El llegat de Händel: talent, creativitat i intuïció

Per qüestions que ara no venen a tomb, recentment vaig estar llegint sobre Händel i en vaig descobrir moltes coses interessants. En primer lloc, per situar-vos, i per si us esteneu esprement el cap intentant recordar qui era Händel, us diré que és el compositor de l’oratori “El Messies”, que té com a peça principal “l’Al·leluia”, que tots heu escoltat, si o si, ressonant com un tro, ja sigui marcant l’arribada de Nadal o al teatre, a cerimònies, en anuncis o en pel·lícules, com ara “Viridiana” (1961) de Luis Buñuel; i també és qui, l’any 1727, creà quatre himnes per a la coronació de Jorge II, i entre ells, la cançó "Zadok, the priest", que des d’aleshores s’ha utilitzat a totes les coronacions del Regne Unit -així, a priori, potser no us sona gaire, però, i si us dic que l'himne de la UEFAChampions League s´ha inspirat en aquesta peça barroca?

Bé doncs ara que estem situats, comencem. Durant els segles XV-XVI, a Europa es va desenvolupar el Renaixement, un moviment artístic i cultural que marcarà el pas de l'edat mitjana a l'edat moderna, i que es va caracteritzar per una recuperació de l'antiguitat clàssica i un ressorgiment de l’interès pel coneixement, la cultura i l’art. Van ser el mateixos artistes i literats d’aquests segles els que es van adjudicar el terme de renaixentistes, amb la voluntat d'allunyar-se de la metafísica dogmàtica de la societat medieval i atorgar el protagonisme a l’humanisme. Però, posteriorment, els pensadors de la segona meitat del S. XVIII, van adoptar pejorativament el terme “barroc”, al·legant que en el període que ens ocupa, l’art era quelcom grotesc, excessiu i extravagant. Actualment, però, els revisionistes del barroc han retornat a aquest estil el valor que es mereix, la paraula “barroc” ha perdut el seu significat denigrant i es considera l’art Barroc com un estil continuador del Renaixement, que es contraposa a l’estil sobri del Renaixement clàssic i que ens parla d’una època (1600 a 1750), dotada d’una vitalitat extraordinària i, alhora, plena de contrastos i contradiccions. Podríem dir doncs, que el Barroc serà un estil integrador de totes les arts, que cercarà, per damunt de tot, persuadir al públic en totes les expressions artístiques, per mitjà de l’apel·lació als sentits; la riquesa sensual; i la creació de tensió fins a conduir l’espectador a un clímax dramàtic. En aquesta època a més, tindran lloc grans innovacions tecnològiques que dotaran els instruments de més recursos, que seran aprofitats pels compositors per fer evolucionar la creativitat i la concepció de la música instrumental (que s’independitzarà de la música vocal). La màxima esplendor del Barroc musical es produirà de la mà de les produccions de Vivaldi, Bach i Händel. Però nosaltres ens enfocarem en Händel.

A grans trets, Georg Friedrich Händel (1685-1759), va ser un compositor britànic nascut a Alemanya, geni de la música occidental i universal. El seu llegat, síntesi dels estils musicals alemany, italià, francès i anglès de la primera meitat del S. XVIII, inclou 43 òperes i 26 oratoris. Però com es va convertir Händel en un dels compositors més influents del seu temps? Händel era un home extravertit, amant de la teatralitat, de la vida mundana, del menjar i del beure; i posseïdor d'un gran esperit comercial, que va saber adaptar la seva obra als gustos del seu temps i va incorporar al seu art les diferents tendències musicals de l’època, aprenent a compaginar diferents estils del Barroc segons l’ocasió. Una mostra de la seva excepcionalitat radica en el fet que és el primer compositor que dirigeix la seva música al públic en general, cercant satisfer els seus gustos, en comptes de cercar l’aprovació de la noblesa i dels mecenes, com era habitual. Això significa que es va convertir en un empresari, que sempre va treballar per a ell mateix, per a les seves companyies o pels teatres que va dirigir, alternant etapes de grans èxits amb etapes de penúries econòmiques -malgrat alguns fracasos comercials, Händel va ser, en general, un compositor exitós, reconegut i admirat pels seus contemporanis, tot i que també va mantenir certes rivalitats amb altres propietaris de teatre-. Händel mai va formar part de cap orde religiós com Vivaldi, ni va treballar només al servei de la noblesa, com Bach-, de manera que va aconseguir viure per i per a la música.

Retrat de Händel (c. 1736), per Thomas Hudson (Extret de la WEB de la Secretaria de Cultura d’Argentina)

Format musicalment a Alemanya, un cop obtingué el domini de tots els gèneres musicals, marxà a Itàlia per treballar com a mestre de capella al servei del príncep de Hannover, qui, el 1714 es convertiria en el rei Jorge I de la Gran Bretanya. Händel va acompanyar el rei Jorge I a Anglaterra i va esdevenir el mestre no oficial de la música Real. Händel va viure a Londres, immers en els ambients cortesans i burgesos, durant gairebé cinquanta anys (obtenint la nacionalitat britànica el 1727), i és en aquesta ciutat on obté un ampli reconeixement social i aconsegueix el seu prestigi com a compositor, seduint el públic anglès que, ben aviat, l’encimbellarà com a músic nacional. Durant uns anys, Händel es dedicà prolíficament a compondre òperes italianes, entre elles, “Rinaldo” (1710), “Ottone” (1723) i “Giulio Cesare” (1724), que destacaven per les seves textures orquestrals complexes, per la representació de personatges emocionalment profunds i pel seu virtuosisme vocal. Però quan el públic va anar perdent l’interès per les seves òperes, evidenciant la crisi de l’òpera italiana, Händel es centrà en la creació d’un oratori anglès -la seva gran aportació a l'oratori serà el tractament del cor, que esdevindrà l’autèntic protagonista dels esdeveniments-.

Però, què fa que Händel sigui tan excepcional? Per destacar la genialitat händeliana, agafarem com exemple tres versions de la seva música: la sarabanda de l'òpera “Almira”, que ens brinda una melodia melangiosa i emotiva que captiva l’audiència des de la primera nota; l'ària "Lascia la spina, cogli la rosa", que pertany a l'oratori “Il triomfo del Tempo e del Disinganno” -obra d'insòlita modernitat-, és una melodia serena, plena d'expressivitat, que commou l’oient i el convida a contemplar la bellesa en el seu estat més pur; i l'ària "Lascia ch'io pianga” de l'òpera “Rinaldo”, que remou l’ànima de tothom que l’escolta a causa de la seva melodia dolça i melangiosa. Doncs bé, les dues àries comparteixen la mateixa música, però tenen un text diferent; i la melodia original d’ambdues, s’extreu d'una sarabanda de l'òpera "Almira" la primera òpera de Händel estrenada el 1705 a Hamburg. Això significa que dos anys després d’Almira, el compositor reutilitzà part de la música de la sarabanda per a l'ària “Lascia la spina, cogli la rosa” (1707), peça escrita durant el seu període italià, que forma part del seu primer oratori i on Händel intenta demostrar el caràcter efímer dels plaers mundans. Més tard, el 1711, reutilitza novament aquesta música i li posa una nova lletra per l’ària “Lascia ch’io pianga”, que forma part de l’òpera “Rinaldo” -primera òpera de Händel destinada al públic anglès-. El fet de tenir la mateixa melodia i esquema, però diferent text, és una tècnica de composició musical basada en el reciclatge musical, anomenada contrafactum, que s’utilitzà habitualment al Barroc perquè permetia als compositors compondre un gran nombre d'obres en molt poc temps -com heu pogut comprovar, Händel tenia experiència en aquesta tècnica-.

I ara, fixem-nos en “Rinaldo”. És una òpera de tres actes -estructura habitual en les òperes de Händel-, escrita en poques setmanes, que narra l'amor entre el guerrer cristià Rinaldo i Almirena, basant-se en el poema èpic “La Jerusalem Alliberada” de Torquato Tasso. En la seva estrena, comptà amb la interpretació de dos famosos castrati de l'època, fet que contribuí al seu gran èxit. I aquí faig un incís: qui són els castratis?

Per explicar l’origen i el paper dels castrati durant el Barroc, ens remuntem als anys que el conreu de l'òpera arribà a la cort de Nàpols, on treballava Alessandro Scarlatti (1660-1725) com a director musical. Autor prolífic, Scarlatti va contribuir a la consolidació de l'òpera seria, amb l'establiment de l'ària da capo i la moda del bel canto, un estil operístic que atorgava una especial importància a l'elegància de la línia melòdica. El belcantisme afavoria el lluïment dels cantants, que aprofitaven les cadències de les àries per a demostrar de manera lliure el seu virtuosisme vocal. Els papers femenins els cantaven els castrati, homes que havien estat castrats de petits amb la intenció que, quan arribessin a la pubertat, poguessin conservar la tessitura aguda de la veu amb la potència d'un cos desenvolupat. Aquesta pràctica aberrant, consistent a desposseir els nens dels seus atributs masculins, ja apareix documentada l'any 1565 a la Capella Sixtina: com que l'Església prohibia l'entrada de la dona als cors i als escenaris teatrals, els castrati s'encarregaven d'interpretar les veus agudes. Durant el Barroc, els castrati van esdevenir veritables divos, precursors de les rockstars i els ídols mediàtics actuals, i allà on actuaven, despertaven la passió de tota mena de públic, com un fenomen fan del Barroc.

Bé, reprenent el fil, us diré que amb el temps, “Rinaldo” esdevindrà una obra de concert molt popular i al llarg del segle XX, les seves reinterpretacions seran constants. Així, per exemple, l'ària “Lascia ch'io pianga” s’inclourà en la pel·lícula “Farinelli il castrato” (1994) de Gérard Corbiau, aconseguint commoure i emocionar a l'audiència actual -no us perdeu aquesta pel·lícula, que us transportarà directament al Barroc i us permetrà escoltar unes àries precioses. Penseu que per recrear la veu del castrati protagonista, Farinelli, es van barrejar digitalment les veus de la soprano polonesa Ewa Malas-Godlewska i del contratenor nord-americà Derek Lee Ragin-.

Fotograma extret de la pel.lícula ““Farinelli, il castrato” (1991) de Gérard Corbiau

El fet que una sarabanda serveixi com a base per a dues àries posteriors (cadascuna amb un missatge líric diferent de gran qualitat musical); el fet que Händel dominés a la perfecció els diferents estils musicals i readaptés algunes de les seves obres per atendre les tendències del moment; el fet que intentés treballar només per a ell mateix com a empresari musical/teatral; així com el fet que estrenés “Rinaldo” amb la col·laboració de dos castratis famosos, no us fa pensar que el compositor era, com a mínim, una persona extraordinàriament creativa, versàtil i innovadora? El cert és que Händel va tenir el talent, la intuïció i l'agudesa necessària per a donar al públic el que aquest requeria i per això va aconseguir crear un tipus de música captivadora i atemporal, que ha acabat arrelant a la cultura popular europea.

A banda de la seva feina com a compositor d'èxit i empresari musical, Händel, que morí sense fills, era un home generós, un veritable filantrop, que va crear un fons destinat als músics en declivi i a les seves famílies; va oferir concerts de caràcter benèfic;  i va recaptar i donar importants sumes de diners a l'hospital d'infants abandonats de Londres (el Foundling Hospital). En el seu testament, Händel es va recordar de moltes persones (familiars, amics, gent que treballava al seu servei, músics, etc), i també va incloure la institució Foundling Hospital de Londres, a qui va llegar la partitura del famós oratori "El Messies".

A principis d’abril de 1759, en acabar una representació de "El Messies”, Händel, malalt i cec, caigué desmaiat i ja no es va tornar a aixecar. Al cap d’uns dies, el 14 d’abril, va morir al seu domicili londinenc. Amb Händel, i amb Bach, acabarà el Barroc i començarà una nova etapa per a la música.

Sinead O´Connor, 1966 - 2023: nothing compares to you.

A l´any 1990 jo era un adolescent, intensa i somiadora com qualsevol altre adolescent, i des del primer moment que la vaig escoltar, vaig deduir que la cançó, Nothing compares to you, inclosa a l’àlbum “I Do Not Want What I Haven't Got” de la Sinead O´Connor, estava dedicada a un amor romàntic no correspost, a una ruptura sentimental o a un clàssic desamor i me la vaig fer meva. Però de seguida vaig saber que no. Que en realitat, en aquesta versió de la cançó, originalment escrita i gravada per Prince el 1984, la Sinead O´Connor expressava la fúria, el dolor i la devastació que va sentir en perdre la seva mare quan encara no tenia vint anys, i aleshores, encara em va impressionar més la seva manera d´interpretar-la, perquè era evident que aquesta cançó la removia a ella i que, cada cop que la cantava, tenia la capacitat de remoure´ns a tots, fins al punt que, estic convençuda, mai ningú no ha sabut interpretar i transmetre el dolor de la pèrdua tan magistralment com ho va fer la Sinead a Nothing compares 2 U.

Durant un temps vaig estar obsessionada amb aquesta balada de bellesa melancòlica i amb els ulls verd pàl·lid de la noia que la cantava. Em vaig aprendre la lletra, la vaig traduir i mirava hipnotitzada el videoclip una vegada i una altra -els més joves no ho sabeu, però va haver-hi un temps que la gent passava hores davant la tele mirant vídeos musicals i, fins i tot, quedàvem a casa d,algun amic per veure vídeos plegats-. Crec que, com a molta altra gent d,arreu del món, l,icònic videoclip de la Sinead se´m va quedar gravat a foc a la memòria: la seva veu electritzant; la seva cara preciosa en primer pla; els seus ulls penetrants fixats a la càmera o abaixats quan l,emoció la desbordava; la seva estètica i els cabells tallats al zero; la seva figura prima i esfilegassada reflectida al Sena; el seu caminar desolat pel parisenc parc de Saint-Cloud, arrossegant el seu abric negre entre escultures antigues de marbre blanc; les seves llàgrimes...

La lletra de Nothing compares 2 U, expressa amb exactitud aquell buit que segueix a la pèrdua dolorosa d´algú estimat, que tots hem experimentat o experimentarem en alguna ocasió, i la cançó ha esdevingut una de les millors interpretacions vocals de tots els temps. Hi ha veritable dolor en la veu de Sinéad O'Connor. Dolor, soledat i nostàlgia davant la impossibilitat de recuperar un temps que saps que no tornarà. I ara que la Sinead ha mort, encara menys.

He de dir que després de Nothing compares 2 U no vaig seguir tan de prop com hagués volgut la carrera de la cantant i compositora irlandesa, però aquests dies he estat llegint articles i veient documentals sobre ella i crec que no s´ha valorat prou la Sinead O´Connor com a artista, perquè va ser víctima de la narrativa que les dones som molt complicades o estem boges -no pot ser que la malaltia mental que sovint la va assetjar, desacrediti les seves reivindicacions, la seva música o les seves grans aptituds artístiques-. Hi ha molts artistes homes que també han patit malalties mentals, però no s´ha menystingut la seva carrera artística per aquest fet ni se´ls ha desacreditat com si es va fer amb l´artista dublinesa.

Així doncs, cada cop que escolteu les seves cançons, recordeu la O´Connor com una gran dona artista que ens ha deixat un important llegat. Una dona brillant dotada d,una veu celestial, poderosa, i una gran força interpretativa, que al llarg de la seva carrera va publicar deu àlbums d´estudi -tots ells d,estil molt diferent entre si i tots ells molt apreciats per la crítica especialitzada-; va compondre també grans cançons per sèries i cinema; va versionar amb èxit temes de grans artistes; va col.laborar amb artistes de renom i va participar en nombrosos concerts benèfics. Recordeu-la com una dona amb estil propi i una forta personalitat que va utilitzar el seu art per reivindicar-se. Una dona artista mare soltera de quatre fills. Una dona de cor rebel, desafiant, oberta, inconformista, valenta, turmentada, controvertida, implicada, sincera. Una dona activista que va denunciar algunes de les aberracions comeses per part del clergat catòlic i el silenci al respecte de la mateixa església catòlica; o el racisme i la violència policial; o les embrutidores exigències del capitalisme; o les despietades estratègies de la indústria musical. Una dona que va tenir una relació complexa amb la fe i la religió, abraçant diferents creences al llarg de la seva vida. Una defensora del feminisme i de la comunitat LGBT. Una dona que sempre va parlar obertament sobre el seu dolor i sobre els seus problemes de salut mental. Una gran dona artista que va pagar un preu molt alt per la seva franquesa.

GETTY IMAGES

Què faríeu vosaltres amb l'estàtua de Colom?

Imagineu-vos, per un moment, que és a les vostres mans decidir què feu amb l'estàtua de Colom de Barcelona. Em refereixo a decidir si la feu desaparèixer del mapa com s'ha fet amb moltes altres estàtues de Colom arreu del món. Ho faríeu?.

Us poso en antecedents.

El Monument a Colom, va ser construït en homenatge al "descobridor" Cristòfol Colom -poso descobridor entre cometes perquè en realitat aquest senyor no va descobrir res, perquè Amèrica ja existia i estava feliçment habitada, des de feia milers i milers d´anys abans que Colom s'equivoqués en els seus càlculs i arribés a terres americanes-. Està ubicat a la plaça del Portal de la Pau, en el punt mitjà que uneix el Passeig de Colom i les Rambles de Barcelona. 

Tots sabem el que representa aquesta estàtua: colonialisme, imperialisme, conqueridors, genocidi, extermini cultural, esclavitud,  eurocentrisme, occidentalisme... i, en principi, estem d'acord que tot allò que significa aquesta estàtua no representa a la majoria de la societat democràtica actual i, ni de bon tros, representa els valors de la majoria dels barcelonins. 

Ara bé, l'estàtua té un punt nostàlgic per a moltes persones, que de petits, sense entrar a analitzar què representava aquella estàtua, ens meravellàvem quan ens deien, per exemple, que al dit de Colom hi havia un restaurant o pensàvem que si pujaven dalt de l'estàtua es podria veure Amèrica. També s'ha de dir, seguim amb la nostàlgia, que la columna de ferro de l'estàtua, la va fer la Foneria Comas, que estava situada al Carrer Tigre de Barcelona, just a l'edifici on anys més tard es va ubicar La Paloma; o que el monument va ser inaugurat l'1 de juny de 1888, que va obtenir el primer premi de l´Exposició Universal de Barcelona de 1888 i que es va acabant convertint en una de les icones més característiques de la ciutat. Pel que fa als elements artístics que conformen el monument, val a dir que va ser concebut per Gaietà Buïgas, però en la seva creació hi van participar diferents tallers i escultors, com ara: Josep Llimona i Antoni Vilanova que es van encarregar dels baixos relleus de la base; Rossend Nobas dels contraforts; Francesc Pastor del capitell; Pere Carbonell de l'al·legoria a Catalunya; Josep Carcassó de l'al·legoria a Aragó i els lleons heràldics; Josep Gamot, al·legoria a Castella; Rafael Atché, al.legoria del Regne de Lleó i l'escultura de Colom; Manel Fuxà de la figura del Pare Boy; Francesc Pagés de la imatge de Jaume Ferrer de Blanes; Eduard Batiste de la figura de Pedro de Margarit i Agapit Vallmitjana dels lleons de les bases. Hi ha també vuit medallons que representen diferents personatges relacionats amb Colom, com ara Isabel la Catòlica, cadascun creat per una artista diferent. Veiem, doncs, que el monument té un detallat aparell decoratiu, elements artístics elaborats per diferents autors i un programa iconogràfic de gran càrrega simbòlica. 

Per tant, sense entrar a debatre amb el que representa, Colom és un monument artístic carregat de simbolisme, que relacionem amb les grans expedicions, amb les Rambles, amb el mar i amb la ciutat de Barcelona, i el podríem deixar tal com està. Però, èticament? 

Des del punt de vista ètic, aquesta estàtua no ens representa, ens al contrari, l’estàtua simbolitza tot allò que rebutgem, així que l'hauríem de fer desaparèixer perquè és un monument/homenatge a una època i uns fets històrics que voldríem que no haguessin tingut lloc de la manera a la que van succeir i que no volem que es repeteixin. Però, i des del punt de vista artístic?. O des d'un punt de vista iconogràfic?. És acceptable destruir l,art?. Es pot separar l'art de l'artista o de la ideologia de l'artista? (tot tenint en compte que quan es va fer l'estàtua i tot el seu aparell decoratiu la mentalitat i els valors de la societat eren molt diferents dels actuals). I anant una mica més enllà, aleshores s'hauria de destruir tot l'art i tota la iconografia, per exemple, vinculada amb la religió cristiana perquè en nom de la religió s'han comès els pitjors crims de la humanitat?. O, tenint en compte quin és el paper de les dones dins les obres arts de caràcter religiós, etc, destruïm totes les obres d'art que denotin masclisme?

La iconografia ens permet entendre una obra d'art ubicant-la en un moment històric determinat: vindria a encarregar-se de recopilar dades i classificar-les per tal que puguem entendre els símbols d'una determinada època. Per tant, la iconografia d'una determinada època, ens “explica”, ens ajuda a “entendre”, però no “justifica” els valors humans, polítics i socials d'aquella època. 

Així doncs, què fem? Volem conservar l'estàtua de Colom perquè representa a la perfecció una època de la nostra història, sense entrar a jutjar si el que es va fer en aquella època ens sembla correcte des d'un punt de vista ètic o moral? O bé, des dels nostres valors actuals, jutgem negativament el què es va fer en l'època del colonialisme i per tant, no volem conservar cap obra d'art ni cap monument que representi aquella època?.

Com que aquest és un dilema plantejat ja fa uns quants fa anys, s´han anat proposant diverses solucions: hi ha sectors que pensen que s'ha de conservar el monument, però de forma crítica, per exemple, exposant al costat del monument una explicació de per què es va fer el monument i que en pensem ara dels genocidis, del colonialisme, del racisme, de l'occidentalisme, etc; altres sectors són partidaris d'obrir un debat per arribar a un consens sobre què fer amb l'estàtua; altres sectors que opinen, directament, que l'estàtua s'ha d'eliminar -com s'ha fet amb altres estàtues d'aquest estil a altres ciutats del món, per exemple, entre el juny i el setembre del 2020, 33 estàtues de Colom van ser retirades o derruïdes en el marc de les protestes del Black Lives Matter als EUA, per l'opinió que la figura històrica representa el genocidi dels pobles indígenes-; i sectors que pensen que les coses ja estan bé com estan i que no cal fer res -i suportar que cada 12 d,octubre, un petit grupet de persones es reuneixin sota l'estàtua de Colom a reivindicar el "dia de la Hispanitat"-.

Personalment, vaig arribar a la conclusió que s'hauria de fer un referèndum i que la gent decidís què vol fer amb el monument a Colom. Però aleshores, van aparèixer nous dilemes: quines persones haurien de votar? Només els empadronats a Barcelona? O els que hi treballem també?. Potser millor que votessin tots els catalans?. O  millor una comissió d'historiadors de l'art? O una comissió d'artistes reconeguts d'arreu del món?...

En fi, que la decisió no és fàcil i per això us la trasllado. Què faríeu amb el monument a Colom de Barcelona? Penseu-hi!  

  

Redescobrint el Cinema Maldà i el Palau del Barò de Maldà

Hem quedat a quarts de cinc. Jo arribo primer, compro les entrades a la finestra d, una petita taquilla plena de cartells de pel.lícules que hi ha sota l´escala i em poso a la cua. La meva amiga sempre triga una mica a arribar, així que em dedico a observar. Fa anys que no entrava a les galeries. Sí que he anat a menjar xocolata al carrer Petritxol, a buscar llibres a la llibreria Quera o de botigues per Portaferrissa. Però no sé per quin motiu, fa anys que no entrava a les galeries on ara estic fent cua i em sap greu. I el greu va en augment a mesura que pugem les escales, entrem a veure la peli i descobreixo una sala de cinema com les d´abans, entranyable, i de sobte me n´adono que aquest cinema, les galeries, el teatre, són un petit tresor al bell mig de Ciutat Vella i que jo me l´estava perdent.

De quin cinema us estic parlant?. Doncs del CINEMA MALDÀ. El trobareu al número 5 del carrer Pi de Barcelona, envoltat de petites botigues, galeries d, art i antigues xocolateries, ubicat al Barri Gòtic, al Districte de Ciutat Vella, dins  les Galeries Maldà – primeres galeries comercials creades a Barcelona- construïdes a l'antic Palau de Maldà. 

De seguida us adonareu que no és un cinema qualsevol sinó que es tracta d´un cinema molt especial, per diferents motius. El primer d´ell és el fet d´estar ubicat dins unes galeries comercials a peu de carrer que a l´hora s´han construït dins d´un palau que té més de tres segles d´antiguitat.

El palau 
A mitjans del segle XVII, la família Cortada, que posteriorment van esdevenir barons de Maldà i Maldanell, van construir aquest palau sobre una enorme parcel·la, la més gran de Ciutat Vella dedicada a una sola edificació, que actualment es troba a la cantonada dels carrers Pi i Perrot lo Lladre, molt a prop de l'església del Pi. És un gran edifici que consta de planta baixa, dos pisos i teulada. Es deia que aquest palau tenia els interiors més sumptuosos de Barcelona: grans salons, sostres de guix amb escuts policromats, xemeneies de marbre... I també tenia un gran jardí que ocupava l'interior de l'illa de cases. 

Al palau hi va viure Rafael d'Amat i de Cortada (1746-1819), conegut com el Baró de Maldà, que de ben jove, a l´edat de 23 anys, va començar a escriure un diari que es titularia "Calaix de Sastre", en el qual va anar anotant al llarg de 50 anys i en 70 volums totes les seves activitats socials: balls, recepcions, tertúlies i esdeveniments socials de tot tipus dignes de destacar de la Barcelona de la segona meitat del segle XVIII, deixant-nos un interessant i inigualable testimoni històric dels costums barcelonins de l, època. 

Al segle XIX, a través d'enllaços matrimonials passà a mans dels marquesos de Castellbell. I al segle XX, després de la Guerra Civil, les plantes-pis es van reconvertir en habitatges i a la planta baixa es col·locà un cinema. El 1942, la planta baixa i el jardí van ser ocupats per les Galeries Maldà. I en la dècada dels 80 es va condicionar una sala de concerts i teatre denominada Círcol Maldà.

Les Galeries Maldà
A l´any 1943 es va inaugurar l´emblemàtic comerç Galeries Maldà, les galeries cobertes comercials més antigues de la ciutat, ubicades a l´espai que ocupaven els antics jardins del Palau Maldà. I no va ser fins l´any 2011 que es va decidir remodelar les galeries. El projecte d, aquesta reforma duia el nom de Els nous carrers del Gòtic, i es basava en una idea del mateix baró de Maldà, qui va edificar el palau central al segle XVII. La característica més singular era la pavimentació i la senyalització interior dels passadissos de les galeries que emulaven les rajoles, el mobiliari urbà (bancs, jardineres i papereres) i els senyals del carrer, per tal de donar una continuació estètica al tramat viari. 

Es van eixamplar els 5 accessos a les galeries i cada passadís va rebre un nom -carrer Baró de Maldà, per exemple–, que es va senyalitzar amb plaques de marbre blanc idèntiques a les dels carrers barcelonins.  A més a més, aquest projecte de reforma va permetre l´aflorament d´elements arquitectònics que fins aleshores havien quedat amagats per les botigues, com ara una torrassa, diversos sostres de teginat i les escales d'accés a les estances nobles, i a l´hora, es va potenciar l'homogeneïtat estètica del complex.

El teatre Maldà

El Maldà (abans Círcol Maldà) és una sala teatral de Barcelona, de dimensions reduïdes habilitada per a espectacles escènics i musicals, ubicada al Palau Maldà, al carrer del Pi número 5, escala dreta. 

A mitjans de la dècada del 1980 l'hereu dels barons de Maldà, el músic Alfonso Vilallonga, va adaptar una de les estances del palau per fer-hi concerts. L'espai, de reduïdes dimensions i amb capacitat per a unes cinquanta persones, conserva la decoració de sala aristocràtica, amb els quadres penjant de les parets. S'hi fa principalment teatre, dansa, música i espectacles de cabaret, tot i que també allotja exposicions, conferències, presentacions i projeccions.

Des de desembre de 2013 El Maldà el gestiona la companyia Els Pirates Teatre, formada per 14 membres de diferents àmbits de les arts escèniques.

El cinema Maldà
La sala del Cinema Maldà és una sala amb història, ubicada en una antiga capella del Palau Maldà i que actualment ha esdevingut la sala de pantalla única més antiga de Barcelona i l'única sala de sessió contínua que perdura a la ciutat, emetent, concretament, pel·lícules de 35 mil·límetres en versió original subtitulada. 

El cinema Maldà es va inaugurar el 4 de desembre de 1945 amb la projecció de la pel·lícula “La quimera de l'or” de Charles Chaplin de 1925. 

La sala té 206 butaques per espectador i que combat la manca de so Atmos o de superprojector DCP oferint atractives ofertes que s´adapten a les necessitats dels diferents tipus d´espectadors: 

• Marató de sessions o sessió continuada: és l'únic cinema de Barcelona que t'ofereix la possibilitat de gaudir de fins a set pel·lícules el mateix dia, pagant únicament el preu d'una entrada, que va des dels 4 euros els dimecres, 5 euros dilluns i dijous, 6 euros dimarts i 9 euros de divendres a diumenge. 
• Totes les pel·lícules es projecten en versió original subtitulada en castellà.
• Acurada selecció de la programació, basant-se en la qualitat i l´èxit assolit entre el públic i la crítica, i això els permet repescar i donar una segona oportunitat a grans joies del cinema que la pressió de la taquilla de les multi sales fa que es retirin abans de temps.
• Organitzen projeccions per a escoles, per a casals i sessions sorpresa, en les quals l'espectador paga el que consideri oportú una vegada finalitzada la pel·lícula.
• Preparen sortejos de cartells de pel·lícules, de llums decorats amb fotogrames.
• Regalen galetes el cookie day i altres dies, una canya al bar del costat.
• Promocions, preus reduïts per a grups (aturats, jubilats, estudiants, socis de biblioteques i d'altres entitats que gaudeixen de descomptes especials), abonaments temporals i carnets anuals.
• Sessions per a mares i pares que volen anar al cinema amb els seus nadons: cada primer i tercer dissabte de mes s'organitzen sessions especials on les mares i pares poden entrar a la sala a veure la pel·lícula acompanyats dels seus fills. El so és més tènue que en una projecció habitual, hi ha llum ambient en lloc de foscor total, tens la possibilitat d'entrar el cotxet a la sala i instal.len una tauleta al hall del cinema amb canviador i música pensada per escoltar amb els nadons abans de l'inici de la sessió. I per descomptat preu reduït pels pares i gratuït pel nounat.
• Es converteix en seu de festivals com ara, el panorama de Cinema Colombià, el Festival de cinema de dansa Choreoscope oel Festival de curts muts.

Com veureu, els actuals responsables del cinema s, estan esforçant molt per aconseguir que aquest històric cinema no es vegi obligat a tancar les portes, així que entreu ara mateix a la seva web i subscriviu-vos per tal de rebre totes les novetats de la seva programació. I aneu-hi. Aneu al cine. Molts barcelonins no saben que aquest cinema està obert així que porteu-hi els amics. Expliqueu-lis que pel preu d´una entrada poden gaudir de fins a 7 pel.lícules en un sol dia. Ensenyeu les galeries, el teatre, el cinema, quan us visiti algú de fora de Barcelona. Poseu el vostre gra de sorra perquè aquesta joia del teixit cultural de Ciutat Vella no desaparegui mai. 

1984 és avui: no et perdis l´obra de teatre "1984" en anglès al Versus Teatre de Barcelona

De seguida que t´endinses en les pàgines de la novel.la de ficció "1984", publicada per George Orwell l´any 1949, te n´adones que la distòpia que el llibre reflecteix, el concepte Big Brother, l´ull que tot ho veu, el doble pensament, el pensament crític, la neollengua, el Ministeri de la Veritat, l,adaptació de la història a la versió oficial del poder tot controlant i manipulant els mitjans de comunicació, la policia del pensament o l,exaltació de les masses amb entreteniments senzills i barats que les manté ignorants però contentes, continua malauradament vigent 70 anys després de la seva publicació. 

George Orwell, autor també de "Rebel.lió a la granja", va participar com a brigadista a la Guerra Civil Espanyola i aquesta participació va marcar per sempre més la seva visió del món, tal com ell va escriure al 1946: "La guerra d, Espanya i altres esdeveniments ocorreguts al 1936-1937 van canviar les coses, i des d,aleshores vaig saber on em trobava. Cada línia seriosa que he escrit des del 1936 ha estat escrita contra el totalitarisme i a favor del socialisme democràtic com jo l,entenc". De fet, en escriure "1984", l´autor esperava que la seva lectura contribuís a evitar que una societat com la que ell descriu a la novel.la mai arribés a existir al món real -val a dir que no ho va aconseguir perquè la humanitat ha replicat la repressiva societat imaginada per Orwell repetidament i amb escreixos als anys posteriors i fins a dia d´avui-.

"1984" és una novel.la de referència, un dels llibres més influents del S.XX, reconegut arreu del món, fins al punt que orwel.lià ha esdevingut un terme utilitzat per descriure l´engany oficial, la vigilància secreta de la població, la manipulació del passat per part d´un estat totalitari, l´individualisme, el control, la prohibició de la llibertat d´expressió i la llibertat de pensament. 

Doncs bé, tant si has llegit la novel.la com si no, ara tens l´ocasió de veure-la representada al teatre en la llengua original de l´autor, en anglès, en una magnífica versió de la companyia de teatre "Escapade Theatre", dirigida per la Sue Flack, al Versus Teatre de Barcelona, del 2 al 12 de novembre.

Així que fes-te un regal i vés a veure l,obra "1984" en la seva llengua original. I fixa,t bé per si trobes certs paral.lelismes entre el text de l,obra i el que està succeint els darrers anys a casa nostra. Fixa,t en els diàlegs, en les escenes, en la violència i l´hostilitat que impregna l´ambient. El Big Brother vol arrencar de soca-arrel l´herba que no té el seu mateix color?. Justifica els seus actes repressius amb la legalitat per damunt de la justícia?. Els ciutadans de l´Imperi d,Oceania viuen sotmesos a un control asfixiant i a una propaganda alienant que els desmoralitza i els impedeix pensar críticament?. Empresonen als qui s,atreveixen a pensar diferent?. Una petita minoria que ostenta el poder pretén controlar la ment dels ciutadans i sotmetre,ls al seu poder mitjançant l,ús de la por, la força, la repressió i la manipulació dels mitjans i el control de la història?.  

Insisteixo. Vés a veure "1984" i pregunta,t si et sents interpel.lat. I si t´hi sents -que t´hi sentiràs-, questiona,t a qui i perquè li pot interessar tenir-te vigilat i controlat.

El secret rodó del Barri Gòtic de Barcelona: la plaça Milans

Sembla impossible però a Barcelona encara queden alguns racons secrets per descobrir... Bé potser no són secrets del tot perquè moltes persones ja els coneixen, però no són tan tòpics com visitar la Pedrera, el Parc Güell o la Sagrada Família. Un d,aquest racons secrets el trobareu al cor del barri Gòtic de Barcelona. 

És tracta d, una plaça òpticament circular que us sorprendrá només trepitjar-la per la seva màgia, pel seu homenatge a la geometria, per la seva originalitat arquitectònica i per l´efecte immediat que provoca als vianants - només topar amb ella, alçareu els ulls i agafareu el mòbil per fotografiar el tros rodó de cel blau emmarcat pels edificis-. 

En realitat, tot i la seva aparença rodona, es tracta d´una petita plaça pentadecagonal, és a dir, en forma de polígon de 15 costats, concebuda en part per guanyar espai a l´estret i sinuós carrer Milans i proporcionar més llum solar i més ventilació a les façanes de cada habitatge i en part per organitzar el carrer amb un model geomètric en una zona on una via de traçats rectos hagués estat impossible. La forma de la plaça s´aprecia en tot el seu esplendor quan mires cap amunt i el perímetre de la plaça es retalla al cel.

La placeta de Milans és obra de l´arquitecte Francesc Daniel Molina, nascut a Vic l any 1812 i nombrat arquitecte municipal l´any 1855, període en que va dissenyar l, actual saló de plens de l Ajuntament de Barcelona. També va ser el responsable de la urbanització de la Plaça del Duc de Medinacelli, de la construcció de la Plaça Reial i de la font del Geni Català ubicada a Pla de Palau. Tanmateix, se´l recorda especialment per l, edificació de la plaça Milans construïda al 1953, en una època en que la ciutat de Barcelona experimenta un nou concepte d,urbanisme, més modern, que coincideix amb l,enderrocament de les muralles i amb la desamortització eclesiàstica que va donar lloc a l,alliberament d,espais a la ciutat antiga, abans ocupats per edificis religiosos. 

Els encarregats d, introduir aquest nou concepte urbanístic van ser una nova generació d´arquitectes, molt influenciats per les matemàtiques, formats a l,escola de la Llotja. Un d´aquest enginyers fou en Francesc Daniel Molina que va reflectir en la Plaça Milans la seva passió per la cultura de les matemàtiques. 

Tot i així, la urbanització de la singular plaça Milans no fou conseqüència de la desamortització eclesiàstica sinó que va ser producte de l´enderroc de l´antic Palau Real Menor al 1856 que presentava un estat ruïnós - aquest antic palau s,erigia al terreny on segles abans hi havia l,encomana barcelonina dels templers-. 

Com podeu veure, la Plaça Milans es insòlita es miri per on es miri i imagino que els que encara no la coneixeu us moriu de ganes de visitar-la. Voleu saber com arribar-hi?. 

Doncs bé, el carrer Milans és un carrer d´uns cent metres de llargada, estret, sinuós i peatonal, que uneix la confluència dels carrers Ataúlf i Gignàs amb el carrer Avinyò. La plaça Milans, diminuta i encisadora, està ubicada al punt on convergeixen els dos trams que formen aquest carrer, així que heu d,encaminar-vos al carrer Milans per trobar la plaça. 

Una de les rutes possibles seria baixar per Avinyó i allà on posa BCN Lip girar a l’esquerra i ja estareu entrant al carrer Milans. Aleshores seguiu avançant unes poques passes i de seguida arribareu a la plaça Milans. Voilà!. Aixequeu els ulls amunt i admireu el cel blau retallat en forma rodona.

I no us oblideu de fer la vostra foto des de la perspectiva d´abaix a dalt, perquè és una foto massa bona com per no fer-la. Us encantarà!

Les dones de colors de la Romina Lerda

Acabo de descobrir aquestes pintures a la xarxa i m´he quedat atrapada. M´encanten!. Investigant qui les havia pintat, he esbrinat que es tracta d´una jove artista plàstica argentina de nom Romina Lerda. Aquesta artista pinta únicament dones, de totes les races i totes les formes (africanes asiàtiques, europees, roses, morenes, pèl-roges), en formats grans i amb olis i acrílics. 

Totes les dones que apareixen a l´obra de Romina Lerda tenen uns trets característics molt definits: ulls extraordinàriament grans que miren fixament i una mirada neta que t´hipnotitza. Cabells de tots els colors, llargs al vent o recollits, sempre adornats de somnis i tocats de fantasia, de flors, papallones, plomes o fruites. Però a més a més, tots els projectes de Lerda comparteixen la passió pel color de la seva autora: els quadres destaquen per l´amplia gamma de colors vius i brillants, escollits i combinats per l´artista de manera que transmeten alegria, bellesa, energia positiva i amor. 

També he descobert que la Romina Lerda és l´artista que està al darrere de la imatge que es va fer viral sota el hashtag #NiUnaMenos, consigna mundial de la lluita contra la violència de gènere: es tracta de la imatge del rostre d´una dona mig tapat per un mà amb un cor perfilat al palmell dibuixat sobre un fons rosa que segurament tu o alguna amiga teva heu tingut com a foto de perfil a les vostres xarxes socials:

Mirades

¿Quantes mirades hi reconeixes?

Alice in Wonderland Escapade Theatre

Ho escric a corre cuita perquè malgrat que han prorrogat, només us queda la sessió d´avui, la de demà al vespre i la de diumenge per xalar amb l´Alice in Wonderland al teatre Gaudí!.

Jo hi vaig ser ahir i no em podria haver agradat més aquesta comèdia musical tan curiosa, sexy, elegant, irreverent  i, a més a més,  en anglès i subtitulat en català –això de les pantalles subtitulades en català és tot un  encert, per no quedar-te amb el dubte del que diuen els personatges, sobretot si no tens un nivell gaire alt de la llengua de Shakespeare, com és el meu cas-. 

Què fa que aquest musical negre sigui tan especial?. Doncs tots els elements, curosament orquestrats per la seva directora Sue Flack, fundadora i directora artística de la companyia Escapade Theatre: els decorats, el vestuari i l´estètica steampunk, la caracterització dels personatges, la utilització dels llums, l´escenografia, la mímica facial i l´actuació magistral dels joves actors, la lletra de les cançons, els efectes sonors, la música, la veu dolça de l´Alice… tot plegat contribueix a crear una atmosfera màgica i envolvent convertint la petita sala del teatre Gaudí en un meravellós cau de conills. 

En la meva opinió, el toc steampunk fa que aquesta Alice in Wonderland sigui encara més especial: el steampunk és un subgènere de fantasia que s´ambienta en una època o en un món on l´energia produïda per les màquines de vapor és usada de manera preponderant i que vindria ser, un món que té lloc al S. XIX, sovint ubicat a l´Anglaterra victoriana, però amb elements que provenen de la ciència-ficció o de la fantasia, invents tecnològics ficticis o tecnologia que s´ha inventat posteriorment, com ara els ordinadors. Perquè us en feu una idea, les pel·lícules  Blade Runner, Dune, Wild Wild West, La Liga de los hombres extraordinarios o Sky Captain, són exemples d´aquest subgènere. Actualment l´Steampunk ha anar evolucionant i madurant, fins a convertir-se en un moviment artístic i sociocultural. 

Doncs res, que no tens cap excusa. Corre ara mateix a reservar la teva entrada -sessions del 3 al 5  juny- i prepara´t per gaudir d´una espectacular i desconcertant  Alice in Wonderland!.

Basada en la història de Lewis Carroll * Adaptada i dirigida per Sue Flack * Música per Julian Jahanpour, Dave Holmes, Adam Valentine i Nigel Haywood *  Intèrprets: Adam Valentine, Annie O'Callaghan, Ben Sbuttoni, Daniel Ewing, Jamie Lerner, Julian Jahanpour, Marina Xeix, Mark Aspinall, Natacha Elmir, Sharlene Halbert i Shivy Sheehan * Disseny de l’espai: Judit Colomer *  Llums: Tony Murchland * Vestuari i Attrezzo: Infestum Espectacles *  Coreogafía: Ana Micó i Naty Giménez * Maquillatge i Peluqueria: Mariajo Labrador, Deb Cartwright-Long i Jessica Álvarez * Fotos i Vídeo:Westudio.cat * Disseny Gràfic i Pòster: Derek Zinger *  Premsa i Verkami: Jaume Pàmies * Regidora: Neema Lahon.