dimecres, 14 de juny de 2017

L´experiment



Ganímedes està habitat per una civilització híper avançada que ha estat capaç de clonar i desenvolupar als seus laboratoris la vida humana. Un cop completat el cicle de reproducció, els responsables de l´experiment decideixen enviar una mostra d´aquests espècimens al planeta Terra per tal de comprovar que els resultats són òptims i que les rèpliques humanes són capaces d’integrar-se i conviure amb els terrícoles sense cridar l'atenció. 

L´exemplar QT viatja a la Terra amb destí a una petita ciutat envoltada de mar i muntanyes que es diu Barcelona. Als pocs dies d’aterrar se n´adona que el seu aspecte físic correspon al d´un adult de cabells blancs i pell arrugada malgrat la seva data de fabricació recent i les seves extraordinàries característiques físiques. Si no vol comprometre l´experiment ni delatar la seva condició no humana haurà de dissimular el seu veritable estat físic. 

De seguida s´acostuma a desplaçar-se en metro perquè és un mitjà de transport pràctic on passa totalment desapercebut. A més a més, viatjar en metro li agrada perquè li permet observar els humans en tota la seva esplendor i sobretot, perquè la il·luminació artificial i la manca de finestres exteriors li recorden el seu planeta, on els habitants viuen sota terra a resguard de la llum encegadora que irradien els seus cinc astres solars.  Se n´adona que tots els altres humans prefabricats a Ganímedes també comparteixen el seu gust pel metro perquè se´ls creua diàriament als passadissos. Es reconeixen entre ells de seguida, especialment per les vibracions telepàtiques que emeten els seus cervells, però fingeixen que no es coneixen per no despertar sospites entre els altres viatgers. 

Al començament el QT no entenia perquè els humans més joves s’entossudien a cedir-li el seu seient i desorientat, refusava la invitació amb un tímid gràcies. Però amb el temps ha deduït que els terrícoles d´edat més avançada s´esgoten si estan molta estona de peu degut a la seva decadència física progressiva i per això els més joves els cedeixen amablement el seus seients, perquè puguin descansar. Aquest descobriment li ha fet apreciar encara més els éssers humans.

Els aprecia i els admira per la seva parsimònia i els seus costums com a espècie. Li fa gràcia la seva manera ordenada de caminar en silenci i gest seriós els uns darrere els altres, pels túnels que connecten les andanes. S´entreté bocabadat amb els que toquen música en directe. El fascinen els que somriuen per qualsevol bajanada, els que ploren ves a saber perquè, els que pugen al vagó al darrer segon just abans que es tanquin les portes o els que cauen adormits pels sotragueig del tren. Li provoquen una tendresa inexplicable els cabdells humans que les mares transporten en motxilles enganxades al seu cos per a què els nadons sentin el batec del seu cor o els nens una mica més grans que agafen la mà de la mare per no perdre’s.  Es posa content quan contempla els enamorats que per Sant Jordi porten roses vermelles a les mans, o els viatgers que parlen en idiomes d´altres llocs i caminen despitats guiant-se amb el plànols de la ciutat...

Definitivament, els humans li han robat el cor i la mirada se li enterboleix quan pensa que un dia no gaire llunyà haurà de tornar a Ganímedes. És per això que de vegades s´asseu a l´andana durant hores, deixant passar de llarg tots els trens, observant en silenci les anades i vingudes dels humans, en un intent de retenir cada detall, cada gest, cada so, perquè sap que quan torni al seu planeta, aquesta fotografia de la memòria serà uns dels seus majors tresors.

Sense ser-ne conscient el QT experimenta tots els sentiments humans i de la mateixa manera que riu o té por,  de vegades el colpeja una nostàlgia blava i espessa que li encongeix l`ànima perquè estranya allò que en realitat mai no va tenir: enyora haver nascut humà de veritat. Li hagués agradat néixer del ventre de la mare i ser un nen que ho ha d´aprendre tot des de zero. I després ser un adolescent i anar descobrint el món poc a poc. Enyora les primeres vegades i els primers desenganys. I fer-se gran, estudiar, enamorar-se, viatjar, tenir fills. Per això, en un dels seus atacs de melangia decideix que quan arribi l´hora de tornar a Ganímedes, no ho farà. 

