El problema de necessitar agradar

No us ha passat mai allò de quedar amb algú -no em refereixo sols a una "cita" sinó a algú de qualsevol sexe a qui acabes de conèixer- que no t´ha acabat de fer el pes, que no t´interessa gens ni mica, i quan tornes cap a casa vas pensant si tu li hauràs agradat a ell? T´has esforçat molt per ser simpàtic i si resulta que si, que si que li has agradat, que li has caigut bé, et poses content -tot i que és una persona que a tu no t´ha fet ni fú ni fa- i en canvi, si veus que no heu sintonitzat, et fa una miqueta de ràbia, i penses que perquè no li has agradat o perquè no li has caigut bé o per què no s´ha adonat que tu ets la bomba?. Doncs si heu tingut aquest tipus de sensació, teniu un problema: el problema de "voler agradar" sempre i a tothom, a qualsevol hora i a qualsevol lloc.

Esta clar que som animals socials i a tots ens agrada agradar i què és mooolt agradable sentir-se reconegut i recolzat en les coses que pensem, en les que fem o en les que diem. Però quan resulta que és converteix en una prioritat, quan ets capaç d´adaptar-te tant a una altra persona per tal d´agradar-li, quan renuncies a ser com ets per tal de rebre l´aprovació del grup o per sentir-te popular, tens un problema. I és greu. És greu perquè en el fons creus que com tu ets en realitat no li agradaries als demés i d´aqui la teva preocupació constant per agradar. Es greu perquè no t´atreveixes a ser tu mateix per por al rebuig, doncs necessites veure´t reflectit positivament en els ulls dels demés per sentir-te bé. És greu perquè renuncies a gaudir de les coses que vols fer o dir i fas el que saps que agradarà als demès i els farà sentir bé a ells. És greu perquè no et valores a tu mateix, si no que et sobrevalores o t´infravalores depenent de com et veuen els altres i per tant, deixes el control de la teva vida en mans de persones alienes a tu i d´elles dependrà, fins i tot, el teu estat d´ànim. I sobretot, és greu perquè lamentablement no pots agradar sempre a tothom, i el no agradar per a tu significa frustració, quan en realitat, no agradar és tan habitual com agradar.

I per si tot això no és suficient, això de voler agradar sovint t´arrossega a situacions rocambolesques, com ara acabar tenint de parella una persona amb la que no tens res en comú però ella pensa que sou ànimes bessones, perquè tu has fet que ho pensi: t´arribes a anul.lar tant a tu mateix per agradar-li a l´altre, que acabes passant tots els estius de la teva vida a la muntanya, quan resulta que el que tu t´agradava de veritat eren les platges, els xiringuitos i el tinto de verano. O acabes tenint cinc fills quan resulta que no t´agradava la canalla. O no t´acabes de desvincular mai de la teva família i intentes complaure´ls sempre per una lleialtat mal entesa. O no prens ni una sola iniciativa a la feina, no vagi a ser que al teu cap no li agradi. Total, que en realitat pot ser que siguis molt popular, tinguis molts amics, la teva parella n´estigui molt de tu, els teus pares creguin que ets el millor fill del món.... i en realitat ningú et coneix!

Un psicòleg et diria que tens falta d´autoestima, que tens una forta dependència de l´entorn o que no vas rebre prou atenció quan eres un infant i que ara, d´adult, necessites sempre més i més aprovació.

Maslow segurament et diria que deus ser una persona d´èxit, perquè segons la seva teoria de la motivació, les cinc necessitats innates que activen el comportament humà, ordenades de la base de la piràmide cap amunt, són: supervivència, seguretat, pertinença, estima i auto-realització. I no pots passar a una necessitat superior si no has satisfet la necessitat immediatament inferior. Per tant, si tens greus dificultats econòmiques, t´importa un pimiento ser popular o no, però si ja tens cobertes les necessitats inferiors -supervivència, seguretat- vol dir que has obtingut cert nivell d´èxit a la vida i és aleshores quan comences a preocupar-te per satisfer les necessitats superiors, com ara la pertinença i l´estima. 

I jo, que no sóc una experta ni he fet famosa cap de les meves teories, et diria, que no t´esforcis tant en agradar, perquè mantenir l´interès dels altres a costa de traïcionar-se un mateix és una feina esgotadora i estressant. Et diria que si deixes que algú et conegui tal i com ets en realitat, i t´estima, aleshores t´estimarà sempre. Et diria que és perfecte tenir cert grau d´empatia, però que m´agradaria saber sempre -si te la demano- la teva opinió de veritat. Et diria que ja fa molt temps que intento ser jo mateixa quan conec algú i que tu també ho pots intentar. Et diria que val la pena deixar de pensar en les expectatives dels demès i que ja és hora de pensar en les teves. Et diria que ets una persona, no un molinet de vent i per tant t´has de moure cap a on tu vols, no cap a on bufa el vent. Et diria que et deixessis de tantes tonteries perquè a mi ja m´agrades com tu ets... quan ets tu de debò!