Doncs si. Feia molt de temps que no escrivia per aquí, perquè he estat escrivint a altres llocs. Ha passat l,estiu, estrany i rarot, i hem arribat a setembre. Els nens han tornat a l,escola emmascarats, entaforant tota la il.lusió i tota la incertesa dins les motxilles, al costat de l,estoig i l,entrepà, i nosaltres, els més grandets, encetem una cop més, la suposada normalitat, aquesta vegada disfressada de tardor.
L,equinocci comença exactament demà 22 de setembre a les 15.31 hores: ja fa dies que el sol es pon abans i que de sobte, la pell salada, els vestits de tirants i les promeses de les nits d,estiu, ens han quedat llunyans. Diuen els astrònoms que la tardor d,enguany tindrà dos eclipsis, un prenumbràtic de lluna i un total de sol, però a mi no em consolen ni els eclipsis ni el colors daurats que aviat vestiran el bosc.
Sóc cíclica i la tardor no m,ha agradat mai. Trobo que ni fu ni fa. Que ni fred ni calor. Que em deprimeix. I això de què els dies s,escurcin cada dia una mica més sempre ho he interpretat com un final. L’ ocàs. Les fulles que cauen despullant els troncs, la llum que s,esvaeix lentament, la vida que s,acaba.
La tardor sona com un balada trista, té gust de pèrdua i fa olor de resignació. Per això et demano, si us plau, wake me up when autumn ends.
