M´estic tornant morena

Durant els confinaments passen coses estranyes. Després de tres dècades d,ocultació, la morena que porto dins prem fort per sortir a l,exterior. M´ho han xivat les arrels dels meus cabells. I ara dubto si deixar-la sortir del tot o improvisar unes metxes casolanes per continuar amagant-la sota els rínxols daurats. El cas és però, que començo a estimar de debò aquesta morena primigènia de conviccions indestructibles. Em sembla molt maca, molt interessant, molt llesta. He començat a trobar-me-la sovint per casa. Li agrada cantar en veu alta i ballar donant saltets. És riallera, burleta, somiadora. Diu el que pensa, sense filtres. No té por perquè encara no l,ha decebut ningú ni ha conegut la part fosca del gènere humà.

Ella m,ha fet acceptar sense judici el patró del meu comportament aquests dies: dos dies bé, un de por i llàgrimes gruixudes -la manca de nicotina hi té molt a veure-, un de ni fú ni fa, un de remontada -de ho podrem tot i tot passarà-, un de mare meva què creativa sóc i què divertides les meves ocurrències, un de nostàlgia blava i estades mortes al balcó esperant nosequè. I tornem-hi. Dos dies bé, un de por i llàgrimes gruixudes... 

La morena em fa mirar endins. Dins de casa. Dins del llit. Dins de la pell. I també enfora. Cap amunt, més enllà, a l, endemà. 

Quan em desinflo i abaixo el cap davant del que està passant i del que sembla que passarà, ella em mira descarada des del mirall amb els seus ulls d,algues colonitzadores, i em recorda que sempre ha estat amb mi i sempre ho estarà. I aquesta energia seva, decidida, genuïna, em reconforta. Em reconec en aquests ulls clars i aquests cabells foscos. Confinada però resilient. Espolsant-me els neguits. Descartant allò i aquells que res no aporten. Pacient. Esperant que passi la tempesta per banyar-nos juntes al mar.

Parèntesi

Dies de condensació d,un mateix. Cap endins. Cap al fons. Hores que s,estiren com un xiclet i estones solitàries que es dilaten fins a envair-ho tot. Enyor de la vida normal. Llàgrimes salades. Silenci. Aïllament. Desinfecció. 

Dies psicodèlics, surrealistes, irreals. Dies de parèntesi. D,una vida inesperada que mai no havíem imaginat. Somnis estranys a les nits, despertars sense despertador, princesa mandrosa entre els llençols. Ja mai no tinc pressa, però a mida que avança, el dia es torna fosc. Xifres esfereïdores que ens recorden la nostra petitesa. Gent com tu i com jo, que es mort sense poder dir adéu. Escriure cartes a persones desconegudes per pal·liar la seva solitud, pensant quin tipus de paraules pal·liarien la meva. 

Diuen que res no canvia mai si res no canvia mai. Però penso que ara si, que ara canviarà tot.

I tu, de qui ets?

Tres dies confinada completament sola -la resta de dies no estava sola-. He deixat de fumar -són pocs dies però està guai-. He descobert que sola sóc molt més creativa. I que es poden fer quatre quilòmetres caminant amunt i avall pel passadís. M,he posat una màrfega el menjador i he practicat un pseudo lloga inventat. M,he retrobat amb la música. He creat noves llistes al Spotify. He escoltat cançons de sempre i n,he afegit d´altres que m,heu anat recomanant. He cantat fort, encara que no canti bé, i he ballat rock, que trobo que ho faig força bé. He seguit les notícies. He escrit tots els pensaments, el que diria en veu alta i els que no. He parlat amb gent, he escrit missatges, he fet vermuts on-line i he begut vi blanc. Us he enyorat. A tots. Us he pensat. A uns quants. He preparat una crema de carbassó amb formatge de cabra i a l,últim moment, quan anava a batre els ingredients ja cuinats, he descobert que vaig perdre el puto minipimer al darrer trasllat. He avançat una temporada de la sèrie que estic veient i ja només em queden cinc més. M, he posat totes les cremes que tinc a casa. Totes. De manera que estic prou exfoliada, prou hidratada i sense arrugues d,expressió, per quan puguem sortir al carrer. M,he rigut sola i he plorat sola, però això sempre ho he fet, no és cap novetat. He intentat llegir, però avui no m, he pogut concentrar. He menjat xocolata negra amb ametlles. M, he anat al llit tard. No m,adormia. M,he recordat de la Rosa del Petit Príncep.  La Rosa és una flor orgullosa i melodramàtica que viu a l,asteroide B612 i que sempre s,està queixant. El Petit Príncep però, aprèn a estimar-la com és i descobreix perquè ella és diferent de totes les altres roses que habiten l´univers: perquè ell n´ha tingut cura, perquè l,ha distingit amb el seu amor, perquè és amb ella, i no amb totes les altres roses, amb la que ha creat un vincle especial.

I aleshores m´he adonat que som de qui pensem just abans de dormir. Pertanyem a aquells que distingim d,entre tots els altres. 

La noia de la finestra

Una tarda d´estiu, passejant pel casc antic de la ciutat-palau de Split, em va cridar l,atenció una noia rosa que llegia un llibre asseguda a la finestra d,un tercer pis, aliena totalment al xivarri dels turistes del carrer. Tenia l,esquena recolzada a un dels marcs de la finestra i les cames despullades mig estirades sobre la lleixa. La finestra apuntava a una reixa plena de flors de coloraines. Em vaig quedar uns minuts observant-la en silenci, hipnotitzada, envejant-li el seu recolliment serè. Desprenia una pau dolça i relaxada. Vivia en un lloc privilegiat -travessar les portes de les muralles de Split és viatjar disset segles enrere- però ella s,estava a la finestra, jove i bonica, amb els ulls atrapats a les pàgines del llibre que llegia. Podria haver quedat amb els seus amics jovenívols o amb el seu amant de pell bronzejada. Podria haver sortir a menjar una gelat de mandarina o anar a banyar-se al mar, però  no, entre totes les opcions possibles, havia escollit llegir a la finestra i jo n,era testimoni per pura casualitat.

Probablement mai la tornaré a veure i si la veiés, tampoc no ho sabria. Però de tant en tant l´he recordat, i ara que estic confinada i he començat a fer mitja vida al balcó, la penso més sovint. He imaginat que potser hi ha algú que quan passa pel meu carrer, passejant el gos o anant a llençar les escombraries, potser mira cap amunt, al tercer pis i em veu allà, quieta, prenent el sol, esmorzant un cafè amb llet o llegint.

Hi ha però, diferències importants. No és estiu, això no és Split, jo ja no sóc tan jove i ara mateix no podria estar en cap altre lloc exterior que no fos aquest balcó, perquè als carrers hi ha un virus cabró matant la gent. Però tot i així, soc conscient que la meva situació actual també és envejable, perquè puc estar-me a casa al balcó, mentre que milers de persones no ho poden fer. Perquè no tenen balcó, perquè han d´anar a treballar, perquè estan malalts o ingressats, o perquè ja no hi són.

Si us plau, confineu les ciutats afectades pel covid-19! Si us plau, els que podeu, quedeu-vos tots a casa! 

L,única forma que ens salvem cadascú de nosaltres és que ara tots ens confinem a casa i que el sol només ens toqui la pell a través de finestres i balcons. Amb això no matarem el virus, però si aturarem el seu avanç i deixarem de col·lapsar un sistema sanitari que a hores d,ara ja està ferit de mort.

#llegiralesfinetres #joemquedoacasa #stayathome 

Introspecció obligada

Aixecar-me. Preparar esmorzar -el meu i el del nano-. Comprovar que encara dorm. Recollir, endreçar, mirar Twitter, organitzar mentalment el menú del dia. Recollir, endreçar. Contestar algun correu. Llegir notícies aquí i allà, però també obrir el llibre que m´estic llegint. No em concentro gaire. El meu fill es desperta. L,abraço fort. Li oloro la pell que encara conserva la tebior dels llençols. Esmorza, xerrem una mica, li explico coses divertides. Diu que es dutxa, amb molta calma, i que després gravarà uns TikToks i xerrarà amb els seus amics. Li dic que perfecte. Recullo els estris de l,esmorzar. Plego la roba estesa. Escric i llegeixo uns quants whatssaps. Surto al balcó i veig que plou una pluja fina i melancòlica. Intento mirar un capítol de Suits però avui aquests advocats guapus, psicòpates i narcisistes no m´entren. Escric una mica. Trio el treball de final de curs de postgrau sense gaires ganes - qui sap com estarem d,aquí a final de curs-. M,estiro al sofà i contemplo per la finestra un bocí de cel gris.

Estic rara. Estranya. Inquieta. Potser un punt trista.  Em preocupen els morts que diuen que tindrem. Em preocupa l,economia que diuen que trontollarà perillosament. Trobo a faltar a moltes persones. Enyoro unes quantes en concret. Tinc ganes de caminar vora el mar i de baixar el carrer i trobar-me per casualitat a amb algú i fer un cafè improvisat. Ganes -i això pensava que no ho diria mai- de dur el meu fill a jugar un partit de futbol a les vuit del matí a l,altra punta de Barcelona i que s,emprenyi quan els comencin a marcar gols. Ganes de comprar-me un vestit de primavera per estrenar-lo de seguida. Ganes de beure vi blanc acompanyada i riure molt... Però així i tot, em reconec afortunada.

Perquè el meu fill està amb mi i ens trobem bé. Perquè tenim un sostre, la nevera plena i connexió wi-fi!. Perquè no conec ningú que estigui ingressat. Perquè podré fer teletreball i ens quedarem a casa confinats el que faci falta. Perquè hi ha milers de professionals que vetllen per nosaltres. Perquè visc en un país petit on els dirigents aposten pel confinament i confio que puguin aplicar les mesures pertinents perquè tot acabi de la millor manera possible. Perquè confio que la gent estarem a l,alçada de les circumstàncies i seguirem les seves indicacions. 

Personalment no em crida això de sortir al balcó i fer una festa, però si crec que cadascú pot aportar el seu gra de sorra a nivell particular. De manera que m,activo i m,aixeco del sofà, perquè el mínim que puc aportar és no deixar-me vèncer pel pessimisme.

Confinament

M´agrada socialitzar, veure amics i sortir al carrer amb l´excusa més absurda, però també m´encanta estar-me sola a casa. Encendre espelmes. Llegir en silenci durant hores. Escriure pensaments. Veure alguna peli o alguns capítols d´una sèrie mentre menjo xocolata negra del Congo. Posar-me una mascareta d´oli de coco,  estirar-me al llit en boles amb els cabells encara humits i arraulir-me sota els llençols aclucant els ulls per escoltar la meva respiració i els batecs del cor, com si el llit i la vànova formessin un úter perfecte i acollidor... Però avui, al llegir al Twitter que tancaven les escoles a causa del coronavirus i rebre simultàniament un correu de la Direcció de l, empresa enviant-nos a cap a casa a fer teletreball durant unes setmanes, el confinament ha deixat de ser idíl.lic per convertir-se en una realitat, que confesso que no m´acaba de convèncer. 

Les persones imaginatives podem visualitzar les situacions més meravelloses, però també podem imaginar les situacions més terribles, i la idea del confinament, a priori, m´ha remogut de dalt a baix amb una sensació de neguit desagradable. El primer que he pensat és en els pares, que ja són grans. El segon, en el meu fill, avorrit i taciturn, sense anar a jugar futbol, que tant li agrada, ni quedar amb els seus amics. El tercer pensament ha estat per les persones que potser trigo una temporada llarga a veure-les i ja ara les enyoro. El quart, el col.lapse social planetari i l´aparició d,una societat distòpica i ciberpunk. I ja està, la por, en part real en part, espero que inventada, se m´ha instal·lat a l,estómac provocant aquell mareig tan familiar, que no saps d,on ve i no saps on va, però que és força incòmode.

No m´agrada la incertesa, tot i que amb els anys m,estic fent amiga seva, suposo que per allò que diuen que la maduresa d´una persona es mesura pel grau d,incertesa que és capaç de suportar. I suposo que si, que m´estic fent gran, perquè de sobte m´ha assaltat una nostàlgia antiga, recordant quan em sentia immortal i allargava les nits fins que sortia el sol i he pensat, que divertit hagués estat aleshores confinar-nos tu i jo plegats, sense teletreball i sense pors.

Els comentaris de la gent però m´han fet retornar a la realitat i he mogut el cap a banda i banda per espolsa-me aquesta nostàlgia tramposa, he agafat la bossa i m,he acomiadat ràpid de tothom, conscient que si no m´afanyo, potser ja no hi ha paper de vàter quan arribi al súper.

Habilitats

Tinc una habilitat que molta gent desconeix: sóc capaç d´adormir-me en el metro i despertar-me just quan arriba la meva parada. Funciona com una mena de rellotge intern. Ho he descobert recentment, ara que faig servir el transport públic amb regularitat, perquè els darrers vint anys no havia agafat el metro tret d,algunes ocasions molt puntuals.

La decisió d,anar a la feina amb metro ha estat pressa per una sèrie de circumstàncies però, sigui com sigui, n´estic molt contenta, perquè m,estalvio més d´una hora de trajecte en cotxe a través de les Rondes i camins adjacents. Així que ara arribo a la feina relaxada i molt zen i m, he adonat que la gent ho troba força estrany, com si feina i alegria no es poguessin conjugar.

Retornant als meus viatges pels túnels soterrats de la ciutat, de dilluns a divendres agafo el metro a l,estació d,inici de la línia. Pujo al tren, m, assec i en qüestió de segons, el vaivé del vagó m, acull, em bressola, i em fa adormir com s´adorm un nadó. En 3, 2, 1 desconnecto de la resta dels passatgers. No veig res, no escolto res. Com que sé que m,adormiré profundament, abans d,aclucar els ulls em poso la bossa de manera que no me la puguin estirar sense despertar-me i m,obligo a tenir la boca tancada, per allò de no bavejar. De vegades somio, de vegades no, però en qualsevol cas, quan s,acosta la meva destinació, un sisè sentit que no sabia que tenia, m,avisa que ha arribat la meva parada i em desperto just per baixar allà on toca. No falla mai. 

Els primers microsegons estic una mica desorientada, però un cop m,ubico, abandono el vagó i m,afegeixo a la filera de persones que fan cua per pujar les escales però, a diferència de la majoria, jo camino sense presses, totalment relaxada, amb els ànims alentits de qui s´acaba de llevar. Per contribuir a aquest estat plaent de somnolència, abans d´abandonar del tot l,estació, just arribar al primer passadís, m,arriba des de la llunyania la veu dolça d,un músic de carrer apostat en una de les cantonades del metro i m,hipnotitza encara més amb la seva magnífica versió de “Palabras para Julia”. La lletra se m,instal.la al cervell per acompanyar-me el que queda de matí. 

Ja a l,exterior, em poso les meves ulleres de sol de mida gran, per defugir la llum i, a la que passo pel davant del  “365”, em demano un cafè amb llet de civada per endur. 

I d´aquesta manera, ulleres de sol i cafè amb llet a la mà, arribo a la feina, somrient. I tothom comenta en veu alta que els fa gràcia el meu bon humor i jo torno a somriure, aquest cop per sota el nas, perquè desconeixen que aquesta és una de les meves altres habilitats: sóc capaç de riure de la meva pròpia ombra i, fins i tot si portés la tristesa més profunda i espesa enganxada al pit, somriuria. Perquè somric sempre. I no, no ho faig per estratègia ni per agradar als demés. Em surt sol, com passa amb totes les habilitats innates.