Tinc una habilitat que molta gent desconeix: sóc capaç d´adormir-me en el metro i despertar-me just quan arriba la meva parada. Funciona com una mena de rellotge intern. Ho he descobert recentment, ara que faig servir el transport públic amb regularitat, perquè els darrers vint anys no havia agafat el metro tret d,algunes ocasions molt puntuals.
La decisió d,anar a la feina amb metro ha estat pressa per una sèrie de circumstàncies però, sigui com sigui, n´estic molt contenta, perquè m,estalvio més d´una hora de trajecte en cotxe a través de les Rondes i camins adjacents. Així que ara arribo a la feina relaxada i molt zen i m, he adonat que la gent ho troba força estrany, com si feina i alegria no es poguessin conjugar.
Retornant als meus viatges pels túnels soterrats de la ciutat, de dilluns a divendres agafo el metro a l,estació d,inici de la línia. Pujo al tren, m, assec i en qüestió de segons, el vaivé del vagó m, acull, em bressola, i em fa adormir com s´adorm un nadó. En 3, 2, 1 desconnecto de la resta dels passatgers. No veig res, no escolto res. Com que sé que m,adormiré profundament, abans d,aclucar els ulls em poso la bossa de manera que no me la puguin estirar sense despertar-me i m,obligo a tenir la boca tancada, per allò de no bavejar. De vegades somio, de vegades no, però en qualsevol cas, quan s,acosta la meva destinació, un sisè sentit que no sabia que tenia, m,avisa que ha arribat la meva parada i em desperto just per baixar allà on toca. No falla mai.
Els primers microsegons estic una mica desorientada, però un cop m,ubico, abandono el vagó i m,afegeixo a la filera de persones que fan cua per pujar les escales però, a diferència de la majoria, jo camino sense presses, totalment relaxada, amb els ànims alentits de qui s´acaba de llevar. Per contribuir a aquest estat plaent de somnolència, abans d´abandonar del tot l,estació, just arribar al primer passadís, m,arriba des de la llunyania la veu dolça d,un músic de carrer apostat en una de les cantonades del metro i m,hipnotitza encara més amb la seva magnífica versió de “Palabras para Julia”. La lletra se m,instal.la al cervell per acompanyar-me el que queda de matí.
Ja a l,exterior, em poso les meves ulleres de sol de mida gran, per defugir la llum i, a la que passo pel davant del “365”, em demano un cafè amb llet de civada per endur.
I d´aquesta manera, ulleres de sol i cafè amb llet a la mà, arribo a la feina, somrient. I tothom comenta en veu alta que els fa gràcia el meu bon humor i jo torno a somriure, aquest cop per sota el nas, perquè desconeixen que aquesta és una de les meves altres habilitats: sóc capaç de riure de la meva pròpia ombra i, fins i tot si portés la tristesa més profunda i espesa enganxada al pit, somriuria. Perquè somric sempre. I no, no ho faig per estratègia ni per agradar als demés. Em surt sol, com passa amb totes les habilitats innates.
La decisió d,anar a la feina amb metro ha estat pressa per una sèrie de circumstàncies però, sigui com sigui, n´estic molt contenta, perquè m,estalvio més d´una hora de trajecte en cotxe a través de les Rondes i camins adjacents. Així que ara arribo a la feina relaxada i molt zen i m, he adonat que la gent ho troba força estrany, com si feina i alegria no es poguessin conjugar.
Retornant als meus viatges pels túnels soterrats de la ciutat, de dilluns a divendres agafo el metro a l,estació d,inici de la línia. Pujo al tren, m, assec i en qüestió de segons, el vaivé del vagó m, acull, em bressola, i em fa adormir com s´adorm un nadó. En 3, 2, 1 desconnecto de la resta dels passatgers. No veig res, no escolto res. Com que sé que m,adormiré profundament, abans d,aclucar els ulls em poso la bossa de manera que no me la puguin estirar sense despertar-me i m,obligo a tenir la boca tancada, per allò de no bavejar. De vegades somio, de vegades no, però en qualsevol cas, quan s,acosta la meva destinació, un sisè sentit que no sabia que tenia, m,avisa que ha arribat la meva parada i em desperto just per baixar allà on toca. No falla mai.
Els primers microsegons estic una mica desorientada, però un cop m,ubico, abandono el vagó i m,afegeixo a la filera de persones que fan cua per pujar les escales però, a diferència de la majoria, jo camino sense presses, totalment relaxada, amb els ànims alentits de qui s´acaba de llevar. Per contribuir a aquest estat plaent de somnolència, abans d´abandonar del tot l,estació, just arribar al primer passadís, m,arriba des de la llunyania la veu dolça d,un músic de carrer apostat en una de les cantonades del metro i m,hipnotitza encara més amb la seva magnífica versió de “Palabras para Julia”. La lletra se m,instal.la al cervell per acompanyar-me el que queda de matí.
Ja a l,exterior, em poso les meves ulleres de sol de mida gran, per defugir la llum i, a la que passo pel davant del “365”, em demano un cafè amb llet de civada per endur.
I d´aquesta manera, ulleres de sol i cafè amb llet a la mà, arribo a la feina, somrient. I tothom comenta en veu alta que els fa gràcia el meu bon humor i jo torno a somriure, aquest cop per sota el nas, perquè desconeixen que aquesta és una de les meves altres habilitats: sóc capaç de riure de la meva pròpia ombra i, fins i tot si portés la tristesa més profunda i espesa enganxada al pit, somriuria. Perquè somric sempre. I no, no ho faig per estratègia ni per agradar als demés. Em surt sol, com passa amb totes les habilitats innates.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada