dilluns, 21 d’abril de 2014

Canvi de paradigma: l´estabilitat perduda


A Setmana Santa, caigui en el mes que caigui, plou. Això és un fet -inexplicable o no- que es va repetint d´ençà que era petita. Ja quan anàvem de campaments de Setmana Santa, sabíem que ens plouria i la mare ens ho recordava a l´hora de fer les motxilles i preparar la roba, les capelines, les xiruques... Així doncs, això de ploure durant les vacances de Pasqua i que s´hagin de suspendre moltes processions arreu del territori ha esdevingut un clàssic - almenys és el que diu la gent quan torna del seu poble o la gent de les confraries, o els organitzadors de festes dels ajuntaments-. Però avui, després d´haver-me queixat pel mal temps i d´haver-me quedat a casa llegint un tros de diari que ahir vaig agafar d´un bar, descobreixo que és realment entendridor que sempre plogui a la Setmana Santa. M´explico.

Ho trobo entendridor perquè és una de les poques coses que s´han mantingut al llarg dels anys, dels meus anys. És allò d´estimar el que coneixes, perquè si. Per costum. I no és que jo sigui una persona tradicional que rebutgi els canvis de manera automàtica, però darrerament hi ha tantes coses que semblaven permanents que ja no ho són, que una comença a estar una mica perdudeta i amb moltes ganes de reubicar-se i aprendre les noves regles del joc.

Perquè és un fet que estem visquen una transformació global i en tots els àmbits: un canvi de paradigma, marcat principalment per una pèrdua. La pèrdua de l´estabilitat.

Si. Avui res no és estable i predomina la incertesa. L´estabilitat és un concepte obsolet que està desapareixent del nostre imaginari. Perquè el que abans era, ara ja no és. Perquè el que abans et servia, ja no et serveix. Perquè res no et garanteix res, i esforç no significa recompensa i treballar no significa ser valorat i tenir un salari fix i estimar no significa correspondència i estudiar no significa seguretat.

La classe mitjana ja no viu bé ni té esperança de millora a curt termini. Els que ja eren pobres, ara són pobres de solemnitat. I alguns rics, ara són més rics que mai. Les diferències socials creixen a passes gegants i això es tradueix en desigualtat i injustícia.

Però no us espanteu perquè crec que hi ha llum al final del túnel. És la llum dels que ja estan imaginant un nou món i una nova manera de fer les coses. És la llum dels que volen aprofitar el canvi de paradigma per fer les coses millors, per sortir-ne tots reforçats: que les coses ja no siguin com abans no vol dir que no puguin ser millors. Així que ha arribat el moment d´unir forces. Ens hem de reprogramar. Hem de vèncer pors. Hem de ser més creatius.

Us preguntareu, "però com?" i us diré que no ho sé. No tinc ni idea.

Però sóc de les que pensa que entregar els teus millors anys a una empresa, vendre la totalitat del teu temps, deixar-t´hi la salut, perdre´t la infància dels teus fills i no tenir temps ni de parlar tranquil.lament amb la teva parella, perquè l´empresari pel qual treballes es faci cada dia més ric i tu cada vegada més vell, més depenent i amb menys drets, és macabre. I cruel. És esclavisme modern, propi de pel.lis de ciència-ficció tipus Màtrix. I m´importa un colló de mico les estratègies empresarials per motivar el treballadors tipus 360º i coses per l´estil: que no us enganyin. Volen que sigueu més rentables. Estan comprant el vostre temps a un preu irrisori i quan les coses els vagin mal dades, és a dir, quan considerin que no tenen prou beneficis, us fotran al carrer sense miraments i sense importar els anys durant els quals els heu reportat beneficis ni les vegades que no vas atendre el teu fill malalt o als teus pares ja grans, per no faltar a la feina.  

I per això, encara no sé exactament com, però intento reprogramar-me per tenir una vida millor, gaudir de la meva gent i assaborir el meu temps finit.

Possiblement la clau sigui dedicar-nos a alguna cosa que ens faci sentir realitzats i recollir els fruit del nostre propi esforç. Possiblement la clau sigui perseguir el somni que una vegada vas tenir, perquè tothom té quelcom que el fa diferent i especial. L´objectiu no és fer-se ric sinó viure la teva pròpia vida amb dignitat. Així que millor deixem de malvendre el nostre temps. Siguem més solidaris, més emprenedors, més humans. Prioritzem allò que realment s´ha de prioritzar. 

Fa por i sembla difícil, però hem d´aprendre a caminar amb unes altres sabates. Hem d´aprendre a viure diferent - amb menys coses i amb més temps-.

Així que amb aquesta reflexió personal i intransferible, us deixo que acabeu tranquils les vacances de Setmana Santa, remullades com sempre, mentre segueixo intentant trobar la manera de reinventar-me a mi mateixa.

I potser, qui sap, la próxima Setmana Santa ja no plou i resulta que a tots ens sembla millor.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada