divendres, 11 d’agost de 2017

Aurore, 50 primaveras




Un cop més el cinema francés no decepciona. Un cop més t´enamores dels personatges que es presenten sense adornaments innecesaris: naturals, imperfectes, caracteritzats de la manera més realista posible, que tenen cossos reals, viuen a cases reals i tenens problemes similars als nostres. Dones de 50 anys que realment sembla que tinguin 50 anys i que són les veritables protagonistes de la cinta. Vides senzilles, experiències quotidianes, que ens resulten extraordinariament properes. 

La pel.lícula, dirigida per la directora i actriu Blandine Lenoir, explica sense drames ni estridències, un any en la vida d´una dona de 50 anys, separada, mare de dues filles -una d´elles viu en parella i està embarassada i l´altre està en l´edat d´independitzar-se dels pares-, que perd la feina, es retroba amb un amor de joventut i, tot a l´hora, està entrant en la menopausa. 

El film tracta aquest tema tan poc habitual al cinema, el món femení, l´entrada en la menopausa i la sexualitat, d´una dona de cinquanta anys, des d´un punt de vista cómic, amable i simpàtic, però sense treure importància al moment d´inflexió que està atravessant Aurore, la protagonista, i que sembla que marcarà l´inici d´una nova etapa de vida. 

He trobat especialment emotiu el moment que la protagonista balla sola al mig del seu menjador, quan la casa és buida després de molts anys, mentre sona la cançó de Ain’t Got No – I Got Life, de Nina Simone, a partir de la cancó del musical Hair. Aquesta escena i la lletra de la Nina Simone resumeix a la perfecció el moment que està visquent l´Aurore i el missatge final que transmet 50 primaveras: en qualsevol moment, a qualsevol edat, tot pot començar de nou.


Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada