divendres, 20 de novembre de 2015

Why?


Avui és 20 de novembre i resulta que el 20 de novembre es celebra el Dia Universal del Nen... De debò que algú pot celebrar aquest dia i no sentir vergonya? De debó que algú vetlla pels drets dels nens de tot el món?.

Fa molts dies que hi rumio, que li dono voltes, que llegeixo articles i acabo plorant. Dubto si sóc jo, que estic molt tova i no entenc res, o senzillament els éssers humans hem perdut el judici per sempre.

Ja fa un temps em vaig ensopegar, per casualitat i sense ser-ne conscient, amb un vídeo al twitter on es veia un nen palestí agonitzant perquè havia rebut un tret al mig del carrer i estava tirat a terra com si fos un animal, amb els ulls extraviats i plens de por perquè crec que sabia que s´anava a morir, mentre un soldat li cridava que es morís ja d´una puta vegada. Em vaig quedar paralitzada, incapaç d´assimilar el què havia vist. No podia tractar-se d´un muntatge, però per una altra banda, el meu cervell no podia creure que allò fos real. RES no justifica la mort d´un nen. Per respecte, per trobar-me en estat de shock, no vaig tornar a visualitzar el vídeo, vaig abaixar la pantalla del portàtil i vaig esclatar en plors. Estava sola a casa així que podia plorar tant com em donés la gana. Quan em vaig calmar, semblava que m´havien donat una pallissa.


El cas és que d´ençà fins aleshores, tots els articles que han anat caient a les meves mans contenen fets d´una cruesa similar. Dones torturades, violades i esclavitzades sexualment, la vida de les quals té menys valor que el d´un gra de sorra de qualsevol desert; pobles sencers assassinats per un exèrcit demoníac; infants que han vist com mataven els seus pares i que ara corren tot el dia, amunt i avall, sense res a fer, pel camp de refugiats que els acull; nenes segrestades; universitaris assassinats a trets a la facultat; famílies senceres, nens innocents, que moren ofegats a una platja fugint de l´horror d´una guerra que no saben perquè va començar; refugiats peregrinant per tot Europa esperant que algú els deixi passar; joves assassinats a una sala de concerts; persones assassinades a una terrassa mentre estàvem sopant o prenen el sol mentre eren de vacances; avions abatuts i turistes retinguts per la força dins un hotel; atemptats sagnants arreu del món; periodistes empresonats, torturats i finalment decapitats en directe; nens morts per les bombes amuntegats en piles polsegoses replicant imatges de l´holocaust. Horror en estat pur. Dos centenars de nens que, intentant fugir del camp d´entrenaments d´uns fanàtics, són descoberts i afusellats d´un tret al cap, d´un a un, amb tota la parsimònia del món, mentre la seva execució és filmada per una càmera. Cap d´ells tenia més de 10 anys. Podeu imaginar que va sentir cadascun d´aquests nens? Què va sentir el que va ser disparat en darrer lloc?. Matances, tortures, violacions, bombardejos i execucions. Sense pietat. Sense escrúpols. Sense cap rastre d´humanitat. 

Escolto i llegeixo a alguns aforaments que no és bo sobreexposar a la població a tanta informació perquè acabem normalitzant la violència, de manera que sentim parlar de morts violentes com si sentíssim parlar de futbol, però personalment crec que si ningú publiqués aquesta informació, semblaria que no passa res. I resulta que sí que passa. I resulta que el que passa és molt greu, tot i que, m´adono que no sabem que fer-ne de tota aquesta informació, o almenys és el que m´està succeint a mi: m´ho horroritza veure com cauen bombes al damunt d´una ciutat semi derruïda però que intueixes plena de gent, que no ha fugit perquè no té on anar. M´angoixen els ulls cecs de les persones que ho han perdut tot i les nenes i adolescents sotmeses i explotades sexualment. No suporto veure els nens que ploren aterrats ni els que ja no ploren perquè són morts entre les runes dels edificis. M´esgarrifa veure un exèrcit salvatge, inhumà i despietat que avança armat pel desert amb l´única intenció de destruir un poble més, de minvar més vides, de trencar més nens i violar més dones. No suporto tanta maldat, tanta violència, tanta crueltat... I em sembla un sacrilegi continuar amb les nostres vides com si tot aquesta barbàrie no estigués succeint, però no sé què es pot fer per evitar-hoNo m´ho trec del cap, però no sé què puc fer jo.

Ahir caminava pel carrer rumiant tot això i em fixava amb les cares de la gent amb la qual m´anava creuant. Pensava si ells també estan preocupats com jo però tampoc saben què fer. Pensava que tot plegat és tan terrible, tan horrorós, tan complicat que potser ja no hi podem fer res. Pensava en el meu fill i donava mil vegades gràcies a l´atzar, a Déu o al que fos que l´ha fet néixer aquí i no en un altre lloc del món. 

Per això fa dies que no escric... perquè no sé què dir, perquè no sé què fer, perquè ja no entenc res. 

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada