenir els mateixos drets i les mateixes oportunitats socials i que ningú no sigui exclòs ni discriminat. I és per això que vull explicar-te la meva visió de la llibertat, del republicanisme i de la democràcia, perquè considero que aquests conceptes poden ajudar-nos a construir una societat més justa, més lliure, més igualitària i més inclusiva.
Quan et parlo de llibertat, no parlo d’absències de normes i de fer el que et doni la gana, sinó que et parlo de la llibertat inspirada en el pensament republicà, de la llibertat com a no-dominació. Et parlo de la llibertat que ens permet viure en una societat on ningú estigui sotmès a la voluntat arbitrària dels altres, on ningú pugui venir a controlar-te, dominar-te o imposar-te el que a ell li vingui de gust sense el teu consentiment. Coincideixo amb moltes doctrines filosòfiques en considerar que la llibertat real és aquella que et permet tenir capacitat efectiva d’actuar i decidir; i això només és possible quan en una societat hi ha igualtat d’oportunitats real; quan els recursos es distribueixen d’una manera justa i quan, des de les institucions, es vetlla per aquesta no-dominació. Per tant, per garantir que la gent gaudeixi de llibertat real, caldrà que la societat tingui lleis justes, institucions democràtiques i igualtat d’oportunitats per a tothom -no podrem parlar de llibertat si una part de la societat pateix discriminació, marginació o vulneració dels seus drets-.
De la mà de la llibertat i de bracet de la convivència, et toparàs amb el republicanisme, que és una manera de pensar la política amb una llarga tradició a Occident, que posa al centre la llibertat com a no-dominació i la vida en comunitat, entenent també que la llibertat no és només individual sinó que dependrà de les condicions polítiques i socials del nostre entorn. Així, una societat republicana ha de garantir que tothom pugui participar en les decisions col·lectives, que les institucions protegeixin els drets de tothom i que ningú no tingui poder excessiu o arbitrari sobre els altres. Recordes que al començament t’he dit que per tenir una vida plena necessitem ser lliures i necessitem viure en comunitat? Doncs és per això que el pensament polític republicà, especialment en el seu vessant cívic, em sembla una forma de pensar que ens ajuda a tenir una bona vida.
Arribats a aquest punt, et vull parlar de la democràcia, concepte que hauràs sentir nomenar una infinitat de vegades i que, segurament, relaciones amb les eleccions i les campanyes electorals. Però jo vull anar més enllà d’aquesta visió reduccionista, així que et parlaré de la democràcia entesa com una pràctica quotidiana, ètica i relacional, arrelada en la manera com convivim, deliberem i ens reconeixem mútuament com a iguals... és a dir, parlarem de la democràcia, basada en una tradició filosòfica, com a forma de vida col·lectiva i com a cultura cívica.
Veuràs que, a priori, la democràcia és un sistema polític on el poder resideix en el poble; però també és una manera de viure junts, de reconèixer l’altre com a igual en dignitat i en capacitat de judici moral; de relacionar-nos; dialogar; escoltar; respectar les diferències; prendre decisions i cercar el bé comú. La democràcia ha de ser un sistema obert, per poder ser revisada i millorada, i en aquest procés de revisió i crítica, nosaltres, els ciutadans, hem de jugar un paper fonamental. Així, una democràcia autèntica i en forma, serà aquella que promogui la igualtat, lluiti contra les discriminacions, generi espais de participació real i drets efectius per a tothom, i garanteixi les condicions materials i simbòliques perquè tothom pugui participar realment, i no només formalment. A més, si hi penses, t’adonaràs que la democràcia també és una d’aquelles ficcions compartides que hem esmentat abans: la democràcia no té una existència material pròpia, però respon a un relat comú, a un acord col·lectiu que existeix perquè milions de persones hi hem volgut creure. Això significa que la democràcia funciona perquè les persones pensem que és un sistema que facilita la cooperació social i política, perquè creiem en les seves normes i reconeixem les institucions que se’n deriven... però si aquesta creença col·lectiva s’ensorrés, la democràcia deixaria de resultar-nos útil.
A mesura que et facis gran, et preguntaràs sovint si realment la democràcia funciona, així que m’avanço i m’atreveixo a donar-te una resposta: la democràcia no sempre funciona perquè no és perfecta; però, d’entre tots els sistemes polítics imperfectes, ha demostrat ser el millor per garantir una vida col·lectiva justa, lliure i igualitària. També et diré que la democràcia és un sistema complex, i perquè funcioni eficaçment, cal que tothom hi cregui, que hi participi, que ens eduquem en valors democràtics i, sobretot, que lluitem plegats contra les desigualtats socials i les discriminacions que limiten la llibertat de moltes persones.
Quan parlo de desigualtat social em refereixo a l’existència de diferències en l'accés a recursos, oportunitats o drets entre persones o grups socials -per exemple, accés desigual a l’educació segons el barri on vius o tenir més esperança de vida segons la teva classe social-. La desigualtat pot ser legal (diferències de sous entre treballadors de diferents sectors -la qual cosa és injusta, perquè no es basa en criteris equitatius, però està permesa per la llei-) o il·legal (si una empresa paga menys a una dona que a un home per fer la mateixa feina, està vulnerant la llei). I quan parlo de discriminació, t’estic parlant de mantenir un tracte injust o desfavorable cap a una persona o grup de persones, per raó de gènere, origen, religió, orientació sexual, color de la pell, origen cultural, classe social, discapacitat... la qual cosa sempre és injusta i gairebé sempre il·legal (bé, segons el país on et trobis), perquè les discriminacions vulneren drets fonamentals de les persones, com ara negar l’entrada a un local a una persona per ser migrant, no contractar algú pel fet de ser dona o menysprear algú pel fet de ser dona, ser gai, ser negre... Per desgràcia, massa sovint, les desigualtats socials i les discriminacions són estructurals, i poden continuar existint malgrat que hi hagi democràcia. A més, la discriminació pot generar o agreujar encara més les desigualtats i, alhora, trencar la cohesió social i limitar la llibertat real de les persones, perquè si una dona no pot accedir a les mateixes oportunitats que un home, no és lliure... i resulta que les dones són la meitat de la població mundial, la qual cosa significa que la discriminació per raó de gènere resta drets i llibertats al 50% de la humanitat, una veritable barbaritat.
La democràcia només pot ser forta si tothom se sent part de la comunitat, i per això, hem de poder transformar les normes socials i les condicions materials i institucionals, que generen desigualtats i discriminacions, fins a aconseguir la seva erradicació. Per això, les democràcies contemporànies tenen el repte de crear formes de convivència que permetin una millor gestió de la diversitat; introduir la perspectiva de gènere en les seves institucions; garantir una inclusió real i igualtat d’oportunitats reals per a tothom; impulsar la presència activa de les dones en la política i en la presa de decisions; detectar i corregir desigualtats entre homes, dones i altres identitats de gènere; visibilitzar les veus que han estat històricament excloses o marginades; i transformar les estructures de poder que perpetuen el patriarcat... perquè només així es podrà garantir una vida col·lectiva justa, lliure i igualitària per a tots i totes.
Max, no sé si jo arribaré a veure totes aquestes transformacions fetes realitat, però confio que tu sí. O com a mínim, confio que siguis d’aquelles persones que lluiten per millorar la seva comunitat i cooperen amb els altres per construir un món millor, més just i més igualitari per a tota la humanitat, incloses les dones que tant de temps hem estat invisibilitzades. Desitjo de tot cor que estimis i siguis estimat, que no siguis sotmès a cap voluntat que no sigui la teva i que mai pateixis ni infringeixis desigualtat, exclusió, marginació o discriminació.
Ara, el futur ja és vostre. Gaudiu-lo plenament. I aprofiteu el vostre temps a la Terra per millorar el llegat que us hem deixat.
La teva mare
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada