Confinament

M´agrada socialitzar, veure amics i sortir al carrer amb l´excusa més absurda, però també m´encanta estar-me sola a casa. Encendre espelmes. Llegir en silenci durant hores. Escriure pensaments. Veure alguna peli o alguns capítols d´una sèrie mentre menjo xocolata negra del Congo. Posar-me una mascareta d´oli de coco,  estirar-me al llit en boles amb els cabells encara humits i arraulir-me sota els llençols aclucant els ulls per escoltar la meva respiració i els batecs del cor, com si el llit i la vànova formessin un úter perfecte i acollidor... Però avui, al llegir al Twitter que tancaven les escoles a causa del coronavirus i rebre simultàniament un correu de la Direcció de l, empresa enviant-nos a cap a casa a fer teletreball durant unes setmanes, el confinament ha deixat de ser idíl.lic per convertir-se en una realitat, que confesso que no m´acaba de convèncer. 

Les persones imaginatives podem visualitzar les situacions més meravelloses, però també podem imaginar les situacions més terribles, i la idea del confinament, a priori, m´ha remogut de dalt a baix amb una sensació de neguit desagradable. El primer que he pensat és en els pares, que ja són grans. El segon, en el meu fill, avorrit i taciturn, sense anar a jugar futbol, que tant li agrada, ni quedar amb els seus amics. El tercer pensament ha estat per les persones que potser trigo una temporada llarga a veure-les i ja ara les enyoro. El quart, el col.lapse social planetari i l´aparició d,una societat distòpica i ciberpunk. I ja està, la por, en part real en part, espero que inventada, se m´ha instal·lat a l,estómac provocant aquell mareig tan familiar, que no saps d,on ve i no saps on va, però que és força incòmode.

No m´agrada la incertesa, tot i que amb els anys m,estic fent amiga seva, suposo que per allò que diuen que la maduresa d´una persona es mesura pel grau d,incertesa que és capaç de suportar. I suposo que si, que m´estic fent gran, perquè de sobte m´ha assaltat una nostàlgia antiga, recordant quan em sentia immortal i allargava les nits fins que sortia el sol i he pensat, que divertit hagués estat aleshores confinar-nos tu i jo plegats, sense teletreball i sense pors.

Els comentaris de la gent però m´han fet retornar a la realitat i he mogut el cap a banda i banda per espolsa-me aquesta nostàlgia tramposa, he agafat la bossa i m,he acomiadat ràpid de tothom, conscient que si no m´afanyo, potser ja no hi ha paper de vàter quan arribi al súper.