Et vols casar? Així potser sí!

Quantes vegades has escoltat algú que deia ... jo em casaria però no crec en l,església...  No tinc peles ni ganes de convidar tota la família... casar-se és un negoci... M´agradaria, però en una cerimònia íntima... M´atabalen els formalismes... Els preparatius em maten: diuen que preparar un casament és una de les situacions més estressants... Jo no ajuntaria tota la meva família ni boja... Els restaurants et cobren un menú normal a preu d´or ... 

I no només ho has escoltat en boca dels altres, sinó que també ho has pensat, sobretot si ets una d,aquelles persones que  mai s´ha volgut casar. Potser perquè no vols ser com tothom i detestes les cerimònies típiques i tòpiques. Perquè mai has volgut entrar a la roda de treballar molt en una feina que no t´agrada per casar-te, hipotecar-te i tenir fills. O perquè els comiats de solter et fan venir basques. O bé perquè odies les celebracions multitudinàries i t´incomoda ser el protagonista, sentir-te observat i que tothom es vulgui fer fotos amb tu. O perquè no creus en l´esglèsia ni tampoc et vols casar al teu ajuntament, en el que per cert hi governa un grup polític amb el qual no simpatitzes gens ni mica. 

Però tot i així, quan hi penses, et descobreixes pensant que t´agradaria celebrar quelcom especial amb la teva parella, tenir una mena de celebració íntima, personal, al teu estil. Potser et faria il·lusió que la teva parella "improvisés" per a tu una celebració especial i que et vingués a recollir un divendres a la feina amb una maleta a la mà: dins hi hauria un vestit boho&chic, unes sandàlies de plataforma i uns bitllets d´avió cap a un destí inesperat on us prometríeu estimar-vos fins al final. O potser t,agradaria que una nit d´estiu et convidés a fer una copa a uns banys antics i vora el mar, tots dos entonats i amb una corona de flors al cap, us féssiu la promesa de formar una família i d,acompanyar-vos l´un a l´altre durant molts anys. O que et preparessin una escapada a una masia antiga del segle XVII, d´aquelles que tenen un estanc amb nenúfars i una caseta pels criats que s´ha reconvertit en apartament pels convidats i després de sopar, a les postres, el masover us casés, brindant amb la cervesa artesanal que fa segles que es prepara a la comarca. O que el teu company/a t, arrossegués amb qualsevol excusa fins a la terrassa d´aquella plaça plena de gent on vau quedar per primer cop a fer un cafè i al vespre, en caure el sol, aparegué el vostre millor amic amb dos braçalets d,argent originaris de Formentera i us casés entre rialles sota les palmeres. 

Al lloc i a l´hora que tu vulguis.

Sense cap o gairebé cap convidat.

Sense cap rerefons, ni religiós ni civil.

A la teva manera.

T´agradaria però creus que això no és possible?. Doncs t´equivoques. Sí que existeix. Se´n diu casament o cerimònia humanista i és una nova manera d´entendre i celebrar el compromís entre dues persones que s´estimen, tot i que, com tot en aquesta vida, corre el perill de convertir-se en un negoci més. Però deixant les parts negatives de banda, us diré que fa que aquests tipus de cerimònies resultin tan atractives:

Casament o espectacle?

" Qué se le dice al novio: tío bueno, tío bueno, tío bueno... Qué se le dice a la novia: guapa, guapa, guapa". Flipo. Em quedo petrificada. Sento vergonya aliena. Cada dissabte al matí que, per casualitat, passo pel davant de l´ajuntament de la meva ciutat em quedo al.lucinada. No m´ho puc creure.

La gent crida com bojos quan surten els nuvis de la Casa Consistorial. Llencen arròs o pètals de rosa -fins aquí tot molt tradicional-. Toquen botzines com aquelles que porten els aficionats als camps de futbol. O directament, com els d´avui, es converteixen en típiques animadores de rugby, de les que surten a les pel.lis americanes, i comencen a entonar cançons inventades per a l´ocasió o a victorejar la parella de nuvis. "Hip, hip, hurra". I la gent que passeja s´atura a mirar-s´ho. I com que la plaça de la vila és quadrada i té uns quants bancs, i la porta de l´ajuntament queda el bell mig de la plaça com si es tractés de l´escenari principal d´un teatre, sempre hi ha gent espectadora que observa l´escena com si estigués a les grades d´un circ. Perquè mira que l´espectacle és realment esfereïdor!

I jo ho sento però no ho entenc. Jo no m´he casat per pura convicció -no penseu que mai no m´ ho ha demanat ningú-. No m´he casat per diferents motius, però un d´ells és que no m´agrada ser la reina de la festa. Ni que la gent em cridi "guapa" al mig del carrer. I menys encara anar disfressada de princesa i maquillada com una actriu de cabaret.

Per què a més a més, als casaments, des del meu punt de vista, gairebé sempre les dones són les que sortim més mal parades, estèticament parlant, tant si ets la núvia, com si tens el privilegi de ser dama d´honor o ets una convidada més: què fàcil és caure-hi de quatre grapes i vestir-te amb un vestit llarg de ras de colors llampants, o un escot de vertigen que no llueixes mai i pujar-te a unes sabates de taló amb plataforma que et fan caminar d´una manera estranya, com un ànec marejat, o anar maquillada com un lloro.. I anant amb aquesta pinta tan poc habitual en tu, em sap greu però és molt difícil no semblar garrula o hortera. És mooolt difícil no semblar-ho, perquè hi ha una primíssima línia que separa el fet d´anar mudat de l´anar disfressat, i no sé per què, les dones travessem aquesta línia amb facilitat quan es tracta d´anar a un casament. Els homes no ho fan això, vull dir que em semblen molt més discrets que nosaltres. Per què ho fem?. Per què ens guarnim com un paó i despleguem tots els nostres recursos en un sol dia com si no hi hagués cap més ocasió per lluir-nos?.

De totes maneres, com que mai no es pot dir d´aquesta aigua no beuré i la vida dóna moltes voltes, si algun dia em trobés en aquesta tessitura, faria algunes coses diferents. Per començar no em casaria públicament al mig del carrer del Mar ni em faria les fotos al mig de tots els vianants que passegen o surten a comprar. Tampoc aniria vestida de princesa, més aviat em posaria un vestit de tavernera medieval -posats a disfressar-nos que em senti còmoda i sexy a l´hora, i a mi les princeses, com que no, com que no em semblen sexys-. Convidaria poca gent i els exigiria un mínim code dress -res complicat, perquè només els demanaria senzillesa si us plau-. I em casaria en un entorn més íntim, potser una platja o una terrassa a la muntanya -ho sé, això tampoc no és original perquè en qüestió de casaments tot està inventat-. I sobretot, sobretot, sobretot, demanaria als convidats que no es deixessin endur per l´eufòria del moment i que no es posessin a cridar com a bojos. Ni a tocar botzines. Ni a enlairar-me mentre jo intento que no se´m vegin les calces.

Digueu-me reprimida, però no ho sé. Penso que no cal fer del teu casament un espectacle burlesque. De veritat no cal, gràcies.