Feliç any nou 2018

Vas dubtar si series prou capaç de...

... de deixar l´escola, els mestres i els amics que t´havien envoltat des dels quatre anys
... de fer-te donant el primer cop que la Creu Roja va visitar el teu institut per fer campanya de recollida de sang
... de deixar enrere aquella amistat que no et tractava prou bé
... de trencar amb aquell noi perquè no l´estimaves prou
... d´acceptar que aquell altre noi et deixés perquè n´estimava una altra
... de treure´t el carnet de conduir i travessar Barcelona conduint en hora punta
... d´entrar sola al cine a veure una estrena en v.o.s. 
... d´aconseguir fer una entrevista de treball sense agafar un atac de nervis
... de deixar una feina perquè no et feia feliç
... de marxar de casa els pares per viure soleta en un piset fosc que a poc a poc vas omplir de llum
... de viatjar sola a una ciutat que no coneixies
... de tenir el teu fill nous mesos a la panxa, de dur-lo al món -el part et feia pànic- i estimar-lo instantàniament per damunt teu, de tot i de tothom
... de separar-te del pare del teu fill perquè us estàveu fent massa mal
... de tornar-te a enamorar
... de refer la vida una i mil cops, els que calgui, perquè no passa res per canviar de feina, de pis, d´amistats o de parella, el important és saber que hi ha arrels que et mantindran sempre en peu i fruits que arrelaran més enllà de tu, que et sobreviuran
... d´entrar a un quiròfan
... de mirar-te al mirall i picar-te l´ullet perquè t´encanta el que hi veus
... de renunciar a somnis que saps que ja mai es faran realitat 
... d´acceptar les crítiques sense emprenyar-te
... de defensar una escola, de restar aturada esperant un mastegot, dempeus i amb el cap alçat, perquè l´urna que us volien manllevar representava la llibertat del teu poble i la dignitat de tota la seva gent

I mentre hi penses, tanques els ulls i confiada, et menges el raïm, perquè saps que valdrà la pena viure l,any que de seguida estrenaràs, perquè saps que l, any nou arribarà carregat de molts reptes com tots els anys anteriors, però sobretot saps, ho saps segur, que tornaràs a ser tossudament capaç de qualsevol cosa que et proposis. Només li has de posar ganes. Ning. Ning. Sona la darrera campanada. Ja està. Feliç any 2018!!!

Solstici d´estiu

Aquesta matinada, quan passin 34 minuts de la mitjanit, es produïra el solstici d'estiu. Això vol dir que oficialment començarà la nova estació i que els dies començaran a ser més curts. A més a més, aquest any, el solstici d'estiu coincideix amb la Lluna de maduixa o Lluna calenta, fenomen que no succeïa des de fa 70 anys: la lluna plena tindrà un color ambre ataronjat que il·luminarà el cel amb una llum brillant un cop es retiri el sol. Per tant, aquesta matinada a les 0.34 hores, la Lluna de maduixa i el solstici marcaran l´inici de l´ESTIU a l´hemisferi nord del planeta Terra.

Estiu. Paraula màgica. Sinònim de novetats, descobriments, viatges, sol, platja, diversió, lectures endarrerides, cafès pendents, amics, família, nits de lluna i estels, pluja que t´agafa per sorpresa, fruita fresca, pell bruna, aromes tropicals dels protectors solars surant a l´ambient… A mi és l´època de l´any que més m´agrada i també a la que més li exigeixo, perquè ho espero tot de l´estiu: per mi ha estat, és i serà un temps ple de promeses meravelloses. Un temps on tot possible. 

Penso que el fet d´abandonar la rutina i tenir més espai per a un mateix, el fet de poder estar amb les persones que realment vols estar, gaudint d´elles, el fet de viatjar i descobrir nous llocs, nous paisatges i nous costums, el fet de dedicar més hores a activitats que realment t´apassionen… tot això fa que a l´estiu una persona sigui més ella mateixa que mai, que aflori la seva veritable essència, que tingui més llum i més energia. I per això l´estiu és també un temps de canvis i trencaments. Un temps per a donar a la teva vida girs definitius de 360º i deixar enrere tot allò que ja no vols tenir amb tu, cremant-se lentament a la foguera de Sant Joan. 

Així que us desitjo un estiu ple de somnis, promeses i expectatives que s´acabin fent realitat, ja sigui aquests propers mesos o durant la resta de l´any. 

Viu l´estiu. Viu. Estiu.

Síndrome de Hikikomori

Ja fa uns dies que vaig llegir al diari un article sobre el tema i encara li estava donant voltes quan avui he vist que també en parlaven al TN: parlo de la síndrome de Hikikomori.

En principi, el mot hikikomoris englobaria a adolescents i adults joves que, en trobar-se aclaparats per la societat nipona, en sentir-se hiper pressionats i incapaços de complir els rols socials que s'esperen d'ells, reaccionen aïllant-se socialment. Literalment es tanquen a casa per evitar qualsevol compromís social que no sigui virtual - és a dir, a través de les xarxes socials-. La síndrome es va detectar i es va començar a estudiar al Japó: es va observar que els afectats eren gairebé sempre homes, joves i molt d´ells, fills primogènits, que refusaven abandonar la casa dels seus pares i es tancaven a la seva habitació durant mesos, o en els casos més greus, fins i tot anys. El procés era més o menys igual per a tots ells: joves que comencen a sentir-se tristos, van perdent les amistats fins a quedar-se sense cap amic i es tornen insegurs i introvertits. Alguns ja han finalitzat els estudis i d´altres, els han deixat a mitges; no tenen feina així que passen el dia estirats al llit, dormint, i les nits, veient la tele, jugant a videojocs o navegant per Internet. L´aïllament comença de forma gradual, però va empitjorant amb el pas del temps i cada dia que passa és més difícil que els hikikomori es relacionin amb el seu entorn. Com el peix que es mossega la cua: a mesura que augmenta l´aïllament, més exclusió de la vida social, més complicat trobar feina, més difícil deixar la casa dels pares i més difícil reprendre la "normalitat".

Sonar sona raríssim, però si sou lectors de Murakami no ho trobareu tan estrany, perquè aquest autor ja fa anys que ve retractant personatges d´aquestes característiques a les seves novel.les: joves que viuen en una atmosfera asfixiant de soledat, aïllats socialment, com ara a Tòquio Blues o After Dark.

Però ara, com gairebé tot, sembla que la síndrome s´ha viralitzat i s´estan detectant casos per tot el món digitalitzat. A Barcelona, per exemple, un recent estudi ha diagnosticat amb la síndrome a gairebé 200 persones. D´aquests casos, gairebé el 75% eren homes amb una edat mitjana de 36 anys i la resta eren dones amb una edat mitjana de 51 anys. La majoria d´ells viu amb la família i la meitat tenien estudis superiors. La mitja de temps d´aïllament del casos estudiats és de 39.3 mesos. També s´ha de dir que moltes de les persones diagnosticades amb aquesta síndrome han petit prèviament alguna patologia psiquiàtrica o tenen antecedents familiars d´aquesta índole.

En qualsevol cas, perquè s´està escampant aquesta síndrome psicopatològica i sociològica?. Suposo que el primer que ens ve al cap és la individualització de la societat, la soledat de les grans ciutats i la influència de Internet i les xarxes socials a la nostra vida diària.
 
Però jo penso que, sobretot, el problema principal de la gent jove -i no tan jove- és la manca d´expectatives reals dins aquest nou canvi de paradigma social, cultural i econòmic que estem visquen. Afegint, a més a més, el retard de la incorporació dels joves al món laboral que provoca que molts adults de 30 anys, encara visquin amb els pares. I en el cas dels joves que si troben una primer feina, les condicions laborals tampoc no faciliten l´emancipació -sous massa baixos, contractes temporal, minijobs, jornades inacabables no remunerades-. La formació superior ja no és sinònim de futur i seguretat econòmica i en canvi, cada cop més es valora les persones pel que tenen o pel que guanyen. L´esforç ja no et garanteix cap recompensa. I costa tant fer realitat els somnis que de vegades ens fa mandra fins i tot somiar.

Es bo tenir expectatives?

Ahir llegia que les expectatives són el nostre pitjor enemic.  De debò?. Aleshores es suposa que hem d´anar pel món sense expectatives i sense esperar res?. Segurament, el fet de no esperar res de ningú, ni tan sols de nosaltres mateixos, ens eviti futurs maldecaps i desenganys, però també és un pel trist no tenir gens de fe, no?. A més a més, no havien quedat que era millor ser positiu que negatiu?. I tenir expectatives no forma part de les persones optimistes?.

En fi. Que de vegades tot és contradictori i ja no sé què pensar. Només us puc dir que quan he deixat de tenir expectatives -en alguns moments molt concrets de la meva vida-, pel que fa a un projecte, o a la meva parella, o a la feina o a alguna amistat; quan he deixat de creure que les coses podrien millorar; quan he deixat de somiar i confiar en allò que més desitjava; també he deixat de tenir il.lusió. I sense ilusió és molt difícil mantenir l´entusiasme per la vida, perquè sovint la il.lusió és el motor que mou el món.

Penseu que quan les coses no són com voldríem. O quan volem canviar. O millorar. O tenim un somni. O volem optar a altres situacions diferents de la nostra realitat actual, la fe, l´esperança i les expectatives són una gran companyia.

I éstà clar que una de les nostres assignatures pendents és aprendre a gaudir el present i que generar-nos falses expectatives és frustrant i contraproduent. Hem d´aprendre a viure el moment sense preocupar-nos en excés per un futur incert que ningú coneix. I està claríssim que convertir-te en la lletera protagonista del conte no et fa cap bé.

Però també és evident que confiar què les coses no són inamovibles i que es poden canviar ens ha ajudat a fer del món un lloc millor. I és bo creure que tot pot millorar si t´ho proposes. O tenir fe en el futur. O lluitar pels teus somnis o per allò que et marques com a objectiu. O treballar dur perquè les teves expectatives s´acabin realitzant. 

Penseu també en la força de l´efecte Pigmalió -quan els altres dipositen les seves expectatives en nosaltres- O en allò que diuen que visualitzar les coses que desitges les atrau. O en la saviesa popular que diu que l´esperança mou muntanyes i que és el últim que es perd. 

Així que no sé... Potser tenir expectatives no és tan dolent. Potser, fins i tot, és recomanable - sempre, però, en la seva justa mesura-, no?.