Policia de la moral?

Als vint-i-set anys tens la teva primera filla. L´embaràs és una mica complicat, no et trobés bé, i el part deu n´hi do, però finalment quan tens la teva nena als braços trobes que tot ha pagat la pena. I comença aleshores una gran aventura, la més bella història d´amor que has viscut mai. 

Triar entre donar-li pit o biberó, les primeres dents, les primeres passes, treure-li el bolquer, aconseguir que dormi d´una tirada tota la nit, les primeres converses, escollir l,escola... La teva petita va creixent i fa molts amics a l´escola, i decideix que també vol fer patinatge artístic, i estudiar anglès a una acadèmia i anar al cau els dissabtes i fer excursions i campaments a l´estiu. I es va fent gran i comença l,institut, i li ve la regla i ja no li agrada la roba que li tries, ni la música que escoltes, i sembla que ja no us enteneu. I es vol depilar el cos sencer, deixar-se créixer la  cabellera atzabeja fins a la cintura,  posar-se una arracada al nas i pintar-se la ratlla dels ulls ben negre. I fa el seu primer petó a un noi, però no t,ho explica fins que ja ha besat uns quants nois més. I sovint a casa us baralleu i es passa hores tancada a la seva habitació. I suspèn algunes assignatures i sembla que no està contenta amb res. Ja no t´admira, de vegades li fas nosa, però després et busca - i et buscarà sempre, perquè en el fons t´estima molt i necessita que l´acompanyis en aquest viatge complicat que és fer-se adulta-. I passa el temps, i ara ja no es vol depilar, es talla els cabells amb un estil pixie llarg i ja no es vol perfilar els ulls. Li agrada llegir, li encanta el cinema, les pelis de por i escapar-se amb els amics a la muntanya. No es separa del mòbil i ho grava tot, fa vídeos i penja fotos, i les edita i sovint, quan tafaneges d´amagades el que fa,  l,enveges una mica, perquè s,està construint un món molt bell al seu voltant, més ampli, més lliure del que vas construir-te tu. I sembla que la teva nina s,asserena, que ja sap més el que vol i et torna a voler al seu costat, i et demana consell quan discuteix amb els amics o quan vol demanar un canvi d´horari al xiringuito on treballa a l´estiu. I us passeu setmanes parlant abans de decidir què vol estudiar i el primer dia que va la universitat tu et sents vella i plena, tot a l´hora, orgullosa d,ella i de tot el que està aconseguint. Des de la finestra de la teva habitació, la mires enfilar el camí cap a l´estació i l,admires, enlluernada, embadalida, perquè ja és una dona independent amb opinió pròpia i un futur immens s,estén al seu davant. 

I un dia celebreu que fa vint-i-dos anys i feu moltes fotos fent broma amb les espelmes amb forma d,ànec  i després de desparar la taula, et diu que a la nit tornarà tard, perquè té assemblea a la universitat i després anirà a sopar a casa del seu "amic", un noi molt maco que ha conegut a classe. I un capvespre qualsevol, estàs asseguda al menjador, davant d´un capítol nou de la teva sèrie preferida i et truquen. Agafes el telèfon contrariada perquè t´emprenya que et molestin just ara que tenies un moment de pau per tu. I el que escoltes a l´altra banda de l´aparell, no ho entens, però se´t congela la sang i el teu cervell es bloqueja i sents un brunzit desagradable dins les oïdes, com en una distorsió del temps i de l´espai. La veu et repeteix que la teva filla està en coma. Pels cops, perquè l´han apallissat, per haver sofert tortures i amenaces... Qui? Com? No acabes d,entendre res. Però es veu que, el que sigui que li hagin fet, li ha provocat una parada cardíaca i ara està en coma a l,hospital. No ets capaç d´entendre el significat de les paraules. La veu però, continua parlant. Es veu que a la teva nina la detinguda la policia de la moral, perquè no duia prou ben recollits els cabells. L,han dut a comissaria i allà no se sap encara que ha passat exactament, però ha sortit dins d´una ambulància. Només aconsegueixes dir: En coma? Pels cabells? La policia de la moral?. Cap d´aquestes paraules té sentit per tu. No hi ha cap mena de lògica en tot el que t,estan dient. 

Al cap de tres dies, la teva filla morirà, sense haver despertat de l´estat de coma en cap moment. No et deixaran veure l´autòpsia i mai no sabràs que va passar exactament. Però el que està clar, és que ella és morta i que ja no li queda cap futur per endavant. No pots assimilar que hagi estat assassinada per dur els cabells mal recollits. Només tenia 22 anys!. No pots concebre cap societat, en lloc de l,univers, tan miserable, tan absurda i tan injusta. No té sentit. Per tu, ni per ningú. Al teu voltant, tot es fon en negre. I malgrat que ara encara no ho saps, la revolta que sents dins teu, s,acabarà contagiant al món sencer.

T,imagines que ets tu qui rebés aquesta trucada? T,imagines que assassinen la teva filla per dur els cabells mal amagats sota un mocador? T,imagines que devia sentir la Mahsa Amini en aquella comissaria? T,imagines que sent ara la seva mare? La gent que l,estimava? Què senten les dones al saber que la seva vida pot valdre menys que un vel mal col·locat i que qualsevol d,elles podria ser la següent?

Potser, pel lloc on vivim i el moment en què hem nascut, no som capaços d,imaginar-ho. Potser ens costa entrar dins d´aquest relat perquè ens sembla que Iran és un país i una cultura que ens queda molt lluny i, per tant, el que ha passat no ens pot passar a nosaltres. Potser pensem que l,islamisme i la religió de l,Islam no han tingut ni tenen res a veure amb nosaltres, obviant que, en nom del cristianisme també s,han comès els crims més terribles i menyspreables de la història de la humanitat. Potser això de la policia de la moral iraniana - coneguda com a "Gasht-e Ershad"-, unitat de les forces de seguretat que es dedica a revisar que la població civil compleixi les normes del codi de vestimenta islàmic al carrer -unitat que també opera a d,altres països islàmics- ens remet a la policia del pensament d´Orwell i a la seva novel·la distòpica "1984" i per això, pensem que no és possible que la vida hagi esdevingut encara més terrible que la ficció. 

Però per desgràcia resulta que si, que està passant, que estan matant persones per no pensar com dicten uns quants, per dissentir quan els retallen drets fonamentals, per voler ser i per voler ser lliures. Està passant que estan assassinant les dones que lluiten contra la imposició del hijab i contra la imposició de qualsevol símbol o norma religiosa. Estan passant que estan matant, davant dels nostres ulls, el poble iranià que es manifesta contra el règim per les seves llibertats... i potser, segurament, no sabem què fer, però com a mínim, no fem veure què és un afer intern provocat per trets diferencials, culturals i religiosos que s,han de respectar. No es pot ser imparcial ni tolerants amb l,excusa que així és la seva religió, perquè s,estan violant sistemàticament drets fonamentals, especialment els de les dones: dret a la vida; dret a no ser discriminada per raó de sexe, religió, opinió, etc; dret a no ser detinguda arbitràriament ni desapareguda; dreta a la llibertat de pensament, consciència, religió, opinió i expressió; dret a no ser sotmesa a esclavitud ni servitud, etc.

Moltes creiem que cap religió, cap imposició religiosa, pot legitimar la pèrdua o l,anul·lació dels drets humans i menys encara, justificar ni una sola mort, però s,ha de ser molt valenta per atrevir-se a sortir als carrers d´Iran a defensar aquesta creença, perquè t,estàs jugant la vida. T,has de sentir molt ofegada, molt mancada de drets i molt ultratjada, per exposar el teu cos a les bales i als arrests indiscriminats. I fer-ho sense el hijab. I cremar els vels en públic perquè representen la repressió i la manca de llibertat. I tallar-se els cabells públicament en senyal de protesta i solidaritat amb les altres. I penjar vídeos denunciant la situació -les protestes contra el règim iranià ja compatibilitzen desenes de morts i més d,un miler de persones arrestades que no se sap exactament on són-. 

Ara mateix és gairebé impossible conèixer exactament quina és la situació a l,Iran, degut, d,una banda, a les restriccions que imposa el Govern als periodistes i a les xarxes i, d´una altra, a les detencions dels que s,atreveixen a difondre el que està succeint. Per això, perquè aquesta revolució no quedi silenciada, parlem-ne, fem-ne difusió, reivindiquem que totes les dones arreu del món tinguin el poder d,elecció a les seves mans, perquè només quan les dones siguin lliures es podran construir societats lliures.

Edith Dekyndt  Indigenous Shadow WIELS Contemporary Art Centre, Brussels