Per qüestions que ara no venen a tomb, recentment vaig estar llegint sobre Händel i en vaig descobrir moltes coses interessants. En primer lloc, per situar-vos, i per si us esteneu esprement el cap intentant recordar qui era Händel, us diré que és el compositor de l’oratori “El Messies”, que té com a peça principal “l’Al·leluia”, que tots heu escoltat, si o si, ressonant com un tro, ja sigui marcant l’arribada de Nadal o al teatre, a cerimònies, en anuncis o en pel·lícules, com ara “Viridiana” (1961) de Luis Buñuel; i també és qui, l’any 1727, creà quatre himnes per a la coronació de Jorge II, i entre ells, la cançó "Zadok, the priest", que des d’aleshores s’ha utilitzat a totes les coronacions del Regne Unit -així, a priori, potser no us sona gaire, però, i si us dic que l'himne de la UEFAChampions League s´ha inspirat en aquesta peça barroca?
Bé doncs ara que estem situats, comencem. Durant els segles XV-XVI, a Europa es va desenvolupar el Renaixement, un moviment artístic i cultural que marcarà el pas de l'edat mitjana a l'edat moderna, i que es va caracteritzar per una recuperació de l'antiguitat clàssica i un ressorgiment de l’interès pel coneixement, la cultura i l’art. Van ser el mateixos artistes i literats d’aquests segles els que es van adjudicar el terme de renaixentistes, amb la voluntat d'allunyar-se de la metafísica dogmàtica de la societat medieval i atorgar el protagonisme a l’humanisme. Però, posteriorment, els pensadors de la segona meitat del S. XVIII, van adoptar pejorativament el terme “barroc”, al·legant que en el període que ens ocupa, l’art era quelcom grotesc, excessiu i extravagant. Actualment, però, els revisionistes del barroc han retornat a aquest estil el valor que es mereix, la paraula “barroc” ha perdut el seu significat denigrant i es considera l’art Barroc com un estil continuador del Renaixement, que es contraposa a l’estil sobri del Renaixement clàssic i que ens parla d’una època (1600 a 1750), dotada d’una vitalitat extraordinària i, alhora, plena de contrastos i contradiccions. Podríem dir doncs, que el Barroc serà un estil integrador de totes les arts, que cercarà, per damunt de tot, persuadir al públic en totes les expressions artístiques, per mitjà de l’apel·lació als sentits; la riquesa sensual; i la creació de tensió fins a conduir l’espectador a un clímax dramàtic. En aquesta època a més, tindran lloc grans innovacions tecnològiques que dotaran els instruments de més recursos, que seran aprofitats pels compositors per fer evolucionar la creativitat i la concepció de la música instrumental (que s’independitzarà de la música vocal). La màxima esplendor del Barroc musical es produirà de la mà de les produccions de Vivaldi, Bach i Händel. Però nosaltres ens enfocarem en Händel.
A grans trets, Georg Friedrich Händel (1685-1759), va ser un compositor britànic nascut a Alemanya, geni de la música occidental i universal. El seu llegat, síntesi dels estils musicals alemany, italià, francès i anglès de la primera meitat del S. XVIII, inclou 43 òperes i 26 oratoris. Però com es va convertir Händel en un dels compositors més influents del seu temps? Händel era un home extravertit, amant de la teatralitat, de la vida mundana, del menjar i del beure; i posseïdor d'un gran esperit comercial, que va saber adaptar la seva obra als gustos del seu temps i va incorporar al seu art les diferents tendències musicals de l’època, aprenent a compaginar diferents estils del Barroc segons l’ocasió. Una mostra de la seva excepcionalitat radica en el fet que és el primer compositor que dirigeix la seva música al públic en general, cercant satisfer els seus gustos, en comptes de cercar l’aprovació de la noblesa i dels mecenes, com era habitual. Això significa que es va convertir en un empresari, que sempre va treballar per a ell mateix, per a les seves companyies o pels teatres que va dirigir, alternant etapes de grans èxits amb etapes de penúries econòmiques -malgrat alguns fracasos comercials, Händel va ser, en general, un compositor exitós, reconegut i admirat pels seus contemporanis, tot i que també va mantenir certes rivalitats amb altres propietaris de teatre-. Händel mai va formar part de cap orde religiós com Vivaldi, ni va treballar només al servei de la noblesa, com Bach-, de manera que va aconseguir viure per i per a la música.
Format musicalment a Alemanya, un cop obtingué el domini de tots els gèneres musicals, marxà a Itàlia per treballar com a mestre de capella al servei del príncep de Hannover, qui, el 1714 es convertiria en el rei Jorge I de la Gran Bretanya. Händel va acompanyar el rei Jorge I a Anglaterra i va esdevenir el mestre no oficial de la música Real. Händel va viure a Londres, immers en els ambients cortesans i burgesos, durant gairebé cinquanta anys (obtenint la nacionalitat britànica el 1727), i és en aquesta ciutat on obté un ampli reconeixement social i aconsegueix el seu prestigi com a compositor, seduint el públic anglès que, ben aviat, l’encimbellarà com a músic nacional. Durant uns anys, Händel es dedicà prolíficament a compondre òperes italianes, entre elles, “Rinaldo” (1710), “Ottone” (1723) i “Giulio Cesare” (1724), que destacaven per les seves textures orquestrals complexes, per la representació de personatges emocionalment profunds i pel seu virtuosisme vocal. Però quan el públic va anar perdent l’interès per les seves òperes, evidenciant la crisi de l’òpera italiana, Händel es centrà en la creació d’un oratori anglès -la seva gran aportació a l'oratori serà el tractament del cor, que esdevindrà l’autèntic protagonista dels esdeveniments-.
Però, què fa que Händel sigui tan excepcional? Per destacar la genialitat händeliana, agafarem com exemple tres versions de la seva música: la sarabanda de l'òpera “Almira”, que ens brinda una melodia melangiosa i emotiva que captiva l’audiència des de la primera nota; l'ària "Lascia la spina, cogli la rosa", que pertany a l'oratori “Il triomfo del Tempo e del Disinganno” -obra d'insòlita modernitat-, és una melodia serena, plena d'expressivitat, que commou l’oient i el convida a contemplar la bellesa en el seu estat més pur; i l'ària "Lascia ch'io pianga” de l'òpera “Rinaldo”, que remou l’ànima de tothom que l’escolta a causa de la seva melodia dolça i melangiosa. Doncs bé, les dues àries comparteixen la mateixa música, però tenen un text diferent; i la melodia original d’ambdues, s’extreu d'una sarabanda de l'òpera "Almira" la primera òpera de Händel estrenada el 1705 a Hamburg. Això significa que dos anys després d’Almira, el compositor reutilitzà part de la música de la sarabanda per a l'ària “Lascia la spina, cogli la rosa” (1707), peça escrita durant el seu període italià, que forma part del seu primer oratori i on Händel intenta demostrar el caràcter efímer dels plaers mundans. Més tard, el 1711, reutilitza novament aquesta música i li posa una nova lletra per l’ària “Lascia ch’io pianga”, que forma part de l’òpera “Rinaldo” -primera òpera de Händel destinada al públic anglès-. El fet de tenir la mateixa melodia i esquema, però diferent text, és una tècnica de composició musical basada en el reciclatge musical, anomenada contrafactum, que s’utilitzà habitualment al Barroc perquè permetia als compositors compondre un gran nombre d'obres en molt poc temps -com heu pogut comprovar, Händel tenia experiència en aquesta tècnica-.
I ara, fixem-nos en “Rinaldo”. És una òpera de tres actes -estructura habitual en les òperes de Händel-, escrita en poques setmanes, que narra l'amor entre el guerrer cristià Rinaldo i Almirena, basant-se en el poema èpic “La Jerusalem Alliberada” de Torquato Tasso. En la seva estrena, comptà amb la interpretació de dos famosos castrati de l'època, fet que contribuí al seu gran èxit. I aquí faig un incís: qui són els castratis?
Per explicar l’origen i el paper dels castrati durant el Barroc, ens remuntem als anys que el conreu de l'òpera arribà a la cort de Nàpols, on treballava Alessandro Scarlatti (1660-1725) com a director musical. Autor prolífic, Scarlatti va contribuir a la consolidació de l'òpera seria, amb l'establiment de l'ària da capo i la moda del bel canto, un estil operístic que atorgava una especial importància a l'elegància de la línia melòdica. El belcantisme afavoria el lluïment dels cantants, que aprofitaven les cadències de les àries per a demostrar de manera lliure el seu virtuosisme vocal. Els papers femenins els cantaven els castrati, homes que havien estat castrats de petits amb la intenció que, quan arribessin a la pubertat, poguessin conservar la tessitura aguda de la veu amb la potència d'un cos desenvolupat. Aquesta pràctica aberrant, consistent a desposseir els nens dels seus atributs masculins, ja apareix documentada l'any 1565 a la Capella Sixtina: com que l'Església prohibia l'entrada de la dona als cors i als escenaris teatrals, els castrati s'encarregaven d'interpretar les veus agudes. Durant el Barroc, els castrati van esdevenir veritables divos, precursors de les rockstars i els ídols mediàtics actuals, i allà on actuaven, despertaven la passió de tota mena de públic, com un fenomen fan del Barroc.
Bé, reprenent el fil, us diré que amb el temps, “Rinaldo” esdevindrà una obra de concert molt popular i al llarg del segle XX, les seves reinterpretacions seran constants. Així, per exemple, l'ària “Lascia ch'io pianga” s’inclourà en la pel·lícula “Farinelli il castrato” (1994) de Gérard Corbiau, aconseguint commoure i emocionar a l'audiència actual -no us perdeu aquesta pel·lícula, que us transportarà directament al Barroc i us permetrà escoltar unes àries precioses. Penseu que per recrear la veu del castrati protagonista, Farinelli, es van barrejar digitalment les veus de la soprano polonesa Ewa Malas-Godlewska i del contratenor nord-americà Derek Lee Ragin-.
Fotograma extret de la pel.lícula ““Farinelli, il castrato” (1991) de
Gérard Corbiau
El fet que una sarabanda serveixi com a base per a dues àries posteriors (cadascuna amb un missatge líric diferent de gran qualitat musical); el fet que Händel dominés a la perfecció els diferents estils musicals i readaptés algunes de les seves obres per atendre les tendències del moment; el fet que intentés treballar només per a ell mateix com a empresari musical/teatral; així com el fet que estrenés “Rinaldo” amb la col·laboració de dos castratis famosos, no us fa pensar que el compositor era, com a mínim, una persona extraordinàriament creativa, versàtil i innovadora? El cert és que Händel va tenir el talent, la intuïció i l'agudesa necessària per a donar al públic el que aquest requeria i per això va aconseguir crear un tipus de música captivadora i atemporal, que ha acabat arrelant a la cultura popular europea.
A banda de la seva feina com a compositor d'èxit i empresari musical, Händel, que morí sense fills, era un home generós, un veritable filantrop, que va crear un fons destinat als músics en declivi i a les seves famílies; va oferir concerts de caràcter benèfic; i va recaptar i donar importants sumes de diners a l'hospital d'infants abandonats de Londres (el Foundling Hospital). En el seu testament, Händel es va recordar de moltes persones (familiars, amics, gent que treballava al seu servei, músics, etc), i també va incloure la institució Foundling Hospital de Londres, a qui va llegar la partitura del famós oratori "El Messies".
A principis d’abril de 1759, en acabar una representació de "El Messies”, Händel, malalt i cec, caigué desmaiat i ja no es va tornar a aixecar. Al cap d’uns dies, el 14 d’abril, va morir al seu domicili londinenc. Amb Händel, i amb Bach, acabarà el Barroc i començarà una nova etapa per a la música.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada