Tothom ho sap. És vox populi. Allò de "els cotxes d´abans si que estaven fets per durar, però els d´ara no passen dels 10 anys". O "em vaig comprar un portàtil ara fa un any i ja no tira, va lentíssim, i el venedor de la botiga em diu que no val la pena arreglar-ho perquè està obsolet. Però si tot just té un any!".
Us sona aquest discurs?. No teniu la sensació que al mercat sempre hi ha un mòbil nou amb més prestacions que el vostre o un cotxe més ràpid amb més cavalls de potència?. Doncs bé, això que sentiu no és una sensació, és una realitat. I sí. Sempre hi ha un nou model que de seguida substitueix l´anterior. Aquesta "conxorxa" a escala mundial, aquest fabricar programant per endavant quina serà la vida útil del producte, decidint en quin moment quedarà obsolet completament, i quin nou model substituirà l´anterior, té un nom: obsolescència programada.
I no us penseu que l´obsolescència consisteix només a treure continuadament al mercat noves versions que substitueixen les anteriors. No, no és només això. L´obsolescència programada va més enllà i consisteix a fabricar productes EXPRESSAMENT per no durar: bateries que moren al cap de 18 mesos d’ésser estrenades, com és el cas dels iPod d’Apple, impressores que es bloquegen quan arriben a un nombre determinat d’impressions, etc. Coses gairebé noves, que semblen noves, però que ja mai funcionaran. I arreglar-les és més car que comprar-ne una de nova o bé és del tot impossible perque no hi ha peces de recanvi -penseu que d´un producte es fa una producció curta per poder passar de seguida a fabricar-ne la següent versió-.
I no us penseu que l´obsolescència consisteix només a treure continuadament al mercat noves versions que substitueixen les anteriors. No, no és només això. L´obsolescència programada va més enllà i consisteix a fabricar productes EXPRESSAMENT per no durar: bateries que moren al cap de 18 mesos d’ésser estrenades, com és el cas dels iPod d’Apple, impressores que es bloquegen quan arriben a un nombre determinat d’impressions, etc. Coses gairebé noves, que semblen noves, però que ja mai funcionaran. I arreglar-les és més car que comprar-ne una de nova o bé és del tot impossible perque no hi ha peces de recanvi -penseu que d´un producte es fa una producció curta per poder passar de seguida a fabricar-ne la següent versió-.
No us sembla una bogeria? Una estafa més del capitalisme? Una incitació al consumisme i a l´acumulació de residus, perquè si, by the face?
I avui, mentre caminava pel carrer i prenia un cafè en llet en got de cartró i remenava el sucre del fons amb una cullereta de plàstic - tot molt Fifth Avenue- m´he adonat que el concepte un sol ús ens ha calat fons. Ens fascina el concepte utilitzar i llençar. Ens està bé que les coses no durin -pel plaer de comprar-ne de noves- i comprem coses per sortir del pas, pensant que ja ho reemplaçarem més endavant. Estem d´acord que tot, tot, tot sigui obsolet. Hem normalitzat l´obsolescència. Ens sembla el més natural del món que en ple segle XXI, quan es suposa que disposem de la tecnologia més avançada en la història de la humanitat, una bombeta es fongui al cap de mil hores d´ús.
Hem traslladat l´obsolescència a la nostra vida quotidiana, de manera que ens sembla normal que l´amistat tingui data de caducitat. Ens sembla natural que els amors neixin ja amb una vida limitada -sovint quan hem de començar a esforçar-nos per fer rutllar una relació ens sembla més fàcil i més adient canviar-la per una de nova-. Acceptem que els empresaris, en lloc de motivar, reciclar i incentivar els treballadors que ja tenen en nòmina, els sembli més beneficiós canviar-los per nous treballadors, més motivats i amb un sou més baix. Els dictàmens de la moda ens empenyen a renovar l´armari cada estació i les cadenes de roba low cost en ho posen fàcil: ningú pretén que un jersei de punt li duri més d´una temporada, ens dóna igual que a la segona rentada ja li apareguin boletes, perquè l´any vinent ja estarà passat de moda i perquè ens fa il.lusió, comprar-ne un de nou i no, no tenim cap intenció d´esbrinar en quines condicions s´ha fabricat aquesta peça de roba per a a tenir un preu de venda tan irrisori-. Els mobles ens cansen perquè no volem passar-nos la vida veient la mateixa llibreria desfasada al menjador de casa. Els matalassos duren com a molt deu anys i després te n´has de comprar un de nou, fabricat amb un innovador material de nom impronunciable, que encara et durarà menys que l´anterior i et farà suar el que no està escrit...
De sobte he tingut un esglai. Em preocupa tenir aquesta mena de pensaments. Em preocupa que considerem que les coses que tenen un any ja són velles. Em preocupa voler sempre la nova versió i deixar el planeta ple de residus i objectes de segona mà que s´hauran de destruir o reciclar. Em preocupa que un dia no massa llunyà, se´ns consideri obsolets, a tu i a mi, a tota la nostra generació, perquè hi hagi noves versions millorades de nosaltres mateixos -més joves, més guapos, més preparats i més... rentables econòmicament?-.
Em preocupa.
Tot plegat fa molta por.
I avui, mentre caminava pel carrer i prenia un cafè en llet en got de cartró i remenava el sucre del fons amb una cullereta de plàstic - tot molt Fifth Avenue- m´he adonat que el concepte un sol ús ens ha calat fons. Ens fascina el concepte utilitzar i llençar. Ens està bé que les coses no durin -pel plaer de comprar-ne de noves- i comprem coses per sortir del pas, pensant que ja ho reemplaçarem més endavant. Estem d´acord que tot, tot, tot sigui obsolet. Hem normalitzat l´obsolescència. Ens sembla el més natural del món que en ple segle XXI, quan es suposa que disposem de la tecnologia més avançada en la història de la humanitat, una bombeta es fongui al cap de mil hores d´ús.
Hem traslladat l´obsolescència a la nostra vida quotidiana, de manera que ens sembla normal que l´amistat tingui data de caducitat. Ens sembla natural que els amors neixin ja amb una vida limitada -sovint quan hem de començar a esforçar-nos per fer rutllar una relació ens sembla més fàcil i més adient canviar-la per una de nova-. Acceptem que els empresaris, en lloc de motivar, reciclar i incentivar els treballadors que ja tenen en nòmina, els sembli més beneficiós canviar-los per nous treballadors, més motivats i amb un sou més baix. Els dictàmens de la moda ens empenyen a renovar l´armari cada estació i les cadenes de roba low cost en ho posen fàcil: ningú pretén que un jersei de punt li duri més d´una temporada, ens dóna igual que a la segona rentada ja li apareguin boletes, perquè l´any vinent ja estarà passat de moda i perquè ens fa il.lusió, comprar-ne un de nou i no, no tenim cap intenció d´esbrinar en quines condicions s´ha fabricat aquesta peça de roba per a a tenir un preu de venda tan irrisori-. Els mobles ens cansen perquè no volem passar-nos la vida veient la mateixa llibreria desfasada al menjador de casa. Els matalassos duren com a molt deu anys i després te n´has de comprar un de nou, fabricat amb un innovador material de nom impronunciable, que encara et durarà menys que l´anterior i et farà suar el que no està escrit...
De sobte he tingut un esglai. Em preocupa tenir aquesta mena de pensaments. Em preocupa que considerem que les coses que tenen un any ja són velles. Em preocupa voler sempre la nova versió i deixar el planeta ple de residus i objectes de segona mà que s´hauran de destruir o reciclar. Em preocupa que un dia no massa llunyà, se´ns consideri obsolets, a tu i a mi, a tota la nostra generació, perquè hi hagi noves versions millorades de nosaltres mateixos -més joves, més guapos, més preparats i més... rentables econòmicament?-.
Em preocupa.
Tot plegat fa molta por.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada