" Qué se le dice al novio: tío bueno, tío bueno, tío bueno... Qué se le dice a la novia: guapa, guapa, guapa". Flipo. Em quedo petrificada. Sento vergonya aliena. Cada dissabte al matí que, per casualitat, passo pel davant de l´ajuntament de la meva ciutat em quedo al.lucinada. No m´ho puc creure.
La gent crida com bojos quan surten els nuvis de la Casa Consistorial. Llencen arròs o pètals de rosa -fins aquí tot molt tradicional-. Toquen botzines com aquelles que porten els aficionats als camps de futbol. O directament, com els d´avui, es converteixen en típiques animadores de rugby, de les que surten a les pel.lis americanes, i comencen a entonar cançons inventades per a l´ocasió o a victorejar la parella de nuvis. "Hip, hip, hurra". I la gent que passeja s´atura a mirar-s´ho. I com que la plaça de la vila és quadrada i té uns quants bancs, i la porta de l´ajuntament queda el bell mig de la plaça com si es tractés de l´escenari principal d´un teatre, sempre hi ha gent espectadora que observa l´escena com si estigués a les grades d´un circ. Perquè mira que l´espectacle és realment esfereïdor!
I jo ho sento però no ho entenc. Jo no m´he casat per pura convicció -no penseu que mai no m´ ho ha demanat ningú-. No m´he casat per diferents motius, però un d´ells és que no m´agrada ser la reina de la festa. Ni que la gent em cridi "guapa" al mig del carrer. I menys encara anar disfressada de princesa i maquillada com una actriu de cabaret.
Per què a més a més, als casaments, des del meu punt de vista, gairebé sempre les dones són les que sortim més mal parades, estèticament parlant, tant si ets la núvia, com si tens el privilegi de ser dama d´honor o ets una convidada més: què fàcil és caure-hi de quatre grapes i vestir-te amb un vestit llarg de ras de colors llampants, o un escot de vertigen que no llueixes mai i pujar-te a unes sabates de taló amb plataforma que et fan caminar d´una manera estranya, com un ànec marejat, o anar maquillada com un lloro.. I anant amb aquesta pinta tan poc habitual en tu, em sap greu però és molt difícil no semblar garrula o hortera. És mooolt difícil no semblar-ho, perquè hi ha una primíssima línia que separa el fet d´anar mudat de l´anar disfressat, i no sé per què, les dones travessem aquesta línia amb facilitat quan es tracta d´anar a un casament. Els homes no ho fan això, vull dir que em semblen molt més discrets que nosaltres. Per què ho fem?. Per què ens guarnim com un paó i despleguem tots els nostres recursos en un sol dia com si no hi hagués cap més ocasió per lluir-nos?.
De totes maneres, com que mai no es pot dir d´aquesta aigua no beuré i la vida dóna moltes voltes, si algun dia em trobés en aquesta tessitura, faria algunes coses diferents. Per començar no em casaria públicament al mig del carrer del Mar ni em faria les fotos al mig de tots els vianants que passegen o surten a comprar. Tampoc aniria vestida de princesa, més aviat em posaria un vestit de tavernera medieval -posats a disfressar-nos que em senti còmoda i sexy a l´hora, i a mi les princeses, com que no, com que no em semblen sexys-. Convidaria poca gent i els exigiria un mínim code dress -res complicat, perquè només els demanaria senzillesa si us plau-. I em casaria en un entorn més íntim, potser una platja o una terrassa a la muntanya -ho sé, això tampoc no és original perquè en qüestió de casaments tot està inventat-. I sobretot, sobretot, sobretot, demanaria als convidats que no es deixessin endur per l´eufòria del moment i que no es posessin a cridar com a bojos. Ni a tocar botzines. Ni a enlairar-me mentre jo intento que no se´m vegin les calces.
Digueu-me reprimida, però no ho sé. Penso que no cal fer del teu casament un espectacle burlesque. De veritat no cal, gràcies.
