Us heu preguntat mai que feien les dones de la prehistòria mentre, suposadament, tots els homes de la tribu, forts i valents -també suposadament-, estaven de cacera?. Les dones mai no caçaven? Us heu preguntat mai quin era el paper de les dones en el dia a dia?. Qui inventava els nous enginys?. Qui creava les imatges, les pintures, els relleus, les estàtues, la ceràmica? Qui va inventar els estris per emmagatzemar coses i aliments que es volien conservar? Qui decidia on anaven?. Qui va aprendre a domesticar animals i a conrear la terra?. Qui va aprendre a utilitzar les plantes?. Qui atenia els parts?. Qui criava els nens? Qui tenia cura dels malalts o de la gent gran?. Qui manava? Qui va decidir deixar de rodar pel món per tornar-se sedentaris? Com es van formar els primers poblats? Com s´organitzaven? ON EREN LES DONES?
Quan era petita i estudiava història a l,escola mai no m ´havia plantejat on eren les dones. Donava per bones les imatges dels llibres de text on es podia observar uns “troglodites” caçant un mamut i tots ells, tots, eren homes. Donava per fet que després ells durien el que havien caçat a les dones de la tribu i elles, només elles, assecarien la pell i cuinarien la carn mentre els homes descansarien i els nens jugarien al voltant d,una olla posada a bullir sobre uns brases. Diguéssim que, gràcies al que caçaven els homes, la tribu podia sobreviure. I no, aleshores, aquesta idea no em grinyolava gens.
Tampoc no em grinyolàvem les representacions dels éssers humans prehistòrics quan visitava un museu: sempre eren homes, que duien una llança a la mà, homes que caçaven en grup, homes que descobrien un conjunt d,abaloris que servien per demostrar el poder d´un home en el passat, maquetes dels diferents trets físics que tenien els homínids de l,època -que sempre eren homes-, tombes d´homes, arqueòlegs i investigadors amb noms d´home, coses d´homes...
Més endavant, quan estudiàvem l´aparició de l´escriptura o quan vam començar a estudiar els clàssics, tampoc no em vaig qüestionar perquè els llibres antics sempre els escrivien els homes. Ni perquè aquests llibres sempre parlaven d´homes. Per què no ho trobava estrany? Per què com a alumna/espectadora no m´havia adonat del greuge comparatiu entre homes i dones? Per què mai no em plantejava on eren les dones?.
Analitzant les fonts i la metodologia emprada a l´estudi del Món Antic, sobretot relacionades amb la perspectiva de gènere en l´estudi del passat, te n´adones que, si ja de per si l´ estudi de la prehistòria és ple d’incerteses per la manca d’informació, per la manca de testimonis, per la manca de proves, pel ventall de suposicions que fan els investigadors, pel ventall d’hipòtesis que es desenvolupen i després s´han de descartar, per l´atzar de la troballa o per l´estat de conservació, a tot això, a més a més, hi hem d´afegir la parcialitat de les fonts.
Fins fa molt poc, les persones que investigaven i estudiaven el passat, tenien un punt de vista totalment esbiaixat. Un punt de vista únic que responia a una manera andrògina de percebre el món, a una visió masculina de l´entorn i a una manera masculina de relacionar el món actual – un món actual marcat, entre d´altres, per les desigualtats de gènere- amb el món antic. Durant segles, les persones que han investigat el passat, ho han fet des d´un punt de vista parcial, perquè havien interioritzat els estereotips de gènere fins a no advertir-los i això, afecta totalment els resultat de les seves investigacions, a l´hora que ens condiciona el present - us sona allò de justificar que "les coses són així, perquè sempre han estat així"-
És per això que, per intentar acostar-nos a la realitat, per conèixer millor la nostra història, per mirar de ser objectius a l, hora d,estudiar el passat i per poder entendre millor el present, hauríem de tornar a estudiar tot el que sabem del món antic, amb una altra mirada, donant-li un altre enfocament, posant en dubte les fonts i els registres que no siguin inclusius i canviant la nostra mirada androcèntrica -tot i que reconec la dificultat d´aconseguir un punt de vista net, partint de zero, sense intoxicacions, ignorant tots els prejudicis que presenta la societat on vivim: de gènere, de classe social, de raça-.
Segurament, a la prehistòria, hi havia societats on les encarregades de caçar eren les dones, segurament, en un altre lloc, els encarregats eren els homes i segurament, en un tercer lloc, dones i homes caçaven junts... Segurament, a totes les societats existia la divisió sexual del treball, però no era una divisió pejorativa, sinó una divisió cultural. Universalment la caça no es considerava només una activitat d´homes ni tampoc es considerava l´activitat més important per sobreviure: aquest mite del caçador masculí que alimenta la tribu, com a raó de l´evolució, és un invent dels investigadors del S.XIX. Per ells, caçar era més important que recol·lectar, que emmagatzemar per tenir excedents o que criar. Era la seva manera de veure el món. I el seu punt de vista, parcial i discriminatori, ha perpetuat el mite del caçador.
Malauradament, la història no nomes l´escriuen els vencedors, sinó que els investigadors també hi tenen molt a veure, perquè, volent o sense voler, el seu punt de vista discriminatori cap a les dones ha influït, i segueix influint, el resultat de les investigacions. Per això, és important canviar l, enfocament i entendre, d´una vegades per totes, que el patriarcat no és una qüestió essencial a la naturalesa de l'ésser humà i que, amb tota seguretat, la raó per la qual la humanitat ha sobreviscut fins ara és la cooperació i la solidaritat entre homes i dones.
Per això, qualsevol moment del passat s´ha d´estudiar amb una mirada inclusiva. Per això ens hem plantejar sempre on eren les dones. Per això, hem de reescriure el passat, hem de canviar la manera d,ensenyar i aprendre història, hem de canviar els museus. I sobretot, abans de res, hem de canviar d´ulleres!
