La muntanya màgica

Imagineu-vos una muntanya preciosa. 

Té un pic ple de neu,  uns quants rierols i molts i molts arbres, de manera que l,aspecte de la muntanya varia molt amb l,anada i vinguda de las estacions, però en el fons, sempre és la mateixa. Interiorment no pateix cap transformació, per més que a l,exterior un dia és blanca per la neu, un dia és fosca i humida per la boira, un dia és verda i sorollosa, un dia és vermellosa i fa olor de terra mullada i un altre dia és acollidora, groguenca i una llum brillant travessa les copes dels arbres que s,abracen i calenta el sòl...

Perquè en realitat, no importa el fred, ni la calor, ni l,abundància o la manca d,aigua. No importa el vent, ni que els arbres siguin verds o ja no tinguin fulles: a l,interior, la muntanya sempre és ella. La seva essència no es veu afectada pels factors exteriors.

Un dia arriben uns turistes i comencen a criticar la muntanya. Que si no és gaire bonica, que si fa molt fred, que si els arbres no fan prou ombra, que té poques fonts naturals. Un altre dia arriben uns muntanyencs experimentats i parlen entre ells, tot dient que aquesta muntanya no és tan alta com la que van pujar la darrera vegada. Un dia venen uns biòlegs i diuen que aquesta muntanya no té tantes especies animals com tenen altre muntanyes similars i que les espècies de plantes que hi viuen són molt comunes. Un dia arriba un empresa fustera amb unes excavadores gegants i talen mig bosc. Un dia arriben un grup d´ecologistes totalment enamorats d,aquesta muntanya, la cuiden, la netegen i hi celebren una festa per replantar-hi arbres.

Nosaltres som la muntanya. 

De vegades ens estimaran molt, de vegades ens feriran, de vegades ens ignoraran, de vegades en cuidaran o ens admiraran i de vegades malparlaran de nosaltres. Però hem de ser ferms. No deixar que els successos externs corrompin la nostra essència ni destorbin els nostre equilibri interior. Hem de saber-nos mantenir en la nostra calma, sabent que valem, que som perfectes, que sempre ho hem estat. I que quan marxin els turistes, els excursionistes i tots aquells que d´una manera o una altra, són a la nostra vida, en el moment que ens quedem sols, podrem mirar cap endins i comprovar que seguim allà, perfectes, únics, invencibles. I sabrem que sempre podrem esta bé si ens mantenim fidels a nosaltres mateixos.

I això és el que em repeteixo quan sento que sóc una muntanya petita, quan sento que qui m´hauria de valorar em menysté, quan penso que no n´encerto ni una o quan sembla que les coses no surten com jo voldria. Em repeteixo que el temps passarà, que un dia plourà, un altre sortirà el sol, un altre bufarà el vent... però que, malgrat els canvis externs que no depenen de mi, quan em busqui, allà estaré, de peu, arrelada a la terra. Per què sóc una muntanya i sé, que a la llarga, tot passa...

Mobbing: assetjant les persones amb les que treballes

Cada dia què passa el mercat laboral està més congestionat i ofereix menys oportunitats i pitjors condicions laborals a la gent que busca feina. Els drets laborals i les condicions de treball han fet un salt qualitatiu cap enrere, situant-se al nivell de fa 20 anys. I si això no et sembla prou preocupant, et diré que actualment els casos de mobbing augmenten exponencialment, perquè hi ha gent que aprofita aquesta precarietat laboral per assetjar i maltractar algun dels seus companys o algun dels seus subordinats.

Quan parlem de mobbing estem parlant d´un assetjament moral a l´entorn laboral que és denunciable. És dona quan un company de feina o el teu superior et menyspreen i es comporten de manera que menyscaben la teva integritat com a persona de forma continuada en el temps, perseguint denigrar-te, anular-te i que causis baixa voluntària al centre de treball.

Les maneres de fer mobbing són infinites, des de la burla directa, la limitació a informació que hauries de conèixer, l´aïllament, el desprestigi i la difamació constant davant els companys i la resta de departaments, encàrrec de tasques per sota de la teva qualificació, negació d,oportunitats que si tenen la resta de treballadors -des de formació, possibilitats de fer teletreball, torns de vacances sobrants, promoció interna-, treure´t volum de feina perquè estiguis inactiu i et puguin acusar de poc productiu o al contrari, donar-te molta feina perquè no donis a l´abast...

El problema a l´hora de denunciar el mobbing és que és difícil de demostrar, perquè l´assetjador pot ser molt subtil -no vol que el descobreixin, vol que "caiguis" tu solet-. Però a més a més, la majoria de vegades els teus companys no estan disposats a donar la cara per tu perquè tenen por o perquè ja els està bé que tu siguis el cap de turc -si el teu cap està "distret" fent-te la vida impossible a tu, segur que no es fixa en ells i per contra, estan més ben valorats-. O també tens moltes possibilitats que els teus companys s,allunyin de tu perquè perceben que ets persona non grata pel teu cap i prefereixen no relacionar-se amb tu, per tal de no sortir perjudicats, amb la qual cosa, volent o sense voler, provoquen que el teu aïllament creixi i la teva autoestima vagi minvant. 

I per si tot això no fos suficient, també poden haver-hi companys que es facin forts vers la teva persona, que aprofitin la teva "debilitat" als ulls dels superiors, per a sortir reforçat ells i posar-se medalles, bé sigui per enveja cap a tu, bé perquè siguin uns trepes -en una societat tan individualista com la nostra els trepes cada cop són més abundants- o directament perquè tenen problemes psicològics. 

Total, que al marge del que digui la llei, si estàs patint mobbing, és complicat de resoldre, perquè és difícil de demostrar i perquè el temps va en contra teu: cada nou dia que passa la víctima del mobbing és va sentint més frustrat i deprimit, de manera que li resulta molt complicat mantenir l,objectivitat i no sap com sortir d´aquest cercle viciós. La persona sotmesa a mobbing de manera continuada, molt segurament baixarà el seu rendiment, tindrà canvis d,humor, es mostrarà trist, de vegades rabiós... i tot això va en detriment seu i fa que la pilota sigui cada vegada més grossa.

Si creus que estàs sent víctima de qualsevol tipus de mobbing el primer que has de fer es verbalitzar-ho. Parla, explica el teu cas. Si la teva empresa és d,aquelles que tenen un servei de suport psicològic al treballador, utiliza´l. Truca o escriu explicant el que t,està succeint. En segon lloc, espavila i comença a reunir proves: correus electrònics, companys que vulguin fer-te de testimonis... A més a més, comunica-ho al comitè d,empresa o als delegats sindicals, que et podran assessorar i fins i tot ajudar-te a reunir aquestes proves si ja s´han donat més casos de mobbing. I si no et fan prou cas, posa una denúncia per via d,urgència a la Inspecció de Treball o una demanda judicial. Potser perds la feina, no et dic que no, però pensa que si segueixes permetent que et facin mobbing i el maltractin, no solament perdràs la feina sinó que també perdràs la dignitat, l,autoestima i la salut.

Hi ha empreses i entitats que es creuen que tenen el millor dels climes laborals, sense adonar-se´n o potser sense voler adonar-se que dins el seu organigrama hi ha directors/es, caps i/o responsables cruels i amb manca d´empatia, que assetgen als treballadors - ara mateix tinc present els noms d,unes quantes empreses d, aquestes que fan veure que no passa res-. En qualsevol cas, pensa que tu vas a l´empresa a treballar i tens uns drets com a persona i com a treballador que se t,han de respectar. 

Així que valora,t i recorda, sobretot, que la víctima MAI NO ÉS RESPONSABLE dels actes de l´assetjador.

The One

Avui a l´ascensor he coincidit amb una noia alta i espigada que duia un perfum que em resultava molt familiar. M´he posat a rumiar a què o a qui em recordava aquella olor. I aleshores l´he identificada: The one de Dolce&Gabanna. I aleshores m´han assaltat els records, sense previ avís. 

Recordo una conversa que vaig tenir fa molt temps, potser 15 anys, amb un amic mentre preníem una cervesa en got de plàstic amb els peus enfonsats a la sorra. Ja havien begut una mica, i jo quan estic contenta, a part de no vocalitzar bé, sóc molt transcendental. Ell em preguntava pel nóvio que jo tenia aleshores i jo li vaig respondre que no m´anava malament, però que segur que no era el definitiu perquè no em feia sentir única. Vaig pensar que no m,entendria, però ell també estava content i receptiu, així que em va dir que sabia de què parlava, perquè a ell li passava el mateix. Només que ell, a aquesta sensació, no li deia sentir-se únic, sinó que li deia ser el número 1. Vam començar a riure molt, a enumerar totes les vegades que ens havíem sentit un zero a l´esquerre i a posar exemples de què ens feia sentir numero 1 - buf, la de foteses que vam dir-. Al fer-se fosc, cadascú va tornar a casa seva a dormir la mona. Però la conversa se´ns va quedar gravada.

Van anar passant els anys i els amors, i malgrat que ja no veia tant a aquest amic, cada cop que  parlaven, ell em deia, què, ja ets la número 1?. I la resposta sempre era que no, que no m´acabava de sentir única i quan jo li preguntava a ell, també responia que no, que en aquells moments es sentia el número 2, el 3, el 4 o encara més enllà. I així es va construir la nostra broma particular. Fins i tot recordo que un dia, estan embarassada, li vaig enviar un missatge per dir-li que acabava de comprar un perfum amb un olor dolç molt intens que es deia The one de Dolce&Gabanna, i que serà la meva olor fins que aconsegueixi ser la única, la primera, la número 1.

I després el temps va seguir passant i vam seguint acumulant més experiències, més riures i més mals d,esquena. I un bon dia, vaig rebre un missatge que deia Pat, com va, ja ets la numero 1?. Feia mesos que no ens veiem, però vaig respondre molt ràpid: Si. Segur. Ara si. I és clar, ell no es va poder reprimir i em va trucar immediatament. Què ha passat? A qui has conegut? Per què no m´has dit res?... I jo, divertida, el deixava dir. Qui és? Qui és? Qui és?. I aleshores, rient, vaig respondre. Es diu Max. Es que resulta que avui el Max m´ha dit mama d´una manera... Es definitiu. Em sento única.

Aleshores el meu amic, va  riure i em va dir, renyant-me, que això no comptava i  que era molt cursi. I jo li vaig donar la raó. Era molt cursi. Però secretament sabia que si, que si que comptava. Perquè l´amor té moltes formes i lo important és tenir-lo, sentir-lo. I jo el tinc i el sento. I això em fa sentir la número 1!

I curiosament, no sé perquè, després d´aquesta conversa el meu amic i jo no hem tornat a fer la nostra broma particular i mai no m´ha tornat a preguntar si he aconseguit ser la número 1. I curiosament, mai no he tornat a posar-me aquesta colònia perquè ja no m´agrada - massa vainilla-.  I ara sé que no em cal cap ornament ni cap additiu per sentir-me la primera, la única, la indicada; perquè sentir-se així no depen dels altres, depen principalment de tu. 

Canviar d´hàbits estimant-te molt

Diuen alguns experts, de fet vaig parlar d´aquest tema en algun post anterior, que les persones necessitem només 21 dies per abandonar un hàbit i crear-ne un de nou. És a dir, vint-i-un dies per deixar que el nostre cos i la nostra ment s,acostumin a quelcom nou -per exemple matinar- i abandonin un comportament arrelat - per exemple, llevar-se tard i amb el temps just-. D´acord amb aquesta tècnica emprada per coachs de totes les especialitats, se suposa que si durant 21 dies realitzes una nova activitat per tal de crear un nou hàbit a la teva vida diària, a partir del dia 22, aquesta nova activitat esdevindrà un comportament habitual que repetiràs de manera automàtica i espontània la resta de la teva vida. 

Bé, fins aquí tot molt guai, molt happy, molt optimista i molt positiu. Però seriosament, algú es creu de debò que canviar un hàbit sigui tan fàcil?. Algú pensa veritablement que, per exemple, començar a practicar un esport diàriament, o deixar de comprar compulsivament, o deixar de mossegar-te les ungles o començar a seguir una dieta vegetariana, només és qüestió de tenir voluntat durant tres setmanes i després la nova conducta ja et sortirà de dins automàticament per a la resta de la teva vida?. De debò que algú s´ho creu?.

A veure, no dic que sigui impossible, no dic que no s, hagi d´intentar abandonar un mal hàbit una i mil vegades si cal, no dic que no sigui fantàstic tenir propòsits ferms de transformar els teus hàbits nocius en hàbits saludables, però no ens enganyem. Canviar d´hàbits no és un procés senzill que dura 3 setmanes: si bé el cervell és un òrgan modelable i sempre som a temps d´aprendre i experimentar coses noves que reconfigurin el nostre mapa cerebral i en modifiquin el funcionament, no sempre és possible provocar aquest canvi i reprogramar-nos en només 21 dies.

Caldrà  un període previ de reflexió i planificació de per què i com volem canviar un hàbit en concret; caldrà estar molt motivat, tenir paciència i focalitzar-nos en el nostre objectiu; caldrà esforçar-se i posar-hi moltes ganes i molta voluntat per no abandonar quan apareguin les dificultats o les recaigudes. Perquè sovint els hàbits nocius produeixen plaer a curt termini i moltes vegades, preferim aquesta immediatesa al benefici que ens reportarà un hàbit saludable a mitjà o llarg termini.

Perquè no us desanimeu, us menystingueu i plegueu veles en veure que no assoliu el vostre objectiu en 21 dies, us diré que l´equip de psicologia de la salut de la University College London va publicar a l´any 2009 un estudi que investigava el procés de formació d´un hàbit a la vida diària "Modelling habit formation in the real world". Es va demanar als participants de l´estudi que escollissin un comportament saludable que fins aleshores no tenien i l´incorporessin a la seva rutina per tal que, a força de repetir-lo, aquest comportament saludable es transformés en un hàbit. Els participants van escollir comportaments "desitjables", com ara menjar una peça de fruita a cada àpat o córrer 15 minuts després de sopar. 

Sabeu quant de temps van trigar a consolidar el comportament saludable en hàbit els participants que finalment van aconseguir el seu objectiu?

ALTAMENTE TÓXICO

Hoy hablaré de las relaciones tóxicas. Concretamente de las amistades tóxicas porque reconozco que el tema de las relaciones sentimentales tóxicas es áun más complejo y requeriría un capítulo completo aparte. Por desgracia, creo que todos hemos coincidido en nuestro entorno, en un momento u otro, con una persona tóxica. Personalmente me he encontrado con 2 o 3 amigas muy tóxicas a lo largo de mi vida, y digo "amigas" porque en mi caso, las amistades tóxicas siempre han tenido nombre de mujer.

No sé si os hacéis una idea exacta de qué tipo de personas os estoy hablando, pero vendría a ser aquella "amiga" con la que después de pasar un rato a su lado, te deja un sabor amargo en la garganta y una sensación de malestar general y no sabes por qué. Quizás porque critica a todo el mundo a sus espaldas, tal vez porque te hace dudar de las intenciones hacia ti de todos tus seres queridos o porque su discurso es tan negativo, dramático y victimista que absorve toda tu energía positiva. Y mira que cuando entró a formar parte de tu círculo de amistades te pareció una persona interesante y que se preocupaba por los demás... pero no sabes cómo, sútilmente, te ha ido inyectando su veneno de manera que ahora, pasar un rato con ella se convierte en una tortura y no te aporta nada positivo. Al contrario. Te angustia, te deprime, te agota, te hace tener una visión negativa del mundo, critica a tu pareja, a tus otras amigas... y todo bajo la máscara de "soy muy buena amiga". Por favor, hazme caso, no dejes que te engañe más! 

Cabe decir que la amiga tóxica no es una persona mala en esencia y seguramente no te quiere hacer daño de manera consciente, pero no lo puede evitar: con toda probabilidad su vida es gris y no le gusta, no tiene familia o no tiene buena relación con ella, tiene pocos amigos y habla mal de todos ellos y si tiene pareja, la relación no funciona... su autoestima se esfumó hace demasiado tiempo. Son personas mediocres, egoístas y envidiosas. Necesitan sembrar

Prou violència estètica contra les dones

A mesura que augmenta el culte al cos augmenta el rebuig vers les dones amb quilos de més, principalment a causa de la violència estètica que s´està popularitzant a tot el món occidental.

Què entenem per violència estètica?. Doncs consisteix en la promoció dels mitjans de comunicació i la difusió per part de la indústria de la moda, la publicitat, la música i el mercat cosmètic, d´uns cossos perfectes, que són irreals, inaccessibles, i que s´han concebut com un patró estètic que has de seguir, costi el que costi. I vés per on, resulta que costa molt i molt, perquè es tracta d´un ideal impossible d´aconseguir i més encara, impossible de mantenir al llarg dels anys, per moltes dietes que segueixis, molts cosmètics que utilitzis i molt gimnàs que practiquis. Pensa que en aquesta impossibilitat és on radica el quid de la qüestió, perquè si existissin unes pastilles miraculoses que de veritat fessin perdre pes per sempre, el negoci de la indústria farmacèutica deixaria de ser rentable en aquest camp i això, està clar, no els interessa. Així que no, no hi ha cap pastilla miraculosa al mercat que et faci aprimar i a més a més, no interessa ni descobrir-la ni comercialitzar-la.

Però la violència estètica no prové només de la publicitat, la moda i els mitjans de comunicació, sinó que prové del nostre entorn més proper:

• Homes, marits, pares, companys, amics, germans, parella que promouen en les dones que formen part de la seva vida una transformació del seu cos -per veure-les lluir més primes- mitjançant la pressió, la desqualificació i les humiliacions.
• Dones contra elles mateixes, quan es valoren només pel pes que els marca la bàscula i són capaces d´agredir-se a si mateixes, amb dietes no saludables o amb operacions d´estètica poc raonables, per tal de renunciar a les seves particularitats. Desgraciadament, la tirania del patró de bellesa  actual esclavitza i fa desgraciades moltes dones insegures, a més de provocar desordres en l´alimentació.
• Dones contra altres dones, quan jutgen a les persones pels seus quilos de més. Són dones que menyspreen a les altres dones, les quals no han volgut seguir aquest patró estètic imposat per la societat. És allò de criticar una altra dona "perquè s´ha descuidat i s´ha engreixat com una foca" o per "com s´atreveix a anar així vestida amb el cul tan gros que té", etc. 

I tot i que no sempre podem parlar de violència estètica, la pressió social sempre hi és,  malgrat que la persona que pressiona no en sigui conscient o no tingui mala intenció. O mai t´has sentit a dir comentaris tipus:  "amb lo mona que estaries amb uns quilets de menys" o "posa´t pantalons llargs que així no se´t veuen tan els malucs".

Consti que amb aquest text no pretenc fer apologia de l´obesitat o fomentar el sobrepès, però si pretenc defensar la diferència i l´autoestima per damunt de tot. Perquè no es qüestiona només el nostre pes, sinó que es qüestiona qualsevol part del cos femení i d´aquesta manera, se´ns pressiona per a dissimular les arrugues, per tenyir-nos els cabells, per tenir les pestanyes més llargues del món, per no tenir pèls enlloc que no sigui el cap, per tenir uns pits gegants i turgents. Per què es fomenta la uniformitat en el gènere femení? On ha quedat allò de tots som iguals i alhora diferents?. 

Love yourself . Much, much

"Un rey fue hasta su jardín y descubrió que sus árboles, arbustos y flores se
estaban muriendo.

El Roble le dijo que se moría porque no podía ser tan alto como el Pino.
Volviéndose al Pino, lo halló caído porque no podía dar uvas como la Vid. Y la
Vid se moría porque no podía florecer como la Rosa.
La Rosa lloraba porque no podía ser alta y sólida como el Roble. Entonces
encontró una planta, una Fresa, floreciendo y más fresca que nunca.

El rey preguntó:
¿Cómo es que creces saludable en medio de este jardín mustio y sombrío?
No lo sé. Quizás sea porque siempre supuse que cuando me plantaste, querías
fresas. Si hubieras querido un Roble o una Rosa, los habrías plantado. En aquel
momento me dije: Intentaré ser Fresa de la mejor manera que pueda." 

Jorge Bucay

Nadie es mejor que tú siendo tú. Nadie puede ser tú y tú no puedes ser otra persona. No te machaques por todo lo que no puedes ser porque no está en tu naturaleza serlo, y refuerza tus aspectos positivos, los que te hacen único y especial, los que te diferencian del resto de las personas. 

A menudo no encajarás y quizás creas que estas fallando: puede ser que no te escojan para ese trabajo al que te presentaste, que alguién que te gusta no se enamore de ti o que alguién a quién aprecias no te aprecie tanto como tú a él. Pero esto no significa que tú estes fallando, simplemente significa que esa empresa o esa persona está buscando un perfil distinto al tuyo, otra personalidad, otras características, ni mejores ni peores, sólo diferentes a la tuyas. 

Pero no te rindas. Porque habrá otras muchas otras empresas que si necesitarán específicamente tu talento y habrá muchas otras personas que si se enamoraran de ti o que valoraran tu amistad como el más preciado de los tesoros.  Así que da lo mejor de ti, a tu manera, con tu propio estilo, sin estar pendiente de que hacen o que dicen los demás, porque sólo si estás seguro de ti, si te sientes cómodo en tu propia piel, podrás saborear cada etapa y cada momento de tu vida. 

Y si brillas con tu propia luz, seguro que acabas iluminando a muchas otras personas.

 

Por al compromís: psicosis ?

Val. Perfecte. Coneixes un noi. T´agrada i tu a ell. Comenceu a quedar. Per fer un café, per sopar, per anar al cine… Us passeu les hores xerrant, rient o abraçats. Un dia us trobeu uns amics seus i te´ls presenta. Un altre dia et diu que et vol presentar el seu germà. Un dissabte el convides a la festa d’aniversari de la teva germana. Cada dia passeu més nits l´un a casa de l’altre. I un dia et proposa que potser hauríeu de fer un pensament, que potser podríeu viure junts… I de sobte, la banda sonora romàntica que havies escoltat dins el teu cap des de que el vas conèixer, es transforma en la música terrorífica i inquietant de Psicosis. El teu estómac s’encongeix. Sents que alguna cosa ha canviat. Estàs confosa. I comences a pensar que potser aquest noi tampoc no es tan meravellós. I comences a buscar-li tots els defectes del món –els que té i el que no té -. I comences a creure que per estar amb ell et perdràs moltes coses, que tu encara has de tenir moltes experiències, que en realitat no necessites una parella estable, que no vols renunciar a la teva llibertat i que total, totes les històries tenen un principi i un final, i que tots els principis són bonics i tots els finals són terribles i que no saps si vols tornar-ho a passar malament i... tens un problema greu i és diu POR!.

En principi, la por no és un sentiment negatiu perquè és un mecanisme de defensa que crea la nostra ment quan percebem una situació de risc. El problema apareix quan resulta que la situació de “risc” és en realitat un estímul positiu, com ara plantejar-te un projecte de futur amb algú que t´agrada. En aquest cas, estaríem parlant d’una por irracional i aquesta mena de por té sempre com a base la inseguretat.

