L´oblit

Sento una pena anticipada quan sóc conscient que algú que ara és a la meva vida, hi deixarà de ser, ja sigui per que ja no serem parella, per què ja no treballarem junts, per què viurem a diferents ciutats... pel que sigui. Defujo dels comiats, dels trencaments i dels adéus, perquè sé per endavant que amb el pas del temps arribarà, irremeiablement, l´oblit i amb ell, les coses i les persones que un dia van ser especialment importants per mi, ho deixaran de ser. 

No parlo d´una fatalitat, ni d´una mort ni d´una malaltia -coses desgraciadament inevitables i a les que tots ens enfrontem en un o altre moment-, sinó que parlo dels amics que deixes de veure, dels amors que deixes d´estimar i dels llocs que deixes de visitar, perquè la vida t,empeny a transitar altres camins. Per això, sempre m´ha costat marxar. Em costa decidir-me, fer el primer pas per començar a allunyar-me del llocs on vaig ser feliç. M´hi resisteixo. Sóc aquella que sempre intenta allargar les nits, els dies bons, les hores d´amor. La que sempre vol fer una copa més, donar-se el darrer bany, fer-nos una ultima foto, veure un capítol més.

Però amb els anys he entès que l´oblit també ens permet renéixer, començar de nou, reinventar-nos, avançar. Entenc que el cervell necessiti esborrar records i substituir les antigues quotidianitats per les noves, perquè enyorant per sempre més el passat, no aconseguiríem gaudir el present i no podríem optar, ni tan sols, a ser mínimament feliços. El cervell, el cor, necessiten deixar anar. Necessiten buidar-se per omplir-se de nou. Per això, l´oblit també pot ser dolç, balsàmic, catàrtic. Per això, sovint, el més convenient pot ser oblidar. 

Estius efímers que desapareixen engolits pel mar

La finestra blava, Azure Window o Tieqa Zerqa en maltès, era un espectacular arc natural ubicat a la petita illa de Gozo (Malta) que es va crear fa milers d, anys al col.lapsar dues coves. 

Aquesta finestra de pedra creava un meravellós espectacle visual al fusionar el blau del mar amb el blau del cel, oferint un paisatge seductor d´infinit blau. Si us fixeu, he dit "era" i "creava" perquè resulta que la famosa finestra ja no hi és: el passat 8 de març l´arc es va trencar i es va enfonsar en les aigües del mar Mediterrani que tan se l´havia estimat, dotant-lo d´una bellesa inigualable.

Jo em vaig banyar sota aquest arc ceruli fa uns anys, a l´estiu del 2010 i és un d, aquells records que se´t queden gravats a la retina, perquè em va agradar tot d, aquelles vacances: l´illa de Malta, amb el seu esperit tan mediterrani i la seva capital fortificada, La Valletta, el temps, els sopars arran de mar, els riures i els balls del Max, el vaixell que ens va dur fins a l,illa de Gozo, la finestra blava, la temperatura de l,aigua, la pell bruna, l´illa de Comino i la seva blue lagoon... Ja aleshores els guies ens van dir que el meravellós portal s´estava desintegrant per l´erosió i que probablement en 40 o 50 anys l´arc desapareixeria i quedarien només dos pilars en peu. Em va semblar un sacrilegi que desaparegués quelcom que duia milers d´anys a la terra, però no hi vaig tornar a pensar fins que vaig saber que la finestra de pedra havia caigut destruïda pel vent i el fort onatge. Engolit pel mar molt abans del que havien previst, l´arc va arrossegar un dels dos pilars, de manera que només en queda un en peu. En saber-ho em vaig sentir trista. Molt trista.

Perquè  en uns segons va desaparèixer quelcom que havia trigat milers d´anys a formar-se, i això demostra un cop més el efímer de l´existència, la poca empremta que deixem del nostre pas pel món. Un arc colossal que duia milers d´anys entre nosaltres, que s´havia anat modelant i  erosionant segle a segle, es va enfonsar a les aigües del mediterrani en uns segons. I ja està. Ha deixat de ser i forma part del passat. I dintre d´un temps, ningú es recordarà d´aquell meravelló arc natural.
 
I el mateix, però encara en menys poc temps, passa amb nosaltres.

Tots els nostres somnis d´infant, de joventut i de maduresa. Totes les nostres lluites, els nostres desenganys, els neguits, les alegries i els èxits. Les nostres emocions i les nostres primeres vegades. El que ens feia riure i el que ens feia plorar. Tot el que vam aprendre i el que vam haver de desaprendre. Les persones que estimem i les que mai ens van estimar. Les nits d´estiu, les vacances, les abraçades dels fills i els petons d´amor. Tot, tot, tot, desapareixerà algun dia, en un segon, tan bon punt els nostres ulls es tanquin per sempre. I ja està. Deixarem de ser i formarem part del passat. I passat un temps, gairebé ningú es recordarà de nosaltres, tret d´uns pocs que potser ens recordaran fins que a ells també se´ls tanquin els ulls. I aleshores res. Es tancarà el cercle. 

Fi. Oblit. Buit. Infinit. Eternitat.

Ningú es recordarà que un dia van trepitjar fort la terra, ni que als estius ens banyàvem riallers al mar, aliens a la fugacitat de la nostra existència, quan encara creiem que podíem ser immortals.

Del Pangea al infinit

Del Pangea, supercontinent, als cinc continents:

Com seria el Pangea amb els països actuals:

I com que la Terra esta en un procés de canvi permanent, el moviment constant de les plaques tectòniques fa pensar als científics que tornarà a haver-hi un supercontinent, que es coneix com a Pangea Ultima - mireu on estarà Europa, congeladeta-:

I segurament, passats milions d´anys, el Pangea Ultima es tornarà a dividir en diferents continents. I així, del supercontinent a la divisió de continents i a l´inrevés, fins que s´apagui el sol... 

Us adoneu que un dia no quedarà res de nosaltres, cap rastre, cap petjada, ningú que ens recordi?. Sou conscients que en realitat només som una simple anècdota en la inmensitat de l´univers? Que la nostra existència és sols un petit suspir en el decurs de la història?

És per això, com a simple anècdota que sóc, com a simple suspir, que decideixo que res ni ningú es prou important per treure´m la son si jo no vull. És per això que vull aprofitar cada instant de la meva vida finita, com em doni la gana, sense que ningú vingui a destorbar-me. És per això, que em dono permís per lliurar-me de totes aquelles coses que potser un dia em van importar, però que ara ja només fan nosa, i m´obligo a ser feliç. 

Perquè al final tot acabarà passant... tot s´oblidarà.