dijous, 4 de febrer de 2016

MOMO i el temps que jo voldria



Hi ha res més angoixant que la sensació asfixiant de no tenir temps?. Allò de veure que no arribes, que no pots aturar-te, que no et sobra ni un minut i que et sents realment insatisfet?. Hi ha coses que quan les tens no te n’adones, fins i tot és possible que ni tan sols les valoris gaire, però quan et manquen, et poden arribar a obsessionar – com ara els diners, la parella, el temps- ... i deixeu-me que us digui que a mi, concretament, el que m´obsessiona és el temps. Aquell temps que passa, el que no arriba, el que no tinc, el que no gaudeixo.

Així que en mig d’aquesta època accelerada, trobo que no hi ha res més estressant que algú que treu la seva agenda atapeïda, te la planta al davant i comença a cantar-te totes les tasques que té programades pels propers dies, per mirar de trobar un forat per tu. I jo, que ja estic de per si agobiadeta amb el tema, només tinc ganes d´apretar a córrer perquè no m´agrada aquesta programació del temps ni ocupar unes línees a l´agenda d´algú al costat d´una reunió o una visita al dentista. Ho trobo desolador. Allà on altres persones hi veuen “organització del temps”, jo hi veig una “màtrix”, hi veig homes de gris, lladres que et xuclen el teu temps, vides programades per endavant sense deixar lloc a la improvisació.

I a més, quan més hi penso, més conscient sóc que aquest anhel de voler disposar del meu temps - que per desgràcia és finit- com em doni la gana, no és d´ara. Recordo que fa un munt d´anys, molts, vaig llegir un llibre que em va impactar. Un llibre que aconseguia angoixar-me i posar-me nerviosa cada cop que el rellegia. Un llibre estrany, inquietant i torbador. MOMO.

Momo, és una novel·la escrita per Michael Ende al 1973 (mira tu per on, l´any que jo vaig néixer) subtitulada “Els homes de gris”.

La Momo és una nena orfe que viu a les runes d´un amfiteatre d´una ciutat italiana. Té l’habilitat de saber escoltar d´una manera tan especial que és capaç de trobar respostes i solucions als problemes de qualsevol que parli amb ella. Per això té molts amics al barri i sap inventar jocs molt divertits. Però de sobte aquest equilibri es trenca amb l´arribada del homes de gris. Aquests homes són uns éssers estranys representants del Banc del Temps que intenten promocionar la idea d´estalviar temps per dipositar-lo al Banc i recuperar-lo més endavant, amb interessos.  La gent els comença a fer cas cegament, de manera que s´obliden de viure i es dediquen compulsivament a estalviar temps i a anar amb presses i aviat la ciutat sencera canvia: la vida es torna estèril i es deixa de fer tot allò que es considera una pèrdua de temps –com l´art, la imaginació, somiar o dormir-. Els edificis i la roba es confeccionen exactament igual per a tothom. Tot es fa ràpid i sense personalitat. I la gent no se n´adona que quan més corre i més de pressa va, menys temps té perquè en realitat el que estan fent els homes de gris és robar-los el temps: aquests éssers consumeixen el temps dels demés en forma de cigarretes, fetes de pètals secs de les flors horàries que representen el temps. Sense aquestes cigarretes, els homes de gris deixarien d´existir, moririen i per això els seus principals enemics són els nens, perques aquests no entenen ni d´estalvi, ni de temps ni de negocis.

La Momo, per la seva especial personalitat, es converteix en un obstacle pels plans del Banc del Temps i per això els homes de gris intenten desfer-se d´ella. Però la nena, juntament amb  Casiopea que és la tortuga del Mestre Segon Minut Hora i que es comunica amb ella mitjançant missatges lluminosos que apareixen a la seva closca, es rebel·la contra la dictadura dels homes de gris i  aconsegueix derrotar-los. 

La novel·la té com a temàtica principal el concepte del temps i de com l’utilitzem els éssers humans a les societats modernes. És una crítica profunda al consumisme, al poder ocult de les grans empreses que mouen fils d´amagat en benefici propi, i al model racional de concebre el temps: un model que prioritza l´estalvi del temps i que oblida aquells petits moments i aquelles petites sensacions, que sense aportar cap rendiment econòmic, són realment importants en la vida humana perquè tenen una vessant espiritual.

Doncs bé, us ho dic. Odio els homes de gris, odio els lladres de temps i reivindico el dret a no fer res, a perdre el temps mirant la lluna, a no programar, a parlar durant hores sense cap altra finalitat que no sigui intercanviar pensaments, a improvisar, a fer el que em vingui de gust, a prendre el sol mentre llegeixo... Per favor, no em busquis un "forat" a la teva agenda atapeïda. Per favor, no mirem amb ansietat les agulles del rellotge, patint perquè no arribem!

*******

¿Hay algo más angustioso que la sensación asfixiante de no tener tiempo?. Ver que no llegas a todo, que no puedes pararte, que no te sobra ni un minuto y que te sientes realmente insatisfecho?. Hay cosas que cuando las tienes no te das cuenta, incluso es posible que ni siquiera las valores mucho, pero cuando te faltan, te pueden llegar a obsesionar -como por el ejemplo el dinero, tener pareja, tener tiempo para ti-... y dejadme que os diga que a mí, concretamente, lo que me obsesiona es el tiempo: el tiempo que pasa y se va, el que parece que no llega, el que no tengo, el que malgasto y no disfruto.


Así que en medio de esta época acelerada, pienso que no hay nada más estresante que alguien que te saca su agenda apretada, te la planta delante de tus narices y empieza a cantarte todas las tareas que tiene programadas para los próximos días, para tratar de encontrar un hueco para ti. Y yo, que ya estoy de por sí agobiadita con el tema, sólo tengo ganas de salir corriendo porque no me gusta esta programación del tiempo ni ocupar unas líneas en la agenda de alguien, al lado de una reunión de trabajo o una visita al dentista. Lo encuentro desolador. Porque ahí donde otras personas ven "organización del tiempo" , yo veo una "Matrix", veo hombres de gris, ladrones que te chupan tu tiempo, vidas programadas de antemano sin dejar lugar a la improvisación. 


Y además, cuanto más lo pienso, más consciente soy de que este anhelo de querer disponer de mi tiempo -que por desgracia es finito- como me dé la gana, no es de ahora. Recuerdo que hace muchos años , muchos , leí un libro que me impactó . Un libro que conseguía angustiarme y ponerme nerviosa cada vez que lo releía. Un libro extraño, inquietante y turbador. MOMO . 

Momo, es una novela escrita por Michael Ende  en 1973 (mira tú por donde , el año que yo nací), subtitulada "Los hombres de gris". 

Momo es una niña huérfana que vive en las ruinas de un anfiteatro de una ciudad italiana. Tiene la habilidad de saber escuchar de una manera tan especial que es capaz de encontrar respuestas y soluciones a los problemas de cualquiera que hable con ella. Por eso tiene muchos amigos en el barrio y sabe inventar juegos muy divertidos. Pero de repente, ese equilibrio se rompe con la llegada de los hombres de gris. Estos hombres son unos seres extraños representantes del Banco del Tiempo que intentan promocionar la idea de ahorrar tiempo para depositarlo en el Banco y recuperarlo más adelante, con intereses. - ¿os suena la fórmula?-.  La gente comienza a obedecerle ciegamente, de manera que se olvidan de vivir y se dedican compulsivamente a ahorrar tiempo y a ir con prisas y pronto la ciudad entera cambia: la vida se vuelve estéril y se deja de hacer todo lo que se considera una pérdida de tiempo -como el arte, la imaginación , soñar o dormir-. Los edificios y la ropa se confeccionan exactamente igual para todos. Todo se hace rápido y sin personalidad. Y la gente no se da cuenta de que cuanto más corre y más deprisa va, menos tiempo tiene porque en realidad lo que están haciendo los hombres de gris es robarles el tiempo: estos seres consumen el tiempo de los demás en forma de cigarrillos, hechas de pétalos secos de las flores horarias que representan el tiempo. Sin estas cigarrillos, los hombres de gris dejarían de existir, morirían y por ello sus principales enemigos son los niños, porque estos no entienden ni de ahorro, ni de tiempo ni de negocios.

 
 


Momo, por su especial personalidad, se convierte en un obstáculo para los planes del Banco del Tiempo y por eso los hombres de gris intentan deshacerse de ella. Pero la niña, junto con Casiopea que es la tortuga del Maestro Segundo Minuto Hora y que se comunica con ella mediante mensajes luminosos que aparecen en su concha, se rebela contra la dictadura de los hombres de gris y consigue derrotarlos.
 


La novela tiene como temática principal el concepto del tiempo y de cómo lo utilizamos los seres humanos en las sociedades modernas. Es una crítica profunda al consumismo, al poder oculto de las grandes empresas que mueven hilos a escondidas en beneficio propio, y al modelo racional de concebir el tiempo: un modelo que prioriza el ahorro del tiempo y que olvida esos pequeños momentos y aquellas pequeñas sensaciones, sin aportar ningún rendimiento económico, son realmente importantes en la vida humana porque tienen una vertiente espiritual. 

Pues bien, os lo digo . Odio los hombres de gris, odio a los ladrones de tiempo y reivindico el derecho a no hacer nada, a perder el tiempo mirando la luna , a no programar, a hablar durante horas sin ninguna otra finalidad que no sea intercambiar pensamientos, a improvisar, a hacer lo que me apetezca, a tomar el sol mientras leo... Por favor, no me busques un "hueco" en tu agenda apretada. Por favor, no mires con ansiedad las agujas del reloj, sufriendo porque no llegas!

8 comentaris :

  1. Tu eres un poco momo, por cómo saber escuchar, pero no quiero decir quien serían los hombres grises!!!!!! Hay tantos!

    ResponElimina
  2. Si ves un hombre de gris ssl corrienfo: te quiere robar tu tiempo t tu vida!!!!! Jaja

    ResponElimina
  3. Em fa la sensació que que fem servir el temps com una mena de producte aliè a nosaltres, com si fos alguna cosa "superior" que ens obliga a fer el que no volem. Quan en realitat som nosaltres qui vivim angoixats per no poder fer-ho tot. La culpa és nostra, de cadascun de nosaltres, i només nostra.
    No ens amaguem darrera de la "societat", el "temps", o el "ritme de vida". Això són simples excuses per no voler assumir la nostra part de responsabilitat en tot això.
    Hem d'aprendre a ser mes sincers, i en primer lloc amb nosaltres mateixos, a saber dir no, a saber triar.
    En fi, el problema el tenim a dintre nostre. El temps és una consecuència d'aquest problema.

    Petons

    ResponElimina
  4. Val... Ok... M'agobia no arribar a tot... Pero es veritat que sempre podria deixar la feina, els horaris marcats, treure el Max de l'escola, deixar el pis a la ciutat i anar-me'n a viure al camp i viure al ritme de la natura, nit i dia, primavera estiu tardor i hivern... I viure sense pressa... Pero aixo es una super utopia!!!!

    ResponElimina
  5. HOla Patrícia,

    Sóc en Jaume, és que no em va deixar posar el meu nom, m'haig de registrar, etc. Deixa'm que et contradigui una mica corre. El ritme en bastants casos te'l poses tú (i jo, i aquell i l'altre...) Jo no crec que sigui el cas de trencar amb tot, anar a una masia i aleshores haver d'anar de cul perquè com que no tens aigua corrent l'has de bombar del pou, que a sobre està a fora de la masia i a l'hivern fa un fred que pela... o Si? el que vull dir és que ens pensem que anirem a viure al camp i ja està tot fet: Apa camp, fes-me viure a ritme de la natura! Ei, que això no va així. Vaja dic jo, eh!

    És a dir, el que jo proposo és: avui passo de tot, passaré el dia amb el Max, no el portaré a l'escola i jo no aniré a treballar (tot legal, he demanat el dia de festa i he comunicat al cole que els nen no hi anirà). Però aqui és on vénen les nostres pors, els nostres prejudicis, les nostres manies i les llegendes urbanes i moltes altres coses que fem i encara mai ens hem preguntat perquè.
    Pensem, quin problema hi ha? Si som realmente sincers, cap ni un, però com sempre pequem de ser víctimes de nosaltres mateixos. I tot això sense moure't de la ciutat. Això si que recarrega les piles i no una setmana de vacances. D'això se'n diu trencar amb la rutina, i sóc de la opinió que cal trencar-la a la ment no el que creiem que vol dir trencar la rutina, que per molts és passar un cap de setmana a Londres.
    Ostia! No hi ha res més estressant que fer una sortida d'aquestes. Lleva't el dissabte a les 4 del mati per agafar un avió a quarts de set (o bé surt amb l'últim de divendres i arriba a destí a quarts d'una de la matinada de dissabte) un cop allà vinga a córrer a visitar-ho tot, a cansar-te, a veure coses que s'han de veure, perquè amb el principi de "per una vegada que hi vaig..." s'ha de fer un sobre esforç. Si a sobre tens el pressupost ajustat no et dic res, menges poc i malament, per no gastar, clar, i apa el diumenge el mateix havent dormit 4-5 hores tant divendres com dissabte i possiblement diumenge i de tornada cap a casa, havent vist poc, de pressa, i en condicions no gaire amables amb el cos humà. El dilluns torna a treballar dient a tothom que Londres (aqui és pot canviar per Paris, Saragossa o Sebastopol) és una ciutat meravellosa i que t'ho has passat d'allò més bé. I a sobre que has desconnectat!!!
    No et pensis, a mi em passa el mateix, però he vist i de vegades he pogut comprovar que es pot fer, i reconforta moltíssim. El lloc no crec que sigui el culpable, ni la feina, ni les obligacions, som nosaltres...

    Salut

    Jaume

    ResponElimina
  6. Ains... Jaume... M´agrada escoltar-te sempre!... I si. Tens raó...
    Ets de les poques persones "adultes" que conec que han sabut escapar de la "roda de hamster" en la que estem ficats gairebé tot... Si. He de fer un esforç, pensar la manera d´escapar d´aquesta roda perque les eines per gaudir dels petits moments et prometo que ja les porto incorporades jajaja que venien de serie!!!

    ResponElimina
  7. hahahah, ai, calla, calla, que em posaré vermell i tot...

    ResponElimina