Per què apareix? Fins ara t´havies protegit dins d´una bombolla, gran i rodona, on et trobaves la mar de bé. Però amb la proposta d´aquest noi, la bombolla i el teu apreciat espai perillen i penses que això desestabilitzarà la teva seguretat. Tens por a la intimitat. Tens por que et coneguin de debò. Tens por a decebre o a que et decebin. I la primera solució que et ve al cap és evitar allò que t´esta provocant malestar així que comences a posar-li pegues a tot, en un intent de justificar la teva indecisió. I mira que aquest noi t´agrada!. Però com que et sents fràgil i amenaçada, t’allunyes, quan en realitat l´amenaça a la teva estabilitat no ve de fora, ve de dins. L´amenaça ets tu. I fugint continuaràs arrosegant el problema...

Bé, i què has de fer per no fugir més?. En primer lloc adonar-te’n que tens un problema i que el tens tu – assumeix les teves limitacions emocionals-. En segon lloc, la por es venç encarant-la, així que res de fugir amb la cua entre les cames. Deixa de repetir patrons: si t’interessa aquest home, queda’t i lluita contra les teves inseguretats. Parla amb la teva ment, fes-li veure que segueixes tenint el control, que no passa res, que tot estarà bé... En tercer lloc, autoestima – a aquestes alçades de la vida, no se si us heu adonat que aquest és l´ingredient clau per a tenir una existència feliç-. I en darrer lloc, parla-hi, confia´t, comunica´t, expressa´t...

Pensa que a banda de la personalitat que té cadascú i de les experiències que ha viscut - que han anat modificant la seva manera d´estimar-,  la majoria de persones que tenen por al compromís han rebut una sobreprotecció afectiva quan eren nens o bé han tingut una educació molt permissiva o massa rígida: sempre hi havia un adult que els marcava el camí i no els deixava desenvolupar les seves pròpies eines per valer-se per si mateix. D´adults és converteixen en uns grans conqueridors emocionals. Són encantadors, seductors... són persones que atrauen perquè tenen una gran carència afectiva però quan es veuen dintre d´una relació, es paralitzen. Experimenten molta por quan perceben que poden perdre el control, quan s’ensumen canvis o veuen perillar la seva “zona de seguretat”. Sovint, per evitar  aquesta por a la intimitat, s´enganxen a una relació tòxica sense futur, dins la qual es senten molt desgraciades i al mateix temps, i contradictòriament, segures. De vegades van encadenant una relació tòxica rera l´altra, tot maleint en veu alta la seva mala sort i acumulant més fracassos i més por al compromís a mida que passa el temps, perquè les experiències viscudes modelen el nostre estil afectiu. I per si tot això no és suficient, val a dir que actualment vivim una època on s´exalta el desig i les ganes d´estar enamorat però en canvi, es contempla el compromís afectiu  com una comdemna a cadena perpetua de la que tothom vol escapar.

En fi, sigui com sigui, si vols et pots curar i deixar de fugir. I crec que val la pena arriscar-se, no?. Tot el que sigui per estar bé o per estar millor, sigui benvingut... així que prou d´excusses, de sabotejar-te a tu mateix, de culpar els demés i de maleir el teu destí. Soluciona-ho. Enfronta les teves pors! 

(Dedicat a una amiga petitona)

Bajo el efecto Pigmalión - Sota l´efecte Pigmalió

En la mitología griega, Pigmalión, rey de Chipre, buscó durante años una mujer para casarse. Pero no acababa de decidirse porque quería que fuera perfecta así que cansado de no encontrar a nadie que encajara con su ideal de belleza, decidió dedicarse exclusivamente a crear esculturas preciosas para compensar esta frustración. Y entonces se enamoró de una de sus esculturas más bonitas: Galatea.  

No dejaba de pensar en ella día y noche, y a menudo se encontraba implorando a Afrodita -diosa griega del amor , la belleza y la sexualidad- rogando que su creación de marfil cobrara vida. Sin saberlo había superado sus propias expectativas con la creación de una escultura tan perfecta que se había enamorado locamente. Una noche, después de una celebración en honor a Afrodita, Pigmalión soñó vivamente que su amada se convertía humana. Afrodita conmovida por el sentimiento profundo del rey hacia Galatea, se compadeció de él e hizo que su deseo se hiciera realidad. Galatea, ya convertida en mujer, se enamoró perdidamente del rey y se casaron. 


Cuando hay un suceso en el que la persona consigue lo que se ha propuesto previamente debido a la creencia de que puede conseguirlo, estamos bajo el efecto Pigmalión. Una profecía autocumplida. Un mecanismo por el que un resultado se acerca a las expectativas previas porque inconscienmente se ha modificado la conducta para que así sea. Una especie de expectativa propia o ajena que incita a las personas a actuar de manera que la expectativa acaba convirtiéndose en realidad.  


Hasta aquí, supongo, todos estaremos de acuerdo en que el efecto Pigmalión sólo podría generar ventajas , pues creer en uno mismo o que los demás crean en nosotros, fomenta la autoestima y nos motiva a obtener mejores resultados. 


El problema sin embargo, es que el efecto Pigmalión puede ser positivo o puede ser negativo y este ambigüedad ha generado numerosas controversias en su aplicación. Como muestra, un experimento real: en una clase de alumnos iguales, sin diferencias intelectuales, todos plenamente capaces de realizar las mismas tareas con resultados similar -aprobar el curso- se eligió a un profesor, se le sacó del aula y se le dijo que unos alumnos en concreto tenían una capacidad más elevada que el resto y un gran futuro por delante, mientras que otros alumnos tenían una capacidad más limitada y dificultades de aprendizaje que hacían presumir que no llegarían demasiado lejos. En realidad todos estos datos eran mentira, pero resulta que al finalizar el curso se observó que aquellos alumnos de los que se esperaba un alto rendimiento lo tuvieron y aquellos de los que se esperaba un bajo rendimiento, tuvieron unas calificaciones muy mediocres. Tuvo lugar el efecto Pigmalión.

El problema de necessitar agradar

No us ha passat mai allò de quedar amb algú -no em refereixo sols a una "cita" sinó a algú de qualsevol sexe a qui acabes de conèixer- que no t´ha acabat de fer el pes, que no t´interessa gens ni mica, i quan tornes cap a casa vas pensant si tu li hauràs agradat a ell? T´has esforçat molt per ser simpàtic i si resulta que si, que si que li has agradat, que li has caigut bé, et poses content -tot i que és una persona que a tu no t´ha fet ni fú ni fa- i en canvi, si veus que no heu sintonitzat, et fa una miqueta de ràbia, i penses que perquè no li has agradat o perquè no li has caigut bé o per què no s´ha adonat que tu ets la bomba?. Doncs si heu tingut aquest tipus de sensació, teniu un problema: el problema de "voler agradar" sempre i a tothom, a qualsevol hora i a qualsevol lloc.

Esta clar que som animals socials i a tots ens agrada agradar i què és mooolt agradable sentir-se reconegut i recolzat en les coses que pensem, en les que fem o en les que diem. Però quan resulta que és converteix en una prioritat, quan ets capaç d´adaptar-te tant a una altra persona per tal d´agradar-li, quan renuncies a ser com ets per tal de rebre l´aprovació del grup o per sentir-te popular, tens un problema. I és greu. És greu perquè en el fons creus que com tu ets en realitat no li agradaries als demés i d´aqui la teva preocupació constant per agradar. Es greu perquè no t´atreveixes a ser tu mateix per por al rebuig, doncs necessites veure´t reflectit positivament en els ulls dels demés per sentir-te bé. És greu perquè renuncies a gaudir de les coses que vols fer o dir i fas el que saps que agradarà als demès i els farà sentir bé a ells. És greu perquè no et valores a tu mateix, si no que et sobrevalores o t´infravalores depenent de com et veuen els altres i per tant, deixes el control de la teva vida en mans de persones alienes a tu i d´elles dependrà, fins i tot, el teu estat d´ànim. I sobretot, és greu perquè lamentablement no pots agradar sempre a tothom, i el no agradar per a tu significa frustració, quan en realitat, no agradar és tan habitual com agradar.