Estava de
vacances i passejava relaxadament per la plaça del Rossio a Lisboa. Feia un dia
espectacular, calorós però agradable, estava molt morena i no parava de riure i
mirar-ho tot. Era feliç.
De sobte, em trobo un noi cafè amb llet (vull dir
que no era ni negre ni blanc era mulat), guapíssim i amb un somriure d´orella a
orella, plantat al meu davant. Jo em quedo sorpresa i ell comença a parlar-me en
un castellà bastant apanyat. Em diu que porta estona mirant-me i que sóc la
noia més bonica que ha vist mai. Que no paro de riure i que no ha pogut
resistir-se acostar-se a mi per parlar-me. Buf. Jo que no m´ho puc creure. A mi
això no em passa fa molt temps!. I a sobre el miro de dalt abaix i el meu taxador
intern em diu que és tracta d´un home 9 (jajaja, l´home 10 no existeix). Els
meus amics segueixen passejant i abans de tombar per un cantonada em reclamen i
jo els dic que vagin tirant que de seguida vaig. El mulat guapo em pregunta si
estic de vacances i que on m´estic. Li dic que sóc de Barcelona i que estic
passant un dies a Lisboa, amb uns amics, a un hotel que queda molt a
prop. Ell em diu que és portuguès però no de Lisboa (em diu el poble però ni el
coneixia en aquell moment, ni el recordo ara). Em suaven les mans. Aleshores
em diu que és músic i que s´estará a Lisboa uns dies perquè hi té varies
actuacions que perquè no el vaig a veure tocar. Li responc que no conec Lisboa (buf,
que tonta) i ell treu una targeta d´un local i em diu que allà actuarà aquell
vespre. Que hi vagi sola o que hi vagi amb els amics. Responc la tonteria més
gran que se m´acut, tipus, no sé si els meus amics voldran anar, no sé si
sabrem trobar el local.. i ell em diu que quedem a les set a la mateixa Plaça
del Rossio i que anem junts cap al local. Que si us plau hi vagi que em volt
tornar a veure, que vol parlar més amb mi. La seva veu es
preciosa. La seva seguretat espatarrant. El seu físic m´agrada molt. Fins i tot
m´agrada com va vestit. Però no se m’ocorre res brillant a dir i li dic que
val, que a les set ens veiem. Em demana el nom i quan li dic el repeteix com si
l´estigués interioritzant. Com si el meu nom fós molt important. Per
acomidar-se m´apreta el braç, m´acarona suau però amb força, xocant amb
totes les meves polseres. Em mira als ulls i diu que fins al vespre i marxa. Trigo una mica a
reaccionar i quan ho faig, em giro i el segueixo amb la mirada a veure cap on
va. La meva part desconfiada em diu que ara es reunirà amb uns amics que
l’aplaudiran per haver-me entrat amb tanta facilitat. Però no. Va sol i segueix
caminant sol carrer avall fins que el perdo de vista.
Començo a buscar
els meus amics i quan els trobo els ho explico. Hi ha qui diu que he d´anar a
la cita jo sola, hi ha qui diu que hi anem tots i hi ha qui diu que no hi vagi.
Jo callo, trec importància al tema i decideixo pensar-m’ho en silenci. ¿Per què
no hi hauria d´anar?. El tiu és guapo, simpàtic, té ganxo, s´ha apropat
amb molt respecte i a sobre, el fet que sigui músic de jazz em fa somiar en no sé
quines històries. Començo a pensar quina roba em posaré mentre els amics triant un restaurant per dinar. No tinc gens de gana...
