Sento una pena anticipada quan sóc conscient que algú que ara és a la meva vida, hi deixarà de ser, ja sigui per que ja no serem parella, per què ja no treballarem junts, per què viurem a diferents ciutats... pel que sigui. Defujo dels comiats, dels trencaments i dels adéus, perquè sé per endavant que amb el pas del temps arribarà, irremeiablement, l´oblit i amb ell, les coses i les persones que un dia van ser especialment importants per mi, ho deixaran de ser.
No parlo d´una fatalitat, ni d´una mort ni d´una malaltia -coses desgraciadament inevitables i a les que tots ens enfrontem en un o altre moment-, sinó que parlo dels amics que deixes de veure, dels amors que deixes d´estimar i dels llocs que deixes de visitar, perquè la vida t,empeny a transitar altres camins. Per això, sempre m´ha costat marxar. Em costa decidir-me, fer el primer pas per començar a allunyar-me del llocs on vaig ser feliç. M´hi resisteixo. Sóc aquella que sempre intenta allargar les nits, els dies bons, les hores d´amor. La que sempre vol fer una copa més, donar-se el darrer bany, fer-nos una ultima foto, veure un capítol més.
Però amb els anys he entès que l´oblit també ens permet renéixer, començar de nou, reinventar-nos, avançar. Entenc que el cervell necessiti esborrar records i substituir les antigues quotidianitats per les noves, perquè enyorant per sempre més el passat, no aconseguiríem gaudir el present i no podríem optar, ni tan sols, a ser mínimament feliços. El cervell, el cor, necessiten deixar anar. Necessiten buidar-se per omplir-se de nou. Per això, l´oblit també pot ser dolç, balsàmic, catàrtic. Per això, sovint, el més convenient pot ser oblidar.
