dilluns, 23 de gener del 2017

Anuncis i pelis que generen massa expectatives

 

Estava de vacances i passejava relaxadament per la plaça del Rossio a Lisboa. Feia un dia espectacular, calorós però agradable, estava molt morena i no parava de riure i mirar-ho tot. Era feliç. 

De sobte, em trobo un noi cafè amb llet (vull dir que no era ni negre ni blanc era mulat), guapíssim i amb un somriure d´orella a orella, plantat al meu davant. Jo em quedo sorpresa i ell comença a parlar-me en un castellà bastant apanyat. Em diu que porta estona mirant-me i que sóc la noia més bonica que ha vist mai. Que no paro de riure i que no ha pogut resistir-se acostar-se a mi per parlar-me. Buf. Jo que no m´ho puc creure. A mi això no em passa fa molt temps!. I a sobre el miro de dalt abaix i el meu taxador intern em diu que és tracta d´un home 9 (jajaja, l´home 10 no existeix). Els meus amics segueixen passejant i abans de tombar per un cantonada em reclamen i jo els dic que vagin tirant que de seguida vaig. El mulat guapo em pregunta si estic de vacances i que on m´estic. Li dic que sóc de Barcelona i que estic passant un dies a Lisboa, amb uns amics, a un hotel que queda molt a prop. Ell em diu que és portuguès però no de Lisboa (em diu el poble però ni el coneixia en aquell moment, ni el recordo ara). Em suaven les mans. Aleshores em diu que és músic i que s´estará a Lisboa uns dies perquè hi té varies actuacions que perquè no el vaig a veure tocar. Li responc que no conec Lisboa (buf, que tonta) i ell treu una targeta d´un local i em diu que allà actuarà aquell vespre. Que hi vagi sola o que hi vagi amb els amics. Responc la tonteria més gran que se m´acut, tipus, no sé si els meus amics voldran anar, no sé si sabrem trobar el local.. i ell em diu que quedem a les set a la mateixa Plaça del Rossio i que anem junts cap al local. Que si us plau hi vagi que em volt tornar a veure, que vol parlar més amb mi. La seva veu es preciosa. La seva seguretat espatarrant. El seu físic m´agrada molt. Fins i tot m´agrada com va vestit. Però no se m’ocorre res brillant a dir i li dic que val, que a les set ens veiem. Em demana el nom i quan li dic el repeteix com si l´estigués interioritzant. Com si el meu nom fós molt important. Per acomidar-se m´apreta el braç, m´acarona suau però amb força, xocant amb totes les meves polseres. Em mira als ulls i diu que fins al vespre i marxa. Trigo una mica a reaccionar i quan ho faig, em giro i el segueixo amb la mirada a veure cap on va. La meva part desconfiada em diu que ara es reunirà amb uns amics que l’aplaudiran per haver-me entrat amb tanta facilitat. Però no. Va sol i segueix caminant sol carrer avall fins que el perdo de vista.

Començo a buscar els meus amics i quan els trobo els ho explico. Hi ha qui diu que he d´anar a la cita jo sola, hi ha qui diu que hi anem tots i hi ha qui diu que no hi vagi. Jo callo, trec importància al tema i decideixo pensar-m’ho en silenci. ¿Per què no hi hauria d´anar?. El tiu és guapo, simpàtic, té ganxo, s´ha apropat amb molt respecte i a sobre, el fet que sigui músic de jazz em fa somiar en no sé quines històries. Començo a pensar quina roba em posaré mentre els amics triant un restaurant per dinar. No tinc gens de gana...

divendres, 3 d’octubre del 2014

Es bo tenir expectatives?

Ahir llegia que les expectatives són el nostre pitjor enemic.  De debò?. Aleshores es suposa que hem d´anar pel món sense expectatives i sense esperar res?. Segurament, el fet de no esperar res de ningú, ni tan sols de nosaltres mateixos, ens eviti futurs maldecaps i desenganys, però també és un pel trist no tenir gens de fe, no?. A més a més, no havien quedat que era millor ser positiu que negatiu?. I tenir expectatives no forma part de les persones optimistes?.

En fi. Que de vegades tot és contradictori i ja no sé què pensar. Només us puc dir que quan he deixat de tenir expectatives -en alguns moments molt concrets de la meva vida-, pel que fa a un projecte, o a la meva parella, o a la feina o a alguna amistat; quan he deixat de creure que les coses podrien millorar; quan he deixat de somiar i confiar en allò que més desitjava; també he deixat de tenir il.lusió. I sense ilusió és molt difícil mantenir l´entusiasme per la vida, perquè sovint la il.lusió és el motor que mou el món.

Penseu que quan les coses no són com voldríem. O quan volem canviar. O millorar. O tenim un somni. O volem optar a altres situacions diferents de la nostra realitat actual, la fe, l´esperança i les expectatives són una gran companyia.

I éstà clar que una de les nostres assignatures pendents és aprendre a gaudir el present i que generar-nos falses expectatives és frustrant i contraproduent. Hem d´aprendre a viure el moment sense preocupar-nos en excés per un futur incert que ningú coneix. I està claríssim que convertir-te en la lletera protagonista del conte no et fa cap bé.

Però també és evident que confiar què les coses no són inamovibles i que es poden canviar ens ha ajudat a fer del món un lloc millor. I és bo creure que tot pot millorar si t´ho proposes. O tenir fe en el futur. O lluitar pels teus somnis o per allò que et marques com a objectiu. O treballar dur perquè les teves expectatives s´acabin realitzant. 

Penseu també en la força de l´efecte Pigmalió -quan els altres dipositen les seves expectatives en nosaltres- O en allò que diuen que visualitzar les coses que desitges les atrau. O en la saviesa popular que diu que l´esperança mou muntanyes i que és el últim que es perd. 

Així que no sé... Potser tenir expectatives no és tan dolent. Potser, fins i tot, és recomanable - sempre, però, en la seva justa mesura-, no?.

dijous, 31 de gener del 2013

Bajo el efecto Pigmalión - Sota l´efecte Pigmalió



En la mitología griega, Pigmalión, rey de Chipre, buscó durante años una mujer para casarse. Pero no acababa de decidirse porque quería que fuera perfecta así que cansado de no encontrar a nadie que encajara con su ideal de belleza, decidió dedicarse exclusivamente a crear esculturas preciosas para compensar esta frustración. Y entonces se enamoró de una de sus esculturas más bonitas: Galatea.  

No dejaba de pensar en ella día y noche, y a menudo se encontraba implorando a Afrodita -diosa griega del amor , la belleza y la sexualidad- rogando que su creación de marfil cobrara vida. Sin saberlo había superado sus propias expectativas con la creación de una escultura tan perfecta que se había enamorado locamente. Una noche, después de una celebración en honor a Afrodita, Pigmalión soñó vivamente que su amada se convertía humana. Afrodita conmovida por el sentimiento profundo del rey hacia Galatea, se compadeció de él e hizo que su deseo se hiciera realidad. Galatea, ya convertida en mujer, se enamoró perdidamente del rey y se casaron. 


Cuando hay un suceso en el que la persona consigue lo que se ha propuesto previamente debido a la creencia de que puede conseguirlo, estamos bajo el efecto Pigmalión. Una profecía autocumplida. Un mecanismo por el que un resultado se acerca a las expectativas previas porque inconscienmente se ha modificado la conducta para que así sea. Una especie de expectativa propia o ajena que incita a las personas a actuar de manera que la expectativa acaba convirtiéndose en realidad.  


Hasta aquí, supongo, todos estaremos de acuerdo en que el efecto Pigmalión sólo podría generar ventajas , pues creer en uno mismo o que los demás crean en nosotros, fomenta la autoestima y nos motiva a obtener mejores resultados. 


El problema sin embargo, es que el efecto Pigmalión puede ser positivo o puede ser negativo y este ambigüedad ha generado numerosas controversias en su aplicación. Como muestra, un experimento real: en una clase de alumnos iguales, sin diferencias intelectuales, todos plenamente capaces de realizar las mismas tareas con resultados similar -aprobar el curso- se eligió a un profesor, se le sacó del aula y se le dijo que unos alumnos en concreto tenían una capacidad más elevada que el resto y un gran futuro por delante, mientras que otros alumnos tenían una capacidad más limitada y dificultades de aprendizaje que hacían presumir que no llegarían demasiado lejos. En realidad todos estos datos eran mentira, pero resulta que al finalizar el curso se observó que aquellos alumnos de los que se esperaba un alto rendimiento lo tuvieron y aquellos de los que se esperaba un bajo rendimiento, tuvieron unas calificaciones muy mediocres. Tuvo lugar el efecto Pigmalión.

dimecres, 23 de maig del 2012

Converses i propòsits


Darrerament parlo molt amb la Carla, una de les meves millors amigues, sobre el nostre canvi de valors. Si, estem patint una petita revolució. Amb el que ens ha anat succeint ens els darrers anys i ens les nostres converses llaaaargues a partir de mitjanit, hem descobert que tant ella com jo erem unes "clàsiques", entenent per clàsiques unes conservadores de cuidado. Massa tradicionals, massa tontes, no ens hem adonat que ja no tenim vint anys, que les regles del joc ara són unes altres i que hem madurat i ja és hora de comportar-nos com a dones amb veu pròpia. Resulta que hem descobert que massa sovint la culpabilitat (cristiana) no ens deixa ser intel-ligentment egoïstes (budisme), que de vegades mirem més de fer el que s´ha de fer que no pas el que realment volem fer:  el nostre subconcscient cristià de cole de monges i mises el diumenge fins que vam fer 14 anys, sovint ens impedeix gaudir de la vida i fer el que ens rota. Per això a partir d´ara no pensarem tant en si decebem algú o no. No farem res que no volguem o no ens vingui de gust i aprendrem a dir no sense dubtar i sense sentir-nos malament -el món laboral queda al marge d´això, evidentment i per desgràcia-. Ja no ens "sacrificarem" més per res que no ens surti directament del cor, perquè hem vist que després de molts sacrificis absurds, no rebem cap recompensa i no, no estem disposades a esperar a arribar al paradís per recollir el que ens mereixem. Nosaltres ho volem aqui i ara. Perquè vida només hi ha una. Perquè volem ser felices ara, sense fer mal a ningú, però sense haver de justificar-nos.

Així que a partir d´ara renunciem a la nostra porció gran d´ingenuïtat i ens quedem només amb una petita part, molt petita. Mantindrem això si la il.lussió, la capacitat de sorprendre´ns i el bon humor que sempre ens ha acompanyat a les nostres vetllades de vi negre o té aràbic. Seguirem rient amb la boca ben oberta i els nostres ulls ho continuaran observant tot... però sense el vel tradicional que abans no ens deixava avançar amb pas segur cap a la nostra felicitat.