M´estic tornant morena

Durant els confinaments passen coses estranyes. Després de tres dècades d,ocultació, la morena que porto dins prem fort per sortir a l,exterior. M´ho han xivat les arrels dels meus cabells. I ara dubto si deixar-la sortir del tot o improvisar unes metxes casolanes per continuar amagant-la sota els rínxols daurats. El cas és però, que començo a estimar de debò aquesta morena primigènia de conviccions indestructibles. Em sembla molt maca, molt interessant, molt llesta. He començat a trobar-me-la sovint per casa. Li agrada cantar en veu alta i ballar donant saltets. És riallera, burleta, somiadora. Diu el que pensa, sense filtres. No té por perquè encara no l,ha decebut ningú ni ha conegut la part fosca del gènere humà.

Ella m,ha fet acceptar sense judici el patró del meu comportament aquests dies: dos dies bé, un de por i llàgrimes gruixudes -la manca de nicotina hi té molt a veure-, un de ni fú ni fa, un de remontada -de ho podrem tot i tot passarà-, un de mare meva què creativa sóc i què divertides les meves ocurrències, un de nostàlgia blava i estades mortes al balcó esperant nosequè. I tornem-hi. Dos dies bé, un de por i llàgrimes gruixudes... 

La morena em fa mirar endins. Dins de casa. Dins del llit. Dins de la pell. I també enfora. Cap amunt, més enllà, a l, endemà. 

Quan em desinflo i abaixo el cap davant del que està passant i del que sembla que passarà, ella em mira descarada des del mirall amb els seus ulls d,algues colonitzadores, i em recorda que sempre ha estat amb mi i sempre ho estarà. I aquesta energia seva, decidida, genuïna, em reconforta. Em reconec en aquests ulls clars i aquests cabells foscos. Confinada però resilient. Espolsant-me els neguits. Descartant allò i aquells que res no aporten. Pacient. Esperant que passi la tempesta per banyar-nos juntes al mar.