dijous, 4 de febrer del 2016

MOMO i el temps que jo voldria



Hi ha res més angoixant que la sensació asfixiant de no tenir temps?. Allò de veure que no arribes, que no pots aturar-te, que no et sobra ni un minut i que et sents realment insatisfet?. Hi ha coses que quan les tens no te n’adones, fins i tot és possible que ni tan sols les valoris gaire, però quan et manquen, et poden arribar a obsessionar – com ara els diners, la parella, el temps- ... i deixeu-me que us digui que a mi, concretament, el que m´obsessiona és el temps. Aquell temps que passa, el que no arriba, el que no tinc, el que no gaudeixo.

Així que en mig d’aquesta època accelerada, trobo que no hi ha res més estressant que algú que treu la seva agenda atapeïda, te la planta al davant i comença a cantar-te totes les tasques que té programades pels propers dies, per mirar de trobar un forat per tu. I jo, que ja estic de per si agobiadeta amb el tema, només tinc ganes d´apretar a córrer perquè no m´agrada aquesta programació del temps ni ocupar unes línees a l´agenda d´algú al costat d´una reunió o una visita al dentista. Ho trobo desolador. Allà on altres persones hi veuen “organització del temps”, jo hi veig una “màtrix”, hi veig homes de gris, lladres que et xuclen el teu temps, vides programades per endavant sense deixar lloc a la improvisació.

I a més, quan més hi penso, més conscient sóc que aquest anhel de voler disposar del meu temps - que per desgràcia és finit- com em doni la gana, no és d´ara. Recordo que fa un munt d´anys, molts, vaig llegir un llibre que em va impactar. Un llibre que aconseguia angoixar-me i posar-me nerviosa cada cop que el rellegia. Un llibre estrany, inquietant i torbador. MOMO.

Momo, és una novel·la escrita per Michael Ende al 1973 (mira tu per on, l´any que jo vaig néixer) subtitulada “Els homes de gris”.

La Momo és una nena orfe que viu a les runes d´un amfiteatre d´una ciutat italiana. Té l’habilitat de saber escoltar d´una manera tan especial que és capaç de trobar respostes i solucions als problemes de qualsevol que parli amb ella. Per això té molts amics al barri i sap inventar jocs molt divertits. Però de sobte aquest equilibri es trenca amb l´arribada del homes de gris. Aquests homes són uns éssers estranys representants del Banc del Temps que intenten promocionar la idea d´estalviar temps per dipositar-lo al Banc i recuperar-lo més endavant, amb interessos.  La gent els comença a fer cas cegament, de manera que s´obliden de viure i es dediquen compulsivament a estalviar temps i a anar amb presses i aviat la ciutat sencera canvia: la vida es torna estèril i es deixa de fer tot allò que es considera una pèrdua de temps –com l´art, la imaginació, somiar o dormir-. Els edificis i la roba es confeccionen exactament igual per a tothom. Tot es fa ràpid i sense personalitat. I la gent no se n´adona que quan més corre i més de pressa va, menys temps té perquè en realitat el que estan fent els homes de gris és robar-los el temps: aquests éssers consumeixen el temps dels demés en forma de cigarretes, fetes de pètals secs de les flors horàries que representen el temps. Sense aquestes cigarretes, els homes de gris deixarien d´existir, moririen i per això els seus principals enemics són els nens, perques aquests no entenen ni d´estalvi, ni de temps ni de negocis.

La Momo, per la seva especial personalitat, es converteix en un obstacle pels plans del Banc del Temps i per això els homes de gris intenten desfer-se d´ella. Però la nena, juntament amb  Casiopea que és la tortuga del Mestre Segon Minut Hora i que es comunica amb ella mitjançant missatges lluminosos que apareixen a la seva closca, es rebel·la contra la dictadura dels homes de gris i  aconsegueix derrotar-los. 


La novel·la té com a temàtica principal el concepte del temps i de com l’utilitzem els éssers humans a les societats modernes. És una crítica profunda al consumisme, al poder ocult de les grans empreses que mouen fils d´amagat en benefici propi, i al model racional de concebre el temps: un model que prioritza l´estalvi del temps i que oblida aquells petits moments i aquelles petites sensacions, que sense aportar cap rendiment econòmic, són realment importants en la vida humana perquè tenen una vessant espiritual.

Doncs bé, us ho dic. Odio els homes de gris, odio els lladres de temps i reivindico el dret a no fer res, a perdre el temps mirant la lluna, a no programar, a parlar durant hores sense cap altra finalitat que no sigui intercanviar pensaments, a improvisar, a fer el que em vingui de gust, a prendre el sol mentre llegeixo... Per favor, no em busquis un "forat" a la teva agenda atapeïda. Per favor, no mirem amb ansietat les agulles del rellotge, patint perquè no arribem!


dilluns, 21 d’abril del 2014

Canvi de paradigma: l´estabilitat perduda


A Setmana Santa, caigui en el mes que caigui, plou. Això és un fet -inexplicable o no- que es va repetint d´ençà que era petita. Ja quan anàvem de campaments de Setmana Santa, sabíem que ens plouria i la mare ens ho recordava a l´hora de fer les motxilles i preparar la roba, les capelines, les xiruques... Així doncs, això de ploure durant les vacances de Pasqua i que s´hagin de suspendre moltes processions arreu del territori ha esdevingut un clàssic - almenys és el que diu la gent quan torna del seu poble o la gent de les confraries, o els organitzadors de festes dels ajuntaments-. Però avui, després d´haver-me queixat pel mal temps i d´haver-me quedat a casa llegint un tros de diari que ahir vaig agafar d´un bar, descobreixo que és realment entendridor que sempre plogui a la Setmana Santa. M´explico.

Ho trobo entendridor perquè és una de les poques coses que s´han mantingut al llarg dels anys, dels meus anys. És allò d´estimar el que coneixes, perquè si. Per costum. I no és que jo sigui una persona tradicional que rebutgi els canvis de manera automàtica, però darrerament hi ha tantes coses que semblaven permanents que ja no ho són, que una comença a estar una mica perdudeta i amb moltes ganes de reubicar-se i aprendre les noves regles del joc.

Perquè és un fet que estem visquen una transformació global i en tots els àmbits: un canvi de paradigma, marcat principalment per una pèrdua. La pèrdua de l´estabilitat.

Si. Avui res no és estable i predomina la incertesa. L´estabilitat és un concepte obsolet que està desapareixent del nostre imaginari. Perquè el que abans era, ara ja no és. Perquè el que abans et servia, ja no et serveix. Perquè res no et garanteix res, i esforç no significa recompensa i treballar no significa ser valorat i tenir un salari fix i estimar no significa correspondència i estudiar no significa seguretat.

La classe mitjana ja no viu bé ni té esperança de millora a curt termini. Els que ja eren pobres, ara són pobres de solemnitat. I alguns rics, ara són més rics que mai. Les diferències socials creixen a passes gegants i això es tradueix en desigualtat i injustícia.

Però no us espanteu perquè crec que hi ha llum al final del túnel. És la llum dels que ja estan imaginant un nou món i una nova manera de fer les coses. És la llum dels que volen aprofitar el canvi de paradigma per fer les coses millors, per sortir-ne tots reforçats: que les coses ja no siguin com abans no vol dir que no puguin ser millors. Així que ha arribat el moment d´unir forces. Ens hem de reprogramar. Hem de vèncer pors. Hem de ser més creatius.

Us preguntareu, "però com?" i us diré que no ho sé. No tinc ni idea.

Però sóc de les que pensa que entregar els teus millors anys a una empresa, vendre la totalitat del teu temps, deixar-t´hi la salut, perdre´t la infància dels teus fills i no tenir temps ni de parlar tranquil.lament amb la teva parella, perquè l´empresari pel qual treballes es faci cada dia més ric i tu cada vegada més vell, més depenent i amb menys drets, és macabre. I cruel. És esclavisme modern, propi de pel.lis de ciència-ficció tipus Màtrix. I m´importa un colló de mico les estratègies empresarials per motivar el treballadors tipus 360º i coses per l´estil: que no us enganyin. Volen que sigueu més rentables. Estan comprant el vostre temps a un preu irrisori i quan les coses els vagin mal dades, és a dir, quan considerin que no tenen prou beneficis, us fotran al carrer sense miraments i sense importar els anys durant els quals els heu reportat beneficis ni les vegades que no vas atendre el teu fill malalt o als teus pares ja grans, per no faltar a la feina.  

I per això, encara no sé exactament com, però intento reprogramar-me per tenir una vida millor, gaudir de la meva gent i assaborir el meu temps finit.

Possiblement la clau sigui dedicar-nos a alguna cosa que ens faci sentir realitzats i recollir els fruit del nostre propi esforç. Possiblement la clau sigui perseguir el somni que una vegada vas tenir, perquè tothom té quelcom que el fa diferent i especial. L´objectiu no és fer-se ric sinó viure la teva pròpia vida amb dignitat. Així que millor deixem de malvendre el nostre temps. Siguem més solidaris, més emprenedors, més humans. Prioritzem allò que realment s´ha de prioritzar. 

Fa por i sembla difícil, però hem d´aprendre a caminar amb unes altres sabates. Hem d´aprendre a viure diferent - amb menys coses i amb més temps-.

Així que amb aquesta reflexió personal i intransferible, us deixo que acabeu tranquils les vacances de Setmana Santa, remullades com sempre, mentre segueixo intentant trobar la manera de reinventar-me a mi mateixa.

I potser, qui sap, la próxima Setmana Santa ja no plou i resulta que a tots ens sembla millor.

dilluns, 29 d’abril del 2013

La "relativitat· del temps



  
Recordeu quan fa uns anys quedaves amb algú i al final no us trobàveu? Com que no hi havia mòbils, si un arribava una mica tard, no podia avisar i potser l´altre es cansava d´esperar i marxava. O bé quedaves en un lloc poc indefinit "ens veiem a l´ajuntament" i resulta que no hi havia manera de trobar-se, perquè tu esperaves asseguda a un banc i l´altre s´esperava davant del cinema i quan veies que les agulles del rellotge anaven avançant, et posaves nerviosa i decidies donar una volta per la plaça a veure si el veies i ell decidia el mateix, de manera que tots dos donàveu voltes i no us arribàveu a trobar mai? De vegades quan ja estaves a punt de tornar cap a casa, ensopegaves amb ell o de vegades marxaves i quan arribaves a casa et deien "fulanito t´acaba de trucar" i potser el trucaves al fix i tornaveu a quedar o potser ho deixàveu estar per un altre dia... Doncs si ara això de viure sense mòbil ens sembla llunyà podeu imaginar com era la vida abans dels rellotges?. 

Per exemple, els romans no dividien el dia en 24 hores sinó que el dividien en fraccions de temps que no sempre tenien la mateixa durada. Així el dia començava amb la sortida del sol  i fins que es feia fosc comptaven 12 parts de temps numerades per ordinals - hora prima a la sortida del sol, hora segona, hora tertia, a mig matí hora sexta, migdia hora nona ...- i la nit començava amb la posta de sol i es dividia en 4 torns de guàrdia o vigília d´unes 3 hores cadascuna, fins que tornava a sortir el sol.

Com que les nits i els dies tenen diferent duració segons l`època de l´any, les hores d´un dia no duraven igual a les hores del dia següent, ni la durada de les hores del dia era la mateixa que la de les hores de la nit. Amb aquestes condicions, els romans no podien donar tanta importància com nosaltres al temps i per citar-se amb algú s´havien de conformar amb unes quantes indicacions generals com ara, quedem ante meridiem (pel matí) o a quedem l´hora suprema (final de la tarda, més o menys a la posta de sol)... I encara més. Sembla que quan parlaven d´un moment, es referien a una porció de temps d´una duració aproximada d´un minut i mig -però segurament cadascú tenia la seva pròpia manera de calcular els minuts-. Així que quedar amb algú i trobar-lo esdevenia una quimera gairebé impossible: havies de molt ser pacient i creuar els dits si quedaves per anar a veure un espectacle al circ... Imagineu la pila de malentesos que deurien haver!. 

Tot i que si ho penseu bé, també devia haver-hi un munt d´avantatges. Com ara no esta localitzat mai i que ningú et demanes explicacions. I si te les demanaven, podies contestar sense concretar massa i ningú et podia retreure que no estiguessis dient la veritat. Pels adolescents, l´hora màxima d´arribada a casa per la nit devia ser molt flexible i més encara segons l´època de l´any (igual podies arribar a les 3 que a les sis de la matinada). Els de RRHH es devien tornar bojos, perquè tothom entraria a treballar ante meridiem, però mai seria una hora exacta. Escaquejar-se devia ser fàcil i donar llargues a les persones amb les que no volies quedar, també. Els típics amics impuntuals del quart d´hora -als que sempre se´ls ha d´esperar entre 10 i 15 minuts- en temps dels romans no es considerarien impuntuals i si havies de fer gestions a un mostrador i el funcionari romà et deia "esperi un moment" sabies que l´espera duraria com a mínim un minut i mig.

El que està clar doncs, és que el temps és un concepte amb moltes particularitats. Per exemple, és molt comú sentir a dir que el temps flueix... Però a través de què? I a quina velocitat ho fa? Plató deia que el temps era una il.lusió, i jo no sé si tenia raó, però esta clar que el temps és relatiu. I també que depén de l´espai i del moviment, cosa que es pot demostrar imaginant una escala mecànica: si et mous a la velocitat de la llum -res no es mou més ràpid que la llum- pots estar al principi i al final de l´escala al mateix temps, sense importar si et mous d´un esglaó a l´altre o si et quedes aturat. També és possible celebrar la nit de cap d´Any un munt de vegades: només cal que viatgis amb avió la nit del 31 de desembre en direcció contrària a la franja horària i ja tornes a ser a l´any passat!. En fi, tot plegat força confuns i més si tenim en compte que la comptabilització del temps també depèn de com decidim mesurar-lo col.lectivament i dels nostres calculs personals -de vegades un minut se´t fa etern i d´altres amb 24 hores no en tens prou-. Per cert, un moment, ara vinc!