Introspecció obligada

Aixecar-me. Preparar esmorzar -el meu i el del nano-. Comprovar que encara dorm. Recollir, endreçar, mirar Twitter, organitzar mentalment el menú del dia. Recollir, endreçar. Contestar algun correu. Llegir notícies aquí i allà, però també obrir el llibre que m´estic llegint. No em concentro gaire. El meu fill es desperta. L,abraço fort. Li oloro la pell que encara conserva la tebior dels llençols. Esmorza, xerrem una mica, li explico coses divertides. Diu que es dutxa, amb molta calma, i que després gravarà uns TikToks i xerrarà amb els seus amics. Li dic que perfecte. Recullo els estris de l,esmorzar. Plego la roba estesa. Escric i llegeixo uns quants whatssaps. Surto al balcó i veig que plou una pluja fina i melancòlica. Intento mirar un capítol de Suits però avui aquests advocats guapus, psicòpates i narcisistes no m´entren. Escric una mica. Trio el treball de final de curs de postgrau sense gaires ganes - qui sap com estarem d,aquí a final de curs-. M,estiro al sofà i contemplo per la finestra un bocí de cel gris.

Estic rara. Estranya. Inquieta. Potser un punt trista.  Em preocupen els morts que diuen que tindrem. Em preocupa l,economia que diuen que trontollarà perillosament. Trobo a faltar a moltes persones. Enyoro unes quantes en concret. Tinc ganes de caminar vora el mar i de baixar el carrer i trobar-me per casualitat a amb algú i fer un cafè improvisat. Ganes -i això pensava que no ho diria mai- de dur el meu fill a jugar un partit de futbol a les vuit del matí a l,altra punta de Barcelona i que s,emprenyi quan els comencin a marcar gols. Ganes de comprar-me un vestit de primavera per estrenar-lo de seguida. Ganes de beure vi blanc acompanyada i riure molt... Però així i tot, em reconec afortunada.

Perquè el meu fill està amb mi i ens trobem bé. Perquè tenim un sostre, la nevera plena i connexió wi-fi!. Perquè no conec ningú que estigui ingressat. Perquè podré fer teletreball i ens quedarem a casa confinats el que faci falta. Perquè hi ha milers de professionals que vetllen per nosaltres. Perquè visc en un país petit on els dirigents aposten pel confinament i confio que puguin aplicar les mesures pertinents perquè tot acabi de la millor manera possible. Perquè confio que la gent estarem a l,alçada de les circumstàncies i seguirem les seves indicacions. 

Personalment no em crida això de sortir al balcó i fer una festa, però si crec que cadascú pot aportar el seu gra de sorra a nivell particular. De manera que m,activo i m,aixeco del sofà, perquè el mínim que puc aportar és no deixar-me vèncer pel pessimisme.