Hi
ha res més angoixant que la sensació asfixiant de no tenir temps?. Allò de
veure que no arribes, que no pots aturar-te, que no et sobra ni un minut i
que et sents realment insatisfet?. Hi ha coses que quan les tens no te
n’adones, fins i tot és possible que ni tan sols les valoris gaire, però
quan et manquen, et poden arribar a obsessionar – com ara els diners, la
parella, el temps- ... i deixeu-me que us digui que a mi, concretament, el que
m´obsessiona és el temps. Aquell temps que passa, el que no arriba, el que no tinc,
el que no gaudeixo.
Així que en mig d’aquesta època accelerada, trobo que no hi ha res més estressant que algú que treu la seva agenda atapeïda, te la planta al davant i comença a cantar-te totes les tasques que té programades pels propers dies, per mirar de trobar un forat per tu. I jo, que ja estic de per si agobiadeta amb el tema, només tinc ganes d´apretar a córrer perquè no m´agrada aquesta programació del temps ni ocupar unes línees a l´agenda d´algú al costat d´una reunió o una visita al dentista. Ho trobo desolador. Allà on altres persones hi veuen “organització del temps”, jo hi veig una “màtrix”, hi veig homes de gris, lladres que et xuclen el teu temps, vides programades per endavant sense deixar lloc a la improvisació.
I a més, quan més hi penso, més conscient sóc que aquest anhel de voler disposar del meu temps - que per desgràcia és finit- com em doni la gana, no és d´ara. Recordo que fa un munt d´anys, molts, vaig llegir un llibre que em va impactar. Un llibre que aconseguia angoixar-me i posar-me nerviosa cada cop que el rellegia. Un llibre estrany, inquietant i torbador. MOMO.
Momo, és una novel·la escrita per Michael Ende al 1973 (mira tu per on, l´any que jo vaig néixer) subtitulada “Els homes de gris”.
La Momo és una nena orfe que viu a les runes d´un amfiteatre d´una ciutat italiana. Té l’habilitat de saber escoltar d´una manera tan especial que és capaç de trobar respostes i solucions als problemes de qualsevol que parli amb ella. Per això té molts amics al barri i sap inventar jocs molt divertits. Però de sobte aquest equilibri es trenca amb l´arribada del homes de gris. Aquests homes són uns éssers estranys representants del Banc del Temps que intenten promocionar la idea d´estalviar temps per dipositar-lo al Banc i recuperar-lo més endavant, amb interessos. La gent els comença a fer cas cegament, de manera que s´obliden de viure i es dediquen compulsivament a estalviar temps i a anar amb presses i aviat la ciutat sencera canvia: la vida es torna estèril i es deixa de fer tot allò que es considera una pèrdua de temps –com l´art, la imaginació, somiar o dormir-. Els edificis i la roba es confeccionen exactament igual per a tothom. Tot es fa ràpid i sense personalitat. I la gent no se n´adona que quan més corre i més de pressa va, menys temps té perquè en realitat el que estan fent els homes de gris és robar-los el temps: aquests éssers consumeixen el temps dels demés en forma de cigarretes, fetes de pètals secs de les flors horàries que representen el temps. Sense aquestes cigarretes, els homes de gris deixarien d´existir, moririen i per això els seus principals enemics són els nens, perques aquests no entenen ni d´estalvi, ni de temps ni de negocis.
La Momo, per la seva especial personalitat, es converteix en un obstacle pels plans del Banc del Temps i per això els homes de gris intenten desfer-se d´ella. Però la nena, juntament amb Casiopea que és la tortuga del Mestre Segon Minut Hora i que es comunica amb ella mitjançant missatges lluminosos que apareixen a la seva closca, es rebel·la contra la dictadura dels homes de gris i aconsegueix derrotar-los.
La novel·la té com a temàtica principal el concepte del temps i de com l’utilitzem els éssers humans a les societats modernes. És una crítica profunda al consumisme, al poder ocult de les grans empreses que mouen fils d´amagat en benefici propi, i al model racional de concebre el temps: un model que prioritza l´estalvi del temps i que oblida aquells petits moments i aquelles petites sensacions, que sense aportar cap rendiment econòmic, són realment importants en la vida humana perquè tenen una vessant espiritual.
Doncs bé, us ho dic. Odio els homes de gris, odio els lladres de temps i reivindico el dret a no fer res, a perdre el temps mirant la lluna, a no programar, a parlar durant hores sense cap altra finalitat que no sigui intercanviar pensaments, a improvisar, a fer el que em vingui de gust, a prendre el sol mentre llegeixo... Per favor, no em busquis un "forat" a la teva agenda atapeïda. Per favor, no mirem amb ansietat les agulles del rellotge, patint perquè no arribem!

