Una carta per a TU

Ara que he passat els cinquanta i les he vist de molts colors, crec que començo a entendre de què van algunes coses, i és per això que m’he decidit a escriure’t quatre ratlles que podrien ajudar-te a tenir una bona vida. 

En primer lloc, penso que parlar de la vida és parlar de la cooperació. Així que si mantens una actitud de cooperació envers els altres, la seva vida i la teva seran millors, perquè per viure una vida plena, necessitem viure en comunitat: els humans som éssers socials per naturalesa, i la nostra evolució ens ha fet dependents de la comunitat. Així, necessitem els altres per créixer, per aprendre, per compartir, per estimar... vivim millor quan cooperem entre nosaltres, quan compartim objectius i tenim cura els uns dels altres. Pensa que, com diu Harari, allò que diferencia els humans d’altres espècies no és només la intel·ligència o la capacitat de comunicació, sinó la capacitat de creure en ficcions compartides -construccions imaginades en les quals decidim creure-hi col·lectivament, com la religió, les lleis, els drets humans, els diners, les nacions...- i la capacitat de cooperar en grups molt grans i complexos, més enllà de la proximitat familiar o les amistats. 

De fet, aquesta capacitat de compartir ficcions i cooperar en grans grups, amb gent que no coneixes o no has vist mai, són unes de les claus fonamentals per entendre l’èxit evolutiu de l’Homo sapiens-. I si, potser em diràs que hi ha altres espècies  -com les abelles, les formigues o els llops-, que també cooperen, però ho fan en grups limitats, a nivell de rusc, de formiguer o de ramat, i sovint per motius molt concrets de supervivència; mentre que els humans ens podem unir per construir una catedral; per defensar l’escola pública, el dret a l’autodeterminació o els drets humans; per celebrar unes olimpíades… (malauradament, també ens podem unir per lluitar els uns contra els altres, però avui no et vull parlar d’això). 

La relació entre la cooperació i la necessitat humana de viure en comunitat és fonamental per entendre com funciona la nostra espècie: els humans necessiten viure en comunitat, no només per sobreviure sinó per viure millor, més plenament. I el que fa possible la convivència en grups tan grans i complexos és la capacitat de crear i creure en relats comuns, perquè aquestes ficcions compartides (cultura, religió, diners, lleis...) actuen com a normes invisibles i regulen la nostra manera de comportar-nos en societat -per exemple, dues persones que mai s’han vist cooperen perquè ambdues creuen en el sistema legal, en l’euro, etc-. Per tant, la comunitat crea ficcions i creu en elles; i, alhora, les ficcions compartides reforcen la comunitat, creant vincles entre les persones, i donant sentit i cohesió a la comunitat. 

Ara bé, el fet de viure junts per viure millor implica que tothom sigui lliure de ser, què tothom pugui tenir els mateixos drets i les mateixes oportunitats socials i que ningú no sigui exclòs ni discriminat. I és per això que vull explicar-te la meva visió de la llibertat, del republicanisme i de la democràcia, perquè considero que aquests conceptes poden ajudar-nos a construir una societat més justa, més lliure, més igualitària i més inclusiva. 

Quan et parlo de llibertat, no parlo d’absències de normes i de fer el que et doni la gana, sinó que et parlo de la llibertat inspirada en el pensament republicà, de la llibertat com a no-dominació. Et parlo de la llibertat que ens permet viure en una societat on ningú estigui sotmès a la voluntat arbitrària dels altres, on ningú pugui venir a controlar-te, dominar-te o imposar-te el que a ell li vingui de gust sense el teu consentiment. Coincideixo amb moltes doctrines filosòfiques en considerar que la llibertat real és aquella que et permet tenir capacitat efectiva d’actuar i decidir; i això només és possible quan en una societat hi ha igualtat d’oportunitats real; quan els recursos es distribueixen d’una manera justa i quan, des de les institucions, es vetlla per aquesta no-dominació. Per tant, per garantir que la gent gaudeixi de llibertat real, caldrà que la societat tingui lleis justes, institucions democràtiques i igualtat d’oportunitats per a tothom -no podrem parlar de llibertat si una part de la societat pateix discriminació, marginació o vulneració dels seus drets-. 

De la mà de la llibertat i de bracet de la convivència, et toparàs amb el republicanisme, que és una manera de pensar la política amb una llarga tradició a Occident, que posa al centre la llibertat com a no-dominació i la vida en comunitat, entenent també que la llibertat no és només individual sinó que dependrà de les condicions polítiques i socials del nostre entorn. Així, una societat republicana ha de garantir que tothom pugui participar en les decisions col·lectives, que les institucions protegeixin els drets de tothom i que ningú no tingui poder excessiu o arbitrari sobre els altres. Recordes que al començament t’he dit que per tenir una vida plena necessitem ser lliures i necessitem viure en comunitat? Doncs és per això que el pensament polític republicà, especialment en el seu vessant cívic, em sembla una forma de pensar que ens ajuda a tenir una bona vida. 

Arribats a aquest punt, et vull parlar de la democràcia, concepte que hauràs sentir nomenar una infinitat de vegades i que, segurament, relaciones amb les eleccions i les campanyes electorals. Però jo vull anar més enllà d’aquesta visió reduccionista, així que et parlaré de la democràcia entesa com una pràctica quotidiana, ètica i relacional, arrelada en la manera com convivim, deliberem i ens reconeixem mútuament com a iguals... és a dir, parlarem de la democràcia, basada en una tradició filosòfica, com a forma de vida col·lectiva i com a cultura cívica. 

Veuràs que, a priori, la democràcia és un sistema polític on el poder resideix en el poble; però també és una manera de viure junts, de reconèixer l’altre com a igual en dignitat i en capacitat de judici moral; de relacionar-nos; dialogar; escoltar; respectar les diferències; prendre decisions i cercar el bé comú. La democràcia ha de ser un sistema obert, per poder ser revisada i millorada, i en aquest procés de revisió i crítica, nosaltres, els ciutadans, hem de jugar un paper fonamental. Així, una democràcia autèntica i en forma, serà aquella que promogui la igualtat, lluiti contra les discriminacions, generi espais de participació real i drets efectius per a tothom, i garanteixi les condicions materials i simbòliques perquè tothom pugui participar realment, i no només formalment. A més, si hi penses, t’adonaràs que la democràcia també és una d’aquelles ficcions compartides que hem esmentat abans: la democràcia no té una existència material pròpia, però respon a un relat comú, a un acord col·lectiu que existeix perquè milions de persones hi hem volgut creure. Això significa que la democràcia funciona perquè les persones pensem que és un sistema que facilita la cooperació social i política, perquè creiem en les seves normes i reconeixem les institucions que se’n deriven... però si aquesta creença col·lectiva s’ensorrés, la democràcia deixaria de resultar-nos útil. 

A mesura que et facis gran, et preguntaràs sovint si realment la democràcia funciona, així que m’avanço i m’atreveixo a donar-te una resposta: la democràcia no sempre funciona perquè no és perfecta; però, d’entre tots els sistemes polítics imperfectes, ha demostrat ser el millor per garantir una vida col·lectiva justa, lliure i igualitària. També et diré que la democràcia és un sistema complex, i perquè funcioni eficaçment, cal que tothom hi cregui, que hi participi, que ens eduquem en valors democràtics i, sobretot, que lluitem plegats contra les desigualtats socials i les discriminacions que limiten la llibertat de moltes persones. 

Quan parlo de desigualtat social em refereixo a l’existència de diferències en l'accés a recursos, oportunitats o drets entre persones o grups socials -per exemple, accés desigual a l’educació segons el barri on vius o tenir més esperança de vida segons la teva classe social-. La desigualtat pot ser legal (diferències de sous entre treballadors de diferents sectors -la qual cosa és injusta, perquè no es basa en criteris equitatius, però està permesa per la llei-) o il·legal (si una empresa paga menys a una dona que a un home per fer la mateixa feina, està vulnerant la llei). I quan parlo de discriminació, t’estic parlant de mantenir un tracte injust o desfavorable cap a una persona o grup de persones, per raó de gènere, origen, religió, orientació sexual, color de la pell, origen cultural, classe social, discapacitat... la qual cosa sempre és injusta i gairebé sempre il·legal (bé, segons el país on et trobis), perquè les discriminacions vulneren drets fonamentals de les persones, com ara negar l’entrada a un local a una persona per ser migrant, no contractar algú pel fet de ser dona o menysprear algú pel fet de ser dona, ser gai, ser negre... Per desgràcia, massa sovint, les desigualtats socials i les discriminacions són estructurals, i poden continuar existint malgrat que hi hagi democràcia. A més, la discriminació pot generar o agreujar encara més les desigualtats i, alhora, trencar la cohesió social i limitar la llibertat real de les persones, perquè si una dona no pot accedir a les mateixes oportunitats que un home, no és lliure... i resulta que les dones són la meitat de la població mundial, la qual cosa significa que la discriminació per raó de gènere resta drets i llibertats al 50% de la humanitat, una veritable barbaritat. 

La democràcia només pot ser forta si tothom se sent part de la comunitat, i per això, hem de poder transformar les normes socials i les condicions materials i institucionals, que generen desigualtats i discriminacions, fins a aconseguir la seva erradicació. Per això, les democràcies contemporànies tenen el repte de crear formes de convivència que permetin una millor gestió de la diversitat; introduir la perspectiva de gènere en les seves institucions; garantir una inclusió real i igualtat d’oportunitats reals per a tothom; impulsar la presència activa de les dones en la política i en la presa de decisions; detectar i corregir desigualtats entre homes, dones i altres identitats de gènere; visibilitzar les veus que han estat històricament excloses o marginades; i transformar les estructures de poder que perpetuen el patriarcat... perquè només així es podrà garantir una vida col·lectiva justa, lliure i igualitària per a tots i totes. 

Max, no sé si jo arribaré a veure totes aquestes transformacions fetes realitat, però confio que tu sí. O com a mínim, confio que siguis d’aquelles persones que lluiten per millorar la seva comunitat i cooperen amb els altres per construir un món millor, més just i més igualitari per a tota la humanitat, incloses les dones que tant de temps hem estat invisibilitzades. Desitjo de tot cor que estimis i siguis estimat, que no siguis sotmès a cap voluntat que no sigui la teva i que mai pateixis ni infringeixis desigualtat, exclusió, marginació o discriminació. 

Ara, el futur ja és vostre. Gaudiu-lo plenament. I aprofiteu el vostre temps a la Terra per millorar el llegat que us hem deixat. 

La teva mare

Policia de la moral?

Als vint-i-set anys tens la teva primera filla. L´embaràs és una mica complicat, no et trobés bé, i el part deu n´hi do, però finalment quan tens la teva nena als braços trobes que tot ha pagat la pena. I comença aleshores una gran aventura, la més bella història d´amor que has viscut mai. 

Triar entre donar-li pit o biberó, les primeres dents, les primeres passes, treure-li el bolquer, aconseguir que dormi d´una tirada tota la nit, les primeres converses, escollir l,escola... La teva petita va creixent i fa molts amics a l´escola, i decideix que també vol fer patinatge artístic, i estudiar anglès a una acadèmia i anar al cau els dissabtes i fer excursions i campaments a l´estiu. I es va fent gran i comença l,institut, i li ve la regla i ja no li agrada la roba que li tries, ni la música que escoltes, i sembla que ja no us enteneu. I es vol depilar el cos sencer, deixar-se créixer la  cabellera atzabeja fins a la cintura,  posar-se una arracada al nas i pintar-se la ratlla dels ulls ben negre. I fa el seu primer petó a un noi, però no t,ho explica fins que ja ha besat uns quants nois més. I sovint a casa us baralleu i es passa hores tancada a la seva habitació. I suspèn algunes assignatures i sembla que no està contenta amb res. Ja no t´admira, de vegades li fas nosa, però després et busca - i et buscarà sempre, perquè en el fons t´estima molt i necessita que l´acompanyis en aquest viatge complicat que és fer-se adulta-. I passa el temps, i ara ja no es vol depilar, es talla els cabells amb un estil pixie llarg i ja no es vol perfilar els ulls. Li agrada llegir, li encanta el cinema, les pelis de por i escapar-se amb els amics a la muntanya. No es separa del mòbil i ho grava tot, fa vídeos i penja fotos, i les edita i sovint, quan tafaneges d´amagades el que fa,  l,enveges una mica, perquè s,està construint un món molt bell al seu voltant, més ampli, més lliure del que vas construir-te tu. I sembla que la teva nina s,asserena, que ja sap més el que vol i et torna a voler al seu costat, i et demana consell quan discuteix amb els amics o quan vol demanar un canvi d´horari al xiringuito on treballa a l´estiu. I us passeu setmanes parlant abans de decidir què vol estudiar i el primer dia que va la universitat tu et sents vella i plena, tot a l´hora, orgullosa d,ella i de tot el que està aconseguint. Des de la finestra de la teva habitació, la mires enfilar el camí cap a l´estació i l,admires, enlluernada, embadalida, perquè ja és una dona independent amb opinió pròpia i un futur immens s,estén al seu davant. 

I un dia celebreu que fa vint-i-dos anys i feu moltes fotos fent broma amb les espelmes amb forma d,ànec  i després de desparar la taula, et diu que a la nit tornarà tard, perquè té assemblea a la universitat i després anirà a sopar a casa del seu "amic", un noi molt maco que ha conegut a classe. I un capvespre qualsevol, estàs asseguda al menjador, davant d´un capítol nou de la teva sèrie preferida i et truquen. Agafes el telèfon contrariada perquè t´emprenya que et molestin just ara que tenies un moment de pau per tu. I el que escoltes a l´altra banda de l´aparell, no ho entens, però se´t congela la sang i el teu cervell es bloqueja i sents un brunzit desagradable dins les oïdes, com en una distorsió del temps i de l´espai. La veu et repeteix que la teva filla està en coma. Pels cops, perquè l´han apallissat, per haver sofert tortures i amenaces... Qui? Com? No acabes d,entendre res. Però es veu que, el que sigui que li hagin fet, li ha provocat una parada cardíaca i ara està en coma a l,hospital. No ets capaç d´entendre el significat de les paraules. La veu però, continua parlant. Es veu que a la teva nina la detinguda la policia de la moral, perquè no duia prou ben recollits els cabells. L,han dut a comissaria i allà no se sap encara que ha passat exactament, però ha sortit dins d´una ambulància. Només aconsegueixes dir: En coma? Pels cabells? La policia de la moral?. Cap d´aquestes paraules té sentit per tu. No hi ha cap mena de lògica en tot el que t,estan dient. 

Al cap de tres dies, la teva filla morirà, sense haver despertat de l´estat de coma en cap moment. No et deixaran veure l´autòpsia i mai no sabràs que va passar exactament. Però el que està clar, és que ella és morta i que ja no li queda cap futur per endavant. No pots assimilar que hagi estat assassinada per dur els cabells mal recollits. Només tenia 22 anys!. No pots concebre cap societat, en lloc de l,univers, tan miserable, tan absurda i tan injusta. No té sentit. Per tu, ni per ningú. Al teu voltant, tot es fon en negre. I malgrat que ara encara no ho saps, la revolta que sents dins teu, s,acabarà contagiant al món sencer.

T,imagines que ets tu qui rebés aquesta trucada? T,imagines que assassinen la teva filla per dur els cabells mal amagats sota un mocador? T,imagines que devia sentir la Mahsa Amini en aquella comissaria? T,imagines que sent ara la seva mare? La gent que l,estimava? Què senten les dones al saber que la seva vida pot valdre menys que un vel mal col·locat i que qualsevol d,elles podria ser la següent?

Potser, pel lloc on vivim i el moment en què hem nascut, no som capaços d,imaginar-ho. Potser ens costa entrar dins d´aquest relat perquè ens sembla que Iran és un país i una cultura que ens queda molt lluny i, per tant, el que ha passat no ens pot passar a nosaltres. Potser pensem que l,islamisme i la religió de l,Islam no han tingut ni tenen res a veure amb nosaltres, obviant que, en nom del cristianisme també s,han comès els crims més terribles i menyspreables de la història de la humanitat. Potser això de la policia de la moral iraniana - coneguda com a "Gasht-e Ershad"-, unitat de les forces de seguretat que es dedica a revisar que la població civil compleixi les normes del codi de vestimenta islàmic al carrer -unitat que també opera a d,altres països islàmics- ens remet a la policia del pensament d´Orwell i a la seva novel·la distòpica "1984" i per això, pensem que no és possible que la vida hagi esdevingut encara més terrible que la ficció. 

Però per desgràcia resulta que si, que està passant, que estan matant persones per no pensar com dicten uns quants, per dissentir quan els retallen drets fonamentals, per voler ser i per voler ser lliures. Està passant que estan assassinant les dones que lluiten contra la imposició del hijab i contra la imposició de qualsevol símbol o norma religiosa. Estan passant que estan matant, davant dels nostres ulls, el poble iranià que es manifesta contra el règim per les seves llibertats... i potser, segurament, no sabem què fer, però com a mínim, no fem veure què és un afer intern provocat per trets diferencials, culturals i religiosos que s,han de respectar. No es pot ser imparcial ni tolerants amb l,excusa que així és la seva religió, perquè s,estan violant sistemàticament drets fonamentals, especialment els de les dones: dret a la vida; dret a no ser discriminada per raó de sexe, religió, opinió, etc; dret a no ser detinguda arbitràriament ni desapareguda; dreta a la llibertat de pensament, consciència, religió, opinió i expressió; dret a no ser sotmesa a esclavitud ni servitud, etc.

Moltes creiem que cap religió, cap imposició religiosa, pot legitimar la pèrdua o l,anul·lació dels drets humans i menys encara, justificar ni una sola mort, però s,ha de ser molt valenta per atrevir-se a sortir als carrers d´Iran a defensar aquesta creença, perquè t,estàs jugant la vida. T,has de sentir molt ofegada, molt mancada de drets i molt ultratjada, per exposar el teu cos a les bales i als arrests indiscriminats. I fer-ho sense el hijab. I cremar els vels en públic perquè representen la repressió i la manca de llibertat. I tallar-se els cabells públicament en senyal de protesta i solidaritat amb les altres. I penjar vídeos denunciant la situació -les protestes contra el règim iranià ja compatibilitzen desenes de morts i més d,un miler de persones arrestades que no se sap exactament on són-. 

Ara mateix és gairebé impossible conèixer exactament quina és la situació a l,Iran, degut, d,una banda, a les restriccions que imposa el Govern als periodistes i a les xarxes i, d´una altra, a les detencions dels que s,atreveixen a difondre el que està succeint. Per això, perquè aquesta revolució no quedi silenciada, parlem-ne, fem-ne difusió, reivindiquem que totes les dones arreu del món tinguin el poder d,elecció a les seves mans, perquè només quan les dones siguin lliures es podran construir societats lliures.

Edith Dekyndt  Indigenous Shadow WIELS Contemporary Art Centre, Brussels

A la merda tot

No vull dramatitzar la meva situació perquè sóc plenament conscient que hi ha molta altra gent que està pitjor. Sé també que aquesta pandèmia mundial i les mesures restrictives aplicades pels governs per fer abaixar la famosa corba afecten a tot el món, a tots nivells, però permeteu-me si us plau que em buidi una mica.

Estic angoixada pel nombre de malalts i perquè imagino els hospitals altre cop desbordats. Estic marejada de veure com l´economia s´enfonsa, com la gent es queda sense feina, sense negoci, sense esperances. Estic fastiguejada, farta, de no poder anar on vulgui, quan vulgui i amb qui vulgui. M,espanta comprovar que estem vivint com a les novel·les distòpiques que tantes voltes hem llegit i que sempre m´havien semblat un xic exagerades, per què era impossible que tot allò que explicaven pogués passar a l´hora. I ara veig que si. Que totes les coses dolentes poden succeir en un mateix lloc i a un mateix moment. Veig com dia a dia se´ns retallen les llibertats i com ja no saben què opinar, perquè estem desorientats i no ens sabem avenir. De vegades ja no sé què creure. Sovint no sé discernir si una nova mesura restrictiva és encertada o no ho és. Ja no sóc capaç d, afirmar amb total seguretat qui crec que té raó o qui crec que no la té gens. 

Però el que si sé, és que la vida abans era més bonica. Que si, que és cert, que mai hem tingut la seguretat de res, que la vida sempre ha estat incerta i que no existeix el risc zero. Però és que ara sembla que vivint arriscant contínuament al cent per cent i no és agradable. Voldria tornar al gener i encetar l´any de nou. 

Vull sortir a les nits i tornar de matinada fent tentines per no despertar els veïns. Vull anar a un concert i ballar, suar, cridar com una boja, abraçar i besar amb la boca oberta. Perquè sí. Perquè estem vius i perquè ens hi volem sentir. Vull anar al cine amb algú que acabo de conèixer i comentar-li la pel·lícula a cau d,orella sense preocupar-me per la proximitat. Vull fer un arròs davant del mar, llepar-me els dits, i felicitar el cuiner o la cuinera donant-li la mà. Vull fer cua per entrar al teatre i que em costi trobar entrades perquè està ple de gom a gom. Vull fer petons als altres quan tingui ganes i reunir-nos un munt de gent sota un sostre amic a celebrar el que sigui que vulguem celebrar. Vull que els nens juguin lliures al parc i que els adolescents que comencen l´insti comencin a tastar tots els sabors de la vida sense mascareta. Vull que els joves facin festes universitàries o que puguin marxar de casa a viure sols. Vull que els avis surtin de casa confiats i s,asseguin a fer el vermut al sol o que vagin a veure el partit de bàsquet dels seus néts. Vull caminar pel bosc a l´hora que ens vagi bé a tu i a mi. Vull nedar al mar i compartir tovallola, xiringuito i cervesa amb qui es vulgui apuntar. Vull comprar un pollastre a l´ast i venir a menjar-me´l a la teva terrassa. Vull turistes. Vull ser turista. Siiiii, he dit turista. Turistes respectuosos, viatgers, gent que, empesa per la curiositat, surti de casa seva a voltar pel món. Vull veure els llavis i les dents de l,altra gent. Vull fer plans que surtin bé.

A la merda el teletreball que es solapa amb la vida i no s´acaba mai. A la merda estar tancats a casa. A la merda les videotrucades -jo et vull tocar-. A la merda els hospitals col·lapsats perquè els diners de tots s´han dilapidat en comptes b i café para todos. A la merda la gent que jutja els altres i la policia de balcó. A la merda la por als ulls i l,aire calent retingut per la mascareta. A la merda la distància social i els negocis amb la persiana abaixada. A la merda les reunions de menys de sis i els transports públics a rebentar de gent. A la merda l´atur, els ERTE que no es cobren mai i les eternes finestretes vuelva usted mañana. A la merda el control de la població i el descontrol dels governants. A la merda les presons que retenen gent que no ha fet res. A la merda els somnis trencats. A la merda el toc de queda perquè qui havia de fer els deures no els ha fet. A la merda el canvi d´hora i els llums de Nadal il·luminant els carrers deserts. A la merda els desnonaments i els antidisturbis desfermats. A la merda el conformisme. A la merda normalitzar el que mai no serà normal. A la merda. A la merda tot.

Feliç any nou 2018

Vas dubtar si series prou capaç de...

... de deixar l´escola, els mestres i els amics que t´havien envoltat des dels quatre anys
... de fer-te donant el primer cop que la Creu Roja va visitar el teu institut per fer campanya de recollida de sang
... de deixar enrere aquella amistat que no et tractava prou bé
... de trencar amb aquell noi perquè no l´estimaves prou
... d´acceptar que aquell altre noi et deixés perquè n´estimava una altra
... de treure´t el carnet de conduir i travessar Barcelona conduint en hora punta
... d´entrar sola al cine a veure una estrena en v.o.s. 
... d´aconseguir fer una entrevista de treball sense agafar un atac de nervis
... de deixar una feina perquè no et feia feliç
... de marxar de casa els pares per viure soleta en un piset fosc que a poc a poc vas omplir de llum
... de viatjar sola a una ciutat que no coneixies
... de tenir el teu fill nous mesos a la panxa, de dur-lo al món -el part et feia pànic- i estimar-lo instantàniament per damunt teu, de tot i de tothom
... de separar-te del pare del teu fill perquè us estàveu fent massa mal
... de tornar-te a enamorar
... de refer la vida una i mil cops, els que calgui, perquè no passa res per canviar de feina, de pis, d´amistats o de parella, el important és saber que hi ha arrels que et mantindran sempre en peu i fruits que arrelaran més enllà de tu, que et sobreviuran
... d´entrar a un quiròfan
... de mirar-te al mirall i picar-te l´ullet perquè t´encanta el que hi veus
... de renunciar a somnis que saps que ja mai es faran realitat 
... d´acceptar les crítiques sense emprenyar-te
... de defensar una escola, de restar aturada esperant un mastegot, dempeus i amb el cap alçat, perquè l´urna que us volien manllevar representava la llibertat del teu poble i la dignitat de tota la seva gent

I mentre hi penses, tanques els ulls i confiada, et menges el raïm, perquè saps que valdrà la pena viure l,any que de seguida estrenaràs, perquè saps que l, any nou arribarà carregat de molts reptes com tots els anys anteriors, però sobretot saps, ho saps segur, que tornaràs a ser tossudament capaç de qualsevol cosa que et proposis. Només li has de posar ganes. Ning. Ning. Sona la darrera campanada. Ja està. Feliç any 2018!!!

3 d,octubre: Catalunya es mobilitza contra la brutal repressió de l, Estat espanyol per impedir el referèndum de l´1-O

"V" Barcelona 11.09.14 DIADA NACIONAL de CATALUNYA

No queda res per dir del dia d´ahir perquè ja s´ha dit tot. Molta emoció als carrers de Barcelona. Molts sentiments. Molta complicitat, molta germanor i molta alegria de ser catalans. 

Tenim ganes de ser lliures -ja fa 300 anys que en tenim ganes- i això es nota i es respira a l´ambient. I moltes, moltes ganes de veure amb els nostres ulls el que els nostres avis ja no podran veure mai: Catalunya lliure. Un país petit ple de gent lliure. 

Us deixo unes imatges, les que més m´han agradat, per resumir l´Onze de Setembre 2014:

 Visca la Terra

Lliure

En un país normal, #votaresnormal

El video que us penjo avui ha tingut 50.000 visualitzacions en només 48 hores: es tracta d´un tràiler del documental "Un país normal" on apareixen uns quants personatges de renom - comunicadors, periodistes, actors, econonomistes, jutges, catedràtics, empresaris, etc- reflexionant sobre la importància de poder votar dins un procès sobiranista i el dret a decidir.

Andreu Buenafuente, Berto Romero, Àngel Llàcer, Juan Luis Cano, Karmele Marchante, Martí Galindo, Antonio Baños, Míriam Tortosa, Xavier Sala i Martí, Sílvia Ventura, Josep Maria Mainat, Ramon Cotarelo... ens donen la seva visió personal del 9N.

Val la pena donar-hi un cop d´ull!