dilluns, 17 de novembre de 2014

Síndrome de Hikikomori

Ja fa uns dies que vaig llegir al diari un article sobre el tema i encara li estava donant voltes quan avui he vist que també en parlaven al TN: parlo de la síndrome de Hikikomori.

En principi, el mot hikikomoris englobaria a adolescents i adults joves que, en trobar-se aclaparats per la societat nipona, en sentir-se hiper pressionats i incapaços de complir els rols socials que s'esperen d'ells, reaccionen aïllant-se socialment. Literalment es tanquen a casa per evitar qualsevol compromís social que no sigui virtual - és a dir, a través de les xarxes socials-. La síndrome es va detectar i es va començar a estudiar al Japó: es va observar que els afectats eren gairebé sempre homes, joves i molt d´ells, fills primogènits, que refusaven abandonar la casa dels seus pares i es tancaven a la seva habitació durant mesos, o en els casos més greus, fins i tot anys. El procés era més o menys igual per a tots ells: joves que comencen a sentir-se tristos, van perdent les amistats fins a quedar-se sense cap amic i es tornen insegurs i introvertits. Alguns ja han finalitzat els estudis i d´altres, els han deixat a mitges; no tenen feina així que passen el dia estirats al llit, dormint, i les nits, veient la tele, jugant a videojocs o navegant per Internet. L´aïllament comença de forma gradual, però va empitjorant amb el pas del temps i cada dia que passa és més difícil que els hikikomori es relacionin amb el seu entorn. Com el peix que es mossega la cua: a mesura que augmenta l´aïllament, més exclusió de la vida social, més complicat trobar feina, més difícil deixar la casa dels pares i més difícil reprendre la "normalitat".

Sonar sona raríssim, però si sou lectors de Murakami no ho trobareu tan estrany, perquè aquest autor ja fa anys que ve retractant personatges d´aquestes característiques a les seves novel.les: joves que viuen en una atmosfera asfixiant de soledat, aïllats socialment, com ara a Tòquio Blues o After Dark.

Però ara, com gairebé tot, sembla que la síndrome s´ha viralitzat i s´estan detectant casos per tot el món digitalitzat. A Barcelona, per exemple, un recent estudi ha diagnosticat amb la síndrome a gairebé 200 persones. D´aquests casos, gairebé el 75% eren homes amb una edat mitjana de 36 anys i la resta eren dones amb una edat mitjana de 51 anys. La majoria d´ells viu amb la família i la meitat tenien estudis superiors. La mitja de temps d´aïllament del casos estudiats és de 39.3 mesos. També s´ha de dir que moltes de les persones diagnosticades amb aquesta síndrome han petit prèviament alguna patologia psiquiàtrica o tenen antecedents familiars d´aquesta índole.

En qualsevol cas, perquè s´està escampant aquesta síndrome psicopatològica i sociològica?. Suposo que el primer que ens ve al cap és la individualització de la societat, la soledat de les grans ciutats i la influència de Internet i les xarxes socials a la nostra vida diària.
 

Però jo penso que, sobretot, el problema principal de la gent jove -i no tan jove- és la manca d´expectatives reals dins aquest nou canvi de paradigma social, cultural i econòmic que estem visquen. Afegint, a més a més, el retard de la incorporació dels joves al món laboral que provoca que molts adults de 30 anys, encara visquin amb els pares. I en el cas dels joves que si troben una primer feina, les condicions laborals tampoc no faciliten l´emancipació -sous massa baixos, contractes temporal, minijobs, jornades inacabables no remunerades-. La formació superior ja no és sinònim de futur i seguretat econòmica i en canvi, cada cop més es valora les persones pel que tenen o pel que guanyen. L´esforç ja no et garanteix cap recompensa. I costa tant fer realitat els somnis que de vegades ens fa mandra fins i tot somiar.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada