La muntanya màgica

Imagineu-vos una muntanya preciosa. 

Té un pic ple de neu,  uns quants rierols i molts i molts arbres, de manera que l,aspecte de la muntanya varia molt amb l,anada i vinguda de las estacions, però en el fons, sempre és la mateixa. Interiorment no pateix cap transformació, per més que a l,exterior un dia és blanca per la neu, un dia és fosca i humida per la boira, un dia és verda i sorollosa, un dia és vermellosa i fa olor de terra mullada i un altre dia és acollidora, groguenca i una llum brillant travessa les copes dels arbres que s,abracen i calenta el sòl...

Perquè en realitat, no importa el fred, ni la calor, ni l,abundància o la manca d,aigua. No importa el vent, ni que els arbres siguin verds o ja no tinguin fulles: a l,interior, la muntanya sempre és ella. La seva essència no es veu afectada pels factors exteriors.

Un dia arriben uns turistes i comencen a criticar la muntanya. Que si no és gaire bonica, que si fa molt fred, que si els arbres no fan prou ombra, que té poques fonts naturals. Un altre dia arriben uns muntanyencs experimentats i parlen entre ells, tot dient que aquesta muntanya no és tan alta com la que van pujar la darrera vegada. Un dia venen uns biòlegs i diuen que aquesta muntanya no té tantes especies animals com tenen altre muntanyes similars i que les espècies de plantes que hi viuen són molt comunes. Un dia arriba un empresa fustera amb unes excavadores gegants i talen mig bosc. Un dia arriben un grup d´ecologistes totalment enamorats d,aquesta muntanya, la cuiden, la netegen i hi celebren una festa per replantar-hi arbres.

Nosaltres som la muntanya. 

De vegades ens estimaran molt, de vegades ens feriran, de vegades ens ignoraran, de vegades en cuidaran o ens admiraran i de vegades malparlaran de nosaltres. Però hem de ser ferms. No deixar que els successos externs corrompin la nostra essència ni destorbin els nostre equilibri interior. Hem de saber-nos mantenir en la nostra calma, sabent que valem, que som perfectes, que sempre ho hem estat. I que quan marxin els turistes, els excursionistes i tots aquells que d´una manera o una altra, són a la nostra vida, en el moment que ens quedem sols, podrem mirar cap endins i comprovar que seguim allà, perfectes, únics, invencibles. I sabrem que sempre podrem esta bé si ens mantenim fidels a nosaltres mateixos.

I això és el que em repeteixo quan sento que sóc una muntanya petita, quan sento que qui m´hauria de valorar em menysté, quan penso que no n´encerto ni una o quan sembla que les coses no surten com jo voldria. Em repeteixo que el temps passarà, que un dia plourà, un altre sortirà el sol, un altre bufarà el vent... però que, malgrat els canvis externs que no depenen de mi, quan em busqui, allà estaré, de peu, arrelada a la terra. Per què sóc una muntanya i sé, que a la llarga, tot passa...