Respecta el meu dret a la desconnexió !

Tornes a casa després d´un dia de molta feina, molts nervis i moltes presses. Estàs desitjant arribar a casa i preparar-te una infusió de canyella i cardamom, descalçar-te i estirar-te al sofà al costat de la novel·la que estàs llegint, que potser no obriràs. Perquè potser t,adorms o medites escoltant la teva respiració o et poses música. Però de sobte es trenca la màgia. El mòbil comença a emetre sons. Estàs rebent whatsapps de diferents persones i diferents grups. Decideixes no contestar perquè necessites de debò descansar el cervell. Però els missatges es multipliquen reclamant una resposta: al no contestar immediatament, els qui envien els missatges comencen a enviar missatges de "pressió" per a que els contestis. Diuen que diguis quelcom perquè ho necessiten, perquè estan preocupats, perquè sinó contestes ets borde, que donis com a mínim senyals de vida... I resulta que si a l´arribar a casa tenies angoixa, ara encara en tens més. On ha anat a parar el nostre dret a estar sols, la nostra intimat, el nostre espai personal, els nostres moments d´introspecció?.

Els que t´envien missatges no poden parar-se a pensar que pots estar fent qualsevol cosa que et manté ocupat, que requereix la teva dedicació o la teva atenció i que, per tant, no els pots o no els vols respondre ara? Pot ser que estiguis amb amics, o que vulguis descansar, o que el trobis malament, o que vulguis llegir, o escriure una poesia, o que vulguis passar temps de qualitats amb el teu fill o que estiguis fent l´amor, o estenent la roba o donant-te una dutxa o al cinema... És que ja no tenim dret a estar desconnectats?.

Sovint, quan no responem de seguida els missatges que rebem ens sentim culpables i pressionats, però aquests sentiments són perjudicials i els hem de desterrar del nostre dia a dia. Que no contestis de seguida no significa que no estimis a la gent que t, envia missatges; que no contestis no significa que no valoris qui t´escriu. Però no, no tens perquè contestar si no en tens ganes. No et sentis obligat. No et sentis malament. Escolta bé: tens dret a no estar connectat al mòbil, tens dret a no estar permanentment localitzable i tens dret a no contestar, sense que això impliqui cap represàlia ni cap acció punitiva contra la teva persona. I si algú no et respecta aquest dret és ell qui té el problema - ja sigui un problema d,intolerància, d´intrusisme, de control sobre els altres, d´egoisme, d´egocentrisme-, però no tu. Tu no tens cap tara pel fet de voler viure la teva pròpia vida sense interferències constants. Ja contestaràs quan puguis o quan vulguis.

I sàpigues que no estàs sol: últimament estan augmentant molt considerablement els membres d,una nova tribu urbana, que vindrien a ser els "desconnectats". Aquesta tribu urbana ha optat per abandonar la vida virtual i abraçar la vida real, la de veritat, la que té lloc fora de les pantalles. Els "desconnectats" són persones que de manera voluntària diuen no a la hiperconnectivitat permanent a internet, als smartphones, als videojocs i a les xarxes socials, ja sigui per millorar la seva qualitat de vida, ja sigui per deixar de formar part del Gran Hermano i del control extern sobre les nostres dades, els nostres moviments i els nostres gustos, que comporta la navegació per la xarxa. 

Els "desconnectats" reclamen relacions reals amb l,entorn i/o amb un mateix, sense l´omnipresència de la tecnologia. Quedar per fer un cafè, gaudir d´un sopar amb amics escoltant-los a tots i mirant-los als ulls, estirar-te a prendre el sol mentre penses en les teves coses, passar un dia de platja amb la família dedicant-los la teva atenció plena... En resum, gaudir el present de manera real i conscient i només connectar-se quan és necessari.

Si us interessa el tema, podeu llegir "La gran adicción. Cómo sobrevivir sin internet y no aislarse del mundo" (Editorial Arpa), un llibre que narra els casos de varies persones que com l´autor, Enric Puig Punyet, han decidit desconnectar-se de la xarxa per motius de salut i qualitat de vida. També podeu informar-vos del manifest Carta de drets digitals, que al 2013 van signar 562 escriptors i intel·lectuals de 82 països -entre ells 5 premis Nobel de literatura- declarant-se en contra de la vigilància massiva i l´espionatge per part d´empreses, lobbies i Estats als ciutadans per mitjà de la xarxa.

I si et sembla que al desconnectar-te perds algunes amistats, no et preocupis: no devien ser gaire bons amics si et deixen per un motiu tan inconsistent. A més a més, recorda que un ha de poder ser sempre un mateix, sobretot amb les seves amistats, i si no et respecten és que no et volen.

Així que ja saps, sigues tu qui controli com, quan, a on i amb qui et vols comunicar. I si et fa sentir millor, desconnecta,t.

Síndrome de Hikikomori

Ja fa uns dies que vaig llegir al diari un article sobre el tema i encara li estava donant voltes quan avui he vist que també en parlaven al TN: parlo de la síndrome de Hikikomori.

En principi, el mot hikikomoris englobaria a adolescents i adults joves que, en trobar-se aclaparats per la societat nipona, en sentir-se hiper pressionats i incapaços de complir els rols socials que s'esperen d'ells, reaccionen aïllant-se socialment. Literalment es tanquen a casa per evitar qualsevol compromís social que no sigui virtual - és a dir, a través de les xarxes socials-. La síndrome es va detectar i es va començar a estudiar al Japó: es va observar que els afectats eren gairebé sempre homes, joves i molt d´ells, fills primogènits, que refusaven abandonar la casa dels seus pares i es tancaven a la seva habitació durant mesos, o en els casos més greus, fins i tot anys. El procés era més o menys igual per a tots ells: joves que comencen a sentir-se tristos, van perdent les amistats fins a quedar-se sense cap amic i es tornen insegurs i introvertits. Alguns ja han finalitzat els estudis i d´altres, els han deixat a mitges; no tenen feina així que passen el dia estirats al llit, dormint, i les nits, veient la tele, jugant a videojocs o navegant per Internet. L´aïllament comença de forma gradual, però va empitjorant amb el pas del temps i cada dia que passa és més difícil que els hikikomori es relacionin amb el seu entorn. Com el peix que es mossega la cua: a mesura que augmenta l´aïllament, més exclusió de la vida social, més complicat trobar feina, més difícil deixar la casa dels pares i més difícil reprendre la "normalitat".

Sonar sona raríssim, però si sou lectors de Murakami no ho trobareu tan estrany, perquè aquest autor ja fa anys que ve retractant personatges d´aquestes característiques a les seves novel.les: joves que viuen en una atmosfera asfixiant de soledat, aïllats socialment, com ara a Tòquio Blues o After Dark.

Però ara, com gairebé tot, sembla que la síndrome s´ha viralitzat i s´estan detectant casos per tot el món digitalitzat. A Barcelona, per exemple, un recent estudi ha diagnosticat amb la síndrome a gairebé 200 persones. D´aquests casos, gairebé el 75% eren homes amb una edat mitjana de 36 anys i la resta eren dones amb una edat mitjana de 51 anys. La majoria d´ells viu amb la família i la meitat tenien estudis superiors. La mitja de temps d´aïllament del casos estudiats és de 39.3 mesos. També s´ha de dir que moltes de les persones diagnosticades amb aquesta síndrome han petit prèviament alguna patologia psiquiàtrica o tenen antecedents familiars d´aquesta índole.

En qualsevol cas, perquè s´està escampant aquesta síndrome psicopatològica i sociològica?. Suposo que el primer que ens ve al cap és la individualització de la societat, la soledat de les grans ciutats i la influència de Internet i les xarxes socials a la nostra vida diària.
 
Però jo penso que, sobretot, el problema principal de la gent jove -i no tan jove- és la manca d´expectatives reals dins aquest nou canvi de paradigma social, cultural i econòmic que estem visquen. Afegint, a més a més, el retard de la incorporació dels joves al món laboral que provoca que molts adults de 30 anys, encara visquin amb els pares. I en el cas dels joves que si troben una primer feina, les condicions laborals tampoc no faciliten l´emancipació -sous massa baixos, contractes temporal, minijobs, jornades inacabables no remunerades-. La formació superior ja no és sinònim de futur i seguretat econòmica i en canvi, cada cop més es valora les persones pel que tenen o pel que guanyen. L´esforç ja no et garanteix cap recompensa. I costa tant fer realitat els somnis que de vegades ens fa mandra fins i tot somiar.