The One

Avui a l´ascensor he coincidit amb una noia alta i espigada que duia un perfum que em resultava molt familiar. M´he posat a rumiar a què o a qui em recordava aquella olor. I aleshores l´he identificada: The one de Dolce&Gabanna. I aleshores m´han assaltat els records, sense previ avís. 

Recordo una conversa que vaig tenir fa molt temps, potser 15 anys, amb un amic mentre preníem una cervesa en got de plàstic amb els peus enfonsats a la sorra. Ja havien begut una mica, i jo quan estic contenta, a part de no vocalitzar bé, sóc molt transcendental. Ell em preguntava pel nóvio que jo tenia aleshores i jo li vaig respondre que no m´anava malament, però que segur que no era el definitiu perquè no em feia sentir única. Vaig pensar que no m,entendria, però ell també estava content i receptiu, així que em va dir que sabia de què parlava, perquè a ell li passava el mateix. Només que ell, a aquesta sensació, no li deia sentir-se únic, sinó que li deia ser el número 1. Vam començar a riure molt, a enumerar totes les vegades que ens havíem sentit un zero a l´esquerre i a posar exemples de què ens feia sentir numero 1 - buf, la de foteses que vam dir-. Al fer-se fosc, cadascú va tornar a casa seva a dormir la mona. Però la conversa se´ns va quedar gravada.

Van anar passant els anys i els amors, i malgrat que ja no veia tant a aquest amic, cada cop que  parlaven, ell em deia, què, ja ets la número 1?. I la resposta sempre era que no, que no m´acabava de sentir única i quan jo li preguntava a ell, també responia que no, que en aquells moments es sentia el número 2, el 3, el 4 o encara més enllà. I així es va construir la nostra broma particular. Fins i tot recordo que un dia, estan embarassada, li vaig enviar un missatge per dir-li que acabava de comprar un perfum amb un olor dolç molt intens que es deia The one de Dolce&Gabanna, i que serà la meva olor fins que aconsegueixi ser la única, la primera, la número 1.

I després el temps va seguir passant i vam seguint acumulant més experiències, més riures i més mals d,esquena. I un bon dia, vaig rebre un missatge que deia Pat, com va, ja ets la numero 1?. Feia mesos que no ens veiem, però vaig respondre molt ràpid: Si. Segur. Ara si. I és clar, ell no es va poder reprimir i em va trucar immediatament. Què ha passat? A qui has conegut? Per què no m´has dit res?... I jo, divertida, el deixava dir. Qui és? Qui és? Qui és?. I aleshores, rient, vaig respondre. Es diu Max. Es que resulta que avui el Max m´ha dit mama d´una manera... Es definitiu. Em sento única.

Aleshores el meu amic, va  riure i em va dir, renyant-me, que això no comptava i  que era molt cursi. I jo li vaig donar la raó. Era molt cursi. Però secretament sabia que si, que si que comptava. Perquè l´amor té moltes formes i lo important és tenir-lo, sentir-lo. I jo el tinc i el sento. I això em fa sentir la número 1!

I curiosament, no sé perquè, després d´aquesta conversa el meu amic i jo no hem tornat a fer la nostra broma particular i mai no m´ha tornat a preguntar si he aconseguit ser la número 1. I curiosament, mai no he tornat a posar-me aquesta colònia perquè ja no m´agrada - massa vainilla-.  I ara sé que no em cal cap ornament ni cap additiu per sentir-me la primera, la única, la indicada; perquè sentir-se així no depen dels altres, depen principalment de tu.