Ja té un parell d´amics i confia tenir-ne més amb el pas del temps. També té un gos petaner de cabells llanuts que va recollir al carrer i unes quantes aficions que l´omplen de joia. El fascina la vida a l, exterior, el sol escalfant-li la pell, el vent barallant-se amb el seu floc de cabells blancs, el contacte amb la natura i sobretot, banyar-se al mar. Dedica hores i hores a escoltar música de tot tipus perquè troba que és una activitat emocionant i reparadora. L´apassiona llegir i anar al cinema per posar-se a la pell d´altres persones i experimentar altres realitats, altres èpoques, altres univers que mai no coneixerà. No tornarà a Ganímedes. Desobeirà els seus líders i es quedarà a la Terra.

El QT no ho sap però el seu comportament i tots els seus pensaments són enregistrat als laboratoris i analitzats pels seus creadors, que estan realment satisfets en conèixer els sentiments humans del QT i les seves intencions de romandre a la Terra per sempre més, perquè això demostra que l´experiment ha estat tot un èxit.



dimecres, 7 de juny de 2017

El llibre del miralls d, E.O. Chirovici


Torno a casa de pressa perquè tinc ganes d´arribar, preparar-me alguna cosa bona per berenar i posar-m´hi de seguida... Posar-me a què? Posar-me a llegir!.

Ahir vaig començar una novel.la, El llibre del miralls E.O. Chirovici, i de matinada, quan ja gairebé no m´hi veia, vaig haver de deixar la història quan estava més interessant.

El llibre del miralls ha esdevingut un dels fenòmens literaris millor pagats dels darrers anys. El seu autor, el desconegut periodista i escriptor romanès E.O. Chirovici, ha vist premiada la seva agosarada primera incursió en la narrativa de misteri emprant l’idioma anglès, amb un contracte editorial de set zeros. A Chirovici només li va caldre visitar un agent anglès, Peters Fraser and Dunlop (PFD), després de ser rebutjat per sis grans editorials dels Estats Units, per fer tremolar els ciments de la indústria editorial britànica: la novel·la s'ha venut a més de 38 països i en les seves primeres setmanes de publicació a Europa, ha entrat en les llistes de best sellers del Regne Unit, els EUA, França, Holanda i Alemanya, A casa nostra, s´ha publicat en català de la mà d’Edicions 62.

I que fa que aquesta novel.la agradi tant?

Doncs és una "novel·la impressionant, intel·ligent i ben escrita" segons The Times. "Un thriller literari. Complex i emocionant, una bonica lectura" segons Jenni Murray, BB . "Una novel·la brillant i absolutament convincent" segons Jo’s Book Blog i una novel.la "molt ben escrita, amb una estructura intel·ligent" segons Fully Booked. I segons una servidora? Doncs per mi és una novel.la que t´atrapa des del primer moment per la seva originalitat i la seva cadència narrativa, fresca, sòbria i natural; t´atrapa per la curiosa manera que té l,autor de presentar i fragmentar la història i especialment, pel rerefons tèrbol i misteriós, que treu el cap a les primeres línies i t´arrossega amb ell fins el final. Personalment sóc fan del suspens psicològic i El llibre dels miralls en té tots els ingredients: des del començament intueixes que cap del personatges no és del tot transparent, que tots semblen amagar quelcom, fins i tot abans que es produeixi la tragèdia, i que sovint, la memòria pot ser l, arma més perillosa de totes, perquè és fàcil de manipular, ja sigui de manera conscient o inconscient.

Qui és qui? Qui enganya a qui?. Qui juga amb qui?. Com distingeixes si un mentider diu mentides perquè és una persona pèrfida que menteix expressament sense importar-li les conseqüències o si un mentider diu mentides perquè s´ha trastocat perdent la capacitat de distingir la realitat de la ficció?. I si algú reinterpreta els seus records sense voler?. I si algú fingeix un record que en realitat mai no va existir?. Per mi està clar que mai no acabem de conèixer del tot a ningú, en part degut a allò que els altres ens volen fer creure i en part, degut a allò que el nostre cervell vol creure. Per això, una mateixa realitat es reinterpreta una i mil vegades segons qui és el narrador i segons qui és l´oient: com en el joc del telèfon que jugàvem de petits, els fets i les paraules sempre són uns, però les interpretacions i les versions que n´extraiem poden ser moltes i diverses, tot depèn de la perspectiva de cadascú.

En qualsevol cas, aquesta novel.la, hipnòtica, original i ben escrita, és plena de mentides i mentiders, i és feina del lector esbrinar qui és qui, així que jo m´hi poso ara i l´acabo d´una tirada... I tu, vols saber qui és el dolent?


SINOPSI
El dia que l’editor literari Peter Katz comença a llegir l’enigmàtic i captivador manuscrit d’un tal Richard Flynn es sent exactament igual a com es sentiria el capità Ahab el dia que avista Moby Dick per primera vegada. Katz li descobreix a Flynn una veu aclaparadora i hipnòtica, la veu d’un escriptor madur que reconstrueix un tèrbol episodi dels seus dies d’estudiant a Princeton. Llavors, el jove Flynn, un modest aspirant a escriptor, coneix Josep Wieder, un eminent psiquiatra que treballa en un projecte secret sobre la memòria i la seva minsa fiabilitat. El problema és que el manuscrit de Flynn s’interromp bruscament després de les primeres setanta pàgines, moment en què el llibre dels miralls s’esquerda per primera vegada. D'aquí en endavant, l'acció patirà dues noves transformacions en les quals els personatges de tres èpoques diferents es trobaran atrapats en el mateix enigma exactament com a l’escena final de la dama de Xangai, quan els trossets esmicolats d’un vidre distorsionen l’aspecte dels protagonistes.


  

dimarts, 23 de maig de 2017

La síndrome del impostor



Tinc una amiga que és una crack en molts aspectes, molts, però ella no ho sap. O no s´ho acaba de creure. Fa poc temps ha tingut un ascens laboral important, ascens que evidentment ha aconseguit per les seves capacitats – estudis, coneixements, experiència, intel·ligència, personalitat, capacitat de liderar, etc-. I per descomptat, perquè els que estan pel seu damunt l´han considerat la persona idònia per a cobrir aquest lloc de treball. Però tot i així, tot i què als ulls dels demés ella és on és per mèrits propis, de sobte ella sent que és la sort qui l´ha dut fins aquí. 

No és creu mereixedora del seu nou càrrec per inseguretat, perquè és una persona massa perfeccionista,  perquè pensa que no tenir totes les respostes posa de manifest la seva ineptitud i, definitivament, perquè pateix la síndrome del impostor

Aquesta és una síndrome que tot i que no està oficialment recollida com a enfermetat mental ha estat objecte de nombrosos estudis des de l´any 1978, estudis que demostren que 7 de cada 10 persones l,ha patit al menys un cop a la seva vida. La síndrome del impostor es produeix quan una persona competent sent que no s´està a l´alçada de les circumstàncies i creu que està ocupant un lloc pel que no està qualificat o que té uns privilegis que no es mereix, perquè és un impostor, un frau. Quan pateixes aquesta síndrome, tot i ser una persona competent, no ets capaç d, internalitzar els teus èxits, t, infravalores i tens una sensació constant de no ser prou bo ni prou capaç i això et genera un sentiment d, insatisfacció permanent que t,impedeix gaudir de cadascuna de les fites que vagis aconseguint a la teva vida.

Et costa encaixar els elogis, treballes molt més dur que la resta de companys de feina perquè creus que és la única manera de compensar que ets un frau, ho passes malament quan has de parlar en públic perquè creus que els oients et miren i pensen que ets uns impostor, ets sents incòmode fent tasques que realment fas bé, o sents que tens una parella que no et mereixes o uns fills que són feliços i bones persones només perquè l,atzar ho ha volgut. Creus que els teus èxits et venen donats per la la casualitat i actues condicionada per la por. Por a que la teva “poca vàlua”, la teva “ignorància” i els teus “minsos coneixements” quedin al descobert. 

Quan et sentis així, sàpigues que el que et passa no és real. Només és una percepció errònia del teu cervell provocada pel teu propi fil de pensaments autocrítics. Pensa també que no estàs sola, que moltes persones han tingut aquesta mateixa sensació en algun moment de la seva trajectòria - Neil Armstrong després de convertir-se en el primer ésser humà a trepitjar la lluna, en trobar-se en una convenció envoltat d´artistes i científics es va sentir fora de lloc i va confessar que no entenia quin era el seu paper a la convenció afirmant que “tots ells (els altres assistents) han realitzat coses sorprenents. Jo senzillament vaig anar on em van enviar”-. 

Com evitar la sensació de ser un impostor tot i ser una  persona competent?

divendres, 5 de maig de 2017

El secret rodó del Barri Gòtic de Barcelona: la plaça Milans


Sembla impossible però a Barcelona encara queden alguns racons secrets per descobrir... Bé potser no són secrets del tot perquè moltes persones ja els coneixen, però no són tan tòpics com visitar la Pedrera, el Parc Güell o la Sagrada Família. Un d,aquest racons secrets el trobareu al cor del barri Gòtic de Barcelona. 

És tracta d, una plaça òpticament circular que us sorprendrá només trepitjar-la per la seva màgia, pel seu homenatge a la geometria, per la seva originalitat arquitectònica i per l´efecte immediat que provoca als vianants - només topar amb ella, alçareu els ulls i agafareu el mòbil per fotografiar el tros rodó de cel blau emmarcat pels edificis-. 

En realitat, tot i la seva aparença rodona, es tracta d´una petita plaça pentadecagonal, és a dir, en forma de polígon de 15 costats, concebuda en part per guanyar espai a l´estret i sinuós carrer Milans i proporcionar més llum solar i més ventilació a les façanes de cada habitatge i en part per organitzar el carrer amb un model geomètric en una zona on una via de traçats rectos hagués estat impossible. La forma de la plaça s´aprecia en tot el seu esplendor quan mires cap amunt i el perímetre de la plaça es retalla al cel.




La placeta de Milans és obra de l´arquitecte Francesc Daniel Molina, nascut a Vic l any 1812 i nombrat arquitecte municipal l´any 1855, període en que va dissenyar l, actual saló de plens de l Ajuntament de Barcelona. També va ser el responsable de la urbanització de la Plaça del Duc de Medinacelli, de la construcció de la Plaça Reial i de la font del Geni Català ubicada a Pla de Palau. Tanmateix, se´l recorda especialment per l, edificació de la plaça Milans construïda al 1953, en una època en que la ciutat de Barcelona experimenta un nou concepte d,urbanisme, més modern, que coincideix amb l,enderrocament de les muralles i amb la desamortització eclesiàstica que va donar lloc a l,alliberament d,espais a la ciutat antiga, abans ocupats per edificis religiosos. 

Els encarregats d, introduir aquest nou concepte urbanístic van ser una nova generació d´arquitectes, molt influenciats per les matemàtiques, formats a l,escola de la Llotja. Un d´aquest enginyers fou en Francesc Daniel Molina que va reflectir en la Plaça Milans la seva passió per la cultura de les matemàtiques. 

Tot i així, la urbanització de la singular plaça Milans no fou conseqüència de la desamortització eclesiàstica sinó que va ser producte de l´enderroc de l´antic Palau Real Menor al 1856 que presentava un estat ruïnós - aquest antic palau s,erigia al terreny on segles abans hi havia l,encomana barcelonina dels templers-. 

Com podeu veure, la Plaça Milans es insòlita es miri per on es miri i imagino que els que encara no la coneixeu us moriu de ganes de visitar-la. Voleu saber com arribar-hi?. 

Doncs bé, el carrer Milans és un carrer d´uns cent metres de llargada, estret, sinuós i peatonal, que uneix la confluència dels carrers Ataúlf i Gignàs amb el carrer Avinyò. La plaça Milans, diminuta i encisadora, està ubicada al punt on convergeixen els dos trams que formen aquest carrer, així que heu d,encaminar-vos al carrer Milans per trobar la plaça. 

Una de les rutes possibles seria baixar per Avinyó i allà on posa BCN Lip girar a l’esquerra i ja estareu entrant al carrer Milans. Aleshores seguiu avançant unes poques passes i de seguida arribareu a la plaça Milans. Voilà!. Aixequeu els ulls amunt i admireu el cel blau retallat en forma rodona.






I no us oblideu de fer la vostra foto des de la perspectiva d´abaix a dalt, perquè és una foto massa bona com per no fer-la. Us encantarà!



dilluns, 10 d’abril de 2017

Mobbing: assetjant les persones amb les que treballes



Cada dia què passa el mercat laboral està més congestionat i ofereix menys oportunitats i pitjors condicions laborals a la gent que busca feina. Els drets laborals i les condicions de treball han fet un salt qualitatiu cap enrere, situant-se al nivell de fa 20 anys. I si això no et sembla prou preocupant, et diré que actualment els casos de mobbing augmenten exponencialment, perquè hi ha gent que aprofita aquesta precarietat laboral per assetjar i maltractar algun dels seus companys o algun dels seus subordinats.

Quan parlem de mobbing estem parlant d´un assetjament moral a l´entorn laboral que és denunciable. És dona quan un company de feina o el teu superior et menyspreen i es comporten de manera que menyscaben la teva integritat com a persona de forma continuada en el temps, perseguint denigrar-te, anular-te i que causis baixa voluntària al centre de treball.

Les maneres de fer mobbing són infinites, des de la burla directa, la limitació a informació que hauries de conèixer, l´aïllament, el desprestigi i la difamació constant davant els companys i la resta de departaments, encàrrec de tasques per sota de la teva qualificació, negació d,oportunitats que si tenen la resta de treballadors -des de formació, possibilitats de fer teletreball, torns de vacances sobrants, promoció interna-, treure´t volum de feina perquè estiguis inactiu i et puguin acusar de poc productiu o al contrari, donar-te molta feina perquè no donis a l´abast...

El problema a l´hora de denunciar el mobbing és que és difícil de demostrar, perquè l´assetjador pot ser molt subtil -no vol que el descobreixin, vol que "caiguis" tu solet-. Però a més a més, la majoria de vegades els teus companys no estan disposats a donar la cara per tu perquè tenen por o perquè ja els està bé que tu siguis el cap de turc -si el teu cap està "distret" fent-te la vida impossible a tu, segur que no es fixa en ells i per contra, estan més ben valorats-. O també tens moltes possibilitats que els teus companys s,allunyin de tu perquè perceben que ets persona non grata pel teu cap i prefereixen no relacionar-se amb tu, per tal de no sortir perjudicats, amb la qual cosa, volent o sense voler, provoquen que el teu aïllament creixi i la teva autoestima vagi minvant. 

I per si tot això no fos suficient, també poden haver-hi companys que es facin forts vers la teva persona, que aprofitin la teva "debilitat" als ulls dels superiors, per a sortir reforçat ells i posar-se medalles, bé sigui per enveja cap a tu, bé perquè siguin uns trepes -en una societat tan individualista com la nostra els trepes cada cop són més abundants- o directament perquè tenen problemes psicològics. 

Total, que al marge del que digui la llei, si estàs patint mobbing, és complicat de resoldre, perquè és difícil de demostrar i perquè el temps va en contra teu: cada nou dia que passa la víctima del mobbing és va sentint més frustrat i deprimit, de manera que li resulta molt complicat mantenir l,objectivitat i no sap com sortir d´aquest cercle viciós. La persona sotmesa a mobbing de manera continuada, molt segurament baixarà el seu rendiment, tindrà canvis d,humor, es mostrarà trist, de vegades rabiós... i tot això va en detriment seu i fa que la pilota sigui cada vegada més grossa.

Si creus que estàs sent víctima de qualsevol tipus de mobbing el primer que has de fer es verbalitzar-ho. Parla, explica el teu cas. Si la teva empresa és d,aquelles que tenen un servei de suport psicològic al treballador, utiliza´l. Truca o escriu explicant el que t,està succeint. En segon lloc, espavila i comença a reunir proves: correus electrònics, companys que vulguin fer-te de testimonis... A més a més, comunica-ho al comitè d,empresa o als delegats sindicals, que et podran assessorar i fins i tot ajudar-te a reunir aquestes proves si ja s´han donat més casos de mobbing. I si no et fan prou cas, posa una denúncia per via d,urgència a la Inspecció de Treball o una demanda judicial. Potser perds la feina, no et dic que no, però pensa que si segueixes permetent que et facin mobbing i el maltractin, no solament perdràs la feina sinó que també perdràs la dignitat, l,autoestima i la salut.

Hi ha empreses i entitats que es creuen que tenen el millor dels climes laborals, sense adonar-se´n o potser sense voler adonar-se que dins el seu organigrama hi ha directors/es, caps i/o responsables cruels i amb manca d´empatia, que assetgen als treballadors - ara mateix tinc present els noms d,unes quantes empreses d, aquestes que fan veure que no passa res-. En qualsevol cas, pensa que tu vas a l´empresa a treballar i tens uns drets com a persona i com a treballador que se t,han de respectar. 

Així que valora,t i recorda, sobretot, que la víctima MAI NO ÉS RESPONSABLE dels actes de l´assetjador.



divendres, 7 d’abril de 2017

Estius efímers que desapareixen engolits pel mar


La finestra blava, Azure Window o Tieqa Zerqa en maltès, era un espectacular arc natural ubicat a la petita illa de Gozo (Malta) que es va crear fa milers d, anys al col.lapsar dues coves. 

Aquesta finestra de pedra creava un meravellós espectacle visual al fusionar el blau del mar amb el blau del cel, oferint un paisatge seductor d´infinit blau. Si us fixeu, he dit "era" i "creava" perquè resulta que la famosa finestra ja no hi és: el passat 8 de març l´arc es va trencar i es va enfonsar en les aigües del mar Mediterrani que tan se l´havia estimat, dotant-lo d´una bellesa inigualable.

Jo em vaig banyar sota aquest arc ceruli fa uns anys, a l´estiu del 2010 i és un d, aquells records que se´t queden gravats a la retina, perquè em va agradar tot d, aquelles vacances: l´illa de Malta, amb el seu esperit tan mediterrani i la seva capital fortificada, La Valletta, el temps, els sopars arran de mar, els riures i els balls del Max, el vaixell que ens va dur fins a l,illa de Gozo, la finestra blava, la temperatura de l,aigua, la pell bruna, l´illa de Comino i la seva blue lagoon... Ja aleshores els guies ens van dir que el meravellós portal s´estava desintegrant per l´erosió i que probablement en 40 o 50 anys l´arc desapareixeria i quedarien només dos pilars en peu. Em va semblar un sacrilegi que desaparegués quelcom que duia milers d´anys a la terra, però no hi vaig tornar a pensar fins que vaig saber que la finestra de pedra havia caigut destruïda pel vent i el fort onatge. Engolit pel mar molt abans del que havien previst, l´arc va arrossegar un dels dos pilars, de manera que només en queda un en peu. En saber-ho em vaig sentir trista. Molt trista.

Perquè  en uns segons va desaparèixer quelcom que havia trigat milers d´anys a formar-se, i això demostra un cop més el efímer de l´existència, la poca empremta que deixem del nostre pas pel món. Un arc colossal que duia milers d´anys entre nosaltres, que s´havia anat modelant i  erosionant segle a segle, es va enfonsar a les aigües del mediterrani en uns segons. I ja està. Ha deixat de ser i forma part del passat. I dintre d´un temps, ningú es recordarà d´aquell meravelló arc natural.
 

I el mateix, però encara en menys poc temps, passa amb nosaltres.

Tots els nostres somnis d´infant, de joventut i de maduresa. Totes les nostres lluites, els nostres desenganys, els neguits, les alegries i els èxits. Les nostres emocions i les nostres primeres vegades. El que ens feia riure i el que ens feia plorar. Tot el que vam aprendre i el que vam haver de desaprendre. Les persones que estimem i les que mai ens van estimar. Les nits d´estiu, les vacances, les abraçades dels fills i els petons d´amor. Tot, tot, tot, desapareixerà algun dia, en un segon, tan bon punt els nostres ulls es tanquin per sempre. I ja està. Deixarem de ser i formarem part del passat. I passat un temps, gairebé ningú es recordarà de nosaltres, tret d´uns pocs que potser ens recordaran fins que a ells també se´ls tanquin els ulls. I aleshores res. Es tancarà el cercle. 


Fi. Oblit. Buit. Infinit. Eternitat.

Ningú es recordarà que un dia van trepitjar fort la terra, ni que als estius ens banyàvem riallers al mar, aliens a la fugacitat de la nostra existència, quan encara creiem que podíem ser immortals.